Descripció
Capítol 1
AMOR DE MARE
Avui, divendres 17, rebem per primer cop en aquesta temporada 1985-86, la nostra companya Emília Ros; hola, bon dia, Emília.
Bon dia.
Emília Ros és psicòleg i en les darreres temporades ens parlava sobretot del món dels petits; vist des del seu punt de vista de psicòloga; ara encetem un nou curs i aquest espai també presenta novetats; no és així?
Sí, perquè… Així com fins ara havíem intentat que els pares entenguessin una mica més bé els fills; intentant explicar aquest món interior dels nanos. En aquest moment, a partir d’aquesta temporada, he pensat que seria una cosa interessant acostar els meus oïdors amb ells mateixos, a si mateixos.
O sigui que podem gairebé anunciar el títol d’aquest espai, no?
Sí, a partir d’ara el titularem “Parlem de Nosaltres”.
“Parlem de Nosaltres”?
Sí.
Això vol dir que hi haurà gent que podrà parlar.
Sí, i ens agradarà molt que parlin. Nosaltres encetarem un tema, informarem, parlarem; però sobretot ens agradarà que els nostres oïdors hi participin molt dient la seva.
Jo penso que és molt important aquest coneixement que puguem fer de nosaltres mateixos perquè realment n’estem molt allunyats. Sí que doncs ens mirem al mirall i sabem més o menys la cara que tenim, com som d’alts, el nom que ens diem i moltes altres coses; però penso que desconeixem moltes coses del nostre món intern; jo diria quasi totes; és a dir, l’ésser humà no sols viu amb la seva part conscient, sinó que hi ha tota una part inconscient dintre d’ell que moltes vegades; de la que no n’és amo si no la coneix; i que moltes vegades el fa actuar de formes que ell no voldria.
I el fet de conèixer-nos a nosaltres mateixos ens pot ajudar sempre o a vegades també ens pot perjudicar?
Sempre ens pot ajudar.
O sigui hem d’entendre que és bo conèixer-nos a si mateixos.
Una altra cosa és que quan ens coneixem o ens comencem a conèixer, hi hagi coses que ens molestin. És en aquest sentit que tu parlaves de perjudicar, però quan és perjudicial conèixer? Si a tu et posen al volant d’un cotxe i no saps conduir serà molt més bo que tinguis lliçons de conducció; i si a més tu coneixes coses de mecànica i coneixes tot el funcionament intern del teu vehicle, en un moment determinat passi el que passi, sabràs sortir-ne de la situació. En canvi, si nosaltres no ens coneixem; moltes vegades estem abocats a un carreró sense sortida i no ens sabem sortir de la situació.
El que passa és que a mi m’agrada que m’hagis dit això perquè connecta molt, a veure… Amb aquest egocentrisme nostre que l’ésser humà sempre s’ha pensat que era el centre del món i de vegades el coneixes a nosaltres mateixos, ens adonem que no és així. Per exemple, qui va donar un cop molt gran al narcisisme de la humanitat va ser en Galileu quan va descobrir que la Terra no era el centre del món, el centre de l’univers; que la Terra donava voltes al voltant del Sol, era el Sol el centre.
Que no som tan importants com ens semblava.
Un altre que també va assestar un cop fort a la humanitat va ser en Darwin; amb tota la seva teoria, com va demostrar, de l’evolució de les espècies; l’home no era aquell ser tan perfecte que de cop va aparèixer a la Terra. I l’altre que també li va donar un cop, i potser encara el més important de tots, va ser en Freud; amb el seu descobriment que hi havia un inconscient; és a dir que l’home no sempre és amo de les coses que fa.
Un dia ho dèiem aquí, l’any passat, és una cosa molt corrent de què un s’hagi enfadat a la feina amb una persona; i arribi a casa i comenci a renyar els fills, o a donar una petada a una cadira o a dir-li a la dona de què aquell menjar no està bo, o a enfadar-se perquè encara no està el sopar, etcètera.
És a dir traginar mal humor, vaja.
Sí, però aquest traginar mal humor si realment aquesta persona es conegués, sabria que aquest mal humor va dirigit: no contra la seva dona, no contra els seus fills; sinó que en realitat l’ha de dirigir contra, doncs no ho sé, el seu director; i és en ell en qui l’ha de dirigir; no l’ha de derivar cap a un altre costat. Si resulta que no es coneix, el derivarà; i llavors a través d’aquí vindran una sèrie de problemes grans.
Llavors en aquest espai parlarem d’aquest sofriment que de vegades tot ésser humà porta; tots, per la nostra condició humana; i que bé, el portem i és així, però el que s’intentarà és que a través d’aquest coneixement els nostres oïdors diríem sofreixin inútilment; de vegades sofrim per coses que no són el cas, però que ens preocupen i ens fan sofrir.
És a dir, que aquest serà un espai que intentarà ajudar a la gent.
Sí, i que ens agradarà que la gent hi participi: demanarem molta participació.
Es farà però, un judici a algú aquí?
Mai; no, no, no és la nostra…
A perquè potser no ens truca ningú.
Al contrari, ens agradarà que les persones que ens escolten ens diguin què en pensen d’allò que nosaltres una mica llançarem.
O sigui que serà un espai d’opinió, per dir-ho d’alguna manera.
Sí, i amb això no es tanca cap ventall. Parlarem, si cal, de coses dels fills, de coses dels pares, però obrirem una mica més totes aquestes coses que d’alguna manera nosaltres creiem que són importants. Llavors el que farem serà una mica llançar una pregunta en els nostres oïdors perquè ells hi reflexionin tota la setmana; i a la pròxima setmana ells ens truquin i ens diguin què en pensen d’allò.
Podem apuntar ja el tema de la setmana vinent amb aquests dos minuts que ens queden?
Sí, el tema és…
Atenció, perquè la setmana vinent podreu, si voleu, trucar-nos i opinar respecte a això que ens diu ara l’Emília.
És cert, és cert, és cert.
Escoltar Podcast
Capítol 2
La família
Bon dia, Emília, avui parlarem de l’amor de mare des d’una perspectiva històrica, on l’amor de mare existeix dins el marc de les estructures familiars i socials; i com l’amor de mare ha anat evolucionant al llarg de la història a mesura que l’estructura familiar anava evolucionant al llarg dels segles.
Sí, una mica perquè això s’ha d’aclarir, perquè si no es pot, d’alguna manera es pot, no sé, un es pot confondre, no?
A veure…
Jo voldria fer una mica d´història perquè ho situéssim una mica en el seu marc, tot això. Perquè el que passa és que l’amor de mare i la maternitat no es pot separar en absolut de la idea del fill, no? Una cosa no la podem en absolut separar de l’altra.
I el que veiem que destaca en la història de la família occidental és sempre el poder del pare que acompanya a l’autoritat del marit. Veiem, per exemple, i només farem unes breus pinzellades per situar-ho; ens trobem que, per exemple, a l’Índia el cap de la família és sempre el pare; i la família està pensada com a un grup religiós; on aquest pare és l’encarregat de vetllar per la bona conducta de les dones i els nens; i davant de la societat, ell n’és l’únic responsable; és a dir, el pare té el dret i marit, té el dret absolut de jutjar i de castigar.
A l’Índia, això?
Sí, que és una mica dels testimonis més antics que tenim. Ens n’anem a Roma, del que una mica tots ens som fills; i veiem que la dona conserva tota la condició de menor; una situació que és gairebé igual que la dels seus propis fills. I Ciceró, per exemple, ens explica que el pare tenia sobre el fill el dret de vida o mort; de castigar-lo segons el seu caprici; de fer-lo fuetejar; de condemnar-lo a presó; i si volia d’excloure’l de la família.
Llavors, ens trobem amb l’arribada de Crist, que és qui ha influït més en tota aquesta idea de la família. Crist fa el següent: proclama, guiat per un principi revolucionari en aquell temps, i jo penso que encara ara; és a dir, el principi de l’amor; que l’autoritat paterna no està establerta en interès del pare, sinó en interès del fill, i que l’esposa mare no és l’esclava sinó la companya. Ara bé, malgrat tot això, apòstols i ideòlegs han traït molt aquest missatge i, en algun aspecte, sí que canvia a partir d’ell la situació de la dona i del fill, però molt poquet.
Retòricament, en tot cas, no?
Llavors en trobem, arribem a l’edat mitjana, fent uns trets molt…
Sí, uns passes molt gegants.
Sí, i veiem que en aquell moment, aquest poder paternal està moderat una mica per la mare i per algunes institucions socials. Ara bé, passa una cosa, en aquell moment, que el desenvolupament del dret romà paralitza tota aquesta influència liberal que estava donant el cristianisme.
I llavors, arribem al segle XIV i XV i es tornen a retallar una mica els drets de la dona i els drets de l’infant. Llavors, ens trobem del XVI al XVIII que l’autoritat paterna torna a sorgir amb junt, precisament, amb l’absolutisme polític.
Emília, aquest tema que ens estàs comentant també és influenciat per la llei del pèndol, que surt molt sovint; és a dir, que d’un costat se’n va cap a l’altre i al llarg de la història està una època cap aquí i una època cap allà.
No, jo diria que no és ben bé així, ni de bon tros; sinó que el pèndol sempre ha estat bastant en un costat i quan el pèndol ha volgut anar cap a l’altre quasi no l’han deixat.
És a dir, que no hi ha acabat d’arribar mai.
No, no hi ha acabat, més aviat ha retrocedit; però el que veiem sempre en el llarg de la història, quasi fins avui; és que aquest marit encara conserva sempre, per exemple, el dret de pagar-li a la dona.
I, malgrat les paraules de Crist sobre la innocència infantil, la sort dels nens era molt pitjor que la de les seves mares. Llavors, una mica voldria fer referència a com s’ha considerat el nen en el llarg de la història, també; a veure, quan, per exemple, parlem de nen, associem automàticament una paraula, que és educar; educació, nen, educació, sembla que va quasi lligat.
En Joan Manuel Serrat, en una cançó, en comptes d’educar, diu domesticar.
Sí, molt encertadament. Llavors què passa? Educació, educació ve del llatí “educare”; i què vol dir “educare”? Diu que és redreçar allò que puja tort i mal format; anem pensant una mica, no? Llavors passa una cosa que ha estat realment nefasta per aquesta evolució social de l’infant; i la raó és que qui ha col·laborat més a deformar la idea que la família i la societat tenia del nen va ser Sant Agustí; que durant moltíssims de segles és el que ha influenciat més amb la diríem pedagogia que es donava en aquells moments. Per exemple, això sí que vull llegir la descripció tal com la fa ell en un llibre que es diu: “La Ciutat de Déu”. Diu exactament: “De seguida que neix el nen és símbol de la força del mal”. “És un ésser imperfecte aclaparat pel pes del pecat original”. I llavors descriu el nen de la següent manera: “És un ésser ignorant, apassionat i capriciós”. “I si el deixessin fer el que li agrada, no hi hauria crim que no executés”. Aquestes són paraules de Sant Agustí”.
En fi, i què opines d’aquest tema? Per què aquests crims es cometrien per una persona diguem-ne sense educació?
És que és una altra la idea. La idea és que el nen és el símbol de tot mal, llavors ja se l’ha de mirar d’aquesta manera. Llavors fixa’t que acusa el nen de greus pecats que el condemna d’acord amb les normes dels adults. I diu, amb un altre context: “No és doncs un greu pecat desitjar cobdiciosament el pit de la mare plorant? Si jo ara desitgés amb aquest delit un aliment adequat a la meva edat, tothom en faria burla i així doncs és un delit maligne”.
Una mica fort.
Fixa’t tu que per aquest sant baró resulta que la redempció implicava lluitar contra la infantesa. Diu en un altre moment: “La naturalesa del nen és tan corrompuda que la tasca de corregir-lo serà costosa”. Fixa’t que amb aquesta frase el que està d’alguna manera ja avalant i justificant; són totes les amenaces, totes les pallisses, totes les palmetes que rebran els nanos durant segles i segles. I si pensem que el pensament de Sant Agustí va ser el pilar d’inspiració i la guia durant molts de segles en la història de la pedagogia; i si pensem que fins al segle passat els pedagogs eren quasi sempre mestres de teologia que recomanaven als pares que fossin freds i distants amb els seus fills; és a dir, podem constatar com aquest pensament inclús ha estat influenciant fins als nostres dies.
Llavors, tenim només una altra perla que és la del nostre Lluís Vives que va ser el preceptor i podem dir-ne que el pedagog de la filla dels Reis Catòlics, que només diu: “Obligueu els vostres fills per mitjà de cops, càstigs i plors, per millorar-li el cos i l’enteniment”.
I un altre pedagog…
Això és un collar de perles.
Sí, sí, sí. De perles preciosíssimes.
I un altre pedagog del segle XVIII, aquest francès, deia el següent: “La condició infantil és la més vil i abjecta de la naturalesa humana després de la mort”. I una ultimíssima perla: en un pensionat de nenes, al Port Royal, en el segle XVIII, a nenes de a partir de quatre anys quan es despollaven i es vestien, se les feia dir aquesta oració: “Reconec, Déu meu, que la necessitat que tinc de vestir aquestes robes és una prova de la corrupció que he heretat dels meus primers pares”.
Ens has deixat una mica astorats.
És que ens hem de fer una mica càrrec de què aquest pensament ha estat el pensament fins fa només un segle o un segle i mig.
I cap on caminem ara?
Ara caminem cap a un altre lloc, però si pensem que encara a l’edat mitjana i més enllà; l’església havia de condemnar l’abandonament dels nens, perquè era una cosa que es feia contínuament. Ara bé, que davant de la misèria que hi havia en aquells moments; resultava que no el podia condemnar malgrat que volia, per restringir l’infanticidi; és a dir, es mataven molts fills. I llavors, per evitar matar-los, literalment.
S’acceptava que fossin abandonats.
El que es feia és que fossin abandonats; eren abandonats en un lloc ben aïllat i allà morien; el qual era una hipocresia perquè era exactament el mateix.
Llavors, el que ens endurem i el que una mica volia remarcar; és que la societat fins fa un segle, segle i mig, era una societat sense amor; i on, per exemple, i això ens porta cap a aquest amor i cap a aquest instint de mare; l’elecció de parella, per exemple, l’elecció de parella no intervenia per res ni l’amistat ni la tendresa. És a dir, els condicionants d’una dona per casar-se era: que havia de ser de la mateixa condició social que el marit, que tenir un dot, ser virtuosa i ser treballadora. No hi havia festejos llargs; es signava el pacte i ja estaven casats.
Llavors, què passava? Quins sentiments es podien tenir cap a aquell desconegut o desconeguda que fins fa pocs dies mai se li havia dirigit la paraula; i que ara ja era la parella per sempre? I quins sentiments es podien tenir del fruit d’aquell home que en algun moment podia caure bé, però normalment era un home per obligació? Quins sentiments es podien tenir? No sé, és facilíssim imaginar que els nostres avantpassats van ignorar ben bé el que era l’amor el dia de la boda. Jo recordo, i això és com una anècdota personal, que jo tenia una àvia que va veure abans de casar-se l’avi set dies; el va conèixer i amb set dies la van casar. I això no fa tantíssims d’anys, no fa ni cent.
O sigui que qualsevol temps passat no va ser millor.
Ni molt menys.
I possiblement seran millors els que vindran.
Jo penso que sí.
Sortosament.
Tu fixa’t que la prova de l’absència d’amor era el poc dolor que hi havia a l’ocasió de la mort del cònjuge; hi ha tres dites que són també tres perles que les he volgut avui portar aquí. I es deia el següent: l’home es fa ric amb la mort de la seva dona i la vida del seu cavall; l’altra era: el dol per la morta dura fins a la porta.
Deu n’hi do.
I el tercer era: l’home té dos dies bons en la vida, el dia que es casa i el dia que l’enterra.
Caram. És molt fort això.
Sí, de tot això, és a dir amb tots aquests condicionants, quina quantitat d’amor podia haver-hi en les famílies entre els homes i les dones; de les mares cap als fills; producte d’una situació absolutament imposada? Només he volgut fer aquesta pinzellada i remarcar que l’absència d’amor com a valor familiar i social en la història abans del segle XVIII-XIX era total; això no vol dir que no hi hagués parelles que s’estimessin; sempre hi havia casualitats.
Però no era la norma.
No era la norma. I llavors, una cosa molt important que el que ha dominat al llarg de la història fins fa ben poc és que en les relacions de família existia la por; i la tendresa no existia per res: estava absolutament absent. I en aquest clima és on a mi m’agradaria situar l’actitud maternal; és a dir, el destí de la dona i del fill sempre era la violència i la severitat. Quina quantitat d’amor podria haver-hi aquí?
Punts suspensius, continuem la setmana vinent. Emília Ros, gràcies per venir a passar fred una estoneta amb nosaltres a la Devesa.
Adeu.
Escoltar Podcast
Pag.13
Capítol 3
Instint maternal
Ja tots sembla que ho tenim molt assumit, això que passarà el 92: les olimpíades de Barcelona. I avui ja, amb el teu horari normal, et rebem per parlar de temes de psicologia. L’any passat parlàvem molt dels petits; aquest any ens dedicaquem ja més a coses més generalitzades; estem parlant de nosaltres en un espai de psicologia. Ens parlaves de mares, i ens parlaves de mares de lloguer, l’any… Ai, dic l’any passat, la setmana passada, quin lapsus; la setmana passada; i ens deies que… En fi, ens explicaves el fet que tots ja coneixem; de senyores que lloguen el seu cos a una altra parella per, diguem-ne, fer un fill; i un cop han parit, se’ls hi entrega a la família, diguem-ne adoptiva a canvi d’unes pessetes; i elles teòricament es queden tan tranquil·les. Ens parlaves d’aquestes mares…
Mmm… Parlava d’aquestes mares que ja en parlarem quan acabem una mica aquests programes, perquè em penso que en parlarem més d’un dia, de tot això. Una mica per ajudar a que els nostres oïdors en pensessin en tot això. Per què una mica el tema era, realment existeix l’amor de mare? Existeix aquest instint que creiem o volem creure que totes les mares tenen pel fet d’embarassar-se d’un fill i parir-lo? I aquesta era la cosa. El que passa és que durant molt de temps, a veure, s’ha parlat de l’amor de mare en termes d’instint, instint; perquè es creia de bona fe que això estava, que aquest comportament estava arrelat a la natura de la dona; qualsevol sigui el temps en què es desenvolupés, fa mil anys, sigui avui dia; és a dir, hem nascut i creiem que les coses són com nosaltres veiem que són; i realment les coses han evolucionat molt i només podem parlar de què fa un segle no eren així i fa dos menys i fa quatre menys.
És a dir, que l’instint, diguem-ne, maternal, podia haver evolucionat amb el temps?
No sols ha evolucionat, sinó que d’alguna manera s’ha pogut veure i estudiar de què ha estat força manipulat, molt manipulat; perquè primer es pensava que es tractava d’una, no ho sé, d’una mena d’activitat autònoma i que només, ja dic per què una dona quedava embarassada, doncs mira, per dir-ho d’alguna manera ja exercia, ja estava.
És allò que es diu l’amor de mare; només hi ha un amor, l’amor de mare.
Com que la procreació és una cosa natural; i imaginem que aquest fet biològic de l’embaràs li havia de correspondre una actitud determinada; ah com que una dona està embarassada, ja està.
Després també ha passat una cosa, que és que això d’amor de mare s’ha com confós; se li ha donat les dues accepcions: se li ha donat l’accepció de l’estat fisiològic, està embarassada, l’instint; i després del que ve més tard, que és tot el procés de criar i d’educar un fill. I penso que són dues coses que es poden separar molt bé; perquè aquest concepte d’amor de mare ha sofert molts eclipsis, però moltíssims; i com deia abans, ha estat però molt manipulat.
Ara bé, tot això es va una mica començar a qüestionar fa uns 30 anys; que s’ho va començar a qüestionar la Simone de Beauvoir, també molts sociòlegs i molts psicòlegs; i perquè es va qüestionar precisament pels estudis que havien fet els antropòlegs; al trobar societats molt primitives, que encara avui dia estan vivint d’aquella manera; on per exemple es trobava que el pare era molt maternal i…
El pare era…
Sí, sí, sí, sí.
En conceptes amb paraules d’ara, no?
Sí; i en canvi, que hi havia mares fins i tot sàdiques i cruels. O sigui que és clar, a partir d’aquí, els estudiosos es van quedar una mica parats i van començar a pensar que: què passava?
És a dir, avui dia, l’instint maternal és un concepte que ja no està en absolut admès.
Aleshores, per què estimen les mares als seus fills, en una majoria? Vaja, em dic jo.
Tu m’has fet una pregunta.
Si no estimen, d’acord; o sigui podem arribar a la conclusió que no és un instint que portin en si, si no és una conseqüència d’alguna cosa.
Sí; és una conseqüència d’un sentiment. I això es va veure bastant bé a l’estudiar precisament els nostres parents, més propers que són els micos, no? I es va veure que existia un sentiment, però que aquest sentiment no era quelcom automàtic; no era d’alguna cosa que es donava molt bé perquè queda embarassada d’un fill? Ja està, ja l’estima; és a dir, l’amor té un caràcter contingent.
Llavors, què passa? Que dintre de nosaltres, nosaltres pensem en l’amor maternal perquè el necessitem, en termes de necessitat; tots nosaltres necessitem ser estimats i que ens hagin estimat i per això una mica volem que sigui així; per exemple, no ho sé, quan veiem que una mare abandona el seu fill, ho experimentem com, no ho sé, com una aberració, com un escàndol.
Antinatural.
Exactament; antinatural; i estem disposats a explicar-ho tot abans d’acceptar cruament que potser aquella mare no estimava aquest fill, no el volia, no el desitjava; i si no el desitjava, doncs no el podia estimar de cap manera.
I aquest fill d’alguna manera en serà conscient que no l’estimen?
Sí, i en sofrirà tota la seva vida; això és una cosa certíssima; en sofrirà sempre.
El que passa és que això ens porta a pensar i de vegades ens hi rebel.lem; perquè potser el que succeeix en el fons és que nosaltres ens neguem a qüestionar l’amor absolut de la nostra pròpia mare.
És a dir, qui és el maco que es comença a pensar si la seva mare no l’estima realment?
Si no l’estima.
Vols dir això, no?
Exactament.
Hi havia un poeta i un escriptor francès, ja una mica passat de moda, però que va dir una cosa molt interessant i és que: no existeix l’amor, existeixen les proves de l’amor. Ara bé, si aquestes proves falten respecte a una mare i un fill, per què no en podem treure les conseqüències? És a dir, l’amor matern és un sentiment humà i realment, com tot sentiment, és incert, és fràgil i és molt imperfecte.
La setmana vinent continuarem parlant d’aquest tema. Moltes gràcies.
Bon dia.
Escoltar Podcast
Capítol 4
Perquè tenim fills
Els divendres, en aquesta segona hora, parlem de psicologia. Emília Ros, bon dia.
Bon dia.
En aquestes últimes setmanes hem parlat de l’amor de mare. I potser ens has desmitificat una mica l’amor de mare; o no?
Bé, hem donat una sèrie de dades històriques i objectives, i una mica que cada un tregui les seves conseqüències. Però és clar tot el que és humà, no hi ha res mític; és humà i prou.
I de què ens parlaràs avui?
Avui continuarem a veure si una mica podem tancar aquest tema. Jo els hi portava als meus oïdors una sèrie de respostes que van donar en una enquesta que es va passar; una enquesta secreta en què no s’havia de dir ni el nom, ni res de tot això, a mares; que s’hi van prestar, no? I les llegiré textualment perquè, bé, pensin una mica.
La primera resposta, una de les respostes diu: els fills són pesats, et mengen la vida. L’altra resposta: hi ha dies que no sé el que donaria per no tenir-los, els mataria a tots. Una altra: durant molts anys només vaig viure pel deure, ja ni sabia el que m’agradava; viure per mi mateixa penso que deu ser una cosa molt bona. Una altra resposta: estic xuclada pels meus fills, molts dies estic farta i voldria estar sola amb mi mateixa. Una altra: de vegades estic tan esgotada que l’únic que em priva de pagar-los és saber que no guanyaria res; que seria pitjor. Una altra: una mare és una vaca lletera a la qual s’està munyint contínuament fins a l’esgotament. Una altra: els meus fills m’han xuclat, ja no queda res de la meva vitalitat. Una altra: qui no hi ha passat no pot imaginar-se el que és aquesta exigència permanent; el meu únic consol és que els meus fills un dia seran pares.
O sigui que el seu únic consol és la venjança.
Exactament. Una altra diu: ja no sabia ni el què m’agradava. Una altra diu també: per res del món tornaria la primera infantesa dels meus fills; hi ha coses que es poden fer una vegada, dues no. I una última ja… No vull cansar més els meus oïdors: he renunciat pels meus fills a tantes coses que em faltaven.
I… Enmig de totes aquestes suposem que n’hi havien d’altres, pot ser més estàndard, no?
Sí, més estàndard, però aquestes eren un número molt significatiu, no eren… Perquè l’altre dia quan parlàvem d’aquells casos de nens maltractats, que un altre dia en parlarem molt específicament d’això, d’alguna manera tu em deies que potser eren casos aïllats; i de la mateixa manera que els maltractes no són casos aïllats, aquestes respostes tampoc són escollides només com a cas aïllat, sinó com a respostes que s’han donat molt.
El que voldríem indicar és que no podem acceptar trucades al 205033 de gent que vulgui explicar alguna cosa sense sortir per la ràdio. En absolut, no podem admetre que telefoneu i digueu alguna cosa als nostres companys que estan al control. Si voleu dir-hi la vostra, us passem per antena, sortireu per la ràdio. Això no s’ha privat mai a ningú en aquesta casa. Continuem, Emília.
Sí, és clar, totes aquestes respostes i tot el que hem anat dient durant tots aquests dies ens fan pensar molt, i jo ho he portat aquí perquè els meus oïdors també hi pensin una mica; perquè tots aquests testimonis parlen precisament d’això; de desencant, de renúncia i de tot el que diríem de negatiu que per moltes dones significa la maternitat. Fixa’t que fan servir verbs com menjar, xuclar, absorbir, buidar, destruir, devorar.
Llavors, és clar, existeix l’amor de mare en les relacions mare-fill? O només en aquestes relacions hi ha això ja; un sentiment com en totes les altres relacions, és a dir, en qualsevol relació d’un ésser humà es dona el sentiment d’amor, odi o indiferència. I en l’amor de mare es dona exactament igual i amb dosi que varia segons els casos, precisament.
Llavors, és clar, què passa? Existeix l’instint maternal o només és un engany? Potser un engany destinat, no sé no, a persuadir les dones que tenen de fer el treball, que potser una altra no vol.
Ara, en aquests moments hi ha una persona que ens està escoltant i que vol espontàniament entrar al nostre programa. Hola, bon dia.
Oïdora 1: Hola, bon dia.
Bon dia.
Oïdora 1: Mira, és que jo el que volia dir és que considero que no només hi ha mares que opinin com vostè acaba de dir; sinó que crec que deuen ser la minoria. I jo que crec que tenir fills és molt positiu i molt maco; i que, bé, que jo volia fer públic això, doncs que clar també se sabés. Crec que, encara que vostè digui que aquesta enquesta, doncs n’hi ha moltes que pensin així; jo crec que la immensa majoria, doncs, realment, ens hem dedicat als fills i, a més a més, amb molt de gust; i hem tingut moltes compenses, t’han ensenyat moltes coses i t’han ensenyat també a gaudir i a viure intensament la vida. I no per això has hagut de perdre res de la teva pròpia personalitat; al contrari, has adquirit moltes altres coses. Que pot haver-hi gent que realment pensi això, doncs que l’han xuclat, però realment em fa l’efecte que ha de ser una minoria, doncs, per dir-ho d’una manera. No es pot donar com una cosa global ni com una cosa d’exemple; perquè jo crec que hi ha d’haver moltes mares que se senten ferides al sentir això, no? Perquè els fills xuclen, però nosaltres també els hi i xuclem a ells.
Té tota la raó.
Oïdora 1: A més a més et donen moltes, moltes compensacions, fan molt feliç; només que et mirin i et riguin ja et fan feliç, o només poder-los mirar quan dormen ja està; només volia dir això.
Sí, el que s’està tractant de parlar en aquests programes és que això per sort és una realitat, i cada vegada és una realitat més, més nombrosa que moltes mares realment estimen i accepten els seus fills; perquè precisament els poden diríem pensar i desitjar. Però el que intentem a través d’aquest programa no és dir que no existeix l’amor de mare, que existeix per sort; jo també soc mare i m’estimo molt els meus fills i he gaudit molt amb ells.
Ara bé, el que passa és que el que es pretén dir és que aquest amor no es dona, perquè sí; no es dona pel fet de què una dona queda embarassada i ja està; sinó que es dona com una acceptació molt voluntària d’aquesta dona dels seus fills; que és un altre pas de maduresa de la dona, cosa que fins ara no s’ha donat. Però no vol dir que no existeixi, molt al contrari; el que passa és que el que estem volent dir és que no existeix com a instint; no és un instint que es dona, perquè sí. És una opció que fa la dona d’esperar, d’estimar, de cuidar i d’ajudar a créixer aquells fills.
Moltes gràcies per la seva participació.
Oïdora 1: Bé, val, val, gràcies, adeu-siau.
Bon dia.
El 205033, en aquest cas ens ha apropat l’opinió d’una de les nostres oïdores.
Jo precisament avui, a més, m’agrada les coses quan en parlem, doncs, no sé, portar exemples i portar… I ara m’ha vingut bé perquè, bé, una mica estic fent com d’advocat del dimoni, sembla, no?
A mi em fa la sensació, mira, em permets, Emília, em fa la sensació que t’ha agradat molt i molt que et telefonessin i et diguessin el que t’han dit.
Exactament.
Eh que sí, que ho estaves esperant.
Sí, tenia moltes ganes, però és una mica per ensenyar l’altre costat; que és el que no es parla, que és el que no es diu. I per desmitificar una mica això, no? Molt bé.
Doncs abans de desmitificar-ho més, agafem aquesta altra comunicació. Hola, bon dia.
Oïdora 2: Hola, bon dia.
Bon dia.
Oïdora 2: Jo trucava per fer costat a la trucada que ha fet aquesta altra senyora abans, donant-li tota la raó; i crec que, vull dir, totes aquestes mares que diuen tot això; vull dir podrien pensar-ho abans de tenir una criatura.
Exactament, aquí anàvem.
Oïdora 2: Hi ha molts de medis i moltes maneres avui dia com per una persona no quedar embarassada, vull dir, sense esperar-la, sense voler-la estimar.
Exactament, exactament.
Oïdora 2: Només era per això, eh? Felicitats pel programa.
Gràcies per trucar. Adeu-siau.
Bon dia.
Doncs això, avui volia portar per què vull també una mica demostrar com això fereix a l’individu i el traumatitza per tota la vida; aquesta manca d’amor, aquesta manca d’estimació, aquesta manca d’acceptació. I vaig trobar, i em va portar una mestra, un poema d’una nena; traduiré així, bé, literalment quasi, que una nena que està molt traumatitzada, i després diré el perquè. És molt curtet, diu:
Oh, que trista és la vida, encara que de vegades tingui sorpreses bones. De vegades desitjaria no haver nascut. De vegades desitjaria morir. Perquè igualment jo no faig res en aquesta vida. Sé que soc un destorb per tots, però no ho puc remeiar. I per això sempre estic plorant. Perquè plorant és l’única manera que em puc consolar. Sé que és trist no tenir pares, però encara és més trist tenir-los i que no t’estimin.
Aquesta nena és una nena que, precisament, nena, nena de 13 anys; és una nena que a casa seva sempre se li ha dit que no l’estimaven perquè havia nascut nena, i ells esperaven un nen.
Nova trucada, hola, bon dia.
Oïdora 3: Bon dia.
Endavant.
Oïdora 3: Escolti, jo soc una mica mal pensada, eh? I penso, a veure, aquesta enquesta que has llegit tan tremenda, està feta amb dones que anaven a la plaça, que venien de portar els nens a col·legi, que sortien del cinema, amb dones normals. O estava feta a casa d’un psiquiatre, amb dones neuròtiques, amb dones nervioses, amb dones pobretes que patien, eh? I que per això contestaven això.
No, aquesta enquesta està feta en… i precisament, potser la meva falla, i és per la manca de temps que tenim aquí a la ràdio; la meva falla és no haver dit que aquesta enquesta estava passada entre dones d’una revista que; una revista francesa, que, a més, eren dones de classe mitjana i dones que, a més, se’ls feia dir quins estudis tenien, quina educació.
És a dir, amb mares, el que en podríem dir, entre cometes normals. Perquè una mica el que estem intentant dir és que moltes vegades, això que aparentment és tan normal; al darrere amaga moltes coses que no en són tant. I el que passa és que les persones, quan ens refugiem darrere de l’anonimat, en una enquesta; precisament, és quan diem les coses que realment sentim. Vostè sap molt bé que moltes vegades diem una cosa de cara fora i en pensem una altra.
Oïdora 3: Sí, verdaderament, però és molt cru, eh?
És cru, però és la realitat, és la realitat. Miri, i avui no el tocaré aquest tema perquè el vull tocar al pròxim programa, però només vull dir que, i la xifra és oficial; que a Catalunya tenim, només a Catalunya cada any, 7.902 casos de nens maltractats entre 0 i 15 anys. Fixi´s que, a partir de 15 anys, que és quan el noi ja ha crescut i la noia també; i si pot tornar al pare o a la mare; ja no hi ha maltracta, és molt estrany que n’hi hagi. I a tot l’estat espanyol tenim 51.572 nens a l’any maltractats. És una xifra força important. I fixis que són casos detectats, no aquells que de vegades passen per la consulta d’un psicòleg; perquè al nen, doncs, hi ha una sèrie de maltractaments d’un altre tipus.
O aquells que ni tan sols passen per una consulta.
Exactament.
Els anònims.
Oïdora 3. La llei no podria arreglar això? De manera que aquests nens tan maltractats i no desitjats poguessin passar a formar part d’una família que els desitja; d’uns pares que no tenen fills i els desitgen.
La llei fins ara ha estat una llei, desgraciadament, molt endarrerida. Pensi que només fa 5 o 6 anys que, i ho parlàvem l’altre dia; una mare deixava un fill a la maternitat i si l´anava a veure un dia cada 6 mesos, tenia dret sobre ell. Això s’ha començat a arreglar ara, però fixis que és algo… I ara es formarà una comissió, precisament, per fer tot el seguiment d’aquests casos; és un grup que es diu grup d’estudis sobre la infància maltractada i abandonada; i que no sols es dona a la ciutat, sinó que es dona a molts llocs. I bé, és que no tenim temps, em diuen que hem d’acabar.
No, no, podem encara continuar uns minuts, el que volem… Gràcies a la seva participació.
Oïdora 3: Gràcies, gràcies…
Podem continuar uns minuts més, avui el telèfon sembla que té molta resposta. En tot cas, el que jo vull insistir és que Emília Ros no vol dir que no hi hagi amor de mare, ni de bon tros; sinó que ha qüestionat l’amor de mare com a cosa natural pel sol fet d’haver parit una criatura, ja s’ha d’estimar una criatura. Sinó que és una opció que la dona pren davant la circumstància de ser mare.
Exactament.
De tota manera, el telèfon continua trucant. Hola, bon dia.
Oïdora 4: Hola, bon dia.
Bon dia.
Oïdora 4: Miri, jo només volia parlar-li del que estan dient,
què és molt difícil ser pares i mares, eh?
Sí.
Oïdora 4: I moltes vegades som nosaltres que perdem els fills, no? No sé, em sembla que els hi donem més del que podem, ja vegades; i després ens queixem, com deien aquestes senyores, que ens estiren, que ens xuclen i totes aquestes coses. Jo crec que la major part de les vegades és culpa nostra, no?
Sí, no, miri, jo no diria…
Oïdora 4: Jo l’escoltava de l’altra temporada, quan ho explicava; i no sé, ja vegades jo em penso que la culpa és dels pares, que els fills no siguin tal com han de ser, no?
Sí, miri, el que passa és una cosa que és així; i és que quan un és pare, quan una és mare, resulta que en el moment en què ja ho és, no pot assajar; és un paper que no pot assajar, que bé es dona en aquell moment i ja està. I que hi ha escoles per tot i que no hi ha escoles de pares, i que potser n’hi haurien d’haver una mica; perquè ningú ens n’ha ensenyat, això; i anem aprenent a mesura que ho anem fent, no? I si en tenim ganes de ser-ho, que tot s’ha de dir.
Oïdora 4: I el que passa és que, és clar, no hi ha cap fill que demani per néixer; i el que han dit aquestes senyores està molt mal fet, molt mal dit. Perquè al final moltes vegades deixem fills per un capritx del seu pare, per una estona de…
Sí senyora.
O per haver begut massa, o per alguna ximpleria i han de pagar-ho després els fills.
Miri, ara vostè em suggereix a mi, una cosa que vareig sentir en una reunió social on una senyora li deia a l’altra, i això ho vaig sentir jo, li va dir: “Mira, ara vull tenir un fill perquè m’avorreixo molt”. Li estava dient a l’altra, que molt bé, que es quedaria embarassada perquè estava molt avorrida.
Oïdora 4: I després diria que el fill…Doncs l’absorveix i tot això…
Oh, sí. O el posaria quan té un any a la guarderia perquè li destorbava i etcètera, etcètera.
Gràcies per la seva participació. Adeu-siau.
Emília Ros, a veure, aquí aquest locutor que no és pare, en dono fe, es pregunta; i possiblement et faci ara la qüestió que s’està fent a casa seu, molts que sí que ho són de pares. És a dir, veiem que els pares sempre solen tenir la culpa de tot el que els hi passa als fills; aleshores, els pares generalment no han estudiat psicologia, per dir-ho d’alguna manera; hi ha suposo una manera d’educar els fills intuïtiva. Aleshores, jo el que em pregunto; no s’han de sentir culpables la gent, pel sol fet d’haver portat una criatura al món? Perquè fa la sensació que els pares sempre tenen la culpa; és a dir: si se’ls hi posa massa mà dura perquè se’ls hi posa mà dura; si no se’ls hi fa, en fi, agafar les coses pel camí que un pensa que és recte perquè no se’ls hi feia, etcètera, etcètera. A mi em fa l´efecte que els pares sempre tenen la culpa de tot el que els hi passa als fills. Aleshores, què hem de fer? No tenir fills?
Oh, això és una opció que ha de fer cadascú; precisament, jo estava llegint l’altre dia, aquesta no la porto avui, però una altra enquesta; en la que es demanava de cada 100 matrimonis, 28 parelles que vivien sense fills, que havien optat per no tenir fills; deien que no en volien tenir perquè era un destorb entre la parella i que així estaven molt feliços. Això és una opció que pot fer cadascú. És a dir, tu m’has plantejat una cosa que és molt important; i és a veure, la gent pensa que perquè es casa, ha de tenir fills; i això no és així. Un es casa per estar amb un company, per estimar-lo, per donar-li coses, per rebre’n també, per enriquir-se un home i una dona. Si com a conseqüència d’aquest enriquiment personal desitgen tenir un fill; molt bé, serà un nano sa, serà un nano estimat i serà un nano feliç. Perquè l’hauran buscat com una conseqüència d’aquella fusió, d’aquell amor.
Ara, que es busqui o que vingui un fill sense pensar-lo, sense que una parella estigui consolidada; una parella primer s’ha d’acostumar l’un a l’altre; sense que sàpiguen realment què volen; com això, com un entreteniment; o perquè ha de venir, o perquè ja se sap que mira, si dos es casen han de tenir fills; això és el que s’ha d’evitar. Perquè no és tan important tenir fills, com portar un fill al món i ajudar-lo a ser adult i que faci el camí de la seva vida com un ésser humà complet; no com un ésser humà tarat, desgraciat, traumatitzat i com un ésser humà que realment pateix perquè li han passat una sèrie de coses.
Aleshores, el que jo en aquest cas em preocupa més; és el fet que sí que en aquest cas volen aquest fill i volen fer tot el possible perquè la cosa vagi bé. No se’ls hi pot arribar a crear un complex d’estar turmentats, per allò de si ho estic fent bé o si ho estic fent malament. Veiem com en fi la culpa sempre sol ser dels pares.
Sí, però això… Bé, la culpa… Els pares tampoc no tenen culpa de la seva pròpia història; perquè evidentment un és pare i una és mare segons ha sigut fill abans. És a dir, també aquest amor de mare, aquesta dedicació, estar en relació, i de pare, estar en relació amb la història de cadascú. Això és evident.
Ara bé, aquí hi ha una cosa molt important, que és clar, no l’hem tocada perquè tantes coses es podrien tocar i és no obsessionar-se tampoc per les coses. Si un fa tot el que creu tranquil·lament que fa i que ha de fer, doncs això està molt bé. No passa res; perquè el nen també ha d’aprendre que l’ésser humà que els seus pares realment s’equivoquen; com tots ens equivoquem; perquè això ens porta a una altra cosa; la fantasia que tots tenim quan ens casem o tenim fills; de què hem de ser aquell pare i aquella mare ideals i perfectes i que hem de donar aquesta imatge al nostre fill. No és veritat. També un dia ho dèiem l’any passat que precisament si un pare, si una mare, jo què sé, ha renyat un fill; i creu que ha estat injust i que s’ha equivocat; doncs molt bé, després va allar i diu escolta noi, mira, estava empipat, estava distret i t’he renyat; perdona, ho sento; però és que hi ha una mena de mite també que s’ha de ser el pare perfecte i la mare perfecta. No és això, és estimar.
Has dit l’expressió que estava esperant, a més de que és estimar, que és no obsessionar-se.
Exactament.
Emília Ros, doncs la setmana vinent…
No sé si continuarem amb el mateix tema.
Potser no has pogut acabar. Fins divendres vinent. Adeu-siau.
Gràcies.
Escoltar Podcast
Capítol 5
Portar el fill a la guarderia
Parlem de nosaltres mateixos, Emília Ros, bon dia.
Bon dia.
La nostra psicòloga, o la psicòloga dels matins de Ràdio Cadena; així queda més clar; és aquí amb nosaltres per apropar-nos temes interessants com cada setmana. En el programa anterior pretenia Emília Ros, diguem-ne, deixar acabat el tema de l’amor de mare, però arran d’una allau de trucades; que es van rebre als nostres estudis; van quedar coses al tinter; doncs aprofitem per treure-les, si et sembla bé, Emília?
Sí, a veure si ho acabem avui, o potser encara no, no ho sé, ja ho veurem.
Consti, però, fent una mica de recapitulació; que no negaves l’amor de mare; el que en tot cas posaves, diguem-ne, en quarantena; era el fet que pel sol fet d’haver portat una criatura al món; obligatòriament s’hagués de sentir amor de mare; és a dir, que si se sentia amor de mare era conseqüència d’altres coses, no de la naturalesa.
No era… És a dir, l’amor de mare no és un instint que es dona perquè sí; sinó que es dona com fruit d’una relació.
Aleshores jo em pregunto, aquest instint, diguem-ne, animal que observem en els gats, en els gossos, en espècies, diguem-ne, animals; no sé, de protecció dels petits; no té res a veure amb el que nosaltres diríem amor de mare?
No.
Portat al gènere a l’espècie humana?
No; i és purament també un instint el dels animals. Adonem-nos que quan realment aquella cria ja s’ha desmamat, es trenquen tots els vincles; hi han poquíssimes espècies que els vincles es continuïn. Una de les espècies, em penso, que són els coloms; no és la meva especialitat, però em penso que es continua, diríem, aquest vincle, per dir-ho d’alguna manera, d´amor; però en els altres animals no es dona en absolut;
quan la cria està, doncs se’n va i ja es trenca. Encara que també es poden, i un dia en parlàvem aquí, detectar, i això en l’espècie més propera a l’home, que són tots els micos, que hi ha rebutjos de fills. No es dona d’una manera, i també en altres animals, hi ha rebutjos; no és el més corrent, però n’hi ha.
Llavors el que nosaltres sí que volíem una mica aclarir; és que de vegades el fet de tenir un fill és per molts motius menys pel motiu de tenir-lo. Perquè per exemple de vegades els fills són buscats, com moltes coses; encara avui, encara, malauradament, hi ha metges que davant de problemes psicosomàtics que presenten les dones d’origen psicològic i no sabent una mica donar sortida a això; li diuen, no ho sé, si és soltera li diuen que es casi; i si és casada li diuen que tingui un fill; com si això ho arreglés tot.
I volia parlar una miqueta de com es viuen aquests fills i de vegades el que representen; molt, molt, molt, per sobre, només. Perquè de vegades passa que un fill pot ser un refugi, simplement; el cuidar el fill, el fet d’atendre les seves necessitats; fa que moltes vegades la mare s’oblidi d’altres problemes que potser hi han amb la parella o d’altres situacions que li són enutjoses i que no vol afrontar. Moltes vegades també un fill pot ser una solució; sí, és buscat com una solució; abans passava i ara també, moltes vegades per retenir aquell home que de vegades un té por que se’n vagi. O per exemple, és una solució en el cas dels reis. Els reis, per què tenen els fills? Els poden tenir, potser sí, perquè en tenen ganes, però bàsicament, i en el cas dels reis, el fill és una solució.
I si pot ser mascle…
Oh, exactament, segons la llei; fixem-nos, per exemple, en els reis d’Espanya, van tenir primer dues filles, després van tenir un fill; com que la llei espanyola no permet…
La llei sàlica.
La llei sàlica no permet que heretin el tron, doncs molt bé. I en el cas, per exemple d’Anglaterra, no sé, es va tenir un fill i una filla i com que, bé, estava assegurada la descendència, però millor assegurar-la més; es van tenir després dos fills més; és un cas ben palès i ben evident de què és un fill com una solució; una solució bé, de què continuï aquella herència, però aquell fill no és buscat per ell mateix; no és buscat per ganes de donar vida a un ésser humà; sinó a un ésser humà que compleixi unes coses que estan en les expectatives dels pares.
En tot cas, el que és molt important és que un fill sigui desitjat, per dir-ho d’alguna manera.
Exactament. De vegades, també, el fill pot ser pot representar una recompensa, no? Recompensa a frustracions personals de les parelles; i moltes vegades, una recompensa per la pròpia mare en el sentit de que, per exemple, si a casa la seva mare només hi han hagut tot de filles, desitjar tenir un fill mascle; doncs només un fill mascle per ser més que la seva mare, no? O de vegades a la inversa.
També el fill pot ser una possessió; què es pot dominar millor que els fills? Fixem-nos, per exemple, amb aquestes mares que diuen que els nens els hi agraden mentre són petits; mentre realment són una cosa que la poden agafar, la poden deixar, poden fer el que vulguin; quan els nens comencen a tenir personalitat, quan comencen a dir no, quan comencen a ser ells; al cap de dos, tres, quatre anys, diuen que ja no els agraden. I, de fet, ens trobem amb casos de dones que cuiden amb tot l’amor del món a un fill durant el primer any de vida i que després, no diré que els abandonin, però ja no els hi fan gràcia i ja no els hi fan cas.
I també un fill, i és una cosa que veiem molt, pot ser una eina de treball. Recordem-nos dels anys del franquisme, com els premis a la natalitat i els celebèrrims punts que es cobraven per fill tingut; això potser tu no ho has conegut.
Però tinc entès que els punts, en aquest cas, a la família nombrosa sí, però els punts, en aquest cas, en fi, no treien pas…
No treien, però eren un incentiu per tenir fills. No treien, si vols tu eren un engany.
Bé, Emília, no em pas d’anar tan lluny; tu saps que institucionalment, no directament, però a vegades, si amb indirectes, també se’ns diu que els catalans hauríem de procrear més; que haurien d’haver-hi més catalans petits.
Sí, exactament, és això.
Tu saps que això és veritat.
Sí, sí, sí, sí.
No diuen Catalunya endavant amb els fills, però…
No, però potser sí que ho diran aviat; és a dir, i després els fills com a continuadors d’un negoci familiar; i a on no es té per res amb compte els gustos, les característiques d’aquell fill, sinó que aquell fill ha d’estar allà i ha de continuar; llavors evidentment, aquest fill no és un fill estimat; és un fill estimat perquè compleix una funció i una funció econòmica, però res més, no?
Bé, llavors, el que podem veure és que realment, com dèiem dies passats, la maternitat és un do; no és una cosa que s’adquireix; i que aquesta maternitat i la paternitat de la qual en parlarem en programes vinents és alguna cosa a assumir lliurement, no?
I llavors, el que voldria una mica… Diríem, resumir tots aquests programes; i és que el que podem veure és que al resseguir la història d’aquestes actituds maternals; el que hi ha i el que sorgeix és que és la convicció de què l’instint maternal, l’instint, és un mite; que no l´amor de mare, que es pugui donar per fruit d’aquesta relació, no?
És a dir, que la frase aquella d´una mare sempre és una mare; no ens porta cap conclusió, per dir-ho d’alguna manera.
Realment, no.
És a dir, que hi ha mares i mares.
Sí, i em penso que aquí en català hi havia aquesta dita que deia: “Hi han mares, maretes i marasses”; i això una mica, fixa’t tu, que està… Doncs, no sé, les dites populars sempre recullen el que hi ha de veritat dintre els sentiments dels éssers humans.
I llavors ens trobem que; ni en la història, ni en l’antropologia, no es troba cap conducta universal i necessària de la mare; hi ha conductes molt diferents. Al contrari, el que es troba precisament és el caràcter molt variable d’aquests sentiments de mares; i aquests sentiments i aquesta variabilitat va d’acord precisament amb: la cultura d’aquell moment, les ambicions de cada dona i les frustracions de cada dona.
I llavors arribem a la conclusió, com hem dit abans, que l’amor de mare realment és només un sentiment; i com a tots els sentiments és contingent; això és una conclusió, pot ser cruel, però és una conclusió real.
De fet, això que ens dius, podria quedar força clar veient que sense anar molt lluny, sense variar molt els països, canvien força les conductes. Per exemple, la mare tipus mitja catalana i la mare tipus mitja, per exemple, gallega, ja tenen segurament les seves diferències.
Sí, sí, sí.
És una altra cultura, potser si vols marcada allà perquè molts homes agafen el vaixell i se’n van mar en dins molt de temps.
O perquè emigraven abans. Però això és una realitat. Llavors, la conducta és absolutament diferent. Llavors, què passa? Aquest sentiment pot existir o pot no existir; es pot donar o pot desaparèixer: el cas d’aquestes mares que estimen els fills durant un any i després ja no els estimen. Es pot posar en evidència tota la seva força o tota la seva fragilitat; i també es pot donar una altra cosa: tenir un fill preferit o estimar-los a tots iguals. Llavors, és clar, això, repetim, depèn de la història personal de la mare i del moment històric que a aquesta dona li ha tocat viure. És a dir, l’amor maternal no pot donar-se per suposat; és a dir, és un amor, com en diríem, no inclòs. Això és una realitat.
I el que volia apuntar, només apuntar, ja sé que el temps s’acaba, no?
Sí, sí.
Llavors, és destacar una mica que a partir de l’any 60 hi ha una cosa que apareix com a nova; i és, apareix una nova línia d’amor, que és l’amor del pare.
Vols dir que l’amor del pare el van inventar l’any 60?
No, no vull dir això; vull dir que, com tots els fets culturals, aquests fets es van desenvolupant molt lentament, molt a poc a poc; però ja a partir d’aquell moment, no vaig dir que el primer de gener de 1960, perquè tots els fets històrics són molt relatius; però sí que a partir dels anys 60 apareix, diríem, aquesta preocupació dels pares cap als seus fills; és a dir, el que apareix és com que l’amor de mare ha deixat de ser una exclusiva de les dones.
Allò que els nens són de les mares.
Sí, i a més encara es diu; i així ens podem trobar que avui dia, no tots ni molt menys, però ja n’hi van haven cada vegada més; que ens trobem amb aquests pares que actuen com mares i volen ser, i estimen els seus fills, igual que les mares.
Aquest serà doncs tema de conversa en les setmanes vinents imaginem: la paternitat.
Sí, i perquè ha canviat una mica; tu et recordes aquests llibres de quan els nanos començaven a llegir d’abans; que hi havia un senyor assegut llegint i una mare; hi deia: el pare està llegint, la mare està cosint.
Mi mamá me mima.
He, he, he.
Amo a mi mama, he, he, he.
Però totes aquestes coses s’estan modificant a poc a poc; i aquesta és la cosa. Avui dia ens podem trobar ja amb una dona que potser està llegint i que el pare està donant el biberó; perquè no? I ningú es sorpren per això; està demostrant el seu amor.
La setmana que ve, la paternitat. Adeu-siau.
Bon dia.
Escoltar Podcast
Capítol 6
Mares i fills exemples
Els matins de Ràdio Cadena es posen en contacte ara amb Emília Ros, a qui saludàvem ja fa uns minuts. Bon dia, Emília.
Bon dia.
Aquest és un espai que condueixes i que en aquestes últimes setmanes ha estat dedicat a parlar de l’amor de mare.
Sí.
I fins i tot has arribat a qüestionar l’amor de mare, a vegades, des d’un punt de vista històric o psicològic. Bé, jo donat que aquest és un tema molt delicat, ja saps que procuro només dir: hola, adeu i poques coses més.
He, he, he.
Recordem que el nostre telèfon 205033 és connectat, com sempre, i que si algú vol fer alguna consulta, doncs ho pot fer-ho, que no se n’estigui. Per on anem avui?
Avui continuarem, perquè realment aquest tema encara ens donarà per diversos programes. Una mica resumirem i intentarem dir als nostres oïdors com la setmana passada parlàvem una mica de la consideració que ha tingut la dona i el fill a través de la història; i com el poder ha sigut total del pare i del marit. Parlàvem, per exemple, que a l’antiga Roma el pare tenia sobre el fill inclús dret de vida o de mort. Que d’alguna manera, amb l’adveniment de Crist, això podia semblar que s’havia arreglat una mica, perquè realment Crist va donar el missatge totalment al revés; va dir: que el fill no estava en funció del pare, sinó que era el pare el que havia d’estar en funció del fill. De la mateixa manera que la celebèrrima frase de: no et dono esclava sinó companya; però això realment a través de la història s’ha aplicat molt poquet.
És a dir, una cosa és Jesucrist, l’altra és la seva església.
Sí, i l’aplicació que s’ha fet, a part de què la doctrina, el missatge de Crist, ha influenciat, evidentment, tota la cultura d’Occident, absolutament tota.
Has fet una mica de recapitulació de setmanes anteriors; recordem que es tracta d’un espai de psicologia i estem parlant de l’amor de mare; és a dir, que si algú vol parlar de l’amor de mare, doncs que ho faci. Estem parlant del gènere humà. Endavant, endavant.
Dèiem que, precisament, les idees polítiques han influenciat molt, diríem en aquesta teoria d’estimar o no estimar els fills i què s’havia de fer. Només una mica, per acabar d’arrodonir, vull donar tres pinzellades brevíssimes. I és, per exemple, ens trobem a França; ens trobem amb una estadística de l’any 1780, només fa 200 anys justos, i 200 anys en la història és abans-d’ahir; on a París, de 21.000 nens nascuts: només 1.000 són criats per les seves mares, 1.000 són alletats per una dida a la mateixa casa de la mare i els altres 19.000 van tots a ser criats lluny de la mare a casa d’una dida durant tres, quatre o cinc anys.
És a dir, que la dida estava institucionalitzada.
Sí, en aquells moments, però… La dida que un podia tenir a casa seva ja era una cosa avantatjosa. La desgràcia era que normalment tots els altres nens, aquests 19.000, vegem el que representen, anaven a casa d’una dida on no s’hi tenia cap mena de control; i de vegades eren dides que, doncs, criaven tres i quatre fills alhora; imaginem, en unes condicions absolutament infrahumanes.
Després tenim una altra pinzellada només, un historiador anglès ens explica també aquest segle i dona el testimoni del fundador d’un hospici que estava absolutament astorat, esmeperdut, davant les mares que abandonaven els seus nadons moribunds als carrers o en els llocs de les deixalles on es podrien; això en l’any 1730, només fa 250 anys d’això, això era un costum. Només vull recordar com parlàvem de què en el segle XIII i XIV l’església no s’atrevia a posar lleis més fortes contra l’abandonament que els pares feien dels nens; els abandonaven en un lloc aïllat i allà morien. Hi havia molta misèria, hi havien moltes, evidentment, moltes malalties i no existien les vacunes; no existien els avançaments mèdics actuals, però el nombre de nens que morien era tan terrible que no ens ho podem explicar solament perquè aquests nens tinguessin malalties; sinó que precisament per l’abandó que feien la majoria de mares d’aquests fills ens porten a aquestes terribles, tan terribles, xifres de mortaldats.
Llavors, és clar, si observem l’evolució d’aquestes actituds maternals, podem comprovar que l’interès o la dedicació pel fill; el que podem veure és que es manifesta o no es manifesta i que la tendresa existeix o no existeix; i veiem que les diferents maneres d’expressar l’amor maternal passen del més, al menys i de vegades passen pel res o al quasi res.
Però això és molt fort, eh?
Però és que això són realitats, vull dir són coses escrites, no són invencions. Ara bé, tu em dius que això és fort; llavors, jo he portat avui aquí, no vaig a parlar ja de fets històrics, de coses que surten en els llibres i que tots els historiadors i tots els estudiosos ho poden anar a buscar i trobar; sinó de coses que passen avui a casa nostra i jo porto uns quants casos que els diré molt, molt en síntesi, casos viscuts per mi.
A veure, millor dit a sentir.
Un cas, primer cas, una nena de 4 o 5 anys que viu doncs amb els seus pares i amb els avis materns. Aquesta àvia materna és una dona alcohòlica i aquesta dona sotmet a aquesta nena a tortures físiques i psicològiques: del tipus de doncs agafar un ganivet, posar-li el coll i dir-li ara et vaig a matar, tal qual. I després doncs dir-li: no, si jo t’estimo molt. Escenes en les quals l’àvia intenta escanyar aquesta nena, la intenta tirar pel balcó; la mare ho està presenciant i no fa res per treure-la dels braços de la seva àvia.
Això repetidament, és a dir no una vegada sinó…
Això repetidament; aquesta nena avui dia és una noia ja gran d’uns 20 i escaig d’anys. Evidentment, ha estat en tractament des que la van poder arrencar dels braços de sa mare, si en podem dir braços. I aquesta nena, el que vull dir és que el seu trauma més gran, nena, dona avui ja; el seu trauma més gran, no és ja tant el recordar que això ho té d’una manera vívida i que no la permet viure gaire tranquil·la, les escenes d’horrors passades; sinó el fet que ella demanava ajuda a la mare i la mare no venia a ajudar-la.
I aquest trauma com es tradueix en el seu comportament com a adulta? És a dir en què li efecte, a part de la por aquesta que evidentment ens comentes?
En aquests moments aquesta noia continua en tractament; vaig a dir que va haver d’estar en tractament des de llavors, des dels sis anys, amb èpoques que n’ha tingut i altres que no. Aquesta és una noia que es desenvolupa bé en la seva vida, però que es va traduir en un moment determinat perquè totes aquestes coses eren tan doloroses que ella no les volia recordar i ni les podia recordar; i llavors es van traduir en un moment determinat amb un tipus de deliris; deliris auditius, on sentia sempre unes veus que li deien ara et mataré bueno etc… Una sèrie de coses d’aquest tipus.
Un altre cas.
Un altre cas, una nena apallissada quan tenia un any; que si l’àvia, en aquest cas va ser l’àvia al revés, si l’àvia materna no la treu dels braços de la seva mare, l’hauria matat. Va estar ingressada vuit dies a l’hospital clínic. Aquesta noia avui dia és una persona gran.
Un altre cas, una nena abandonada per la seva mare a casa de la seva àvia quan tenia un any; durant 14 anys no dona senyals de vida a aquesta mare i quan la mare calcula que aquesta nena té 14 anys; la va buscar malgrat que la nena no se’n volia anar de casa de la seva àvia; perquè literalment no coneixia a la seva mare i se l’emporta perquè ja era bona per treballar.
Un altre cas, una mare soltera té un fill; el deixa a la maternitat; cada sis mesos el va veure; perquè abans hi havia una llei, desgraciadament que va durar masses anys, avui ja s’ha tret; en el que si la mare cada sis mesos li feia una visita en aquell fill, ni que fos fer acte de presència, ja no li podien prendre; com si el fill fos una cosa; anava a dir, bueno, aquesta cosa és meva i jo la continuo vigilant. Aquesta nena va ser donada en custòdia que no en adopció, a un matrimoni; quan aquesta nena té 14 anys la mare va reclamar-la i la reclama perquè ja tenia edat per treballar, evidentment. Aquesta nena s’escapava per anar a veure els seus pares, els que ella deia que eren els seus pares; doncs s’escapava de casa. Aquesta nena és una dona avui dia casada i encara avui porta en els seus fills a veure els avis; els que ella diu que són els seus pares; perquè aquella mare, bé, si allò era una mare, deixem-ho.
Però, Emília, tot això són casos que podríem denominar aïllats, no?
Sí, no, aquí volia anar perquè en vull dir uns quants més. Només, un pare alcohòlic torna de matinada, obliga en els seus fills a aixecar-se, els desperta i els obliga a ballar per la casa; en tenia cinc de fills; la mare mai deia res ni protestava.
Una altra mare, un altre cas; una mare casada amb un home també alcohòlic, que obliga a una nena de sis anys a anar contínuament amb el pare per contar-li els gots de vi que veu; i així és obligar-lo a que no en begui més; és a dir, tira tota la responsabilitat d’aquell pare sobre aquella nena; a part de quina imatge de pare li dona.
Una altra mare, un altre cas; mare que dona la culpa a la seva filla de la seva separació per la simple raó de què va néixer nena. Era una casa que esperaven un hereu i com que va néixer nena; descarrega sobre ella tota la responsabilitat de la seva separació.
I l’últim cas, vaig a dir, molt ràpid; una mare que obliga en el seu nen de deu anys a demanar caritat cada dia; li ha de portar mil pessetes diàries; estic parlant d’un cas de fa set anys.
O sigui, mil pessetes de fa set anys, seria l’any 1978.
Sí, sí senyor; li havia de passar i si no li portava, pallissa. Aquest nen es va escapar, va anar a parar en una casa i a partir d’ aquí va venir tota la cosa judicial que va fer que a aquesta dona se li traguessin tota la custòdia dels fills.
Ara bé, el que vull remarcar de tot el que estic dient és que se’m podria dir que potser això passa, per exemple, en famílies d’immigrats; que les idees no estan tan evolucionades i que les coses sembla que haurien de ser d’una altra manera. Doncs jo he de desencantar els meus oïdors i dir que tots els casos dels què he estat explicant són famílies catalanes, excepte dues; és a dir, i famílies que estan d’alguna manera considerades com gent normal; doncs gent treballadora, gent normal i alguns dels casos dels què he esmentat, gent d’una posició social bastant elevada; no m’estic referint a Girona, parlo de Catalunya en general.
Així podríem treure com a conclusió que l’amor de mare no és una qüestió natural; si no una qüestió diguem-ne cultural, entenen per cultura, l’educació, les circumstàncies, etcètera, etcètera?
Una part sí, una part sí; perquè realment després hi ha tota la cosa del sentiment; hi ha tota la cosa del sentiment que ja en parlarem la setmana que ve; però sí que moltes vegades moltes dones tenen fills i diríem se senten obligades a estimar-los perquè se’ls ha d’estimar, però en realitat llavors el que fan, és per sota mà, venjar-se una mica d’aquesta obligació que els hi ha imposat la societat; de perquè és mare l’ha d’estimar; i l’amor no es dona per un instint, es dona per unes altres raons de les quals ja en parlarem.
O sigui que la setmana que ve continuarem parlant d’aquest tema amb Emília Ros, que cada divendres és amb nosaltres per estar comentant aquests temes. Ara són dos quarts i tres, minuts d’onze, i segueix el nostre programa. Gràcies, Emília.
Bon dia.
Escoltar Podcast
Capítol 7
El vincle (paternitat)
Bon dia Emília, els matins a Ràdio Cadena. De què parlarem avui?
Bon dia; parlàvem fa dies de la importància del vincle que s’establia entre la mare i el nadó en els primers instants de vida; i del que podia passar si aquesta relació no s’establia perquè els nens es portaven a la “nursery”. Com que parlàvem cabalment del pare, això no va poder quedar, a mi em sembla, prou clar; i avui voldria, doncs, fixar-me una mica en aquest tema del vincle i intentar aclarir-ho.
Molt bé.
Llavors, el que sabem és que el nen, per evolucionar emocionalment, físicament i intel·lectualment, també necessita un tipus de contacte i d’assistència amorosa molt específica; i que això, diríem en l’argot, en diem el vincle; és el primer vincle que s’estableix entre la mare i el fill, i que si aquest vincle no s’estableix les primeres hores, el primer dia de vida, no s’estableix ja mai més. La mare pot estimar molt el seu fill, i el fill també a la mare, però aquesta, diríem, fusió, aquesta transmissió, aquesta identificació, és molt difícil que després s’estableixi.
Emília, però, clar, això, almenys a les meves orelles, em sona molt fort: que dius que si no s’estableix aquest vincle a les primeres hores de vida ja no s’estableix més; perquè, en fi, al llarg de la història, la vida, no ho sé, ha estat molt dura per molta gent; hi ha gent que ha nascut en unes condicions absolutament estranyes i terribles. Aleshores, que aquesta hora de vida o aquest primer dia porti problemes tan greus a la resta de la vida em sembla, de veritat, molt fort eh.
Sí, com bé, però és una realitat que precisament amb els experiments i amb les investigacions que s’han anat fent s’ha pogut comprovar; és a dir, que una persona pot ser una persona molt bé, molt coherent, encara que hagi tingut un naixement traumàtic, és cert, però el que volem dir, estem tractant de què la salut mental sigui a tots nivells i per tota la vida; i aquella persona podrà ser una persona que es desenvolupi bé la vida, que pugui fer inclús una bona parella, que sigui un bon pare o una bona mare pels seus fills, però sempre a dintre arrossegarà això; que és d’això del que la gent que ens escolta de vegades no sap; de l’angoixa en què viuen moltes persones per aquesta falta de vincle que no s’ha pogut establir. És a dir, anem pel carrer i molt bé, no anem dient totes les nostres penes, no les anem ensenyant, però, com diem normalment i vulgarment, la processó moltes vegades va per dintre; i hi ha moltíssima gent que la processó li va per dintre.
Llavors, diríem que el nen a partir de què neix, ell contribueix tant com pot per establir aquest vincle, les mirades que li tira a la seva mare, els plors; estan destinats molt específicament a obtenir una resposta d’ella; i això és tan important, és a dir, des del primer moment, és tan important l’amor pel nadó que si el nen no té aquest amor, el nen es mora. Per exemple, això es coneix en la pediatria i es coneix en tots els hospitals del món; que ja el que en diuen els metges una malaltia, que no és tal malaltia, que és el marasme. El marasme és en l’estat, diríem, que cau el nen com de quasi mort, perquè no se l’estima; pensa una cosa, que la paraula marasme, que s’aplica; i ja dic que se li dona el nom de malaltia, que no és tal malaltia, ve del grec, que vol dir consumir-se.
I quan es presenta aquesta malaltia, o suposada malaltia?
Això es presenta molt als primers temps; per exemple, hi ha una cosa, aquesta malaltia es presentava sempre en tots els hospicis del món. I pensem una cosa, i això hi han dades estadístiques, que aquesta malaltia, diem una malaltia entre cometes, que no és tal malaltia, perquè no és produïda per cap virus, per cap microbi; en el segle passat, només en el segle XIX, tot l’any 1800, va posar fi a la vida de la meitat de tots els nens nascuts. I és per una raó, perquè la majoria dels nens nascuts, no sols al primer moment, sinó que eren separats de les seves mares, perquè anaven a dida; era un costum establert des del 1600 i escaig; i no sols anaven a dida els nens de famílies molt riques, perquè els nens de famílies riques el que feien era contractar una dida i portar-la a casa. Llavors, el nen tenia la dida; i tenia una dida per ell sol; i tenia el contacte amb la seva mare; però, normalment, inclús amb fills de comerciants, que la mare també estava ajudant a la casa, vull dir, al negoci, i no podien atendre aquell fill, els portaven a dida.
Llavors passava que moltes dides resultava que tenien 4 i 5 nens que cuidaven; és a dir, fixa’t el que representava una dida; representava treure la mare a dos nens: el nen que anava a mamar d’ella, perquè era separat de la seva mare, i el fill de la dida, perquè la dida no el podia atendre, perquè havia d’atendre per guanyar uns diners el fill de l’altre. I moltes vegades aquestes dides, ja dic, no sols tenien un fill, perquè els tenien fins a 2 i 3 anys, sinó que en tenien 4 o 5; i aquests nens, la majoria n’hi havia, ja dic, més de la meitat, morien; és molt, el 50%, per falta d’una carícia, per falta… bueno, per abandó, no? Això. I el segle passat, en tots els hospicis, el 100% dels morts era degut a això; no vull dir que morissin tots, però que del que morien els que morien, morien d’això; d’això que en deien marasme; i que ara ha desaparegut bastant, bastant molt, no?
També han desaparegut les dides.
Per sort.
Les han engegat a dida.
Sí, les han… Sí, però fixa’t això que acabes de dir. Què diem quan volem dir que a algú l’engeguem a dida?
Engegar-la a passeig.
Sí, i a l’ha passeig també què vol dir, no? És a dir, el fet d’engegar a dida no era precisament un regal, sinó que era una desgràcia que amb un li podia… És a dir, era el pitjor que un li podia desitjar a un altre; és a dir, la separació de la mare. Això és molt important; és a dir, aquests nens, no ho sé, per dir-ho d’una manera clara, van morir per falta d’una abraçada; no d’una sola, sinó per falta de moltíssimes abraçades.
I vaig a relatar un experiment molt interessant i que demostra aquestes coses; per què quan es diu una cosa no es diu perquè sí; ni es diu per fer, no sé, literatura o demagògia, o coses d’aquest estil. Va haver-hi un investigador que estava molt preocupat per veure què passava en aquestes unitats de cures intensives; que als nens els hi costava tant de recuperar el pes, que no acabaven mai d’estar en el seu moment òptim per sortir; i llavors va pensar que potser era això, va pensar; però, és clar, per comprovar-ho calia fer l’experiment. I llavors va demanar a les infermeres, a les infermeres que cuidaven aquests nadons; que durant 24 hores del dia, cada hora havien d’anar 5 minuts a tocar-los; només a acariciar-los, res més; això durant les 24 hores del dia. I fixa’t que una infermera no és una mare, i amb això no vull dir que les infermeres no siguin elles, excel·lents mares dels seus fills i molt bones infermeres; però mai no és agafar i tocar aquell nadó com el toca i l’agafa amb la il·lusió i amb l’amor que l’agafa la mare.
Doncs bé, va passar que va ser un resultat espectacular; aquests nadons van començar a augmentar de pes molt ràpidament; es van començar a desenvolupar molt més de pressa i eren físicament molt més forts que els altres, que no eren acaronats, perquè es va fer el control, no? Uns nens acaronats cada 5 minuts, cada hora, i uns altres no acaronats. Llavors, el mateix investigador, anys més tard, va pensar, bueno, això està molt bé, però ara provem què és el que apuntàvem el dia passat. Què passaria si això ho fessin les pròpies mares? I llavors va demanar a les mares de cada nano que estessin allà, per dir-ho així, amb ells; i que només cada hora entressin, els toquessin i els diguessin unes paraules. Doncs bé, es va fer un seguiment d’aquests nens, els tocats per les mares, els tocats per les infermeres i els no tocats; però un seguiment no durant uns dies, sinó durant 5 o 6 anys. És a dir, s’anava veient cada any aquests nens, se’ls hi passava un test d’intel·ligència; a veure què passava. Doncs bé, al cap de 5 anys, tots els nens tocats per les seves mares donaven en els tests d’intel·ligència 15 punts més de grau que no en els prematurs que no van ser tocats per la seva mare.
Emília, podrem dir que la frase ja clàssica de que l’amor és el que fa girar el món és certa?
És que és certa.
A vegades pot ser un amor invertit o malentès, però en definitiva l’amor, no?
Tu fixa’t que en totes les relacions entre els éssers humans sempre hi ha l’amor: molt de lluny, més de la vora, més de lluny; i que el que fa moure als éssers humans és l’amor i res més; inclús aquesta cosa, aquesta necessitat, per exemple, que tenim de ser reconeguts, de què se’ns saludi, de què se’ns parli; és una necessitat de ser estimats. És a dir, m’accepten, per tant, és que soc estimat; però és que el més important d’això és que precisament la intel·ligència; la intel·ligència, no és una cosa que es dona i diu: “mira aquest nano ha nascut intel·ligent, i aquell ha nascut ruc”, per dir-ho així mateix, “i aquest no gaire, no”? La intel·ligència, quan un neix, no està gravada com una pedra allà i ja està, sinó que la intel·ligència, per desenvolupar-se, necessita del constant estímul de l’amor; i això està comprovadíssim. En Piaget, que és el mestre de tots els pedagogs, doncs, va descobrir que, precisament, un nen desenvolupa més o menys intel·ligència en la mida en què és més o menys estimat; no vol dir que un nen no estimat no sigui intel·ligent, pot ser-ho; però potencialment, si aquell nen hagués estat estimat, hauria estat molt més intel·ligent.
Però potser em diràs que hi ha molta literatura en tot això; ens fa l’efecte que, a vegades, gent que han patit molt en la seva infantesa, però ja no com a patir en el sentit de mancances de coses físiques, sinó que han patit mancances d’afectes i que han estat maltractats de petits; han resultat ser gent que han demostrat en la seva vida adulta ser capaços d’arribar molt lluny en camps de la vida professional, artística, etcètera. A què és degut, doncs, aquest tema?
Sí, això és degut a una cosa; si poguéssim resseguir una història concreta, que ara no en tenim cap aquí per resseguir-la; veuríem i ens n’adonaríem que, precisament, a aquestes persones hi ha hagut sempre figures de pares o mares substituts que, d’alguna manera, han fet aquesta funció.
Perquè és el que parlàvem quan parlàvem de la mare; un nen pot tenir una mare gestadora, no? Pot tenir una mare que el nodreixi, que li doni l’aliment; però si, a més, aquell nen no té una mare que l’adopta, l’adopta com a fill. És a dir, perquè hi hagi una bona relació amb un fill parit per una dona, aquella dona l’ha d’adoptar; l’ha de voler perquè és ell. Ha de fer el mateix camí que fan els pares adoptius normals que van i poden escollir un nen; han escollit aquell nen o han escollit aquella nena perquè els hi ha agradat, etcètera, pel que sigui, no? És a dir, hi ha molta gent que no té… A veure, que té pares reals, però no té pares adoptants.
I a la inversa, molts d’aquests que potser han arribat, com tu dius, tan lluny, malgrat totes les coses que han passat; no han tingut; no han conegut potser la mare real, però després han hagut de trobar forçosament mares i pares adoptants: amb figures de mestres, amb figures d’avis, amb figures de mil coses diferents que els hi hagin passat; que els hi hagin permès establir una relació per la qual ells, d’alguna manera, se sentin estimats i compresos; si no, no haurien pogut arribar. Sense amor, no hi ha vida; i, per descomptat, no hi ha intel·ligència.
I aquí volia entrar una mica, també, en el que dèiem la setmana passada, en aquest lligam que s’estableix en la primera hora de vida i el primer dia de vida entre el fill i la mare, i per això és tan important; també s’estableix, i s’ha d’establir, i hem de procurar que cada vegada s’estableixi més entre el fill i el pare. És a dir, si el pare està en el moment del part, allà, amb la criatura; i el veu i el toca, diríem, es torna tan maternal com la mare. A l’home ha de deixar endarrere aquests falsos complexos que estan absolutament desfasats, de què només la mare és la que protegeix, estimula, i dona al fill; això és una ximpleria.
Em sembla que ens ha tocat viure una època, però que està canviant aquest concepte…
Molt; i jo penso que molt maca en favor dels fills, no? Perquè, precisament, el que s’ha comprovat, també; dèiem la setmana passada, com es va posar una càmera oculta i es va poder veure les reaccions de la dona quan es trobava amb el seu fill a soles; cosa que no feia ni li deia coses quan estaven el metge o les infermeres pel davant. Doncs exactament el mateix s’ha pogut fer amb els pares, i s’ha vist que desperta, el mateix repertori de conductes que desperta en la mare. Vull dir, el pare, quan està amb el seu fill li parla; li parla tan sovint i li diu unes paraules tan tendres com l’hi pugui dir la seva mare, no? Llavors, és clar, el pare també pot quedar embadalit, i, bueno, no passa res, molt al contrari; és una cosa que no és ni ser menys home, ni ser menys important el fet que aquest pare parli i li digui coses afectuoses al seu fill.
Aquest és un tema absolutament important; Emília Ros, de què parlarem la setmana vinent?
No sé si continuem amb aquest tema o potser, si en podem parlar, potser parlarem de l’avortament.
Un tema que suposo que serà important des d’un punt de vista psicològic.
I social.
Evidentment, té moltes connotacions.
I ens agradaria que els nostres oients… també hi poguessin dir la seva.
Pròximament es parlarà aquí de l’avortament. Emília Ros, fins a la setmana vinent, bon cap de setmana.
Bon dia.
Adeu-siau.
Ressenyes
Encara no hi ha ressenyes.