Entendre els fills

Chapter 1
ENTENDRE ELS FILLS

Ens acompanya l’Emilia Ros, que és psicòloga i psicoanalista i que parlarà d’aquest tema amb el servidor Jordi Soler.

Aquesta és la presentació d’un programa que farem cada divendres (el programa es va emetre el 1985) el títol genèric serà Comprendre els infants, i tractarà de les relacions pares-fills. També s’obrirà una consulta, en aquest cas no serà per telèfon, serà per carta, cosa que sempre ens permet estendre’ns més i no ser tan improvisats com de vegades passa per telèfon i la resposta també serà més pausada. Quin és l’objectiu d’aquest programa?

Doncs bé, el programa pretén ajudar els pares amb dificultats: plantejar-se els problemes que tenen amb els seus fills, des d’un punt de vista diferent de com ho han vist fins ara, és a dir, el que vol el programa és apropar els infants als seus pares.

Informar aquests pares sobre els períodes importants pels quals passen tots els infants. Una mica per fer-los entendre que aquests períodes són una mica difícils i moltes vegades els pares no tenen ni idea de com reaccionen els infants, perquè cada infant reacciona d’una manera absolutament diferent.

Vol dir això que els pares no coneixen els seus fills? Doncs sí, els pares coneixen físicament els seus fills, això és cert, però sovint ignoren que el nen és un ésser de llenguatge des que neix i que moltes de les dificultats per les quals passa el nen, un cop explicades aquestes dificultats, es resolen de la millor manera.

Pàgina 1

Però és clar, el nen, té el pit petit. Ho entén tot des del moment que neix i ja és capaç d’entendre…

Bé, diríem que el nen evidentment no entén el que se li diu, però entén com se li diuen les coses. El nen està obert al significat de la llengua materna, igual que també està obert al significat humanitzador de la paraula que se li adreça.

En aquesta paraula que la mare li adreça, el nadó troba una sensació de seguretat i pau, molt més que en els crits, les reprimendes i els cops que, bé, pretenen fer-lo callar i que sovint ho aconsegueixen, però no aconsegueixen res més.

Aquesta comunicació humanitzada, bé, quan dic comunicació humanitzada, el que intento dir és que les coses s’han d’explicar al nen. És una de les coses que més s’oblida en aquest moment.

Les mares formalment tenen cura dels seus fills, perquè els alimenten, els netegen, els adormen, però moltes vegades, i sobretot em refereixo ara des del moment que neixen, no els parlen o els parlen molt poc.

Aquesta falta de paraules es dona encara molt més en les ciutats que no pas en els pobles. En les ciutats moltes vegades la mare està absent perquè treballa i llavors passa que el nano és cuidat per una persona assalariada o se’l porta en una guarderia.
Què passa en aquests casos? Molt bé, el nano està cuidat formalment, se li dóna de menjar, se’l posa a dormir, però no se li dona aquesta comunicació, no se li dona aquesta paraula amb ell.

Abans en els pobles no passava això, sempre hi havia una persona, encara que els pares no hi fossin, que en el nano li podia parlar, li cantava, el gronxava, és a dir, d’alguna manera reconciliava el nen amb ell mateix.

M’està dient que era algú de la família normalment també, no? Sí, la família evidentment, una àvia, una tia, qui fos, però d’alguna manera aquell nen tenia, a veure, una atenció cap a ell. Si se li cantava una cançó se li cantava a ell, no se li cantava a la colla de nanos que hi hagués allà.

I sobretot la cosa de parlar-li, perquè el nen passa que des de petit no s’entén a si mateix i necessita un gran perquè l’entengui amb ell, és el gran el que l’ha d’entendre.

I aquest llenguatge és el que és tan important de fer descobrir en els pares o de redescobrir-los-hi, no?

Sí. Aleshores els humans, psicològicament, com evolucionem?
Els humans evolucionem tots, és a dir, tots passem per les mateixes etapes psicològiques.

Bé, cadascú les experimenta d’una manera diferent, perquè depèn de com els pares hagin passat en el seu temps aquestes etapes, que al nen li serà més difícil o més fàcil de passar-les.

Moltes vegades els pares estan carregats de bones intencions, però evidentment no coneixen aquestes coses i llavors no els poden ajudar en els seus nanos.

Moltes vegades els pares estan carregats de bones intencions, però evidentment no coneixen aquestes coses i llavors no els poden ajudar en els seus nanos.

El nen petit pateix? Experimenta sensacions internes?
Sí, el nen, és a dir, el nano quan neix passa que el seu cervell no ha madurat encara, el seu cos no és madur. Biològicament és un ésser madur per néixer, però per res més.

El nano se l’ha de tombar en el llit, se l’ha d’agafar, no es pot valdre per ell mateix.

Ara bé, el que s’ignora és que el nen, des del moment que neix i abans de néixer, té tota la capacitat de sentir les emocions. El nen emocionalment és un ésser que sent tant com podem sentir una persona adulta.

Aleshores com ho sabem els pares quan un nen pateix? Com ens ho comunica?
Ah, bé, sí, el nen és clar que no sap parlar, només pot plorar, però el nen quan és tan petit i encara no té el llenguatge per explicar-se comunica aquestes coses a través del seu cos.

El nano pot tenir problemes digestius, pot tenir diarrees, vòmits, pot perdre la gana, pot perdre la son, de vegades està molt intranquil, molt agitat, de vegades està massa tranquil, massa quiet, inclús un nen de mesos.

Jo recordo un cas d’uns pares una vegada que tots dos treballaven i tenien una nena petita de tres mesos, la van deixar tot el matí a casa sola, no tenien ningú que la cuidés.

Els pares van arribar a la casa, ells van dinar i quan eren al carrer una altra vegada se’n van recordar que la nena estava a casa i la nena no havia dit res, és a dir, una nena que en moltes hores no havia ni plorat, ni expressat res. Evidentment era una nena que sentia que no se li feia cas.

Llavors, poden també experimentar aquests sofriments amb una indiferència general davant de la vida, amb una pèrdua del gust per jugar, i quan una mica més grandets per fer soroll, amb enrabiades, amb retràs amb el llenguatge.

És a dir, hi ha una quantitat de fenòmens molt importants en la primera infantesa, i ara parlo de la molt primera infantesa, que són ignorats pels pares, que es contenten bé amb esperar que el nano arribarà a l’escola i llavors mira, doncs ja s’arreglarà.
De vegades s’apliquen càstigs que evidentment no serveixen per res. I de vegades el que és més greu, se’ls apliquen en aquest moment, i se n’està abusant de tot això, se’ls apliquen calmants, fàrmacs. Perquè una vegada estava molt inquiet, el metge li va receptar una pastilleta, i llavors de vegades les mares ja, mira saps què, allò que li va receptar el metge saps què, li vaig a donar. Això és greu, no es pot fer.

Això que has dit de que fins a arribar a l’edat escolar… tal i qual: sembla que hi hagi dificultats de relació, i que s’escapin de la consciència de l’adult.
Sí, i això evidentment no és perquè els pares no estimin els seus fills. El que passa és que no els comprenen, que no saben, o de vegades no volen, perquè els pares també tenen moltes dificultats. I les dificultats de la vida són grans per tenir temps per pensar en aquestes dificultats psíquiques de la vida dels seus fills.

saben, o de vegades no volen, perquè els pares també tenen moltes dificultats. I les dificultats de la vida són grans per tenir temps per pensar en aquestes dificultats psíquiques de la vida dels seus fills.

Ja dic i repeteixo que des de les primeres hores de la seva vida, els nens tenen necessitat de seguretat, tenen necessitat d’amor, tenen necessitat d’alegria, i sobretot, i no em cansaré això de recalcar-ho mai mai mai; tenen necessitat de paraules, de moltes paraules, abans inclús que dels cuidados materials, que de la higiene o que de l’aliment.

L´ésser humà és un ésser humà que des d’abans de néixer és un ésser de comunicació, i té necessitat, ja que ell no es pot comunicar, que li comuniquin coses a ell, ja podrà ell després fer-ho.

Aquesta infantesa que tenim avui dia és igual que la nostra de quan érem petits?

Ui, no, és absolutament diferent, no, no, no.

Aleshores hi ha aquella qüestió que tantes vegades s’ha fet servir inclús per temes literaris del pare; que el seu honor és que els fills siguin igual que ell. Aquest desig que té el pare que el fill, i és que el fill se’n va una mica pel seu compte després.
Sí, perquè, bueno, hem de pensar una cosa que és importantíssima: és que com ha evolucionat el món, no ja en 25 anys, sinó els 15 últims anys, els 10 últims anys.

Evidentment, no s’assemblen res les condicions de vida dels pares d’avui, la infantesa que ells van tenir amb la infantesa dels nanos d’ara.
Per això, perquè tot va canviant i continua canviant, i nosaltres hem d’educar els nostres fills amb les condicions d’avui, amb els coneixements d’avui.
No allò de perquè la meva mare, perquè el meu pare ho va fer o perquè a mi m’ho van fer jo ho vaig de fer així. Jo penso que és el contrari, nosaltres ens hem de replantejar de què precisament si hi ha coses que a la nostra infantesa no van anar bé, intentar no repetir-les als nostres fills.
Ara bé, el que jo vull dir és que el que no canvia és la necessitat de comunicació amb els grans que tenen els nens. Els nens tenen vertadera fam de comunicació. Aquesta comunicació ha existit i continuarà existint per més que canviïn les condicions externes del món.
Perquè el propi de l´ésser humà és expressar-se: i buscar a través de les barreres de l’edat i de la llengua, una comunicació amb els altres.
I també és propi de l´ésser humà el fet de sofrir per aquesta impotència de no poder-se comunicar: perquè, evidentment, el nano no té mitjans per fer-ho.
Emilia Ros, psicòloga, psicoanalista, que ens conduirà cada divendres a aquest programa entendre els fills.
Posarem una mica de música i no és cap ironia, però és “la mare” cantada per Dyango.

La mare

El nen és petit I mig adormit
La mare se′l mira I junt al bressol no el deixa mai sol.
Joiosa sospira
I vetllant el seu somni amb amor I pensa tranquil·la i ditxosa.
El meu fill val un món i un tresor I l’adorm tot cantant-li amorosa.
Fes nones reiet Fes nones fill meu que ets un angelet.
Que m′ha enviat Déu El besa a la cara
El besa al front Petons d’una mare Lo més gran del món

Escrita: Albert Manuel Sugranes, Juan Costa Casal

Tornem aquí amb l’Emilia Ros, en aquest programa que enceta i estrena: entendre els fills. Jo voldria… hem fet una… generalitat una mica sobre les conductes dels pares en relació amb els fills, els tipus de mainada que hi ha; però aquest programa per tornar-nos a centrar una mica, concretem, sobre quina funció tindrà el teu programa, precisament, cara l’oïen.
Sí, aquest programa el que pretén és precisament això, acostar els pares a la comprensió de llurs fills.
No a la comprensió del que fan per fora, sinó a la comprensió de la vida interna que es va desenvolupant dintre del nano, que és una vida que els pares desconeixen absolutament.
I que, a veure, el que passa és que moltes vegades es té un fill i d’alguna manera, durant el primer any de vida, els primers mesos, una mica se’l té com, bueno, una coseta que hi ha allà, fa molta alegria, està allà, se’l cuida, però no es pensa que aquell fill té ja, no sols des que neix, sinó que, repeteixo, des d’abans de néixer, una vida interior.
Un dia, en podem fer un programa i en podem parlar molt, de la vida uterina del nen, que s’han fet recentment uns estudis molt i molt bonics, i on es veu que el nen té una vida ja a dintre de la mare i que sent moltes coses.
No sent amb les orelles, que també hi sent, sinó que les sent…percebeix sentimentalment, emocionalment, els sentiments dels altres.

És a dir, aquesta vida la té des del principi, i aquesta vida és el que la majoria de pares, i quan dic pares, vull dir, el pare i la mare, no excloeïen el pare per res; molt al contrari, perquè amb el temps ja en parlarem dels pares, els pares, vull dir, no pares en general, sinó el senyor pare, perquè sembla que moltes vegades la cura del nano, bé, doncs, ha de ser donada per la mare. Evidentment, els primers mesos de vida el nen necessita la mare.
Necessita la persona que el cuidi i que l’entengui, però el pare és importantíssim que des del primer moment aparegui en la vida del nano.
I bé, un dia ja en parlem d’aquestes coses, però jo el que voldria dir és, si hi ha pares que m’escolten, que tant els pares com les mares escoltessin i intentessin entendre que dintre de la vida del seu fill des del dia de naixement hi ha una vida emocional i un ser capaç de sentir i amb una gran necessitat de comunicació. Això és molt important.
Una gran necessitat… Té consciència d’alguna manera el nadó que és invàlid encara, que no pot fer res per ell mateix?
El nen aquesta consciència no la té. Allò que té és la consciència que a mesura que se li’n van fent coses, s’adona del que ell no les pot fer, precisament.
És a dir, el nen, per exemple, quan neix no té consciència del propi cos. El nen s’ha format dintre el cos de la mare i ha estat un tot amb la mare. Aquesta totalitat amb la mare fa que quan el nen neix pensi que ell encara continua formant part del cos de la mare.

Ara bé, el seu cos, la mida del seu cos li va donant precisament el fet de què sigui tocat, de què sigui banyat, de què sigui abraçat, de que sigui acaronat.

És a dir, el nen té gran necessitat de ser parlat i de ser tocat, perquè en la mida que va sent tocat ell va adquirint internament la consciència dels límits del seu cos.
Això és molt important perquè, no sé, va haver-hi, desgraciadament, fa bastants anys tota una corrent pediàtrica en la que es deien els pares, influenciada per un pediatre alemany que va ser molt famós fa anys, que deia que els pares que el nen, bé, nascut al llitet i deixat en una habitació i solet i tranquil.
El nen té necessitat de què el toquin, de què el toquin molt i d’estar en companyia dels adults. Evidentment, quan dorm que se’l deixi, no? Però el nen té molta necessitat de relació. No me’n cansaré mai de repetir això.
Després, és una altra cosa també que es dona ja si el nen és més gran, quan ja té consciència del que és el bé i el mal, que moltes vegades ha fet una malifeta i sempre es refugia amb la mare. La mare és com una mena de confident i el pare és l’enèmic en potència.
Bé, això passa una mica perquè s’estableix una mena d`especial dialèctica i això tampoc no podem generalitzar. Depèn una mica de cada parella també de vegades la mare li agrada aparèixer com la bona i llavors ens fa aparèixer el pare com el dolent. Ja veuràs quan arribi el pare el que et farà. Ja veuràs quan arribi.

Les coses no han de funcionar d’aquesta manera, sinó que les coses han de funcionar explicant-li al nen el que ha passat, explicant-li al nen per què ha fet allò. Perquè el nen moltes vegades, la major part de les vegades, fa una cosa però no sap per què ho fa. I és en aquesta comprensió que ha de tenir la mare o el pare que el pot ajudar.

Per dir-li mira, tu ara estàs plorant o no sé, per exemple, un nen suposem de dos o de tres anys li neix un germanet. Aquell nen evidentment, parlem del primer fill, aquell nen evidentment sent gelos perquè ell fins llavors ha estat el rei de la casa, ha estat el que ha gaudit del pare i de la mare. Llavors s’adona que la mare, és clar, ha d’estar per l’altre, poc o molt ha d’estar per l’altre.
Llavors què passa? El nen no pot entendre que la mare el pot estimar amb ell i el seu germà. El nen l’únic que entén és que la mare no l’estima perquè no li fa tant de cas com abans.
Què passa? El nen pot deixar de menjar, pot posar-se trist, que és una forma de manifestar la gelosia, pot agafar rabietes. Llavors què hem de fer davant d’aquest cas? Pagar-li? Dir-li dolent? No.
El que la mare ha de fer, i aquí torno a insistir en la comunicació, és dir-li mira, tu ara estàs enfadat perquè et penses que jo no t’estimo, perquè estic pel teu germanet, però li ha de dir amb aquestes paraules.
No parlar-li com un nen tontet, que aquesta és una altra cosa que també un dia en parlarem. Els nens que se’ls diu, per un carmel se li diu un bobó, amb un gos se li diu un guau-guau. No, un gos és un gos i un carmel és un carmel.

Bé, tornant al que deia, la mare li ha de dir al fill mira, tu ara estàs enfadat perquè et penses que en tenir aquest germanet jo no t’estimo tant, jo t’estimo igual i quan tu vas néixer jo també t’ho feia, i per això tens tanta ràbia i per això t’enfades, per això plores i per això no menges. Si la mare pot i sap parlar així el seu fill, probablement totes aquestes coses deseparaixeran.
El nen ho entendrà?
Perfectament, perfectament.
Hi ha una altra també, una altra qüestió, i és que la vida actual sobretot és d’una crispació en l’adult, i de vegades el nen és com una vàlvula d’escapament de totes aquestes ires comprimides i reprimides.
Sí senyor, sí, sí, això és una realitat així. Per això que és clar, és clar, això ens porta a un altre tema que també pot ser tema de xerrar-ne un altre dia, i és el planteig que la vida actual porta en els pares de si realment volen o no volen ser pares.
Això fa 25 anys no es podia escollir. No hi havia anticonceptius. Avui dia els pares poden escollir la seva paternitat. El que passa és que moltes vegades no s’ho plantegen, i llavors ve un fill i aquest fill no és realment desitjat.
El fill és una mica un destorb, a part de totes les dificultats de la vida, perquè poden haver-hi dificultats de la vida, però si realment aquell fill és estimat i és desitjat, un nano no serà una nova font de crispació.
Sinó que el que serà és una font de relaxació: trobar-se amb el fill, poder-li parlar.

És a dir, moltes vegades hi haurà mares que estaran tot el dia a casa i estaran molt crispades. Tampoc no és bo. Si una dona està molt crispada estan les 24 hores del dia amb el fill, val més que surti una estona, que es pugui distreure, que pugui tenir una mica la seva vida pròpia i després, les hores que
estiguin amb el fill, que siguin totalment dedicades, que siguin absolutament entregades.
El nen necessita no tant la quantitat, sinó la qualitat. El que passa és que moltes vegades no es dona ni la quantitat ni la qualitat.
I el que passa, poder també, Emilia, és que de vegades la relació, sobretot mare-fill en alguns casos, són una mica aspres perquè és un fill no desitjat, i li té una mica de mania la mare en aquell fill.
Sí, sí, això pot succeir. I és clar, això diríem que és difícil generalitzar, és una mica difícil perquè aquesta mania en el fill és causada per moltes situacions diferents.
Des d’un fill no desitjat en un moment determinat: perquè els pares, jo què sé, les coses econòmicament no van bé, perquè pensen que serà una despesa i en aquell moment no poden, o perquè moltes vegades va malament la relació matrimonial i de vegades el que es fa és precisament pensar que amb un fill s’arreglarà.
I allò, el que fa és desarreglar-ho encara més. Perquè passa que si realment un membre de la parella té mania a l’altre i aquell fill o filla dona la casualitat que s’assembla en el cònjugue que no s’estima, es deposita en aquell fill moltes de les ràbies que anaven destinades a la parella no estimada.

És a dir, això cada vegada és diferent, però realment passa moltes vegades. I el que succeeix és que, i això ho vull dir encara que potser se’ns acabi el temps, és que el pretès amor maternal no es dona per se. És a dir, una dona pel fet que quedi embarassada i pareixi un fill no necessàriament l’estima.

L’amor maternal es dona amb la relació que després tenen els dos. És a dir, és perfectament possible i, de fet, és una realitat, doncs moltes mares que realment no estimen els seus fills, perquè diuen: no, és que totes les mares estimen els fills. No, això no és cert, ni molt menys.
Emilia Ros, mira, com sempre, el temps se’ns ha tirat, perdó, se’ns ha tirat de sobre. He de dir als nostres oients que a partir d’avui i cada divendres a aquesta hora tindrem el programa els nostres fills. Qualsevol problema que hi hagi: qualsevol dificultat dels pares d`expressar-se, també la necessitat de reflexionar sobre el sentit que han de tenir les dificultats dels fills, que efectivament també tenen dificultats. I els pares també en tenen de dificultats i s’han de mirar d’ entendre.
És cert, és cert, és cert.

És cert, és cert, és cert.

DESCARREGAR CAPITOL

Capítol 2

El naixament d’un nadó

És ja el segon programa que fem, vàrem fer un programa pilot del primer dia que es va parlar una mica genèricament i avui sembla que començarem ja a concretar els fets i seguirem una mena de procés de naixement i creixement perquè la cosa té una continuïtat lògica i anem arribant a cada etapa de la mainada en què es poden presentar problemes importants tant pels nanos com pels pares. Aquí avui parlarem del naixement del primer fill.
Tres minuts per arribar a un quart de dotze del migdia, a la Ràdiocadena de Girona, ona mitja freqüència modulada, i com tots els divendres anem a parlar de relacions pares i fills perquè està amb nosaltres la psicòloga Emília Ros.

Hola, bon dia.

Bon dia.

Avui parlem del nen quan ja ha nascut. Avui parlarem del fet que el nadó ja ha nascut. Quan ha nascut el nen, a voltes els pares es fan moltes preguntes: com tractar-lo? Si han de deixar-lo sol? Com parlar-li? Guardar-lo en un lloc especial? Retirar-lo quan vinguin els amics?

Retirar-lo? Ni que fos un objecte.

Potser no estic tan apartat de la realitat si dic que alguns pares consideren el nadó com una mena de petit objecte, de voltes.
Bé, passava que abans tothom vivia en la sala comuna, no? L’única que estava calenta, i, doncs, allà es posava el bressol del nadó. Aquests nens també resultava que eren molt més sociables que no pas els d’avui dia, que estan, penso, que massa protegits dels sorolls.

Perquè passa una cosa, i és que quan el nen està a la panxa de la mare, sent tots els sorolls, sent la veu de la mare, realment ho sent una mica més amortit, però ho sent, i també sent la veu del pare. Llavors, el que passa és que quan neix, sent els sorolls més forts, però el nen, habituat als sorolls ja n’està.

Però aleshores, sí que passa que quan neix, té necessitat, de seguida, de sentir la veu modulada de la mare; que el reconegui, així com també sentir la veu del pare. Les primeres paraules són molt importants, és a dir, de seguida que el nano neix, la mare li hauria de parlar. Són importantíssimes.
No ho sé, li ha de dir qualsevol cosa com… Mira, estem contents que estiguis aquí.

Potser els pares esperaven un nen i ha sortit una nena, o al revés. Avui dia amb les modernes tècniques, això ja no passa tant, perquè els pares poden saber moltes vegades si esperen un nen o una nena. Però, malgrat tot, hi ha pares que no ho volen saber, i llavors es troben amb la sorpresa. Llavors, és qüestió de dir-li, mira doncs, per exemple: esperàvem una nena i has vingut tu, que ets un nen, però estem tan feliços i tan contents que estiguis aquí.

Potser els pares esperaven un nen i ha sortit una nena, o al revés. Avui dia amb les modernes tècniques, això ja no passa tant, perquè els pares poden saber moltes vegades si esperen un nen o una nena. Però, malgrat tot, hi ha pares que no ho volen saber, i llavors es troben amb la sorpresa. Llavors, és qüestió de dir-li, mira doncs, per exemple: esperàvem una nena i has vingut tu, que ets un nen, però estem tan feliços i tan contents que estiguis aquí.

És realment tan important? Quins efectes pot tenir aquestes paraules sobre el nen?

És importantíssim, no és important, sinó que és importantíssim. Hi ha persones que recorden perfectament allò que se’ls hi va dir i les coses que van passar el dia que van néixer. Ara, no vol dir que se’ls hagi de fer un gran discurs, ni molt menys, però el nen necessita, realment des del moment que neix: sentir-se a parlar, és a dir, que li parlin com a un ésser humà.

És una manera d’introduir el nostre fill en el món, precisament no en la condició de cosa, sinó en la condició d’home i en la condició de dona, i no en la condició d’una joguina, que de vegades els pares es pensen que ho és.

Realment, un nen, des del moment que neix, es tracta d’un ésser humà. Bé, és cert que se l’ha de mimar, però se l’ha de respectar perquè és un futur home i una futura dona, i s’ha de començar des d’aquest moment.

D’alguna forma, al llarg dels primers mesos, el que cal és fer participar el nen en la vida familiar?

Sí, sí, i sobretot fer-lo participar en el que és propi del món infantil: per exemple, un nen pot tenir germanets ja, i estan per allà jugant i fent soroll, se li ha de dir al nen, al nadó: mira, veus, aquest que fa aquest soroll és el teu germà, que està jugant amb els seus cotxes o que està arrossegant una cadira.

És a dir, sempre se li han d’anar una mica explicant les coses. També se li ha de parlar quan el nen plora, i m’estic referint a nens els primers mesos de la seva vida. Se li ha de parlar i se li ha de dir: Què et passa? No estàs content? Quina pena que em fas de tan desgraciat que et sents. Sempre hem de tenir paraules i tons de veu pel nano que l’acompanyin en el sofriment. És l’única manera que el sofriment es fa humà.

Precisament es fa humà perquè se li està parlant i se li estan posant unes paraules en aquest sofriment. Tot el que en el nen no se li parla, no ho entén i si no ho entén, el nen no ho pot integrar amb la seva relació amb la mare.

És evident. Les persones que tenen un primer fill, de voltes, es plantegen si cal deixar-lo plorar o agafar-lo. Potser es pensa que és dolent, això, de deixar-los acostumar així?

No ho sé. És clar que en diem costum. Si això significa que els pares han de canviar completament la forma de viure per què ha nascut un nen, no és així.

Els pares han de continuar el ritme de la seva vida normal dintre del que puguin. Però és cert que la mare s’ha de dedicar més al nano i que el pare no té tant aquella mare pendent d’ell perquè la té pendent del petit.

També és cert que quan neix un fill, sobretot si és el primer, hi ha un canvi de sentiment en els pares respecte a la pròpia llibertat. Tenen la sensació que ja no seran més lliures. Potser no, però també tenen moltes compensacions: és una cosa molt agradable doncs mirar al nano, poder-li parlar, poder-se’l contemplar. Tenir un fill no sols són molts enutjos sinó també moltíssimes satisfaccions.

És a dir, el que ha d’estar el nen és barrejat amb la vida de la família. Això és molt important. Tu deies abans que sí no sé si se l’havia de deixar plorar. No massa temps. Aquelles idees que: res, vostè deixi´l plorar perquè així s’ha d’acostumar a una disciplina des de petit. La disciplina ja vindrà més tard.

Quan el nen plora, se’l pot bressolar. Perquè bressolant-li se li torna el seu propi ritme. Per què, què passa? Per què els nens que són braçats es calmen? Perquè aquest és el ritme del cos de la mare.

Quan aquesta caminava per tot arreu doncs, portava el nano i portava el ritme del seu pas i el ritme del seu cor. Mentre se’l braçola, també se li han de dir paraules, paraules consoladores. I sobretot hem de tenir en compte amb el to que li diem aquestes paraules.

Se li pot dir: veus? Aquí està la mare i el pare també està aquí. I som tots dos, no et passa res.

I el que pot passar és totalment el contrari que si el nen s’acostuma des de molt petit a sentir aquestes paraules dolces i tranquil·les, moltes vegades ell estarà enfadat o plorarà i el record d’aquestes paraules ja no necessitarà que la mare vingui a consolar-lo, sinó que el record d‘aquestes paraules el consolarà amb ell.

Parlàvem abans de costums, de regles de vida, per exemple, als matins, se sol portar els nens a passeig, després se li dona menjar, a la tarda de la migdiada… Els pares pensen que ha de durar dues hores, de voltes potser al cap d’una estoneta el nen ja no té ganes de dormir més. Se l’ha d’obligar, en aquests casos?

No, tampoc. Cada nen té el seu propi ritme. A més, per què el nen ha d’estar en una habitació? El nen s’adormirà molt fàcilment si hi són tots, i podem comprovar que els nens s’adormen a qualsevol lloc. I si sent parlar al seu voltant, encara s’adormiran amb més facilitat.
El nadó té necessitat de dormir molt, però no cal perquè el nen dormi i descansi posant-lo en un desert aïllat.

Quan era dintre el ventre de la mare el nen dormia, perquè inclús abans de néixer, el nen té ritmes de son i d’estar despert
i molt bé, dormia enmig del soroll. Potser dormia quan la mare anava al carrer o anava a comprar, i el nano dormia.

Dius que el nadó ha d’estar integrat a la família, però raons de descans, no tindrà necessitat d’estar aïllat en certs moments de tenir el seu món propi?

Mira, passa que de vegades els pares, sobretot amb el primer fill estan obsessionats per preparar-li ja el quarto, que el nen ho tingui tot. I de vegades aquesta habitació, aquest quarto que se li prepara, resulta que no es fa servir. No es fa servir perquè és molt millor que el nen tingui el seu bressol i al costat seu un bon cabàs o un bon calaix per deixar les seves joguines.

Continuo parlant del nen molt petit, no del nen que ja camina.
I després, quan el nano comenci a gatejar, només que al costat d’aquest calaix s’hi posi una catifa, ja n’hi ha prou. I aquest calaix per les joguines perquè estiguin endreçades i res més.

Ara bé, quan és al vespre, és molt bo que el nen dormi en un lloc separat. Suposem ara una família que només té una habitació, no n’hi ha cap més. Doncs bé, s’ha de posar una cortina, entre el llit dels pares i el raconet on el nen dorm perquè ell comenci a tenir el seu espai propi el seu raconet.

Si la família té més d’una habitació, és molt millor que el nen dormi sol perquè així els pares estaran més tranquils. Mobles senzills i res més, perquè fins als cinc anys el nen té necessitat d’encetar la vida, de tastar les coses. I per descomptat, coses en trencarà.

És bo que el nen trenqui coses i si des de molt petit se li inculca massa el respecte per les parets, pels mobles, se li diu que això és molt car, passarà que al nen se li privarà la vida.

Molt, molt, molt. Un nen ha d’estar alegre i no ha d’estar angoixat per l’angoixa dels pares que se li embrutarà la casa i per aquella obsessió de vegades de les mares: i ara què trencarà? I ara què farà malbé?

A la nit, quan els pares se’n vagin a dormir, l’emportaran al seu quarto o al seu raconet i se li dirà: mira, ara nosaltres tenim necessitat d’estar sols; la mare vol estar pel pare i el pare vol estar per la mare. El nen s’acostumarà molt aviat a aquesta situació si se li parla sobretot amb afabilitat, això és molt important.

Els nens, els pares, han de tenir molt de sentit comú i saber que respectar un nen és integrar-lo a la vida dels pares i ensenyar-lo a què ell es respecti.

Manca 8 minuts per arribar a dos quarts de dotze del migdia i si et sembla Emília fem una pausa musical en aquesta interessant xerrada que estem tenint.

D’acord

Pag.8

(Música)

Yo no soy esa que tú te imaginas
Una señorita tranquila y sencilla que un día abandonas y siempre perdona
Esa niña sí, no, Esa no soy yo Yo no soy esa Que tú te creías
La paloma blanca que le baila al agua Que ríe por nada diciendo sí a todo Esa niña sí, no, esa no soy
No podrás presumir jamás
de haber jugado con la verdad con el amor, de los demás
Si en verdad me quieres

Yo ya no soy esa que acobarda frente a una borrasca, luchando entre olas encuentra la playa Esa niña sí, no, esa no soy yo
Pero si buscas tan solo aventuras amigo, pon guardia a toda tu casa
Yo no soy esa que pierde esperanzas, piénsalo ya
Yo no soy esa Que tú te imaginas Una señorita tranquila y sencilla
Que un día abandonas y siempre perdona Esa niña sí, no Esa no soy, sí, no
Esa no soy yo

Yo no soy esa, una bonica cançó que ens ha interpretat la Mari Trini.

Emília Ros continuem parlant de relacions entre pares i fills. Deies abans que una mare no hauria d’allunyar-se del seu nadó, però la vida cada dia és ben diferent. Moltes mares confien els seus fills per raons de feina a altres persones. S’ha d’evitar aquesta situació? Com cal procedir?

És clar aquesta pregunta és una mica difícil i jo diria que una mica llarg he de contestar. Passa que les mares treballen moltes d’elles, i realment llavors resulta que el nano se l’ha de confiar a algú.

Si uns pares, suposem, han escollit una guarderia, seria… a veure, seria dintre del dolent, el menys dolent. Ara, sempre que una guarderia…Jo confiaria un fill a una guarderia sempre que aquesta guarderia estigui dirigida per una persona llicenciada
amb psicologia i que tingui molt de coneixement del què és el món intern del nen.

No molt de coneixement de com s’ha de cuidar formalment un nen: els aspectes de menjar, els aspectes de neteja… Això ja està bé, però el nen necessita moltes altres coses, que de vegades si les persones que porten una guarderia no estan molt i molt formades amb psicologia, no ho saben.

No sé, a tall d’anècdota, la setmana passada jo escoltava en una botiga dues joves mares, i una li deia a l’altra que estava molt contenta de la guarderia on portava el seu nen, perquè quan el nen sortia a la tarda, quan ella l´anava a recollir, el nen sortia molt ben pentinat, molt ben clenxat, i amb una olor de colònia molt bona.

Realment això és important, però la mare ja el neteja, i s’haurien d´atendre uns altres aspectes que moltes vegades no s’atenen.

La guarderia no és una mala solució si la guarderia, i torno a insistir en el coneixement del món intern del nen, fos lo suficientment elàstica i tingués els suficients coneixements, per a permetre a la mare, i això de fet hauria de permetre-ho sempre, i és una verdadera aberració no permetre-ho,
que la mare pugui anar a buscar el fill a qualsevol moment.

Així i tot, si realment no hi ha cap més solució que portar un nen a una guarderia, se li ha d’explicar al nen. Ni que en tingui un més, ni que en tingui dos, ni que en tingui tres, se li ha d’explicar i dir-li: mira, jo t’aporto a la guarderia perquè haig d’anar a treballar, ara bé, jo et vindré a buscar, tu veuràs allà molts els nens i nenes, i jo pensaré molt en tu.

Llavors, jo voldria avisar una cosa a les mares, i a les mares d’infants molt petits, que el porten a la guarderia. Comprenc que han estat hores sense veure’l, i llavors, quan el van a buscar, el que tenen més ganes és d’agafar-lo, d’abraçar-lo, de petonejar-lo. Amb un nen molt petit no s’ha de fer això.

El que s’ha de fer és agafar-lo amb braços perquè el nen reconegui primer l’olor de la mare. El nen reconeix la mare primer per la seva olor, i després per la seva veu. Llavors, el nen reconeixerà la mare quan es torni a trobar en el seu medi habitual, és a dir, a casa seva, en el seu raconet.

És de l’única manera que pot reconèixer la mare. Quan se’l porta en el seu propi marc i en el seu propi espai.

I quan, en aquell marc i en aquell espai, ell pot reconèixer les veus del pare i de la mare. Al cap d’una estona és evident que si una mare té ganes de fer-li petons, que li faci tots els que vulgui.
Però el nen ha d’haver recuperat els seus ritmes. Els seus ritmes estan en relació amb l’olor de la mare, amb la veu de la mare, amb l’olor de la casa i amb el raconet que ell coneix i que ell té. És a dir, d’entrada, no se l’ha de besar mai al nen:
donar-li alguna cosa, parlar-li suaument, amb delicadesa, dir-li coses afectuoses i portar-lo amunt.

Ara bé, molt millor que si una mare ha de treballar, en lloc de portar-lo a la guarderia, pogués tenir una persona a casa que cuides d’aquest nen, encara que no sigui familiar aquesta persona, però que almenys el nen es pugui desenvolupar en el seu medi i amb les seves olors habituals. Això és molt important.

Fins ara hem parlat sempre del paper que juga la mare. Però les àvies, quin paper hi juguen, en aquest cas?

Les àvies tenen un paper molt, molt, molt important a jugar. Ara ja no parlo d’àvies, que en el cas que la mare treballi, doncs seria molt ideal que l’àvia pugui cuidar el nen, sinó que vull referir-me a un paper de l’àvia com a transmissora de moltes coses.

És a dir, també vull dir una altra cosa, i és que seria bo que els nens no se’ls hi acostumés a dir l’avi, l’àvia i ja està, sinó que l’àvia se l’anomeni pel seu nom. L’avi, l’avi Narcís, l’àvia Maria… Perquè així el nen pugui anar distingint quins són els parentesos.

Llavors, l’àvia ha de fer aquestes coses de què poder-li explicar al nen que ella és l’àvia, però que és la mare del seu pare o de la seva mare. Perquè els nens tenen un sentit genètic molt acusat. I, per altra banda, les àvies tenen moltes coses explicar de la història i a explicar de la història de les famílies, de la història dels pares.

Els nens petits no poden entendre que els pares un dia hagin estat petits com ells, ni de bon tros. I en canvi, els nens, a partir de 3 o 4 anys, els interessa molt que se’ls hi pugui explicar totes aquestes coses: de qui són fills, de què els pares van ser petits, i tota aquesta història que a més els encanta. I les àvies tenen un paper molt important en ser les transmissores de la història familiar.

Tots els divendres a la sintonia de Ràdiocadena a Girona parlant de les relacions entre pares i fills amb la psicòloga Emília Ros.

Bon dia. Adeu-siau.

DESCARREGAR CAPITOL

Capítol 3

El naixament d’un germà

És ja el tercer programa que fem. Aquí avui parlarem del naixement d’un nou fill, això representa que n´hi ha un altre abans.
Doncs sí.
Aleshores, aquest… el naixement d’un nou fill. Des d’aquí veig que has fet un esbós del què és important, en aquest moment, per ajudar els pares en les seves dificultats amb els fills o, per exemple, amb els altres fills. Perquè es presenten casos de gelosia immediata per part d’un nen que es veia amb totes les atencions del món i que el néixer l’altre germà comença a sentir-se com una mica marginat.
Exactament
El nano aquest, el primer, com… què s’ha de fer perquè ho entengui que ha nascut un germanet? Què és un germanet?
Bé, jo primer voldria remarcar una mica el fet que els nanos presenten certs símptomes quan neix un germà i que moltes vegades aquests símptomes els pares no els fan gaire cas. De vegades el porten al metge, perquè el nen està nerviós i així, però aquests símptomes moltes vegades són precisament l’arrel que donarà lloc a coses més greus.
Els pares, bé, s’adonen que el nano està canviat, que està estrany, moltes vegades ells no saben què fer i a mi des d’aquí m’agradaria dir-los una mica que si ells es posessin a pensar probablement la solució la trobarien. És qüestió de pensar, de reflexionar sobre el nano i veure què passa. Ara, no sé, en aquest moment a mi m’agradaria ajudar-los una mica a reflexionar precisament sobre aquest naixement.

Bé, el naixement d’una criatura no sempre ha de representar un drama, més aviat és una alegria, però tal vegada, com deia la setmana passada, el que han de fer els pares és saber entendre els seus fills i a vegades això sembla que no passa.
Sí, mira, quan la mare espera un petit. Primer, passa una cosa és que no saben. No saben… doncs esperen un nen i de vegades ve una nena o al revés. Després passa que els pares, els avis, els germans diuen, ah, bé, nosaltres també… És a dir, ja d’entrada hi ha tot un escollir i aquest esdeveniment de vegades és un petit drama pel nen més gran, el nen o els nens.
I ara em refereixo a nens no molt grans sinó nens entre any i mig i els quatre anys. Un nen, en aquesta edat, quan li neix un germanet ha de sentir gelosia. Que un nen no se senti gelós és una mala senyal.
Aquest nano ha de manifestar els seus gelos perquè ell passa que s’adona que tothom admira al nadó: oh que és maco, oh que és bufó i ell poc entén res perquè pensa, bé, així, perquè em facin cas, jo he de fer com aquest nen petit.
Perquè és clar, és que fins aquell moment li havien dit que ell s’havia de fer gran, que havia de menjar, que els nens grans són macos, etcètera, etcètera. I és clar, es troba amb un problema que no entén.
Llavors, cal ajudar als pares en el moment que aquest nadó ve al món. Cal ajudar als pares perquè puguin ajudar en el nano gran.

Potser això podríem aclarir-ho amb una mena d’exemple gràfic?

Sí, a veure, hem de tenir en compte que el nen de vegades reacciona d’una manera estranya, no habitual. Quan un nen reacciona d’una manera no habitual, sempre té una raó per fer-ho. Sempre. El nen, perquè sí, no.
De vegades diuen, ah, és un caprici. No, no, els capricis no són mai capricis. Són capricis perquè se’ls diu capricis, però no en són mai. Quan un nen fa una reacció estranya en el seu comportament normal i està molestant a tothom, no l’hem de renyar, sinó que hem d’intentar comprendre què li està passant.
No sé, de vegades els nens van pel carrer amb la seva mare i de cop es posen a plorar i la mare no entén què li està passant. Doncs poden succeir coses tan senzilles com: que al nano doncs li facin mal les sabates que porta, potser no li agrada passar per aquell carrer que passa, potser se’l fa caminar massa de pressa, potser i en aquell moment que ha nascut el seu germanet ell té moltes ganes encara d’anar amb el cotxet malgrat que ja feia temps que no el portava.
És a dir, moltes vegades els capricis del nen venen d’una incomprensió que el nen té de si mateix. És a dir, ell no compren, no es compren: perquè l’adult no el compren lo que li passa a ell i d’aquí ve la rabieta.

Aquestes rabietes que habitualment passen són comunes a tots els nens?
Diríem que en general sí. Ja hem dit que malament que un nen no presenti tots uns símptomes de gelos.

Ara bé, normalment el nen quan més intel·ligent és i més viu normalment més rabietes fa. Ell fa petaletes, crida i els grans també es posen a cridar. Això no s’ha de fer mai així. Sempre ens hem de dir: hi ha una raó perquè el nen faci aquestes coses i hem de tractar de comprendre’l.
I sobretot, i això és importantíssim, no hem de fer mai drames d’aquesta situació. Mai, mai, mai, mai.
Bé, si et sembla tornem a l’origen o part de l’origen d’això d’aquestes reaccions del nen que de vegades els pares no sabem entendre. I tornem a això a l’arribada d’un nadó a la família en la qual ja hi ha nens o nenes que poden tenir, com has dit, des de mig any fins a 3 o 4. Aleshores s’ha d’avisar en aquests nens prèviament explicant-los que la mare espera un altre germanet.
Sí, sempre se’ls ha d’ avisar perquè així els nens entenen per què la mare fa preparatius, per què prepara el bressol. Ara bé, les mares tampoc s’han d’estranyar de què mentre ella prepara les cosetes pel que ha de venir, el nano li doni una petada per casualitat al llit o a les coses que ella està preparant.

Si ella s’adona d’això és que el nen ja comença a pressentir certes coses. I llavors la mare no li ha de dir mai que és dolent. Passa que el seu fill es troba davant d’una situació que ell no entén perque no entén que la mare li digui que està contenta perquè espera un nadó: quan a ell sempre se li ha dit que ser un nadó és molt poc important i ser gran és el que és més important.
Vejam, hi ha una cosa que es fa servir molt en aquests eufemismes per dissimular el que serà un part. Això de dir als nens, mira, la mama ara anirà a comprar un altre nen.
Sí, això el nen no se li ha de dir mai perquè significa burlar-se d’un ésser humà que abans va ser un nadó. En l’inconscient el ésser humà ho sap tot des de petit. La intel·ligència de l’inconscient és la mateixa que la nostra.
De manera que cada vegada que tinguem ocasió de parlar amb un nen de les coses de la vida se li han de dir sempre totes: ara aquesta i més endavant unes altres, tal com són. A vegades després de dir-li que s’espera un fill el nen diu: per què? Jo no el vull.
Llavors la mare el que li ha de respondre és: si no és per tu. I al revés, això es dona molt que hi ha pares que diuen: saps, tindràs un germanet o una germaneta per tu. I el nen de seguida es pensa que tindrà un company per jugar de la seva edat. I llavors, és clar, passa que el nen que no té noció del temps diu: jo el vull ara el germà.
Llavors se li ha de dir que quan ell va néixer també era molt petit, se li poden ensenyar fotos i dir-li mira, el nen serà així, el nen o la nena. I si el nen diu: Ah! Jo no el vull.

Se li pot contestar: mira, és igual que tu no el vulguis, ell ja tindrà un pare i una mare que som nosaltres que l’estimaran.
I passa que quan el nen se li diu que no té obligació
d’estimar-lo és quan més sol estimar després els seus germans perquè estimar és el més natural del món.

Abans has parlat de reaccions prèvies al naixement del germanet i és per exemple maltractar, per exemple donar patades al braçol o aquelles coses que la mare està preparant per a la vinguda del nou germanet.
Sí, això passa moltes vegades.
I això de què també de vegades quan ja ha nascut el nen, ja portat per una certa violència el germà més gran o…
Germà o germana perquè igual es dona en els nens que les nenes.

Per exemple el mossegui. Això passa?
Això passa i passa de vegades bastant sovint. En aquests casos la mare ha de ser forta i no deixar-se portar pel prompte. Però sobretot el nen no se l’ha de renyar de mala manera. El nen que ha mossegat en els seus germans ja està prou avergonyit del que ha fet.
Llavors el que caldria fer és agafar-lo a part i dir-li: Bé, jo ja veig que ets molt fort, en canvi, el teu germanet és molt dèbil i més petit que tu, és com tu eres de petit., ara, ell sap que té un germà gran i tindrà confiança amb tu, però fixa’t, no és ell a qui tu has de mossegar, no serveix per a res, tu no te’l pots menjar.

Perquè fixa’t que els nanos petits quan troben una cosa que els agrada el primer que fan és portar-s’ho a la boca. Per ells el canibalisme no és una cosa tan llunyana. A part de què passa que el nen veu mamà el petit de la seva mare i d’alguna manera el nen pensa que el nadó s’està menjant a la seva mare.
I és clar, el germanet més gran no compren res de tota aquesta situació i d’aquest món tan estrany que ell de cop s’hi ha vist embolicat. I aquesta actitud del nen passa molt aviat si la mare s’adona d’aquesta reacció i no pensa que és una maldat del nen sinó que és una reacció d’angoixa.
El nen si mossega, si fa qualsevol cosa és perquè està angoixat davant de tot aquell panorama que se li presenta de cop.

Sí, doncs ara farem una petita pausa musical per
alleujar-nos d’aquesta petita angúnia d’aquest canibalisme precoç donat naturalment per uns gelos i que després

desapareix. Gràcies a Déu. Posem una mica de Marina Rossell.
(Música: Si volíeu escoltar, de Marina Rossell).

Si volíeu escoltar obriríeu la finestra.
Per esglaons de cançó veritats pugen de pressa.
Al mateix cor de la nit un nou càntic començava perquè us acompanyi el pas al llindar de l’esperança.

Cal cremar tot el record d’un ahir ple de tristeza fogueres del demà que ja és temps avui d’encendre.

Esguardeu sempre endavant, deixeu els plors endarrere. Aixecat del fons del mar el sol jove vermelleja.

Desvetllada pel meu crit del malson, la claror lenta àvida de cada solc caminava l’ampla terra.

S’ajaçava pel sorral, abrillanta blanques veles. Cavalcant al llom del vent tramuntava la carena.

Dintre l’ordre de la llum vèiem resplendir la casa que miràrem de guardar quan desgovernaven lladres.
L’aire duia bon olor de blat tendre, de ginesta.

És salvada del perill de morir-se la rosella. Sentiu ara com el cant trossejava la cadena la vilesa de la por que lligà la nostra llengua.
Una veu, les dues mans, unes fortes mans esteses Desperteu-vos, gent del camp, car és l’hora de la sega. Desperteu-vos els obrers car és l’hora de la feina.

(Lletra: Salvador Espriu) Pag.8

Entendre els Fills i Emília Ros, la psicòloga que ens acompanya.
Perquè hem quedat que el nen que doncs per gelos pot mossegar el seu germà o pessigar-lo o intentar fer-li mal, o inclús abans que neixi, doncs atropellar els objectes que prepara la mare pel nen que ha de venir. Se li ha de dir sense enfadar-se, sense cridar, sense espantar-lo, però en el cas de què els gelos continuïn que s’ha de fer?
Sí, hi ha com a mínim un parell de coses. Hem dit abans que els gelos sempre són una reacció d’angoixa del nen. Llavors passa que la cosa es fa greu només si els pares també s’angoixen davant d’aquests gelos del nen.
El nen hem de tenir en compte que pateix molt perquè ell se sent abandonat, encara que no n’estigui, se sent descuidat, no sap el que passa. I tal volta el que passa és que sense
adonar-nos-en estem molt pel petit i en aquest més grandet o més grandeta tal volta no se l’ajuda el que seria menester.
I aleshores què s’ha de fer per ajudar un nen gelós o una nena gelosa?
Aquí després de néixer el petit, el pare, una àvia o una tia, però sobretot el pare hi té molt a fer. El pare ha d’agafar sovint aquell nen o aquella nena, treure’l fora, i dir-li: bé, la mare té el seu petit i està molt enfeinada, saps què? Tu i jo que ja som grans podem per aquí anar a donar un vol. I d’alguna manera és també una promoció que es fa d’aquest nen més gran.

Pag.9

Perquè aquestes reaccions de gelos es poden manifestar: per exemple, encara que faci molt de temps que ja controla els esfínters, tornant a mullar al llit, perdent la gana, plorant per qualsevol cosa, o inclús no vulguen caminar i vulguen que sempre el portin amb un cotxet.
El nen admira tot el que els seus pares admiren i si aquests es queden embadalits davant del petit, és una situació que realment pel nen no té sortida.
Si se l’ha d’ajudar molt a que ell es vagi desenvolupant. S’ha de fer molta atenció al gran i no mantenir-se tots contínuament al voltant del bressol, perquè això és el pitjor que al nen li pot passar.
Seria terrible, però ara imagina’t que neix un nen petit i l’altra mainada té cinc, sis o set anys. Què passa aleshores?
Aquí ja passa una cosa una mica diferent. El nano no manifesta tant aquestes també les pot manifestar, aquestes reaccions de gelos que hem dit abans, però el que fa llavors és voler-se’n apropiar del nadó.
Aquí s’ha d’anar molt amb compte perquè llavors al nen li vol donar de menjar, li vol donar el biberó, el vol agafar, el vol vestir… I s’ha d’anar molt amb compte perquè pot ser que de vegades les mares caiguin en la temptació de veure que la nena l’ajuda tant o el nen l’ajuda tant, que delegui funcions.
Això no pot ser perquè és dolent pel nen més grandet i és dolent pel nadó.
Perquè aquest nadó té un embolic fet al cap. Resulta que pensa que té una mare amb dos caps i dos cossos, si veu que un germà o una germana el cuida.

Per al nadó és un embolic i per al nen no se li han de donar el més gran aquestes obligacions. Si el nen vol ajudar, tampoc se l’ha de rebutjar i dir-li: per avui et deixo, fes-me això o ajuda’m, però tu tens altres coses per a fer i la mare n’està molt contenta. És a dir, anar-li limitant aquestes ajudes.
O sigui que permet-li fer alguna coseta petita, per exemple: plegar la roba, cosetes així…
Però una mica remarcant-li per avui, no que el nen ho agafi per costum i se senti ja, com que veu que la mare està tant pel petit, ell pensa que la manera d’agradar a la mare és que ell també estigui pel petit.
I llavors se l’està obligant a ser una mareta o un pare, que no és el que ha de fer, sinó que el nen el que ha de fer és ser un nen i jugar i riure i distreure’s.
I les nenes juguen amb nines.
Sí.(un si amb una mica de sorna).
Aquí tenim temps encara de fer una darrera pregunta i és un altre aspecte que preocupa molt també, preocupa molt a totes les famílies i és l’època en què els nens ja estan en edat escolar, en moment d’anar a estudi: aleshores és clar, per un nen sortir de casa i anar a un altre lloc desconegut i tractar gent nova pot representar tot un esdeveniment.
Evident, evident, un esdeveniment i de vegades no massa bo. Un dia, jo vaig presenciar una escena que penso que és molt important.

Anava una nena passejant amb els seus pares i es van trobar, no ho sé, suposo que era un conegut o un parent i aquell senyor li va dir que: oh! que t’has fet molt gran, ja tens edat aviat d’anar a escola i la nena molt contenta li va dir que sí, que començaria a anar-hi aviat.
i comença. I el senyor li va dir: ah! ja veuràs com no és gens divertit, t’hauràs d’estar quieta, no podràs córrer, estaràs amb altres nens que potser t’estiraran els cabells. I la nena de seguida li respongué oh que ella volia els seus cabells i aquell senyor li va dir: ah! doncs si els vols te’ls hauran de tallar.
És a dir, en un minut se li va pintar un quadre terrible, no? La nena es va quedar molt seriosa i ja no va dir res més, però va quedar molt aclaparada. Aquell senyor potser només li volia fer una broma, però hem de pensar sempre com fem les bromes i aquí les fem. Perquè moltes vegades els adults anuncien, inclús els pares en el fills, l’escola com si fos un càstig o com si fos la fi de tota la bona vida que fins ara tenien.
Doncs això és francament greu, ara el temps ja no ens permet continuar. El tema sí que el seguirem divendres vinent, avisar als nostres oïdors, que sempre que vulguin i que tinguin alguna necessitat de consell, Emília Ros, que és psicòloga, els atendrà molt de gust si escriuen una carta Radiocadena a Girona, el programa Entendre els Fills. L’adreça és Avinguda Jaume I, número 30.
Ja ho sabeu, qualsevol problema que hi hagi de relacions pares-fills, aquí està aquest programa precisament per aclarir-los i ajudar-los. Adeu-siau i Emília fins divendres vinent.

DESCARREGAR CAPITOL

Escoltar Podcast

Capítol 4

Els nens durant la nit

Bon dia Emília, avui seguim parlant dels fills. A moltes famílies que tenen fills petits a vegades les nits són complicades. És normal que els nens vulguin anar a dormir al llit dels pares?
Es normal que vulguin estar al llit amb la mare, per això moltes vegades es desperten. Ells veuen que el pare i la mare dormen junts i que ells dormen separats i sols. Llavors ells volen, per dir-ho d’alguna manera, fer de marit al costat de la mare o fer de dona al costat del pare.
I això és el que a ells els passa i s’ha d’evitar. S’ha d’evitar no renyant-los. El nen pot demanar i de fet demanarà, vull venir a dormir amb vosaltres. Però se li ha d’explicar què li està passant.

Clar és una cosa instintiva que no es pot coartar amb violència.
No. Al nen se li ha d’explicar què li està passant. I si se li explica i se li diu: bé, quan tu siguis gran tindràs un marit o tindràs una dona i podràs dormir amb ells. Ara tu ets petit i has de dormir al teu llit. Perquè el pare i la mare quan eren petits també dormien al seu llit i també dormien sols.
Això se’ls ha d’explicar. Si això se’ls explica, evidentment, amb un dia no es solucionarà. Però si a còpia que el nano es va despertant se li va explicant. I sobretot jo aquí voldria recalcar que aquestes explicacions les pot fer evidentment i les ha de fer la mare, però seria molt important que les fes el pare.

El pare està revestit d’una certa autoritat que si el pare es pot aixecar a la nit i li diu aquestes coses al fill, en el fill o a la filla, el calmarà molt i li dirà: ara la mare està cansada, ha de dormir, si us plau calla, deixa’ns dormir.

I llavors això, que li expliqui el que li està passant, això seria molt convenient i seria una de les maneres de resoldre aquest problema sense cap violència.
Perquè realment de vegades es produeix cada xou a les nits a les cases que déu-n’hi-do.
Això estem parlant ja de famílies, diguem-ne, generalment fecundes: que tenen fills, nens i nenes. Aleshores també això podia ser un altre tema a tocar ara. Com han de dormir? Han de dormir junts? A certa edat s’han de separar? Què s’ha de fer?
Bé, i això ens porta a un altre tema. El fill que dorm a l’habitació dels pares o no? Primer, això depèn de com sigui la casa de gran. És clar, depèn de les habitacions que tingui.
D’entrada, si una casa realment només té una habitació, i aquesta és clar, és la que dormen els pares, doncs evidentment no hi ha cap inconvenient en que el nano dormi a l’habitació dels pares, però no mai que dormi en el llit amb els pares.
El nano, el que no ha d’estar mai, és barrejat amb la intimitat dels pares, com a mínim que pugui dormir en el seu llit. Malgrat tot, i si és possible, que no dormi a l’habitació dels pares.

Perquè alguna vegada evidentment els pares tindran les seves relacions sexuals i per més que es pensin que el fill no se n’assabenta, per més que es pensin que el nen està allà dormint i callat, el nen, d’alguna manera, el seu inconscient, que està molt obert a detectar l’inconscient dels pares, detecta tota la tensió que es produeix en una relació sexual. I això no és pas bo per ell. És a dir, el nen no ha d’estar mai barrejat amb la intimitat dels pares.

Després, un altre aspecte és aquest de si a casa hi ha, doncs no ho sé, un nen i una nena, si hi ha dos nens o hi ha dues nenes, evidentment no hi ha cap inconvenient que dormin junts fins que el més gran tingui ganes de dormir separat. No se’ls ha d’obligar mai. Ells sols ja ho demanen en un moment determinat. I si és un nen i una nena, també no hi ha cap inconvenient que dormin en la mateixa habitació.
Hi haurà un moment en què, si és el gran el nen o és gran la nena, serà ell o ella el que demanarà: jo vull tenir la meva habitació. Perquè voldrà tenir les seves coses, voldrà tenir el seu propi niu on refugiar-se i on anar-hi, que això és molt important.

Estem parlant, és clar, de situacions normals, però jo ara et faré una pregunta. En aquests casos que es donen de misèria que la gent ha de viure: quan hi havia o que hi hagués encara el barraquisme, o que han de viure en promiscuïtat. Això quin mal fan els nens? Perquè, a més, són unes gents que solen ser molt prolífiques, també.

Sí, diríem que el mal que produeix això és el mal de què les relacions sexuals que els nens viuen i veuen que tenen els pares; els hi pot produir un trauma molt gran i dificultar-los que quan siguin grans les seves relacions sexuals no siguin agradables.
Perquè, llavors, el que pot ser agradable per la parella resulta que el nen que no ho entén allò que està passant ho viu com una agressió que el pare li fa a la mare. Viu la relació sexual com a alguna cosa molt agressiva.
I llavors en el nen o la nena li pot dificultar molt en el moment quan sigui gran per escollir una parella i li pot dificultar, és a dir, el que li pot donar a la llarga tot això és una gran frigidesa tant en un home com en una dona.
Sí que hi ha un trauma irreversible, realment.
De vegades sí. És a dir, aquella dona potser es casarà i farà allò que deien una mica les dones d’abans i que encara diuen alguna dona: allò de complir amb l’obligació.
Estic casada, doncs el meu marit ja se sap, els homes tenen aquestes necessitats com si les dones no les tinguessin, com si ella no practiqués sexe. I és clar, jo m’hi sotmeto.
Perquè d’alguna manera viurà molt agressivament tota aquesta situació. I perquè en general si veuen el pare a sobre de la mare en la relació sexual pensen que el pare està atacant a la mare, que li està fent mal, inclús que la vol matar. Quan de vegades no passa res de tot això, no? I això és aquesta mala interpretació que farà moltes dones frígides.

Emilia, farem una pausa després d’aquesta frigidesa, d’aquest diàleg, per escoltar una mica de música i seguir després endavant.
D’acord.
(Música: Ana Maria Drack; Canción a Silvia)
Si pudiera esta noche desandar el camino, desenredar el tiempo para volver a ser, me volvería niña para jugar contigo, mi pequeña muñeca de mujer.
Yo sería tu amiga para formar un puzzle, jugaría las gomas como si fueras tú.
Y jugaría a los cromos, a papás y a casitas, y compraría en la esquina pipas y palulú.
Haría mis deberes y perdería mis libros, tendría manchas de tinta en mi uniforme azul.
Y saltaría en el parque con mi comba de cuerda, con mi comba de cuerda, como si fueras tú.
Pero he crecido mucho y este tiempo no quiere que mis años perdidos se vuelvan hacia atrás, tendré que ser tal vez el gigante egoísta que te corrija siempre para poder andar.
Tendré que ser un juez y un ingeniero tuyo que fabriqué tu obra sobre ti y un escultor quizá y un alfarero que deforma la imagen que te di.
Pero entre tanto duerme, mi pequeña, no hay nada que te deba preocupar.
La noche no es capaz de desandar caminos, mañana serás Silvia y yo mamá.

Bé, és l’Ana Maria Drack i sembla que la música està força adequada al tema. Per cert, hem de tocar, ens queden 5 minuts, un tema important també i és a certa edat els mecanismes psíquics alliberats mentre el nen dorm i poden produir mals sons. Si hi ha una vida onírica que comença a sentir-la i a patir-la d’alguna manera?
Sí, que està relacionat amb les angoixes i els
pensaments del nano. Això ja sol passar quan el nano és una mica més gran. Cap als 6, 7 o 8 anys és un moment en què ja en malsons, els pares no s’han d’espantar. Perquè això és una cosa absolutament normal del desenvolupament del nano.
I encara et diria més que de vegades aquests malsons es donen dues i tres vegades per setmana, d’una manera molt freqüent.
Aquests malsons estan relacionats amb una cosa que jo diria que és: estimar bé i estimar amb desig. És a dir, apareix en el nano, s’adona que els pares s’estimen d’aquestes dues maneres.
S’estimen bé i s’estimen amb desig. Apareix una mica la sexualitat. Apareix l’enveja del fet d’estar junts els pares. Això produeix molta angúnia perquè el nano no ho entén. I també apareix en aquesta època de la vida, la por de què els pares es morin.
El nano s’adona que ell depèn dels pares. Això és una cosa que apareix en tots els nens i nenes i comencen a pensar i si el meu pare és mort, si la meva mare és mort, a mi què em passarà? Això dona moltes angoixes, i per això els nois i les noies es desperten. I de vegades pot passar que aquesta angoixa i aquest despertar faci que els nanos tornin a mullar al llit.

Aquest és un problema que es presenta de vegades en aquesta edat. El nano ha controlat tranquil·lament els esfínters i ara de tant en tant, no cada dia, però de tant en tant mulla al llit.
I això està relacionat amb el que deia abans, del got d’aigua. Del got d’aigua a la vora de la tauleta de nit. És a dir, si el nano sap que té un got d’aigua a mà, quan s’angoixa, moltes vegades es despertarà a veure el got d’aigua i es quedarà tan tranquil. I no es farà pipí al llit. Perquè d’alguna manera la seva fantasia el porta que si no té l’aigua a mà, ell fa l’aigua i es fa el pipí.
Sí, sí, perfectament.
És una forma de fer aigua. Inclús en castellà hi ha la frase de hacer aguas, no? I hacer aguas menores i aquestes coses que de vegades es posava pintat en determinats llocs.
Per cert, ara em passa una altra cosa al cap. Quin és el valor simbòlic o mític de l’aigua pel nen?
És clar, el valor simbòlic i mític és precisament tornar al ventre de la mare. El líquid. El líquid. El nen està rodejat de líquid amniòtic durant els nou mesos de gestació. D’alguna manera el nen, el primer que ha conegut, no ha conegut la vida diríem d’estar secs, sinó d’estar mullat.
I per això l’aigua és tan consoladora. I per això, per exemple, a nens molt nerviosos els va molt i molt bé el fet de què abans d’anar a dormir puguin jugar molt amb aigua. Independentment que es banyin, puguin estar tocant aigua. Hi ha molts nens, inclús de dia, que si són molt nerviosos, el fet que pugin allà a l’aigüera puguin estar tocant aigua, molta estona, tanta com vulguin, els consolarà molt i molt.

I un bany, si un nen està molt nerviós, i això passa amb una persona gran també, si un dia està molt tensa i té la sort de tenir una banyera i si pot banyar i si pot posar allà mitja hora o tres quarts, doncs fa que dormi molt més bé. Perquè el record inconscient és lo bé que ell estava dintre del ventre de la mare.
És retornar els orígens.
És retornar els orígens, exactament.

I a propòsit d’això, no dels orígens sinó de les angoixes que dèiem abans.
Jo voldria dir només apuntar un moment el fet que moltes vegades les mares estan molt preocupades i li demanen al pediatre un calmant perquè el seu nen es desperta a les nits perquè no els deixa dormir. Bé, ja hem dit que si els pares poden una mica aplicar tot el que hem dit, no hi ha necessitat. I els pediatres fan molt i molt bé de no receptar calmants.
Perquè el que passa és que al calmant l’únic que arregla és el problema de la mare o dels pares, però mai el del noi o de la noia.
Si un noi a 7 o 8 anys o una noia resulta que es torna a mullar al llit i ho torna a fer d’una manera molt freqüent, el que passa és que aquell noi el que hauria de fer és parlar amb un professional de la psicologia perquè és un problema únic i exclusivament psicològic. I poder, d’alguna manera, treure tots els seus temors.

A més, a certes edats, prendre pastilles pot ser fins i tot una mena d’agressió química al seu organisme.
És que l’és una agressió química. I, d’alguna manera, si la mare hi confia molt amb les pastilles i el nen s’adona que ell cada vegada que està tens, que està angoixat, li posa una pastilleta a la boca, arribarà un dia que ja ho farà, doncs, pel seu propi compte. No direm que prepara un futur addicte de les drogues, però déu-n’hi-do-ret.

Una certa dependència…
Una certa dependència la pot crear.

Emília Ros, el temps, com sempre, és el nostre pitjor amic, però ens ha donat prou espai per parlar d’aquest tema tan interessant dels nens durant la nit i les seves relacions amb els pares, tot i això. En fi, esperem que divendres vinent… De què parlem divendres vinent?
No sé, ja ho veurem. Ja ho veurem, però jo voldria afegir aquí si hi ha pares i mares que estan preocupats per algun problema, que no saben com resoldre’l, que realment ens podrien escriure i que per aquí, sense dir, evidentment, noms, els hi contestaríem amb molt de gust, perquè de vegades aquestes coses que semblen molt grosses i que amoïnen molt als pares s’arreglen d’una manera molt senzilla.
Només cal trobar… Cal trobar la cosa concreta que és el que se’ls hi ha de dir als nanos. Res més que això.

Efectivament, hem de deixar constància que el consultori està obert a Ràdio Cadena de Girona, a nom d’Emília Ros. Al programa Entendre els Fills és la Gran Via Jaume Primer número 30 de Girona. Ara no sé el codi postal aquest que s’han inventat darrerament…
Ja arribarà.
Però suposo que arribarà. De tota manera, l’important és escriure. Qualsevol problema que tingueu amb la vostra mainada, aquí estem precisament per resoldre’l. Emília, fins divendres que ve i moltes gràcies.
Bon dia.

DESCARREGAR CAPITOL

Escoltar Podcast

Capítol 5

Portar el fill a la guarderia

Bon dia Emília, avui continuem parlant dels fills. Un dels problemes que sorgeix a les famílies és si han de portar o no els fills a les guarderies on els nens es trobaran altres nens: amb joguines diferents, amb jocs més comunitaris, no sé…
Si en això en quan a la guarderia, però a mi m’interessaria informar què ha de fer la mare: si ha de portar un nen d’aquesta edat a la guarderia o a l’escola bressol.

Presentem clarament el problema la mare ha d’anar a treballar i el fill es troba que aquell moment no té avis, no té tiets.

No hi ha cap avi, no hi ha cap tieta…

Que és més important que sigui la pròpia família o membres de la família que s’ han facin càrrec? A més amb molt de gust s’en fant càrrec.

Oh! Hi tant, això seria lo ideal.

Aleshores és positiu pel nano, però ens trobem amb el cas de què no existeix un familiar disponible: perquè la família també treballa. I s´ha de portar en el agun lloc per què el nen no pot quedar sol. I s’ha de portar en un lloc que siguin responsables.

Bé, la setmana passada ja parlàvem una mica de què la responsabilitat de les guarderies, moltes vegades, es deixa en mans de persones no absolutament preparades.

És una pena, però, en aquest país encara no hi ha cap legislació que, d’alguna manera, digui concretament si una guarderia ha d’estar portada per una persona llicenciada en psicologia o no.
Jo crec que és això el que hauria de ser, que una persona amb coneixements suficients, teòrics i pràctics la pogués dur. Això pel costat de la guarderia. Ara bé, pel costat de la mare, el que la mare ha de fer, si realment es veu obligada, obligada, si no, és molt millor doncs que el deixi amb la seva mare o amb la sogra, en fi, amb un avi…

Però els Peruans el porten a l’esquena.

Bé, no és una mala cosa (riures). No és una mala cosa. Però el que passa és que, bé, si aquesta mare es veu obligada a portar un nadó tan petitó a la guarderia, el que ha de fer és preparar-lo.
I l’ha de preparar de la següent manera: l’ha de portar… ella l’ha de dur a passeig, l’ha de dur que vegi molts nens i nenes, l’ha de dur a veure la família. És a dir, que el nen molt petit s’acostumi a tenir la mare al voltant, però rodejada d’altres persones.

Comunicar-se.
El que ha de fer és acostumar aquell nen, ni que sigui de dos, tres mesos, quatre, cinc, a què el nen vegi la mare junt amb altres persones. Perquè, si suposem que aquesta mare només està en contacte amb el nen, ella i el nen, durant aquests cinc o sis primers mesos, el nen només te costum de veure´s amb ella i prou; i llavors portar-lo a una guarderia on hi ha altres nadons, on veu persones diferents, per ell és un xoc molt gran.

Llavors, el que ha de fer la mare és, si sap que necessàriament l’haurà de deixar quan tingui cinc o sis mesos, que aquest nen estigui acostumat a sentir moltes veus, a conviure amb altres persones. Diríem que no és molt difícil que el nen s’acostumi al ritme d’una guarderia. No és difícil.

Ara bé, si una mare, si n’hi ha alguna que m’escolta, hi ha de portar amb un nen de quatre, cinc, sis mesos a una guarderia, jo li diria que si pogués no el portés perquè el nen patirà molt amb aquesta separació. És a dir, el nen sofrirà molt.
S’acostumarà al ritme de la guarderia, és cert, però el nen sofrirà molt. Si pot ser que no el porti.

Tu vas dir fa un parell o tres de setmanes que el nen, per petit que sigui, té una sensibilitat, una capacitat receptiva i li agrada ser estimat, ser educat per la mare.

Sí, i pel pare. Aquí ens oblidem sempre dels pares en general. I els pares són importantíssims en l’educació, no en l’educació, sinó en aquest contacte amb el nano.

Per això, a més, serà bo que la mare li parli. En aquest nadó de quatre o cinc mesos que li digui: mira, t’hauré de dur a la guarderia, allà estaràs amb altres nens, però quan jo acabi de treballar, doncs jo et vindré a buscar i tornarem a estar junts i feliços. I el que dèiem la setmana passada ens ve molt bé una mica de dir-ho ara també i és que quan la mare vagi a buscar el nen, no el besi de seguida.

Estic parlant de nens molt petits, si no que l’agafi i que el nen, el primer que ha de fer és sentir l’olor de la mare i després sentir la veu, perquè en aquesta edat el nen no reconeix persones, reconeix olors i veus.

Això és un codi animal.

Sí, evidentment, és així. És que som animals racionals, de vegades no gaire (riures), però som animals racionals.
I llavors quan el nen sigui a casa, el nen torna a recuperar aquestes olors, torna a recuperar el seu petit espai.

L’àmbit propi.

Exactament, i llavors és quan comença a poder reconèixer el pare i la mare. Llavors sí, que li facin molts petons, tots els que tinguin ganes.

Però primer, si no el nen s’esvera, no sap què passa. I el que nosaltres creiem, que és una mostra d’afecte, de seguida, oi, fa tantes hores que no l’he vist, quines ganes de fer-li petons, no, que la mare s’aguanti. Que li parli, és molt important la paraula, que li parli molt, i que es deixi olorar.

Perdó estem parlant de nens de mesos.

Sí, sí, de mesos de mesos.

I entén el missatge?

El nen potser no entén el missatge formal, però entén el to en el que li has dit. És a dir, diríem que és la mateixa diferència que hi ha, per exemple, amb el fet de donar de mamà. Hi ha mares que donen de mamà, perquè ara torna a estar revalorat tot l’assumpte aquest del mamà, que és molt important, però
llavors el donen com una obligació, perquè volen ser modernes o perquè volen estar al dia.

Però llavors passa que la mare està donant de mamà i està o llegint una revista o mirant la televisió, etcètera, etcètera. Està formalment amb el seu fill, però realment no està amb el seu fill, perquè està pensant en una altra cosa, està mirant, està distreta. Llavors, això és el que entén el fill, aquesta comunicació, perquè el nen es pot comunicar, el nen té l’inconscient no barrat per res.

En canvi, els grans estem ja molt censurats, i el nen està comunicat directament amb l’inconscient de la mare. Llavors, si la mare està amb el fill, amb aquesta sensació de sentiment, el nen ho sent això, i les paraules és exactament el mateix.

A veure, és una mica com si tu et trobes amb un estranger del què no entens aquella llengua. Segons com, l’estranger et preguntarà, no sabem què, o pot estar parlant: no entendràs les paraules, però entendràs els tons.

Si no hi ha una comunicació precisa pel que sigui.

Exactament.

I una actitud fins i tot positiva de comunicació.

Exactament, no? I llavors, això és l’important, que la mare li parli en el fill, li parli molt, i que quan torni, perquè una de les coses que més calmen el nano, és precisament això, el to de la veu de la mare.

Perquè una mare és com et deia, li pot donar un pit i aquell pit pot ser molt fred, perquè la mare no està acompanyant el seu fill. En canvi, una mare que potser no té llet li donarà el biberó i estarà amb el seu nano: l’estarà mirant, l’estarà contemplant i el nen se sentirà estimat.

Agafar el biberó, mirar amb la mà si té la temperatura adequada, aquestes coses que es fan.

Exactament, tot això. I li parlarà mentrestant, que això és molt important, poder-li anar parlant, anar-li dient les coses que li surtin del cor de cada mare, que per això no hi ha llibres.

Mira, ara que dius això, veus, hi ha una cosa que pot influir molt d’una manera negativa amb el nen, que és l’estat de crispació familiar.

Uf.

A vegades a moltes cases hi ha crispacions i suposo que això ho noten molt.

Moltíssim ho noten. Això els nens ho detecten extraordinàriament. De tal punt i tal manera que, que per exemple, quan els pediatres s’hi troben molt, que quan un nen presenta doncs moltes… molts constipats seguits, molts mals de panxa, que el nen plora, realment no s’hauria d’anar a investigar tant que li passa al nen, si no que al pediatre s’hauria de fer la pregunta què està passant a casa? Què està passant entre el pare i la mare? O què està passant si hi han avis?

O sigui en quin ambient viu aquest nen.

Exactament. I sobretot, sobretot, si és un nen de mesos: què li està passant a la mare en aquest moment? Potser té disgustos amb el marit, potser ella està doncs disgustada també perquè li agradaria estar treballant i ha de cuidar el nen, en fi, coses.
Però, i moltes vegades s’arreglen problemes que presenten els nens parlant amb els pares. És a dir, el nen sempre és el símptoma dels pares. Sempre.

El nen de mesos i de dos, de tres, de quatre anys… Doncs el nano es desperta: no hi ha cap inconvenient en què el nen es desperti i estigui deu minuts allà amb el pare i la mare, voltant una mica… Ja està, se li dona després una galeteta, mig gotet de llet i aquell nano dormirà felicíssim i la mar de bé.

Això és una cosa, és a dir, a part del que dèiem de les nanas. És molt important que les mares cantin el que elles sàpiguen, però li puguin cantar en el fill. No cal ser una cantant ni haver rebut lliçons de cant, sinó coses que elles sàpiguen: per què a través d’aquesta cançó puguin transmetre els seus sentiments d’amor cap al fill.

Després, quan seran més grans els nanos els hi podran cantar, els hi podran explicar contes… I és aquella hora tan bonica, tan agradable que jo aconsellaria a les mares que ho fessin, perquè és quan rebran les millors coses dels fills. Establir aquella comunicació on el nano se sent tranquil, esplaiat, i va parlant de les seves cosetes i la mare també. Parlen com dos iguals.

I han de parlar des de molt petits. No cal esperar que un nen tingui sis anys, o set o vuit. No, des de petits. I el nano anirà entrant en aquesta dinàmica d´obertura, d´obertura de sentiments. I això l’ajudarà a dormir molt i molt bé.

És curiós perquè la nana, aquí en diem així, és una cosa que es canta, és una cosa sonora i té tal vegada aquesta màgia de transmetre una pau espiritual. I per això, cantada per la mare.

Sí, cantada per la mare. Si el pare sap cantar també anirà molt bé que ni canti una. No és que el pare estigui exclòs d’això, molt al contrari i millor que els dos els hi poguessin cantar, perquè ja seria doncs l’ideal. Però cantada per la mare, perquè és clar, no és el que es canta, sinó el com es canta.

Musicalment, diguem-ne, té una sintonia, una freqüència determinada, i es veu que funciona.

Que funciona, funciona. I no sols això, sinó que la música ja funciona en el nen abans de néixer. Nens que han estat en contacte amb la música o que els pares o que la mare ha tocat un instrument o que li ha agradat molt cantar, aquells nens després s’han trobat moltes vegades en què quan han estat grans i s’han posat davant d’un instrument i ja han sabut tocar allò sense que ningú els hi ensenyés mai.

I després d’esbrinar-ho tot, ha resultat que ell, quan estava a dintre del ventre de la mare, ja escoltava aquella música.

És a dir, en moment de gestació, amb estat fetal, es té percepció.

Es té percepció. A part que el nen sent els sorolls, els sent més matisats, és clar: hi ha la pell, hi ha tot, hi ha tota la matriu, però els sorolls, les veus, sobretot la veu de la mare, la veu del pare, el nen la sent des que està dintre del ventre de la mare, perquè és el mateix que nosaltres ens sentim la veu. És a dir, aquesta veu amb la qual jo estic parlant ara; no és la mateixa veu la que tu estàs sentint de mi, que la que jo em sento de mi, la nostra veu és un ressò que tenim a dintre.

Doncs el nen també està acostumat a sentir a parlar la mare amb el ressò de veu intern que ella té: quan parla amb el pare, quan surt de passeig, quan parla amb els altres fills, etcètera.

És molt interessant això, eh, és importantíssim que se sàpiga, perquè hi ha moltes mares que fan la seva gestació i molt bé, tenen la panxa infladeta, i dintre hi ha una cosa que de tant en tant li fa donar petadetes, també…

Sí, li donen petadetes. Però si les mares observen una mica, les mares que estan precisament gestant un fill, si observen una mica, s’adonaran, que davant de determinades sensacions d’ella el nen dona un tipus de petades o unes altres.

Hi ha una reacció determinada.

Ja ho crec que hi ha una reacció.

Per una motivació. No és perquè sí.

Per una motivació. És a dir, el nen no és neutral, no està allà dintre, sinó que el nen rep totes les sensacions de la mare i precisament doncs davant d’un ensurt, d’un disgust, o alguna cosa així, el nen reacciona d’una manera diferent.

Es manifesta.

Absolutament es manifesta. És a dir, el nen no és, per dir-ho d’alguna manera, neutral abans de néixer, sinó que ja està comunicat amb aquell ser que és la mare.

Aquests moviments interns que sent la mare del nen és una manifestació de la personalitat del seu fill?

Exactament. I les mares que tinguin diversos fills estaran d’acord amb mi de què cap fill mentre l’han estat esperant s’ha mogut d’una manera igual a dintre la seva panxa.

Cada fill té un ritme diferent uns són més nerviosos, uns es mouen més de pressa, els altres es mouen, jo puc dir que jo tinc fills i la diferència entre nens i nenes ha estat molt evident abans de néixer per la forma en què s’han mogut i que d’alguna manera el caràcter d’aquells fills després de nascuts ha coincidit, a trets generals, amb la forma en què es movien quan jo els portava dintre.

Emília Ros, el temps és implacable i això és una cosa que no podem evitar-ho, això està per sobre de les nostres decisions i dels nostres problemes perquè el temps és cronos i ens domina. Doncs fins divendres que ve moltes gràcies per haver estat amb nosaltres.

Bon dia.

Contratapa.

Emília Ros (1933-2023) fou una psicòloga que exercir a Barcelona i Girona durant la qual participar a diferents mitjans de comunicació fent divulgació en el seu camp.

Agraïm també la col.laboració:
Carles Muntané, Hèctor Perez, Joan Carles Massot,
Ignasi Carreras.

Per contactar: Info@fembarri.org

DESCARREGAR CAPITOL