Les mentides. Llibre num. 11

Cap. 1 Què són les mentides.

Com definiríeu vosaltres la mentida?  Què penseu de la mentida? 

Us preocupa que els vostres fills diguin mentides? 

O potser penseu que podríem viure en un món sense mentides? 

Són necessàries les mentides? 

O a vosaltres us molesta o us enfadeu, si us diuen mentides? 

Aquestes són algunes de les preguntes que us volem formular aquest matí; són preguntes que sens dubte poden provocar una conversa interessant i que ens poden ajudar a aprendre coses. 

Si voleu contestar les preguntes només cal que truqueu; a veure, com definiríeu vosaltres la mentida? 

O expliqueu-nos què penseu de la mentida. 

O també volem saber si us preocupa que els vostres fills diguin mentides. És possible de viure en un món sense mentides? O són necessàries les mentides? Us enfadeu si us diuen mentides? 

Manresa, bon dia. Bon dia.

Oient 1: És la primera vegada que truco i us escolto moltes vegades. I penso que la mentida és una cosa, que si t’hi acostumes, és com un vici, per mi; en canvi, si sempre vas amb la veritat al davant, i sempre creus que les coses s’han de dir sempre bé, ja no és una cosa que… jo no m’hi he trobat mai dient jo mentides; vull dir, sempre he dit la veritat i veig que sempre m’ha donat molt més bon resultat que dir mentides. 

Presentador: Però vostè pensa que en el nostre món són necessàries les mentides o no? 

Oient 1: Jo crec que no. No són necessàries. He anat sempre amb la veritat pel davant i he considerat que he anat sempre més bé que dir una mentida. 

Presentadora: I quan li diuen mentides vostè se n’adona? 

Oient 1: I tant, moltes vegades, llavors encara és pitjor.

D’acord, senyora, doncs moltes gràcies. Bon dia. Gràcies, bon dia.

El programa ha començat aquest matí del diumenge parlant de la mentida. 

I us volem recordar que ens acompanya aquest diumenge al matí, la psicòloga Emília Ros. Bon dia. Bon dia. 

Suposo que ens comentaràs la veritat i la mentida, de les mentides. 

Sí, intentarem fer-ho.

Perquè vivim envoltats de mentides. 

Sí, és veritat; en la nostra societat res està més difós que la mentida.

Veiem, i ens en podem adonar, inclús amb aquestes cançons tan boniques i tan actuals que ens han posat, com la mentida és arreu. 

És la mentida és tan comú: és a la política, és a la premsa, és a la vida de cada dia, és al carrer, a la publicitat, és als negocis, és a les escoles, a les oficines, és a tot arreu. 

Ens agradaria rebre dels nostres oients definicions de la mentida; saber què penseu de les mentides i si us preocupa que el nostre món estigui ple de mentides i també saber si considereu que són necessàries, les mentides. 

Barcelona, bon dia. Bon dia. Vostè què pensa que són, les mentides? Detestables. 

Presentadora: Detestables? 

Oient 2: Sí, les trobo… no m’agraden gens, ara bé, jo comprenc que a vegades hi ha mentides piadoses, mentides convencionals; però mentir per mentir, com hi ha gent que ho fa, ho trobo horrible.

Presentadora: Vostè creu que podríem viure en un món sense mentides? 

Oient 2: Home, em fa l’efecte que potser no, eh? Perquè… i això que jo soc de les que, bueno, les detesto mil per cent; no m’agrada gens la gent que menteix i hi ha molta gent que menteix per sistema, que això ja per mi és gairebé una malaltia; però la mentida maliciosa, la mentida de mala fe, la mentida… no és gens bonic.

Presentadora: D’acord. Bon dia, senyora. Gràcies per fer-nos companyia.

Potser la psicòloga Emília Ros ens podria explicar, d’on ve el poder de la mentida, no? I on es troba aquest poder o quin és aquest poder, que fa que la mentida sigui tan important? 

Sí, el poder es troba en les paraules; realment pensem que si no hi haguessin paraules, no hi hauria mentides.

A la gent en general no li agrada sentir a parlar de mentides; és com si la paraula, no sé, els recordés quelcom. 

Jo no sé si hi ha referències històriques, bones o dolentes, en el cas que sigui favorable o desfavorable, de la mentida?

Mira, ni en l’Antic ni en el Nou Testament, es troba una condemna, diríem, generalitzada de la mentida. 

Trobem que Jehovà diu a Moisès: «No parlaràs contra el teu proïsme, fals testimoni». 

Igual es diu en el llibre dels Proverbis: “en llavi veraç guarda sempre la paraula”, “la llengua mentidera, només per un moment”. I un altre diu: «Odia el just tota paraula mentidera, però l’impiu es deshonora i cobreix de vergonya». 

I, si hem d’anar a la llegenda, vegem que ja en el paradís la serp li diu a Eva una gran mentida: “El dia que mengis el fruit, sereu com Déus”. 

I també, molts més segles més enllà, veiem com Sant Pere no dubta en negar per tres vegades a Crist, dient que no el coneixia per por de ser empresonat. 

Però potser en aquests moments, ara, en el nostre segle, es pot considerar la mentida com un autèntic fenomen social.

Sí, i a més, és greu perquè, més que qualsevol altre costum, la mentida falseja les relacions socials; la mentida altera els fonaments de tot contracte i acaba amb la confiança mútua, sense la que res es pot resoldre. 

Podem dir que la mentida parasita totalment la comunicació, entre les persones; perquè, si les paraules que ens diem són falses, què fem? 

Es menteix molt fàcilment, no? Per què mentim tan fàcilment amb aquesta lleugeresa? 

Mira, perquè la mentida ofereix infinites possibilitats, infinits recursos.

Diem mentides, com deia aquella senyora, que no li agraden, però que sembla que són com necessàries, no? 

Pietoses, diu. 

Sí, les diem per pudor, les diem per conveniència, les diem per cortesia, les diem per amor, les diem perquè la convivència sigui més agradable i llavors suavitzem les nostres expressions. 

I els nens capten molt de pressa l’utilitat d’aquest costum social.

També diem mentides per aconseguir quelcom; alguns nens i molts adults adulen, raspallen els grans per guanyar la seva voluntat; són aquells que, vulgarment, i al carrer se’n diuen “pilotes”. 

De vegades, també es poden dir mentides per protegir algú. I, en canvi, tenim una paradoxa; els nens, que els desagrada molt els que traïcionen, els que informen. Tenim l’exemple de França, durant la Segona Guerra Mundial, que alguns nens varen tornar-se herois, en denunciar altres nens jueus, per guanyar-se l’estimació del seu mestre. 

Ara bé, tot el que estem dient serien mentides o diferents formes de callar la veritat? 

Amb la psicòloga Emília Ros, aquest diumenge al matí, parlem de la mentida. 

Canet de Mar, bon dia. Bon dia. Què tal les mentides? Se li donen o no se li donen? No, gens. No se li donen gens? No. 

Oient 3: Ja diuen que fan més mal que una pedregada seca. Sí? I és veritat. Jo no. Detesto tant la mentida, que és que pot fer molt de mal a una persona. Perquè un fals testimoni. 

N’hi han dit moltes, a vostè, de mentides? 

Oient 3: Algunes.

Presentadora: I se n’adona sempre? 

Oient 3: I tant. 

I n’hi varen dir de petita, de mentides? 

Oient 3: No. Els meus pares a casa m’ensenyaven a no dir mentides i continuo així. I jo a tothom trobo bo, fins que me l’han fet llavors me n’adono, i m’han fet patir.

Presentadora: Vostè creu que el nostre món, l’actual, és possible de viure sense mentides? O fora possible imaginar-los sense mentides? 

Oient 3: Ai, em sembla que seria molt bonic. Bé, hi ha una altra classe de mentides que ja s’ha comentat; per exemple, a un malalt si se’l pot enganyar una mica per ajudar-lo a passar aquella la malaltia.

O coses de vegades de dir una petita mentida, que no fa mal, al contrari. 

Presentadora: Que pot ajudar. 

Oient 3: Pot ajudar en aquella persona, però són mentides bones, en el bon sentit de la paraula. 

Presentadora: D’acord, senyora, doncs li agraïm molt que ens hagi trucat aquest matí des de Canet. Bon diumenge. Ho escolto molt, us felicito perquè m’agrada molt tot el que feu. Gràcies, bon dia.

L’Emília Ros, la psicòloga Emília Ros, ens comentava que ens ajudaria a conèixer la veritat i la mentida, de les mentides; i a mi m’agradaria, si això és possible, que ens definissis què és el que podríem considerar necessari i imprescindible, perquè una mentida fos considerada com una mentida, sobretot tenint present això que acaba de dir la senyora de Canet: algunes mentides bones, entre cometes, com ella feia. 

Mira, jo no et contestaré jo, sinó que et contestaré amb paraules de nois i noies d’onze, dotze i tretze anys, a qui se’ls hi varen preguntar aquestes coses; i ells van contestar: mentir és no dir la veritat; mentir és quelcom que un diu i que no és veritat; mentir és quan tinc por de dir quelcom; mentir, ho faig quan no goso a dir la veritat.

És molt curiós perquè veiem com els nens matisen, en el sentit que dir mentides, no significa ser un mentider. 

I quan se’ls hi va preguntar: ets tu un mentider? Van contestar: jo ho soc a mitges; un altre va dir: de vegades ho soc i de vegades no; un altre va dir: dic mentides perquè tinc por de ser franc. 

I quan se’ls hi va preguntar si eren necessàries les mentides, ells van contestar: són útils de vegades, de vegades poden arreglar les coses, s’han de fer servir de vegades per evitar problemes, i es pot mentir per defensar algú. 

En general, els nens i nenes diuen mentides i tots hem estat nens i nenes, jo vull recordar-ho als nostres oients; per defensar-se dels adults, per defensar-se dels pares i per defensar-se dels mestres.

Els nens se n’adonen inconscientment del caràcter màgic de la mentida, veuen que les paraules fan miracles, és a dir: si dic allò, no em castigaran. I si dic allò altre, només que canviï una paraula: em castigaran. 

El món de tots nosaltres, en la nostra primera infantesa, i tots som fills de la nostra infantesa, ha estat aquell univers d’il·lusió, en el què el mànec d’una escombra es convertia, per exemple, en un cavall; perquè la il·lusió és el tret característic de tot el joc infantil.

I precisament, a causa d’aquesta creença màgica, es diu que la mentida de l’adult és una tendència regressiva del pensament. 

La mentida és, en certa manera, una negació màgica, és a dir, no volem que allò sigui d’aquella manera; o, dit d’una altra manera, la mentida és una conducta primitiva governada només pel desig. 

Pensem una cosa, tots els nens, i nosaltres hem sigut nens, per un nen, la negació o la transformació de la realitat, corresponia sempre a un desig; quan érem petits teníem tantes ganes que la realitat fos com nosaltres desitjàvem. 

Si voleu comentar un d’aquests punts que està enumerant la psicòloga Emília Ros, podeu contactar a través del telèfon. 

Girona, bon dia. Hola, bon dia. Qui és? Soc Maria Dolors, des de Girona. Des de Girona, sí. Digui Maria Dolors.

Oient 4: Jo sobre tot això de la mentida, és clar, és molt relatiu, perquè depèn de com eduques els fills. 

Jo, vull dir, he arribat verdaderament a castigar els meus fills, perquè m’han dit una mentida i saben, que per més grossa que hagi estat la cosa, si me la diuen, jo soc molt condescendent, vull dir, jo intentaré de parlar amb ells i de què vegin, doncs que allò no és correcte. 

Ara, si jo verdaderament han dit una mentida més o menys grossa, que sé que fa mal, inclús amb un altre germà; llavors jo he sigut bastant severa i verdaderament els he castigat.

Jo crec que és que des de petits, se’ls hi ha de dir que és sagrat, doncs, dir la veritat; ja sabem que a vegades no es pot dir la veritat; però llavors, allò per costum dir mentides i amagar les coses i dir mentides i fins i tot el perjudicar amb un altre; jo crec que és molt important que des de petits es donguin compte de què diguen la veritat, perdran moltes coses, però vull dir que també en guanyaran moltes. 

És important això que diu, el que passa és que moltes vegades, els nens que són molt fins i de “tontos” no en tenen res, capten les mentides que diem els adults; sense adonar-nos, perquè en diem sense adonar-nos, moltes vegades, aquestes mentides, que no fan mal a ningú, ells les capten; i quan tenen la més lleugera por, el que fan és mentir, però no mentir per ganes de fastidiar l’altre, sinó de salvar-se ells d’alguna cosa; el nen en general menteix per por.

Ara està molt bé, perquè de la manera que aquesta senyora els ha educat, fa que potser ells no tinguin por i així diguin sempre la veritat. 

Bon dia, Girona. Sí, senyora.

Oient 5: Mira, a mi em preocupa molt més les mentides dels grans que les dels petits; crec que cal diferenciar en el món dels petits, entre el que són pràcticament mentides i el que és excés d’imaginació. Sí.

Jo he vist molta mainada i de vegades ja ho veus com t’expliquen, però que t’expliquen… no que t’ho contestin amb una pregunta; s’ho està mig inventant, però deixem-los, hi ha qui escriu una cosa i hi ha qui te l’explica, i ja està, ja ha passat, no? 

I llavors abans he escoltar a una senyora que deia que hi havia mentides bones: no n’hi ha de mentides bones.

I a dintre del grup de les mentides bones; la gent gran, hi ha totes aquelles que diuen a la mainada, des que encara no parlen fins que es fan grans, vull dir, aquelles petites mentides. 

La mare va a passeig i resulta que la mare ha anat tres dies fora: on és la mare? Ara ve; no ve perquè no vindrà, perquè és fora; aquestes mentides són horribles. 

Les criatures les viuen d’una manera molt estranya; i una criatura d’un o dos anys que es comença a moure, es comporta d’una manera diferent, si se li han dit aquestes mentides que si no. 

I això la gent gran no ho veu i es pensa que són mentides bones; i són horribles. 

Si senyora té tota la raó.

Presentadora: Vostè, per la seva professió, tracta amb nens, habitualment? 

Oient 5: Bé, jo soc professora de més grans, per això d’institut, però a la mainada m’agrada molt.

Presentadora: L’ha observat molt atentament. 

Oient 5: Ui si, jo me’ls estimo molt. 

La felicito perquè és una gran pedagoga; i això, de vegades, no existeix gaire en l’ensenyament.

Gràcies, bon dia, senyora. Bon dia. Bon dia.

A veure, per què diu mentides a una persona? Què li passa amb una persona que es veu obligada a mentir? 

A una persona adulta li passa, en general, que experimenta certes dificultats amb les coses reals, que li desagraden les limitacions; dir una mentida és un estratagema, la persona pensa que d’aquesta manera anul·larà una por, un dubte o una angoixa. 

És a dir, d’alguna manera, aquesta persona, hi ha un aspecte d’ella que no ha madurat i que s’ha quedat en aquesta fase, que ens deia i que ens explicava fa un moment aquesta professora; i és que s’ha quedat en la fase que imagina tant, desitja tant, perquè les coses que té al voltant no li agraden, que llavors menteix.

A mi m’agradaria saber, Emília, si hi ha mestres per aprendre a mentir; ja que tenim mestres per tot en aquesta vida, no sé si per aprendre a mentir també. 

Bé, no hem d’oblidar mai que els primers mestres i els més importants són els pares, després són els mestres que en diem mestres, però primer són els pares; i la gènesi, com deia una mica aquesta senyora que ens parlava fa un moment de les mentides infantils, està en els pares. Els pares diuen mentides als seus fills i els prenen per més “tontos” del que són, que les criatures no en són gens.

A mi m’agradaria que els oients que ens escolten, pensessin cadascú si se’n recorden de les mentides que els pares els hi han dit alguna vegada. 

Doncs ho podríem intentar per aquí, demanar als oients de que ara volen participar en la nostra conversa, que i intentin fer memòria, així tots plegats, per saber quines mentides els hi deien quan eren petits els seus pares.

Terrassa, bon dia. Bon dia, Tingui. Què tal? Escolti. Digui, digui. Estic escoltant el programa aquest de les mentides. Sí.

Oient 5: I jo voldria dir, trobo que parlen de les mentides així petitones, del col·legi, de casa… Jo volia parlar d’aquestes mentides tan grosses. 

Quines? 

Oient 5: Suposem en un jutjat, com ara en el cas d’aquest del “Nani”, qui diu mentides? Els policies? Els testimonis? Que aquestes mentides hagin d’estar escrites per juristes, per advocats? I que n’hi hagi tantes, que no s’aclareixi quasi bé mai la veritat d’aquestes mentides. 

Això em sembla que la societat, hauria de tenir una altra manera de pleitejar les coses, d’enfocar les coses; perquè si aquell diu: sí, jo ho vaig veure, i no ho va veure, i foten aquestes grans mentides, trobo que això és molt gros i és molt trist, és molt lamentable, jo volia dir aquesta cosa només jo. 

Presentadora: Sí, d’alguna forma és qüestionar, es tracta del que vostè diu, és qüestionar, el paper que la societat dona a la mentida, la credibilitat que li dona.

Oient 5: Sí, sí, sí, perquè jo ara gairebé he tingut un judici, que soc un propietari, i allà s’han presentat testimonis falsos, gent que no van ser ni a l’hora del contracte. I bueno, el seu abogat ho ha escrit tot, i gairebé que me l’he carregada jo, oi? No me l’he carregada, perquè s’han retirat, oi? 

Però vull dir que veus una fatxenderia tan gran i tan grossa, que hi hauria d’haver una altra manera de solucionar aquestes mentides tan grosses; em refereixo amb el cas de la “Colza”, amb el cas dels bancs, que hi ha aquests fraus i aquestes coses tan grosses i horroroses,  i que la mentida que es digui que no surti descoberta.

Amb això de la “Colza”, també, moltes mentides allà; que s’hagin de portar davant, que s’hagin de discutir, que un abogat ho hagi, això ho hagi de dir així, de defensar-ho. 

Presentadora:  Sí, sí. D’acceptar. Li agraïm molt que ens hagi trucat des de Terrassa, és un punt important. Gràcies, bon dia.

És una mica el punt amb el qual iniciàvem la nostra conversa, estem envoltats de mentides. 

Però hi ha una cosa important i és que és clar, ens n’oblidem i després sofrim les conseqüències quan són grans, però la base de l’ètica de tot individu, comença el dia que neix i comença en l’ambient on neix, això és molt important. 

Un individu serà més o menys ètic, és a dir, quan sigui gran dirà més o menys mentides i les dirà més o menys greus, com deia aquest senyor, gravíssimes, en certs casos; i segons l’ètica que ell tingui i que hagi après de casa, per això és tan important, encara que sembli que és una niciesa en aquest moment, parlar de les mentides que comencem a aprendre des que naixem i que ens diuen.

El que passa és que, en aquests moments en els quals estem immersos en la mentida, la nostra societat viu immersa en la mentida, és molt preocupant pensar o intentar descobrir un camí per anul·lar tota aquesta mentida. 

És que, de vegades, és com un arbre que ja ha pujat torçat, quan una cosa ja està feta, és molt difícil redreçar-la; una persona acostumada a mentir per sistema, és molt difícil que deixi de fer-ho; serà més important per ell arribar on sigui, mentint, que no pas dir la veritat. 

La mentida avui, com a motiu de conversa en aquesta hora, amb la psicòloga Emília Ros.

Voldríem rebre resposta per part dels nostres oients, voldríem saber quines van ser les primeres mentides que ells van escoltar, quines mentides els hi explicaven els seus pares, quan ells eren petits. 

Per què no ens poses alguns exemples, Emília? És a dir, quines són les primeres mentides que els pares diuen als seus fills? 

Sí, mira, les primeres mentides hem de començar per les paraules. 

Hem d’ensenyar els nens a designar les coses correctament; i això no és una tonteria, doncs no s’ajuda als nens a ser fidels.

Una llaminadura és una llaminadura, i no és un “bobó”; la mà és la mà, i no és la “maneta”. 

Sembla molt elemental, però és la realitat.

No, però és que és així, aquestes són les primeres mentides que comencem a dir als nostres fills. 

Llavors passa una cosa, quan comença el temps dels perques; els pares són assetjats per sobre, bueno, amb preguntes de totes classes: des del cel, per què la lluna és rodona, per què els núvols caminen, jo què sé, per què els arbres són verds, el per què dels avions, els míssils, el naixement, el sexe, tot. 

De vegades passa que es tracta de coses que els pares no sabem; no sabem o no gosem contestar o tenim por. Doncs no cal dir al fill la primera mentida, és a dir, que som molt savis, però que mira, ara no tinc ganes de contestar, no m’atabalis que estic cansat, ja t’ho diré un dia; hem de contestar humilment.

Si un fill ens pregunta una cosa que no sabem, dient la veritat, que no ho sabem, ser sincers i anar a buscar l’explicació a un llibre si el tenim a l’abast. De vegades pot ser que ho hàgim oblidat i que ho sabéssim. Doncs molt bé, ho diem i diem: mira, saps què? Consultaré un llibre i llavors els dos ho aprendrem.

No desil·lusionem el nostre fill si li diem: mira, no ho sé però vaig a averiguar-ho. Els fills han de començar a comprendre que el nostre poder de pares és limitat i no comencem a dir-los la primera mentida als nostres fills. 

Els nens, des que són petits, des que neixen, necessiten respostes exactes, precises, clares i breus.

Bon dia. Jo? Sí senyora. Des de quin lloc em telefona? De Reus. Des de Reus. Benvinguda. Jo volia trucar. No, jo soc un nen. Ah, ets un nen. Ai, perdona. Si és que saps què passa? Que es sentien molt malament. Ah. I no t’havia identificat. Com et dius? Xavier. Xavier de Reus. Quants anys tens? Onze. Onze anys. Ui, ja no ets un nen.

Sí que és un nen. 

Ja comences a ser un home. Eh? Bé, digue’m, digue’m.

Oient 6: Jo volia trucar perquè, bueno, les mentides pot ser que no estiguin molt bé, no? Però, però vull dir, a vegades n’has de dir per què si per una mentida t’han de penjar… Ai, si perquè no diguis una mentida t’han de penjar el curs. 

Què dius ara? 

A veure, explica-ho una mica, això. 

Ui, explica, explica.

Oient 6: Perquè un dia hi hagi molta feina i no hagis fet la feina. Sí. Per exemple. I, i, i per això, pots dir, per exemple, m’ho he deixat a casa. Sí. O una altra cosa així, no? Sí. I si no, així et perdonen. 

Presentadora: Ja. És a dir… Perquè si no l’has feta et castiguen més.

Oient 6: Sí. 

Ah. Llavors això seria una mentida per por de què et castiguessin.

Oient 6: Sí. 

Que estàs cuidant algú? 

Oient 6: No, és que és mon germà que sempre m’està empipant. 

Quants anys té el teu germà? 

Oient 6: Quatre.

Ah. I tu estàs fent una mica de cuidador…  Oient 6: Mira. 

Eh…

Presentadora: Escolta, tu te’n recordes de quines mentides t’han explicat a tu? 

Oient 6: Eh? 

Presentadora: Algun amic t’ha explicat alguna mentida? 

Oient 6: No. 

Presentadora: No? 

Oient 6: M’ho he inventat jo. 

Presentadora: Ah, tu t’ho has inventat? Oient 6: Sí, sempre.

Presentadora: Ui, digue’m la cosa més grossa que t’has inventat? Xavier… 

Oient 6: Que no ho havia pogut fer perquè em feia mal a la mà. 

Presentadora: Molt bé, molt bé. D’acord, Xavier, doncs gràcies per escoltar-nos. I per trucar. Bon dia. Adeu. Adeu, Reus. 

Tenim una altra trucada. Bon dia. Hola. Bon dia. Bon dia. Aquest senyor truca des de…? Des de Gràcia. Des de Gràcia, Barcelona. Digui, digui. 

Oient 7: Jo voldria que la psicòloga em parlés, almenys a mi em va afectar bastant, de la gran mentida universal del sis de gener. 

Presentadora: Ah, miri, ara volíem parlar de tot això. Gràcies. Però està molt bé que vostè ho tregui. Per què? A veure, vostè se’n recorda què és el que li va passar? 

Oient 7: Em va causar una decepció tremenda.

Terrible, clar. 

Oient 7: Però un trauma brutal. Sí. Perquè vaig perdre la confiança amb els pares, al veure que eren capaços… 

Va perdre la confiança en ells. 

Oient 7: Perquè jo tinc molta fantasia, inclús ara. 

Sí. 

Oient 7: I a mi almenys em va traumatitzar bastant quan ho vaig saber. Em va causar una decepció molt profunda.

Presentadora: No saber que els reis no eren els reis, sinó pensar que els seus pares l’havien enganyat. 

Oient 7: Exacte. Perquè m’ho van portar tan bé, ho feien tan bé, que jo estava entregat totalment amb el que em deien. 

Presentadora: Molt bé. Doncs li agraeixo molt que ens hagi portat aquest punt a la conversa, perquè precisament, a més a més, el guardàvem… El volíem tocar. El guardàvem esperant a veure si a algú l’interessava. Gràcies. Gràcies.  Bon dia. Bon dia.

Parlem d’aquesta faula meravellosa dels reis; bé meravellosa, segons com, no? Entre cometes. 

Sí, sí, segons com, meravellosa; sí,

si fos real. 

Vull dir que la història és fantàstica, no? Tal com te l’expliquen. El que passa és que després resulta que no és certa.

No sé com diu aquest senyor i penso que en els nens d’avui dia, no ens hem d’enganyar, perquè els nens d’avui dia no hi creuen gaire temps. 

Són observadors i pensadors molt intel·ligents i comencen molt aviat a adonar-se’n que és impossible que els mateixos personatges estiguin simultàniament a tants llocs alhora, eh?   Per molt màgics que siguin.

Sí. Ara bé, de vegades, els nostres nens són tan amables que fan veure que s’ho creuen més temps del convenient, de vegades per no defraudar la il·lusió de llurs pares. 

Ara bé, com deia aquest senyor, aquesta, el que ens sembla en els pares innocent mentida, però mentida i molt grossa al cap i a la fi; ha estat, i la condemnem, tots els psicòlegs i pedagogs.

Pensem una cosa, les decepcions respecte als mites de Reis, Pare Noels, arbres de Nadal, Tio… són responsables, greus responsables, de molts casos d’orientació de les persones, quan són grans, cap al cinisme i cap a l’escepticisme; perquè el greu és, com deia aquest senyor, no és tant la terrible… per què és terrible la decepció que té el nen, quan se n’entera que allò no és veritat; sinó que la decepció més terrible és adonar-se que els pares han mantingut, com es diu en castellà: “contra viento y marea”, aquella mentida i que l’han mentit.

Com pot, llavors, un fill creure’s als seus pares? 

Avançant-me a algunes trucades que segurament arribaran, m’agradaria comentar una cosa; moltes persones diran: que s’ho passen tan bé, els hi fa tanta il·lusió, això no fa mal… 

No, no, no, els que s’ho passen molt bé són els pares. 

És a dir, juguen els pares, aquí.

El que passa és que, la il·lusió es pot mantenir i tenir; és a dir, un nen que sàpiga que la diada dels Reis, o la que sigui, o la de Nadal, ell rep uns regals dels seus pares, perquè és la costum, i l’acostumen des de petit; la criatura té exactament la mateixa il·lusió, si sap que ve dels seus pares, però que és una mena de secret i que és una sorpresa els regals, i fins aquell moment no ho sabrà, que si sap que venen dels reis.

Sant Feliu de Guíxols, bon dia. Hola, bon dia. Aquest senyor què ens vol explicar? Això dels reis, també? Sí, per allà anava més o menys.

A veure, expliqui’ns la seva experiència. 

Oient 8: Bé, no és una experiència. Volia comentar que la mentida, com a aspecte fantàstic, jo crec que és molt important a la vida.

Llavors penso que, sobretot en el cas dels nens, estan contínuament fantasiejant sobre les coses, i per això diuen mentides. 

És clar, però llavors ja no són mentides, són fantasies. Però nosaltres els hi diem mentides a una cosa que no és una mentida.

Oient 8: Bé, però ells no deixen de creure-s’ho d’alguna manera. I no només passa amb nens petits, sinó que també passa amb gent gran. 

Sí, això és un altre aspecte. 

Però el que passa és això, que diem la paraula mentida, que la paraula mentida sempre, quan som grans, la fem servir com per, diríem, volem aconseguir alguna cosa a través d’allò; i la criatura, i de petit, moltes vegades fantasieja, i allò no és mentida, és una fantasia, perquè el nen, el que ell pensa, creu que és veritat; en determinat moment, a poc a poc, no.

Però és que és això el que els pares de vegades no sabem distingir: entre fantasia i mentida; i de seguida etiquetem la fantasia com mentida, i no és una mentida, allò. 

Oient 8: I la fantasia potser podria remetre a una patologia? 

No quan el nen és petit en absolut. 

Quan un adult fantasieja contínuament i creu que allò és veritat i ho fa servir en la seva vida de cada dia; llavors, sí, remet a una patologia i hi ha un aspecte d’ell que no ha pogut madurar.

És a dir, s’ha quedat, com diríem, d’aturat en la seva evolució psicològica; s’ha quedat d’aturat en aquest moment de la fantasia. 

Ara, el moment de la fantasia del nen, que dura anys, és un moment normal de la seva evolució; és normal que tots els nens fantasiegin.

Quan un adult fantasieja moltíssim, i ho aplica a la vida de cada dia; és que, ja dic, ha quedat d’aturat en un aspecte i no ha pogut madurar, necessita tractament. 

A mi m’agradaria preguntar-li a aquest senyor que truca de Sant Feliu de Guíxols, si ell se’n recorda quan va descobrir que els Reis eren una fantasia, què va sentir o què va pensar, o què li va semblar? 

Oient 8: Home, jo recordo que vaig sentir una petita desil·lusió, però no va ser… Jo crec que vaig seguir fantasiejant-se les meves històries igualment.

O sigui, jo em seguia fent les meves històries dels Reis a pesar de saber la veritat; perquè jo recordo que ho vaig descobrir molt petit, molt petit. 

I vostè creu que potser fantasiejava aquestes coses, perquè vostè tenia por que si no continuava sent aliat de les mentides dels pares, en aquest cas dels Reis, vostè no rebria regals? 

Oient 8: Possiblement, no recordo amb consciència aquest aspecte, però possiblement, sí.

Presentadora: Molt bé, doncs li agraïm molt la seva participació aquest matí. Bon dia. 

Expliquem aquesta anècdota, que és molt curta, però és molt bé vinculada molt al programa, parlant dels Reis.

Una nena que estava en tractament amb l’Emília Ros li deia, en relació als reis… 

Em deia això exactament aquella nena estava molt trista perquè una altra nena, li havia dit que els reis eren els pares; i llavors la nena es va barallar, es van barallar, es van estirar del cabell i li va dir: no és veritat, no és veritat, perquè jo els he sentit parlar per la ràdio.

O sigui que som responsables a sobre, els mitjans de comunicació de les fantasies infantils. 

Gràcia, bon dia. Bon dia, Adelina. Doctora Ros. 

Oient 9: Jo tinc tres coses, a mi m’heu aturat a la infància i tinc 48 anys. 

Presentadora: Què vol dir que l’hem aturat? 

Oient 9: Perquè jo tinc molta, molta fantasia. Després hi ha un dit italià que diu “Si non è vero, è ben trovato”. 

I després hi ha una altra cosa, que no tot és blanc ni negre, hi ha moltes zones grises. 

I llavors també hi ha una quarta cosa, ja posats a parlar, que hi ha les fantasies sexuals que poden ser veritat, poden ser també importants. 

I jo trobo que parlant del que parlava del 6 de gener, a cada edat no se’ls hi ha de dir tot als nens, però se’ls hi ha d’ajudar a construir la fantasia. Se’ls ha d’ajudar a desenvolupar per ells mateixos una… a trobar la veritat sense que sigui dolorós. 

Vivim en una societat que no podem anar en contra de tot el que s’està posant per davant. Llavors, si és el teu nen el que arriba a col·legi i diu: No, no, els Reis són els “papas”. Ja els hi han destrossat una fantasia. 

És a dir, que aquesta part blanca i aquesta part negra de la veritat o la mentida; s’ha de modificar d’acord amb el que vols desenvolupar, a poc a poc. És també una manera d’ajudar-los a creure una fantasia.

Sí, miri, jo voldria contestar-li dues o tres coses, i anant per parts. 

Primer, vostè diu que la fantasia és una cosa necessària i important, i és cert. I vostè pot fantasiejar molt, i pot ser una persona molt feliç refugiant-se en les seves fantasies. Sempre i quan, aquestes fantasies vostè no les transformi en mentides i perjudiqui a uns altres.

Oient 9: Aquí, el perjudicar a l’altra persona. 

Exactament. O es perjudiqui amb ell mateix. 

Llavors, l’altra part, l’última, vostè diu que s’ha d’ajudar els nens a conservar les seves fantasies. 

Oient 9: O ajudar a sobreviure la societat.

No, miri, el nen no necessita. El nen té la seva fantasia pròpia i cada nen el té. I té un món molt ric des que ve al món. I no necessita en absolut que els grans, els hi diem una mentida per, contribuir a aquesta fantasia. Ells ja en tenen prou. La dels Reis és una mentida. 

I la il·lusió al nen no se li treu, si no se li ha dit la mentida abans. Si vostè no li ha dit abans: els reis venen d’Orient, l’estrella, etcètera… tot el que sigui, li portaran això. 

Llavors, vostè ha creat una cosa falsa, una fantasia falsa. Que els nens treballin amb les seves fantasies i se’ls deixi fantasiejar està molt bé i és important i és necessari no reprimir-los-hi.

Ara bé, això, la dels Reis, no és una fantasia que es fabriquen els nens, que la porten, sinó que és una mentida que diem els grans i a llavors diem que hem de contribuir en aquesta fantasia. 

Presentadora: Home, aquesta fantasia o aquesta mentida, se l’han inventada els grans magatzems, bàsicament, en els últims temps. Al principi no, però ara ja és tot un negoci monumental, no? 

Pensem una cosa que bé, només fa cosa d’uns cent anys que va començar l’assumpte aquest dels reis, i de fet encara en molts pobles, no potser de Catalunya, però sí d’Espanya, doncs encara avui dia això, diríem, fa molt poc no existia, avui dia. Els pares portaven un petit obsequi i els fills, deien que era una cosa perquè era la festa de Nadal o dels Reis; i els nens estaven molt contents de trobar-se amb una sorpresa, perquè el que li agrada a la criatura és la sorpresa, i podem rodejar les coses que els hi fem als nostres fills de molta il·lusió i de molt amor; i li asseguro que aquelles criatures no se sentiran decepcionats en absolut de saber que els seus pares els hi porten els joguets, en lloc de saber que els hi porten els Reis; perquè, a més, la gran mentida, l’altra mentida, si ets bo i els reis ho saben tot, etcètera això no és veritat; en canvi sí que se’ls hi pot dir a la criatura: goita, com que t’has portat bé, com que estem contents, etcètera, etcètera; i malgrat això, en aquesta festa hi ha unes sorpreses que els pares amb molt d’amor et porten. 

Aquesta és la resposta pel nostre oient de Gràcia, li agraïm que ens hagi trucat i que s’hagi posat en contacte amb nosaltres i passem ràpidament l’última trucada d’avui. Barcelona, bon dia Estic en antena? 

Oient 10: Jo ja soc gran, o sigui tinc seixanta-cinc anys, és clar la mentalitat és tan diferent perquè una psicòloga era impensable quasi llavors; és tan enriquidor sentir-ho, però amb unes coses estic d’acord completament, perquè jo, per exemple, vivia amb la meva mare i li deia al nen: si fas això mira, sortirem a passejar; jo li deia: vostè té la intenció de sortir a passejar malament? I em deia: no, però almenys que faci això. Jo li deia: mira fill meu la iaia, no és que t’hagi dit una mentida sinó que vol que tu facis això, però després, ella doncs està tranquil·la de què ho has fet; però la iaia no et portarà a passejar, però si ho vols fer tu. 

O sigui, aquestes petites coses; per mi, ja formaven una… o sigui, he format els meus fills amb una rectitud de pensament de saber què és mentida o el que és veritat; perquè és clar, he començat jo per fer així. 

Ahir vaig tenir una mala experiència una mala experiència, perquè sempre he dit la veritat i compte, no soc una persona tampoc vulgar, que no sàpiga en quins moments també s’ha de dir una mentida piadosa… 

Es tractava d’un familiar amb una malaltia terminal, i el meu marit ha mort; i li vaig dir, a la viuda, però és clar, allà hi havia altres persones; altres persones que és les germanes, i li vaig dir amb tota la meva sinceritat mira: saps que és incurable, però almenys et quedi a tu la tranquil·litat de què ho has fet tot; diuen cobalto, cobalto, diuen aquest senyor de Blanes que segons l’altre es va posar a dret que ni coneixia ni me’n recordava, ho havia llegit però no me’n recordava doncs dóna-li la indicció, perquè si ell li fa algu d’il·lusió, encara que ell pensi… que no, pobret, està fet un cadàver doncs sigues així; l’altre germana es va posar que em va dir que es tiraria el lladó pel balcó si li passava alguna cosa al seu germà, una cosa tremendo i el meu fill diu: quan aprendrà a no dir la veritat. 

És que hi ha persones que no la volen saber la veritat; per un altre costat jo només vull dir-li, que potser vostè quan tenia fills petits no necessitava dels psicòlegs, perquè era una gran psicòloga. 

De tota manera aquest és un altre punt bàsic i fonamental; la qüestió de dir la veritat o no davant d’una malaltia terminal o d’un moment greu del final de la vida d’una persona, però jo crec que podríem fer una segona part.

Ens hem quedat moltes coses per parlar i per comentar doncs mentida segona part, gràcies Emília Ros per fer-nos companyia aquest matí i per ajudar-nos a descobrir la veritat i la mentida de les mentides; gràcies als oients que han volgut participar amb nosaltres a través de les seves trucades telefòniques.

Capítol 2. Les mentides en la vida quotidiana. 

Continuem parlant de les mentides, de les mentides que ens han dit, per fer-nos por o per amagar-nos la veritat del sexe. 

M’agradaria introduir un altre tema aquí a la nostra conversa sobre les mentides, les mentides que se’ns han dit en relació amb la mort.

Sí. 

Perquè també era una cosa lletja, morir-se, i llavors, és clar, s’ha mentit molt, no? 

Sí. I això, moltes vegades, és evident que hi ha molts nens que quan són petits a casa seva no se’ls hi mor ningú, per sort per ells; la gent potser es moren quan ja són adolescents o adults, però sí que la mort encara entra a les cases on hi ha molts nens petits. 

I aquest és un tema delicat i és un tema important, perquè el que hem de recordar, i els adults no se n’adonen, és que els nens escolten, observen i recorden.

I entenen.

Sí, més del que creiem. 

Una dona a mi m’explicava un dia que la seva àvia acabava de morir i que ella l’estimava molt, perquè era la que l’havia criat. Aquesta dona, en aquells moments, tenia sis anys; els pares no van saber com dir-ho i no li van dir res. 

I ella explicava que ella ho va comprendre tot. Em deia que va tenir una pena immensa, més que res, perquè, em va dir ella: no m’havien considerat prou gran per comprendre; jo diu, vaig sentir que em menyspreaven al no dir-me la veritat. 

I diu que ella no va poder confiar mai més en els seus pares, perquè mai més, a partir d’aquell moment, els hi va poder parlar dels seus sentiments i de les seves emocions. A partir d’aquell moment va ser tan traumàtic per aquesta nena, el que no li diguessin la veritat, malgrat que ella se n’adonava, que els hi va amagar sempre tot.

Bé, ja sabem que els pares, aquests pares, potser ho van fer amb bona intenció, però el resultat va ser al revés; perquè aquesta persona, des d’aquell moment, començà a desconfiar totalment dels seus pares i mai no es va arribar a entendre amb ells. 

Jo recordo el cas d’una mestra que m’explicava, la setmana passada, d’una nena que s’ha mort la seva mare, una nena de cinc anys, i que, bé, a aquella nena ningú li ha dit res; i aquella nena diu, està tristíssima a l’escola, bé, no fa res, està tot el dia abstreta, i ningú li ha dit. Li han dit que la mare se n’ha anat de viatge i no tornarà. I això no es pot fer. S’ha de dir, d’alguna manera, la veritat.

D’una manera que ella ho pugui comprendre als cinc anys, però…

És a dir, per exemple, una cosa que es pot dir, i encara que a nosaltres ens sembli una “tonteria”, o com es diu, “una verdad de perogrullo”, a un nen tan petit que se li ha mort la mare o el pare; se li ha de dir que la mare s’ha mort perquè ha acabat de viure. Això que sembla una cosa “tonta”; el nen, d’alguna manera, i se li ha d’explicar que tots els éssers naixem, creixem i morim. 

I que la mare, en aquest cas, doncs… perquè, si no, el que passa és que, llavors, aquesta nena, tota aquesta pena que té a dintre, com que representa que la mare no s’ha mort, ningú en parla, llavors representa que ningú la podrà consolar; i ella tampoc no pot plorar, diríem com que no té ni permís d’estar trista; per què, és clar, per què ha d’estar trista si allà no ha passat res? 

Nova trucada des de Sant Sadurní de Noia. Bon dia. -“És a mi?”-Sí, senyora.

Oient 1: Miri, era per fer una pregunta. Tinc una nena que el mes passat em va fer cinc anys. I ella té la il·lusió de tenir un germanet igual com nosaltres, però no puc quedar embarassada, jo. Llavors era la manera d’explicar-li a ella que no pot tenir una germaneta, doncs, però és que no sé com explicar-l’hi. 

Presentadora: D’acord, senyora. Intentarem que la psicòloga li doni alguna pista, com a mínim.

Sant Just Desvern, bon dia. Sant Just Desvern.

Oient 2: Jo volia explicar-li una cosa que és al revés del que expliquen. Jo tinc una filla que ara té 36 anys. I com que li va venir molt tard a la regla, perquè ha de venir als 13 anys o 14 o a la vora; jo li volia explicar i sempre em tallava, sempre em tallava: no, no, que a l’escola ja m’ho expliquen, no m’ha d’explicar res, que a l’escola ja m’ho expliquen. 

Però jo he de dir, que intentava, doncs parlar amb ella, però com em tallava d’aquesta manera, doncs pensava, mira… I un dia, un bon dia arriba, diu: ja tinc la regla. Ah, sí? Molt bé. Quines alegries em dones. I em diu: ara ja podré tenir nens. Ara ja podré tenir nens. I clar, això no és així, perquè… No, perquè jo de casar-me, no vull casar-me, jo només volia tenir la regla per tenir nens, per tenir nens. Perdoni’m, perquè no m’estic explicant prou bé, perquè tinc una  ferradura i no… 

Presentadora: No, si sí que ho explica bé. I llavors què va passar, quan li va dir això? 

Oient 2: Home, tu has de pensar que tu has de formar una família, perquè a veure el papa i jo, doncs mira, hem format una família, tenim tres nens, doncs tu, si tens nens, sense casar-te, qui els haurà de mantenir? 

Tu aniràs a treballar i els haurem de cuidar nosaltres, i llavors, clar, de mica en mica vaig anar entenen que només sabia que podia tenir nens. Només patia per això, perquè no tenint la  regla no podia tenir nens. I mira, va passar això. 

Presentadora: Molt bé, senyora, li agraïm que ens hagi trucat per telèfon. Bon dia, Sant Just. 

Bon dia. Molt bé, comencem per la trucada de Sant Sadurní. Com li explica aquesta senyora a la seva filla de cinc anys que vol tenir una germana o un germà, que no és possible? 

Primer hem de veure què passa amb aquesta nena, que té aquestes ganes de tenir aquest germà. Probablement hi ha algun amiguet, alguna amigueta… 

Els nens a l’escola. 

Algú de l’escola que ha tingut un germanet. 

I els nens, una mica, el que els agrada és ser, a tots, doncs mira, com els altres i iguals.

Simplement, aquesta senyora li ha d’explicar, tranquil·lament, que als nens, d’alguna manera; li ha d’explicar la relació sexual, com el pare, d’alguna manera, amb la seva relació sexual, introdueix el penis dintre de la mare; i li ha d’explicar, per la seva mentalitat, que de vegades els cossos dels éssers humans, una mica són com les plantes, que de vegades a una època donen flors, a l’altra no en donen, una època creixen més, altres menys; i que hi ha circumstàncies en les què no sempre un pot fer el que vol; i que no sempre que hi ha una relació sexual la mare pot quedar embarassada, i que quan pugui quedar, quedarà. 

Però això jo penso que no és una cosa tan important, més que aquest nen o aquesta nena, el que vol és ser com els altres. És a dir, que quan la mare sigui el moment, i ells ho decideixin i pugui ser, doncs ja quedarà, simplement.

Sense donar-li gaire importància. 

Sense donar-li gaire importància. 

La senyora de Sant Just, que ens trucava, aquesta reflexió que ens feia de la seva filla, que no volia que ella li expliqués res, perquè deia que tot li explicaven a l’escola; i que ella relacionava tenir la regla amb la possibilitat de tenir fills. No volia saber res més, ni de famílies ni de casoris. 

El que no he pogut comprendre és a quina edat… 

Catorze anys va tenir la regla la filla. 

Catorze anys va tenir la regla. I tenia germans. Això no ho és… no, no ho sabem.

Sí, sí, sí, tenia tres fills, tenia la senyora. 

Però no sabem si eren més petits o més grans. 

És a dir, d’alguna manera, el que passava és que, probablement, aquesta nena tenia una… una enveja del paper i de la funció de la mare. És a dir, i com que probablement, per ella, o a casa, estava molt valorat, el fet de tenir un fill o de tenir fills; ella volia ser com la mare i assemblar-se a la mare, d’aquí aquesta obsessió.

D’alguna manera, havia d’haver-hi… És clar, opinar sense saber una història és molt difícil; però havia d’haver-hi, doncs, una valorització de la maternitat i del paper de tenir un fill, i era per això.

A més, que probablement, abans no hi havien hagut unes converses prèvies, des de petits; perquè, això és un tema molt llarg, però els nens comencen a preguntar des de molt petits coses d’aquestes; és a dir, no és, com deia abans una senyora que deia… jo em pensava que hi havia una edat; no és veritat, perquè els nens, de vegades, des dels tres anys comencen a preguntar coses. El que passa és que, de vegades, no ens n’adonem… o pensem que encara és massa aviat i que no té importància.  Però si des del primer dia aquesta nena, les preguntes que va fer se li haguessin anat contestant; no hauria plantejat aquest problema de no em digui res, que ja m’ho diran els altres. 

Barcelona, bon dia. Sí, bon dia. Hola, què tal? Doncs molt bé. 

Oient 3: Us felicito per aquest programa, per com ho feu de bé i de la manera com ho enfoqueu.

Però, de totes maneres, jo us volia fer ara una reflexió, que és que, bé, de mentides n’hi ha a tot arreu, a la nostra societat; i, bé, a vegades no en som ni tan sols conscients. 

Sí. 

Oient 3: A vegades la mentida és perquè és una mentida i d’altres vegades és perquè s’amaga la veritat.

Exactament. 

Oient 3: Ara mateix aquí s’ha fet una connexió per parlar de la cursa atlètica d’aquest matí. Doncs bé, la que l’ha fet era una noia. I, bé, ha donat l’arribada dels quatre primers concursants masculins. Llavors, de dones, sembla com si només n’hagués arribat una… i només n’hagués corregut una. 

Us n’heu  adonat compte? 

Presentadora: Si ella no ha especificat el nombre de participants masculins i femenins, ha donat el nom dels guanyadors, és clar. No podien numerar els 54.000. 

Oient 3: Però d’homes ha donat que n’havien arribat quatre. I de dones només ha donat la primera. O sigui que la segona, tercera i quarta que hagin arribat… els homes tenen molta importància, però les dones no té cap. Us en doneu compte? 

Presentadora: Sí, sí, sí. 

Oient 3: Llavors, jo penso, si programes fets per dones… i retransmesos per dones, i és a dir, són uns programes masclistes, com voleu que la societat us tingui en compte? 

Presentadora: D’acord. Doncs espero que la locutora d’esport ens estigui escoltant encara.

Oient 3: I que hi reflexioni. 

Presentadora: D’acord. Gràcies per la seva trucada.  Bon dia. De res. Adeu. Vols fer algun comentari? 

Sí, aquest senyor ha dit, i jo penso que ha posat realment el dit a la llaga, perquè ha dit una cosa molt encertada i molt important; i és que algú ja fa anys va dir que qui tenia la culpa del masclisme eren les mares. 

Bé, passem a una altra trucada des de Barcelona. Bon dia. Bon dia. Hola, què tal? 

Oient 4: Bé, que li volia fer una pregunta. Mira, nosaltres som cinc germans, no? I tres noies i dos nois.

I quan érem petits, una vegada li havíem fet una pregunta a la mare, almenys jo, que soc la gran, que tinc gairebé cinquanta anys, sempre m’havia contestat bé. 

Però tenim un germà, el segon, que era molt mentider; i deia coses, explicava coses, però mentides molt grosses, i a vegades la mare deia: aquest nen, que té una mica de complex; i pot ser per fer-se el gran sempre explicava coses que no… que veies que eren mentides. 

Però és que ara té quaranta-cinc anys i segueix sent entabanador igual, fins i tot quan explica coses de dones i així, perquè amb la sexualitat també té… i després veus que té quaranta-cinc anys, coses que veus que són “troles”.

Llavors jo dic, a què és degut, això, de què en cinc germans hi hagi un només que sigui així? 

Era… quin ordre de germans era aquest? El segon, el tercer, el quart… 

Oient 4: El segon, el segon. 

I després d’ell qui va néixer?

Oient 4: Una altra noia. Una altra noia. Després un noi i després una altra noia.

I després va néixer un altre noi. 

Oient 4: Sí. O sigui, una noia. Són 3 noies i dos nois. Intercalat, eh? Sí. 

Miri, senyora, jo l’únic que li puc contestar és que… cada fill és un fill diferent pels pares; i els pares, amb cada fill, encara que no se n’adonin, són diferents; perquè aquell fill ha nascut en un moment determinat de l’època dels pares; i el que els pares senten en aquell moment no és el que sentien, ni pel primer, ni pel tercer, ni pel quart, etc.   Passa que moltes vegades molts nens, jo no sé ni quina edat es porten ara amb la germana, ni res, però hi ha molts nens… Oient 4: Un any i mig. Un any i mig.

No, aquest noi amb l’altre. 

Oient 4: Amb l’altre, també dos anys.

Dos anys. Llavors, depèn de cada nen com viu el naixement del següent, del germà que el segueix; de les coses que se li expliquen, de com ell viu la relació amb la mare i amb aquest germà; pot tenir necessitat de fer fantasies, que primer no són mentides.

El nen hi ha una època, que ho dèiem fa quinze dies, que fantasieja, i és una època normal; i és bona la fantasia, fins a un moment determinat, i que no són mentides; i que llavors hi ha necessitat de vegades de sobresortir, de compensar-se explicant coses extraordinàries. 

És clar, ara aquest senyor ja té l’edat que té, i això realment s’hauria de fer una bona psicoteràpia. 

Oient 4: Se n’hauria d’adonar, no? De què no…

De vegades un no se’n pot adonar. Són coses inconscients i són coses molt arrelades. Ell podria posar-se en tractament. 

Ara bé, el que passa és que potser aquestes coses, en el moment que s’havien, diríem, de manejar bé, no es van portar bé.

És a dir, potser aquest nen no ho sé, ara aventuro una hipòtesi, perquè el cas no el conec amb profunditat, però potser aquest nen se’l va començar a titllar de: mentider, mentider, mentider, i ja es va quedar amb l’etiqueta; i llavors havia de respondre el que se li deia. 

Presentadora: Gràcies, senyora, per la seva comunicació. Bon dia. El meu company de la redacció d’Esports, m’ha fet l’explicació que jo vull transmetre al nostre oient de Barcelona que trucava abans. 

La presentadora d’esports, que ha cobert la informació… de la cursa Ciutat de Barcelona, ha donat el nom del guanyador masculí i de la guanyadora femenina.

El que passa és que de dona ha arribat una, la primera, i d’homes n’han arribat quatre, els primers. Aquesta és la puntualització que jo voldria fer. 

Jo no he prestat una atenció molt correcta a la crònica i no havia percebut aquesta informació o aquest detall.

És a dir, no és que n’hagi donat quatre i un; ha donat el nom dels dos guanyadors, el masculí i el femení, el que passa és que en el primer lloc han arribat quatre homes, tots iguals de temps, i només una dona. 

Espero que aquest senyor quedi més tranquil. No hi ha hagut masclisme per part nostra.

Barcelona, bon dia. Bon dia. És a mi, a l’eixample? Sí, li demanaria molta brevetat, perquè tenim pocs minuts.

Oient 5: Sí, molt breu, i només és dir-li una cosa. Jo soc una persona gran i lamento els quaranta anys passats, per la ignorància que s’ha implantat al poble. Resulta que la meva àvia, donant ordres, bueno, ensenyant-se a la meva germana d’higiene, ho va donar a casa davant d’una veïna, i aquesta veïna va fer córrer la veu poc menys, que a casa, que hi havia una prostitució solta.

Presentadora: Una què? 

Oient 5: Prostitució. Ah, que era cosa de putes, parlant clar; ai, perdoni, se m’ha escapat.

Presentadora: No passa res. 

És una paraula que està en el diccionari.

Oient 5: Sí, rentar-se i portar una higiene.

Presentadora: O sigui, banyar-se molt sovint, oi? 

Oient 5: Sí, banyar-se sovint. Sí, és el mateix. És el mateix que un renta la cara i les mans.

Sí, sí. Bueno, i vull dir això perquè jo vinc de procedència d’Andalusos, i la meva àvia era mestra. I resulta que llavors hi havia a Andalusia la lluita contra la instrucció de la dona perquè deia: “sí, sí, para, que lo quieren, para, para, para escribir a los novios, y decir cosas que no deben”. 

De forma que, creguin que els 40 anys de franquisme, creguin que els ploro constantment. 

Res més que això, que no s’ha d’enganyar i s’ha d’enraonar normalment.

I respecte a la instrucció dels nens, si ara un nen a mi em pregunta com es divideix i no sap sumar; jo primer li ensenyaré a sumar, i després a restar, i després a multiplicar, i en acabat a dividir. Doncs amb això, és igual. 

Exactament. Tot és progressiu.

Presentadora: Quants anys té, senyor, per favor? 

Oient 5: És que jo me les dono de jove i si li dono de l’edat, ja no les podré conquistar. Tinc setanta anys. 

Presentadora: Moltes gràcies per trucar-nos.

Oient 5: Tinc 70 anys, però li vaig dir que jo tenia un amic que estava, no sé si era el primer de medicina, i encara no sabia oficialment com venien els nens al món. 

Ai, senyor, molt bé. Me’l crec. 

Oient 5: I jo he après més ara, amb el temps de la democràcia, que en tota la meva vida.

I el seu cor quants anys té? 

Oient 5: Jo, com que… Jo dic que vell només es fa la pell. I els meus sentiments és de jove, és de quinze anys, és de vint anys. 

Presentadora: Doncs escolti, que tingui una xicota ben guapa aquesta primavera.

Oient 5: Això és el mateix, però que tingui quartos, perquè jo puc retirar la meva dona. 

Presentadora: Molt bé. Bon dia. Adiós, adiós. És fantàstic, aquest senyor és fantàstic. La seva senyora està d’enhorabona, que s’acostuma a dir.

La podem felicitar, des d’aquí. Sí, la podem felicitar, molt bé. I amb ell, també.

Doncs apa, ja ho sabeu, només s’arruga la pell. I com que ara té remei, perquè ja la cirurgia estètica… És la joventut eterna, això. 

Emília Ros, gràcies per fer-nos companyia. Continuarem parlant de la mentida, no? 

Si vols fem una tercera part. Sí, monogràfica, podria ser. La mentida i… i potser l’amor.

La mentida i l’amor. Molt bé, doncs ja estan avisats, eh? Amb la psicòloga Emília Ros parlarem de la mentida i l’amor. 

I segurament sortiran els boleros a col·lació, perquè evidentment són les cançons d’amor que més parlen de mentides.

Fins ara mateix.

Mentí als nens. L’origen de les mentides. (1.991)

Una paràbola jueva, explica el cas d’un noi que parlava sempre dient mentides. Tothom ho sabia, però ell es pensava que els tenia ben enganyats. Quan el noi va ser gran, va voler explicar-se a un rabí. 

Li va dir que sempre havia dit mentides, que no es mereixia el descans de la vida eterna. Però el rabí li va contestar que mai se l’havia cregut ningú, i que quan deia negre tothom interpretava blanc; per això les seves mentides en realitat no ho eren. El rabí li va fer entendre, que les úniques mentides que fan mal, són les que s’han disfressat tan bé, que ningú les pot reconèixer. 

Ja ho diu el refrany català, qui vol mentir gran memòria ha de tenir. Molta gent ha parlat de les mentides, i ha dit mentides, evidentment.

Gent famosa com Apolòni, per exemple, que va dir que la mentida era el patrimoni dels esclaus. O com Monteny, que creia que la mentida només enganya qui la diu. O com Napoleó, que creia que la falta més antiga del món no era la prostitució, sinó la mentida.

Nosaltres també volem parlar avui de la mentida. Volem parlar amb tots vosaltres, si voleu parlar amb nosaltres, a través del telèfon, i amb la psicòloga Emília Ros. Bon dia.

És fàcil o difícil parlar de la mentida? 

No, no és difícil, perquè jo penso que hi ha molt a dir. Fixa’t una cosa, que si ara anéssim pel carrer i preguntéssim a qualsevol adult, si diu mentides, ens miraria malament i ens diria: que no, que no en diu mai. A la gent no li agrada gaire sentir això, parlar de mentides.

Te  mala premsa. 

Sí, sí, no sé, és com si la paraula recordés segons quines coses, no? 

Molt bé, doncs després establirem aquest diàleg amb els oients. De moment podríem començar pel principi i explicar o intentar explicar què és la mentida. Si és que no ho sabem ja tots plegats. 

Sí, a veure, a veure; la mentida per un costat és una cosa tan habitual, que quasi ni li fem cas. I la mentida és una cosa molt poderosa. Precisament és el poder que li atorguen les paraules; si no sabéssim parlar, no existirien les mentides, no? 

I de vegades, no sé, si li preguntem, doncs de vegades diem, bueno, els nens, perquè és una cosa que la tenim, no sé, com molt al cap, no? Com que només els nens diuen mentides, és que els nens són molt mentiders, etc. 

I jo el que penso és que d’entrada el que podríem dir, és que els nens són aprenents de mentides; això sí, però no són mentides encara; perquè encara no dominen ben bé el llenguatge. És a dir, només diu mentides realment, qui és adult i qui domina el llenguatge, no? 

És a dir, que tot just comença el camí quan són petits i diem mentides.

I tant que sí, aquest el comença, no? Hi ha una cosa important i és que la mentida, per exemple, doncs, no sé, parasita molt tota la comunicació entre les persones, no? 

Perquè, a veure, es menteix molt sovint, amb molta facilitat. 

Sí, perquè la mentida ofereix moltíssims recursos, no? Fixem-nos que diem mentides per quantitat de raons; des de per por, per pudor, per conveniència, per cortesia, de vegades per amor.

Fixem-nos que inclús, no sé, en una conversa ens trobem amb una persona al carrer i que potser hem passat un disgust o no estem gaire bé; i ens pregunta com ens va, i li diem, potser amb un gran somriure: de meravella, i potser estem a punt de plorar, no? 

Per un altre costat, no ho sé, de vegades ens han regalat una cosa i diem que és molt bonic, ho trobem preciós; i no ens agrada gens, no? 

Però hi ha mentides, jo ara em posaria en el paper de defensa, d’alguns casos d’aquests, hi ha mentides que es diuen per protegir. És a dir, que tenen una excusa, podríem dir. 

Sí, i fixem-nos una cosa molt curiosa, i això es veu molt entre els nens; que no els agraden els nanos, els altres que informen, que traïcionen, no? Els nens, en general, abans de denunciar, s’estimen més callar o fingir, de vegades ignorància. 

A França va passar un cas que durant la Segona Guerra Mundial que alguns nens, precisament per haver dit una mentida, es van convertir en herois.

I va passar durant l’ocupació alemanya, que en una escola va entrar una directora nova, i va cridar amb una nena, bueno, els va anar cridant un per un, a diversos nens; i els va preguntar que si sabien quants nens jueus hi havia a l’escola, perquè malgrat l’obligació de fer-ho, no tots els nens eren declarats a les autoritats alemanyes, no? 

Els nens de l’escola tots ho sabien, però tot i sabent que era una mentida de dir que no ho sabien, li van assegurar a la directora que no coneixien cap nen jueu. 

Però, és clar, no sé si es pot dir mentida, amagar la veritat o callar-la. Callar-la, no dir-la, és a dir, no van dir… és clar.

No, si en realitat, és clar, no, perquè, a veure, la paraula mentida, ens suggeix a nosaltres sempre la idea de falta, no?, de quelcom que està mal fet, no? 

I les mentides ens creen inseguretat a tots els nivells, inseguretat a nivell individual, nacional, internacional; perquè pensem una cosa, les guerres no són el resultat de grans mentides, per exemple? 

Una altra cosa, la mentida institucionalitzada, crea l’odi i la bogeria; com va ser, per exemple, tot el cas del nazisme. Un dia em va fer gràcia a la tele, vaig sentir dir-li a un senyor diplomàtic, referint-se a un polític, va dir: almenys ell creu el que diu.

Com a mínim ell, si els altres no, ell sí. El que passa és que no sé si la mentida és un terme molt ampli, i no hauríem d’especificar una mica més; perquè hi ha mentides molt grosses, mentides molt petites, unes de més importants que unes altres; o totes es podrien dir que són igual de negatives. 

Sí, no; quan diem mentides més importants i menys, estem aplicant la nostra escala de valors, estem aplicant la nostra subjectivitat.

És evident que, no sé, en la guerra aquesta que ha passat, doncs, pels iraquesos els americans eren els que deien totes les mentides, i pels americans eren els altres, no? 

S’aprèn a mentir molt aviat o no? Sí, sí. És una cosa molt infantil, però molt del principi. 

Sí, i és curiós perquè vam estar passant unes enquestes en unes escoles, i una cosa en què van coincidir tots els nois, eren nois entre 8 i 12 o 13 anys; era que ells deien: que totes les persones grans diuen mentides i que en diuen sovint.

Això ho deien els nens. 

Això ho deien els nois i noies, no? I d’entrada podem dir que aprenem a dir mentides, veient-les dir als nostres pares, i per por; però aquí hauríem d’anar per parts. 

És a dir, fins als quatre anys, el nen està immers en un món de fantasia; compta que no de mentida, que és diferent, no? És que de vegades quan els nens, jo què sé, expliquen que han vist un os o que han vist una cosa; de vegades les mares diuen: nen, no diguis mentides, no? 

No. Aquesta fantasia arriba al punt més alt cap allà als tres anys i mig o així, i és tota l’època que comença ,des dels dos i mig fins als quatre, quatre i pico; en què el nen inclús de vegades s’inventa un company imaginari, no? I amb aquest company, que pot ser un animal o una persona; doncs ell fa la fantasia de que està amb ell, viu coses, el pot manar; és a dir, pot fer moltes coses amb aquest company imaginari; que ja dic que no és un fet mentider, i els pares això ho han de respectar molt. 

Però a veure, aquesta època també és quan sorgeix aquella mentida, no sé si es pot considerar mentida o no, de la malaltia, per no anar a l’escola: estic fatal, no em trobo bé, estic molt malament. 

Sí, però tampoc això no es pot considerar una mentida; perquè, a veure, què pot fer un nen d’aquestes edats, per no fer quelcom que li desagrada? Escolta, si de vegades això ho fan els adults, no? 

Sí, molt sovint. 

I si no, alguns que ho estan escoltant, posem-nos una mica tots la mà al cor, no? I llavors què fa el nano, quan hi ha alguna cosa que el desagrada molt? En aquest cas pot ser l’escola, pot ser una mestra nova, pot ser que té por d’enfrontar-se amb un amiguet, mil coses. Doncs què fa? Li queda la imaginació i inventa. 

Perquè què passa? Els pares són tan poderosos, que sempre estan imposant la seva voluntat, no? Ara bé, això no són mentides. Això són petites faules que el nen inventa, perquè és l’únic mitjà que té, per defensar-se del món dels adults, no? Res més que això.

I llavors com es pot ajudar un nen que està, per exemple, fent això, no? La faula de la malaltia per no anar a l’escola. Com ajudar-lo perquè ells reconeguin, que el que diuen no és exacte? No sé si és massa complicat per un nen, també, tot aquest procés. 

Doncs, mira, és que hi ha una cosa molt important i que hauríem de tenir una mica en compte els pares; i és de què d’entrada mai dir-li amb un nen que és un mentider, perquè això sí que és una mentida, no? Dir-li a un nen que és un mentider; és una mentida, no? 

No sé, hi havia una nena un dia que jo vaig veure pel carrer, que anava, com d’uns quatre anys, tres i mig; i anava amb una mare, amb un cotxet, que portava una criatura molt petita, i la nena li va dir que li feia… Li va dir que li feia molt mal el mitjó, no? I la mare li va dir: vols dir, realment et fa molt mal, sí? Bé, doncs la mare li va treure la sabata, li va mirar el mitjó, i li va dir: bé, però si aquí no tens res, no? Vols dir que el que tu no vols és caminar? Llavors sí, la nena es va posar a plorar, i va dir: sí, no vull caminar, no?  Volia anar al cotxet de la petita, no? La nena tenia gelos, no? 

Llavors, bé, la mare, amb molta paciència, la va intentar convèncer-la dels avantatges de ser gran, no? Però això, moltes mares, moltes vegades, i és aquí on comença l’arrel de les mentides, no? Ah, que ets una mentidera, que no et fa mal, que no tens res aquí. 

No, aquella mare va ser prou… va tenir prou empatia, com parlàvem l’altre dia, per entendre què li passava a la criatura, i bueno, la cosa no va passar a més, no? 

Les mentides són avui les protagonistes; bé, en realitat no és que nosaltres estem aquí dient mentides; estem intentant saber què és el que hi ha al darrere de la mentida, i per què es produeixen les mentides. Estem parlant amb la psicòloga Emília Ros.

El telèfon l’obrirem d’aquí uns instants, també per la vostra participació, en funció d’unes preguntes que ens agradaria que contestéssiu. 

Hi ha una altra mentida infantil, o considerada mentida infantil; que són aquelles fantasies que els nens expliquen, de la cosa que han somiat. I la contesta sempre: ets un mentider i t’inventes unes coses… Però realment els nens somien unes coses molt fantàstiques, molt estranyes, i de vegades terrorífiques, i segurament se les creuen; per ells no deuen ser una mentida; per què són viscudes pels adults com mentides? 

No, i a més, els hi provoquen de vegades tanta impressió… que de vegades hi pensen durant el dia; és a dir, allò que han somiat, que els hi ha fet tant de terror, després ho estan dient durant el dia. Doncs no se’ls hi ha de dir mai que no existeix, allò que el nen explica; sinó, entre cometes, acceptar-lo i parlar-ne; parlar-ne amb la mare, amb la família, perquè és una manera de compartir la por del nen.

Inclús aquesta mena d’animal, cosa rara, que l’espanta tant; va molt bé, no ho sé, poder-lo dibuixar amb un paper; i després, al cap d’uns dies, o el mateix dia, se’l pot fer marxar per la finestra; és a dir, entrant en el regnat de la fantasia, poguer dir: goita, mira, ja ha marxat.

Perquè si un nen, no sé, al vespre crida, i jo què sé, diu, per exemple que hi ha un os sota el llit; no se li ha de dir: calla, que això són “tonteries”, vinga a dormir. Això el que farà és, diríem com, consolidar la imatge de l’os o del que l’hagi terroritzat, en aquell nen. 

Això és com per poder-lo ajudar; precisament, en que el nen vagi entrant a poc a poc al món real, és poder-ne parlar amb ell; poder parlar de tot això i tractar d’acceptar-les; és com es pot ajudar el nen a alliberar-se’n, i tornar a la realitat; quan més se’n parla, més perden la seva càrrega emotiva, aquestes fantasies.

Hi ha una cosa molt important, i és que tot el que el nen expressa; no actua mai negativament en el seu inconscient, molt al contrari. 

És a dir, que d’alguna forma, qui comença o qui obre el camí, no són els nens, a l’hora de les mentides?

No, són els adults. I perquè, entre altres coses, prenen per “tontos” en els nens, que no ho són gens. 

Per exemple, comencem per una que en diem la mentida social; que és l’engany del Pare Noel, Reis, etc, etc… Aquesta mentida innocent, que els adults els hi transmeten als nens; és la responsable de les decepcions, de vegades terribles, que comporta el saber que aquells personatges no existeixen. 

Després hi ha una altra mentida, que és molt important, i que aquesta moltes vegades, encara que sembli que estem només parlant de nens, està, doncs, molt pesant en la vida de molts adults; que és la necessitat sàdica que tenen molts pares i mares de fer por als seus fills, amb animals o amb persones de qualsevol espècie. Potser abans era l’home del sac, o el que sigui, no? Perquè és una manera de fer-los creure, i això precisament és una forma ben palpable de la incapacitat, d’aquests pares; per controlar saludablement els seus fills, disciplinar-los en un clima de confiança i educar-los això, en l’autenticitat.

A veure, què hem de pensar? D’una forma d’educar, que s’arrepenja només en l’amenaça, i el que és pitjor, en la mentida. 

Els adults; és que realment t’ho dic, perquè es que això ho he vist molt en persones adultes, després, amb tractaments; no es poden imaginar el terrible mal que els hi fan als nens, explicant-los aquestes històries que només són per espantar-los i per res més. 

Però hi ha moltes mentides al llarg de la vida, per part dels pares als fills, al llarg de les diferents etapes?

Sí, després també hi ha, per exemple, les mentides referents al sexe. I ara no em refereixo a explicar que els nens venen de París, o de sota una col, que mira, que això ara ja no s’estila gaire. Passa que com que ara, teòricament, ja es diu tot, ja es publica tot; molts pares, per la seva deficient formació i per problemes que ells tenen amb la seva sexualitat; no diuen res als seus fills, perquè no saben com dir-ho.

I els nens, que són molt intel·ligents, més del que els pares es creuen, observen, comparen, memoritzen, perquè la curiositat sexual es desperta molt aviat. Llavors, no menystinguem els nens, explicant-los una de xinesos, creient que no entenen res i que així en sortirem del pas. 

Al contrari, quan menys edat té el nen, més senzill és encetar un diàleg obert, amb aquest tema, per exemple; i, sobretot, una cosa important, fer servir les paraules exactes i emprar-les en el sentit propi.

Per exemple, un exemple molt senzill; és els pares, quan fan referència a tot l’aparell genital dels seus fills, en diuen el cul i ja està, aquí ho han resumit. Doncs no, en el nen se li ha de parlar des del principi; si és nen, se li ha de parlar del seu sexe, referint-se al seu penis i als seus testicles; i a la nena, referint-se, doncs, a la seva vulva i als seus llavis. Aquesta qüestió és bàsica, i això no es fa mai. A partir d’aquí, això és com una mentida, perquè ja no se l’està informant al nano. Aquesta és una qüestió bàsica, és a dir, res de metàfores i res… I aquestes confusions es creen des de molt petits. 

Per exemple, m’explicava una mare d’una nena de cinc anys, que li havia explicat que els nens, doncs venien posant una llavor. Doncs la nena, amb una lògica implacable, el que li va dir, és que anessin al súper a comprar llavors, perquè ella volia tenir un germanet. 

Es clar, sí, sí. És molt normal.

Llavors, una altra mare, també es va trobar un dia, dues nenes jugant, fent inseminació artificial. Havien trobat uns granets i intentaven posar-se’ls; perquè deien que, és clar, que posant una llavor, doncs, els nens es feien així; volien tenir germanets, no? 

Llavors, a veure, què passa amb aquestes, diríem, males informacions dels pares? Que els nens, quan siguin grans, no poden tenir en compte aquestes bones intencions dels pares, que no saben com explicar; el que els hi quedarà a dintre, és que només recordaran que se’ls va dir una mentida, no? 

I després hi ha una mentida molt important que se’ls hi diu en els nanos, que són les qüestions sobre la vida i la mort, sobretot, no? Aquí sí que se’n diuen, de mentides, i és una llàstima. Es mora un familiar, i els pares, per no entristir el nano, o no diuen res, o no diuen el que cal. El fet de no informar és com una mentida; de vegades pensen que és per protegir amb un nen, d’un xoc; i el que es fa és al revés, perquè els nens, ho saben les coses. 

Un adult m’explicava una vegada, que s’havia mort un avi a la família, que ell s’estimava molt; que tenia sis anys, que no li van dir res, i que ell ho sabia. Llavors, bueno, l’avi no ve, l’avi no ve, l’avi no ve, etcètera, no? Però què va passar? Que diu que com que ell sabia que s’havia mort, no podia plorar, perquè legalment no ho sabia, no? I a llavors aquell nen, sempre va anar amb aquella pena a dintre. 

En canvi, a un nen se li ha de poder parlar, tranquil·lament, de que aquella persona doncs s’ha mort; i així, diríem, se la pot plorar, se la pot despedir, es pot fer el dol d’aquesta persona, no? 

I per què hi ha aquest silenci cap als nens, per part dels adults, pel que fa referència a la mort? 

Doncs, bé, és una cosa ben clara, perquè a la nostra civilització tenim por de la mort, i llavors l’ocultem als nens. Això és un gran error. 

I aquesta sí que és una mentida essencial, doncs fa referència al destí humà, i no és menys traumàtica que la d’ignorar com venim al món. 

Ens agradaria parlar amb tots els oients, i amb tots és molt difícil, amb alguns que vulguin parlar amb nosaltres, sobre les mentides i les veritats. I a ser possible sense dir mentides, és clar, perquè la cosa avui és bàsica i fonamental.

Podríem saber si considereu que dir mentides, dir mentides en general, per la vida; als companys, als fills, a la parella, que és necessari per la convivència? Si això, penseu que és molt imprescindible, la mentida per la bona convivència.  

I després, si específicament, perquè la família funcioni; si és necessari dir la veritat, o si penseu que de tant en tant també cal dir alguna mentida.

I, per una altra banda, voldríem saber si penseu que hi ha mentides que poden marcar una vida, com aquestes explicacions que ens feia ara la psicòloga Emília Ros; i si recordeu, d’una forma particular, si mentides que us van dir quan éreu petits, realment penseu que us han marcat d’alguna manera la vida, o que encara, si les recordeu, us fan una mica de mal; com l’exemple del nen que ens posava la psicòloga, el nen que va perdre el seu avi. 

Moltes trucades telefòniques, per parlar amb relació a la mentida. Barcelona Horta, bon dia. Què tal? Bé, he estat escoltant i trobo interessant el tema. Vostè considera que és necessària la mentida per a la convivència? 

Oient 1: Bé, jo el que considero és que la mentida existeix i existirà; perquè al mateix temps la mentida, té una força que es basa, per exemple, en les mentides institucionals a nivell d’estats, com, per exemple, pot ser l’Estat espanyol que estem vivint. Perquè, llavors, va condicionat d’una forma que obliga a una societat, des de dalt hi ha, a una actitud cínica que acompanya la mentida. 

Perquè, per exemple, si el País Valencià, un tal Amadeu Fabregat s’inventa una nova llengua, ha de tenir a part de la gran mentida; l’aprovi del sistema, i el sistema condiciona, a un cinisme constant. És un cinisme constitucional, institucionalitzat en el poder. 

I si passem a la part personal, vostè considera que una família, necessita funcionar en relació o a les mentides o a les veritats? 

Oient 1: Sí, en aquest cas jo ja considero que és conseqüència de l’educació que es rep a l’escola, que és conseqüència de l’escola estatal i del sistema social que es viu a cada… 

No, no, però, perdoni, perdoni, a veure si ho podem traslladar a la part personal. Jo li estic preguntant… 

Oient 1: La part personal a mi no m’importa, cada ho que faci el que vulgui. A mi m’importa la part social del conjunt del país, allà on jo visc. I la situació que el meu país rep i pateix, és degut a la falta de poder polític propi. És, senzillament, el que jo volia aclarir.

Doncs li agraïm molt aquest punt de vista que fa referència a la part social i política, tot i que avui estem parlant de la part personal. Però ens ha agradat molt, també, conèixer la seva opinió. 

Barcelona Montbau, bon dia. Hola, bon dia. A vostè què li sembla que les mentides són necessàries per la bona convivència? 

Oient 2: No, jo crec que no. Jo soc una persona que… els que em coneixen em tenen per una persona que no diu gaires mentides. Perquè el meu pare, quan era petit, em va ensenyar una cosa i me la vaig creure; i és de què abans s’agafa a un “embuster” que amb un coix. I, de fet, la vida m’ha demostrat que és així. I considero que no tinc prou memòria, com per poder dir mentides. 

Oient 2: Llavors, jo a més que res trucava perquè tinc una anècdota molt curiosa, respecte a allò dels Reis i amb la meva filla. I és que un dia es va presentar la meva filla a casa i va dir: papa, papa, allò dels Reis és veritat? Llavors, la meva senyora em va dir: oh, li has de dir la veritat, perquè a mi també m’ho ha preguntat i tal.

Llavors, jo li vaig dir, dic: sí, sí, allò dels Reis és veritat. Llavors, la meva senyora i la nena: no, que dius mentides. Llavors, li vaig dir: no, mira, dic, els Reis existeixen, perquè mentre hi hagi nens i hi hagi pares que se’ls estimen i que van i compren els joguets i que tal i qual, i que s’organitzin cavalcades i la ràdio i la televisió col·laborin en fer-nos un dia d’il·lusió; mentre tot això passi, hi haurà Reis. El que passa és que els Reis, o el Papa Noel, per exemple; no són exactament com poder tu te’ls havies imaginat, però, de fet, existiran mentre tots tinguem aquesta il·lusió. I la nena ho va comprendre, no li va representar cap trauma, i jo crec que la credibilitat dels seus pares va quedar prou bé. 

Emília: Molt bé, el felicito. Eh, digui’m? Que el felicito. 

Oient 2: A més, voldria afegir una altra petita cosa, i és que moltes vegades, es diuen mentides perquè ens dona mandra dir la veritat; perquè la veritat és molt complexa. Jo m’he trobat a vegades amb actes a la meva vida, que no es poden justificar d’una forma senzilla. O sigui, jo no puc justificar coses que he fet d’una forma senzilla; perquè hi havia moltes motivacions encadenades, que em duien a fer aquells actes, que per uns eren bons i per uns altres eren dolents. 

Llavors, a mi normalment m’agrada xerrar, llavors el que faig és que dono bastants explicacions i intento que l’altre comprengui totes les motivacions per les quals s’ha fet aquella cosa. 

Li volia preguntar si vostè, ja que té tota aquesta bona predisposició, si se’n recorda, si té memòria de quan era petit; si li han explicat, o li van explicar, o li van dir alguna mentida que encara tingui present; que encara digui veus, això no m’agrada o no em va agradar. 

Oient 2: Doncs, els meus pares, jo crec que, excepte amb el del Reis, mai em van mentir. 

Però del Reis no li van explicar com vostè a la seva nena, oi? 

Oient 2: No, però jo ho vaig comprendre d’aquesta manera, i per això ho he transmès d’aquesta manera, també.

Li agraïm molt que ens ho hagi explicat. Li agraïm molt la seva experiència i la seva conversa. Barcelona, bon dia. Hola, soc jo? Sí senyora, benvinguda. Bon dia. 

Oients 3: Doncs jo tinc dos nens petitets i els dic bastants de mentides, la veritat. Perquè, sobretot això de l’home del sac i tot això, és la solució més fàcil, no? I quan el nen no se’n vol anar a dormir, o no vol menjar, o així, doncs mira, vindrà l’home del sac. 

Oient 3: Això sí, no m’agrada, no? Pobrets, perquè després veig que, potser, per exemple, avui la nena estava jugant i ha sentit un soroll del veí de dalt, i m’ha preguntat si era l’home del sac. 

Quants anys té la nena? Tres. Tres anys. I ho fa per la bona convivència, com deia? És a dir, vostè creu que és necessari, convèncer-la d’aquesta manera? 

Oient 3: No, més aviat per comoditat, no? Per comoditat dels pares. No d’allò, que no se’n vol anar a dormir; doncs és molt ràpid, perquè li dius que ve l’home del sac i de seguida se n’hi va. 

I un altre camí? Ha intentat o no? 

Oient 3: No. Sí, amb bones paraules, però…

Emília: Però, és clar, miri, però pensi una cosa important, que les bones paraules, doncs d’alguna manera farà uns nois i noies tranquils i no mentiders; i les mentides, farà uns nens i unes nenes mentiders. I, sobretot, les mentides que fan efecte a les coses que els hi fan por. És molt important que els pares puguem doncs estar una estona amb els nostres fills i pensar amb el bé dels nostres fills, no en la nostra comoditat. 

Perquè realment ser pares i mares no és fàcil, és incòmode moltes vegades, però és clar, hem agafat aquesta responsabilitat i l’hem de tirar endavant.

Oient 3: Sí, escolti’m, això de dir les mentides no han de fer por, i jo; per exemple, la meva mare també té el costum de dir mentides, no?, amb ells. Però jo no recordo res de quan era petita, vull dir, no tinc cap por ni… Vull dir, no sé, no recordo que m’hagi afectat.  

Emília: Sí, però fixi’s, si més no, això es va transmetent, no? 

Oient 3: Sí, això sí.

Emília: I llavors, un dia parlarem de la relació mares-filles, i veurem què passa aquí amb la transmissió de tantes coses errònies; que a la llarga, en definitiva, per qui seran perjudicials seran pels seus fills. És a dir, que vostè digui que ara no recorda això; no sap com la sensibilitat dels seus fills respondrà aquestes mentides, que vostè els hi està dient; i que ja dic, són molt perjudicials pels nens.

Li agraïm molt que ens hagi trucat i que hagi estat tan sincera, i a veure si aquesta conversa com a mínim l’ajuda a poder canviar la seva actitud, per ajudar els nens o les nenes que té.

Tarragona, bon dia. Hola, bon dia. Què tal, senyora? Bé. Sí? Amb mentides o sense mentides a la seva família? Amb mentides. Moltes? De quina classe? Moltes i grosses? 

Oient 4: No, no. El que passa és que tinc una filla i ella també t’explica, bueno, totes… no les mentides d’aquestes institucionals, no? Ratoncito Pérez, Reis, Papa Noel, les aprofita totes, jo per mi que les sap. 

Emília: Quants anys té? 

Oient 4: Està a punt de fer-ne sis, però ella el que vol és… Jo veig aquelles confiances com si la nena arribés a dir-li jo, tot això no és veritat, no tindrà res. 

Emília: Bé, bueno, doncs… 

Oient 4: Són mentides que s’inventa la gent per tenir regals, i si no pensen que no tindràs res.

Emília: Exactament. 

Oient 4: I li he intentat explicar que tindrà el mateix, sigui mentida o  sigui veritat, però no hi ha manera. 

Emília: Bé, el que passa és que la nena encara és una mica petita i probablement ho sap, això. Però el que passa és que aquesta nena encara, diríem, és com massa dur, potser per ella en aquest moment, acceptar una realitat. Encara està tot just fregant aquests anys que dèiem, en el què el nen està molt sotmès… són ficats a dintre del món de la fantasia, no? I que de vegades els hi és difícil, doncs, deixar-la anar. 

I alguna mentida que recordi vostè, quan era petita i l’hagués afectat? 

Oient 4: Si bé, marxa un mes i mig fora per les vacances d’estiu. I al cap de dos dies truquen de casa. I bé, els dèiem, hem arribat bé, tot això, no? I els dies següent tornen a trucar. I la meva tia, una cara estranya i tot. I jo dic que aquí ha passat alguna cosa grossa, però jo, doncs, no vaig entrar ni a preguntar-li, i com que no deien res, tothom serio, doncs jo res. 

I evidentment, el dia de tornar, i m’ho van dir. Diu: s’ha mort el teu tiet, però ja ha passat, havia passat un mes i mig. Perquè, home, ja ho he vist, tenia 10 anys. I veia que era tot negre, doncs… No em van vindre a veure durant aquest mes i mig, que sempre venien els meus pares a veure’m, i tot això, ho sospitava.

Emília: Clar, però és això és el que dèiem abans, no? És com fer una ofensa en el nen, no creure’l capaç de saber les coses i de poder-les assumir, no? 

Gràcies, senyora, també per la seva trucada i per la seva companyia. Avui amb la psicòloga Emília Ros, intentant descobrir què és el que s’amaga al darrere de les mentides; no de les dels adults, sinó de les dels nens, que són les que comencen, d’alguna forma, a preparar el camí… 

Sí, però en realitat, fixa’t, fixa’t el que hi ha passant. El que s’amaga al darrere de les mentides… No, no, és precisament les mentides dels adults, no? 

Transmeses d’una forma indirecta. 

O de vegades directa, perquè com aquesta noia ens deia ara, resulta que una mentida que li van dir ella, la seva mare; ella la transmet als seus fills. Llavors, la mentida que va rebre de nena, ara és una adulta… i la traspassa. La traspassa i bé, diríem, l’està practicant, no? Per dir-ho d’alguna manera. 

Llavors, com es pot educar els fills en la veritat? 

Doncs, mira, una mica abonant tot això, ni insultar, ni castigar, no? Hi ha una cosa molt curiosa, perquè els pares mai no recompensen un fill, quan els hi ha dit la veritat. I de vegades hi ha circumstàncies en què, no dir la veritat per aquell nano hauria estat una cosa més còmoda, i s’hauria evitat una reprimenda, no? I, en canvi, mai el compensen, perquè diu: goita, estic molt content que m’has dit la veritat. 

Perquè un nen petit, la dificultat entre el bé i el mal, no la sap massa; per ell està bé, el que és permès i està malament el que és castigat. Per un nen, no ho sé, de cinc anys, una mentida és una cosa tan dolenta, no ho sé, com pot ser no rentar-se les mans o tacar algun un quadern.

Quan ja són una mica més grans, vuit, deu anys, el nen ja entra en l’àmbit dels adults; i llavors, a aquesta edat, de vegades inventa mentides per, no ho sé, per atraure l’atenció. També per necessitat de sentir-se com els altres, no? També menteix per defensar-se, no? De vegades, una cosa que tens por, o l’has trencada; tens por que la teva mare et renyi o el que sigui, doncs es diuen mentides, no? 

Aquest és un tipus de mentida molt corrent. És a dir, el que a mi m’interessaria recalcar aquí; és que els nens, moltes vegades, quan els diem ja més grandets, que diuen mentides; les diuen per por, perquè necessiten protegir-se, no? 

I tenen molta por als adults també; moltes vegades, tenen molta por els nens, de la reacció dels pares o dels mestres; perquè, pensant en això, en que els nens només diuen mentides i és veritat per por; pensem qui provoca, doncs, les mentides? 

Llavors, si les diuen per por, quan són castigats, què pensen? O què senten les criatures? 

Doncs, hi ha una cosa, i és que, tornant a aquella enquesta que dèiem abans, que vàrem fer; els nois i noies, respecte als adults, no es forgen masses il·lusions. I diuen que els adults no són raonables quan els castiguen per dir mentides; perquè diu que els adults en diuen més que ells. 

I les veuen claríssimes, a més. 

Claríssimes. I llavors hi ha una cosa important, i és que, bé, els nanos fan faltes, s’equivoquen; bé,  també ens equivoquem nosaltres, els adults, però és que entre els adults funciona una mena de, no sé, una idea imaginària; de què els nens fan faltes i els adults no, per dir-ho d’alguna manera. 

És una mena de cosa especial, és com si els adults, per dir-ho d’alguna manera, són bons i els nens són dolents. 

I el que hi ha molt clar és que, bé, nosaltres també ens equivoquem, nosaltres també se’ns trenquen gots, i nosaltres també, doncs, fem coses i som, de vegades, fem coses no massa ben fetes, com els nanos.

El que hi ha d’important és que els càstigs no arreglen mai res. I tampoc impedeixen els nois que continuïn dient mentides, si és que en diuen. En canvi, el que aconsegueixen els càstigs, quan dic que es castiga perquè se li diu al fill que diu mentides; és fomentar encara més la mentida, perquè s’estableix com una mena de cercle viciós.

És a dir, quan més por de ser castigat el noi, més s’angoixa; quan més s’angoixa, més faltes farà, de les tipus que siguin; i quan més faltes farà, necessitarà amagar-les i més mentides dirà.

I per aquí hi ha alguna connexió amb els sentiments de culpa, per exemple? 

Sí. Perquè tots els nens, el que, els seus pares els hi diuen que és dolent; actua sempre inconscientment impulsat pel desig de ser castigat. I quan serà gran, serà un adult d’aquells que tots coneixem, incapaços d’assumir els seus actes negatius, els errors; i sempre buscarà un culpable, algú de fora que té la culpa.

Tots coneixem moltes persones d’aquestes, incapaços d’assumir els seus actes; i que es passen la vida enganyant-se ells mateixos, dient mentides als altres. 

Per exemple, els polítics; quin govern no diu que la culpa de què les coses no funcionin la tenen els que manaven abans? O el país del costat, o l’enemic, no ho sé, o els estrangers. 

També, moltes vegades hi ha nens que es menteix, per vergonya. De vegades es fa difícil a nens de 10, 8, 11 anys; explicar per què la seva mare s’ha casat dues o tres vegades, o el seu pare; o per què està vivint amb una mare o un pare, diríem alliberat. Els nens amb això se senten molt afectats, en el seu pudor i en el seu amor filial. I ells només es volen assemblar als seus companys, perquè els hi sembla que a les cases dels altres les coses són perfectes, intetxables, no? Perquè la família els importa molt i molt. 

Llavors, quan un nen diu, diríem, una mentida per tapar, coses que no li agraden de la seva família; és un nen, no sé, és com somiar una mica. És per no trobar tan dolorosa, una realitat que li fa mal.

El que sí que m’agradaria dir, i que ho pensin les persones que ens estan escoltant; és que els nens, quan sofreixen, el que fan és callar. Poden plorar quan pateixen un mal físic, però no necessàriament quan experimenten un dolor moral. El fet que un nano continuï jugant, no significa que no sofreixi. Mira, els nens són així. Podrien seguir jugant a futbol, encara que tinguin el cor destrossat. 

I també hi ha una part important que és que hi ha nens que menteixen, perquè estan molt sols. Els dos pares de vegades treballen; la soledat apena molt als nens, perquè és una absència física i psicològica. I aquests pares que no tenen temps, per raons professionals o per manca d’interès, d’estar amb els seus fills i ocupar-se d’ells; un dia descobreixen amb sorpresa, que no poden controlar el fill, que s’ha anat reunint en bandes i que diuen mentides. Els pares, que són gent honesta, llavors volen reaccionar i llavors volen fer de pares, quan ja és tard. 

Llavors, per tapar el sentiment de culpabilitat que tenen; castiguen, colpegen per corregir les mentides. I aquests són nois, que no han tingut al seu costat ningú per ajudar-los, per escoltar-los i per estimar-los. 

Ens agradaria parlar de les mentides amb els oients. La primera trucada arriba des de Sant Pere de Ribes. Hola, bon dia. No, de les Roquetes, per favor. Perdó, m’han dit Sant Pere de Ribes, doncs jo… No, no, les Roquetes de Sant Pere de Ribes. Però són de les Roquetes. Però les Roquetes, què, és un barri? Sí, és una barriada. Ah, però la població és Sant Pere de Ribes. Sí, però… Ah, bé, però és Sant Pere de Ribes, senyora. Ja m’havia espantat, jo, ara. Doncs Sant Pere de Ribes. Perquè saludarem el barri i a tota la població si li sembla bé. 

A veure, parlem de les mentides. Són necessàries per la convivència? 

Oient 5: Jo crec que no. Jo estic treballant amb una llar d’infants i aleshores el que em trobo és que les mares, a nosaltres ens posen com l’home del sac, que deia la doctora.

El nen, si no menja, el nen, si no se’n vol anar a dormir; li direm a la senyoreta de la… de la llar. 

Emília: “El malo de la pel·lícula”. Sí.

Oient 5: Llavors, clar, quan a vegades arriben a l’escola i diuen: mira, pues ahir no va voler anar-se’n a dormir, per exemple, i hem dit, doncs vindrà la Rosa… i jo els dic: no, no. Nosaltres, el que dieu vosaltres, no? Una mica estic d’acord amb la doctora, que no és pas així. 

Oient 5: Llavors jo amb el nano, li esclareixo que, ni aniré a casa seva, ni l’espantaré, ni res de res. Emília: Sap què passa? Que a l’edat d’aquests nanos, el poder del que diu la mare i el pare és definitiu, no? És molt difícil contrastar, perquè, esclar, vostès es deu referir a nens petits, no? 

Oient 5: Sí, són nens de dos i tres anyets. Però, clar, llavors també nosaltres quedem com una mica el que deies tu, no? L’home del sac.

Oient 5: I acabant el que deies també dels Reis, els meus fills, vull dir, ja tinc nanos de vint-i-dos anys, quan han sigut petits hem anat tots junts a comprar els Reis. I ells han triat el Reis que han volgut. Però aleshores, el dia del Reis, ells sabien que els hi portaven els Reis, i això que ho anàvem a comprar tot junts. 

Emília: Clar, perquè vivien en aquest món imaginari, que durant una època es necessita tenir aquestes fantasies i aquestes coses. És un món imaginari del que viu el nen, no? 

Oient 5: Que no he tingut que enganyar-los en aquest aspecte, vull dir, hem anat a comprar els Reis, han triat el que ells han volgut; i en canvi els hi han portat els Reis. 

De totes maneres, vostè considera que, per exemple, hi ha mentides que poden recordar-se sempre? És a dir, que poden marcar la vida d’algú? 

Oient 5: Home, jo crec que sí, perquè, per exemple, jo, quan era jove, no m’ha agradat mai dir mentides. Aleshores, amb els meus pares els he tingut que dir mentides, perquè si no rebia una estomacada. Llavors, això, doncs, ho he estat vivint sempre, i quan he tingut els meus fills, sempre els hi he procurat, no enganyar-los, ni que ells em diguessin mentides. És una cosa que he tingut molt present.

Doncs li agraïm molt el seu testimoni, senyora, i la seva trucada. Vilassar, bon dia. Hola, bon dia. Què tal? Molt bé. Les famílies menteixen per necessitat? 

Oient 6: Mira, jo penso que sí. Ara, en el cas meu, jo no hi crec; o sigui, que la mentida sempre l’he odiada, és una de les coses que no he pogut suportar mai. Tinc tres fills i sempre els hi he inculcat: no vull mentides. 

Emília: Creu que a vostè n’hi va dir moltes? Eh? Creu que n’hi van dir moltes? 

Oient 6: No. No, no, no. 

Emília: I com és que creu que l’ha odiada tant, la mentida? 

Oient 6: És una cosa meva interior que no l’he pogut suportar mai. Mira, no ho he pogut. I això que la filla que tinc, la segona, de petiteta; que vostè, la psicòloga, ha dit que no són mentides; jo les hi considerava, perquè era una de les nenes que li agradava inventar-se. 

Emília: Era una nena imaginativa. Era una nena rica. 

Oient 6: Segurament. I no podia. I li deia: Maria, m’has dit això? No m’agrada que m’ho diguis, vull que em diguis la veritat, sempre. I inclús amb això dels Reis que veiem, jo això no li atribuïa als Reis enganyar ales criatures com si fos una mentida piadosa, diem-ho així; sinó que jo ho atribueixo a la innocència dels nens, a guardar-los-hi aquella innocència. 

Oient 6: Jo, quan arribaven a 7 o 8 anyets, que ja veies que a l’escola entre ells ho parlaven, i tot això; doncs el meu marit fins i tot el mateix dia dels Reis, un cop havien rebut els regals, els hi dèiem, ens tancàvem en un quarto, perquè el petit no el sentís; i li dèiem, mira: passa això, això i això, però ara tu has de fer de germanet gran i fer veure…, oi? Jo inclús havia arribat a plorar, veient que aquell fill meu perdia la innocència. 

Li agraïm molt també el seu testimoni, senyora, i les seves explicacions. Ara passem a Solsona. Bon dia, Solsona. Bon dia. Què ens explica? Les mentides són necessàries o no? 

Oient 7: No, a mi em sembla que no. El que passa és que jo no sé si he sentit gaire del primer senyor que ha sortit i he sentit a dir, no sé què de les escoles, no ho sé, potser ho he entès malament; com donant una mica la culpa a l’escola. Jo soc mestra i he pensat que aquest senyor, potser no ho he entès bé, però que normalment on es diu menys mentides és a l’escola; perquè a casa, que si els Reis i aquestes històries es diuen molt, però a l’escola no es fa servir, al contrari, sempre et mantens molt al marge. Perquè tens una classe en què hi ha nens, que et diuen que sí, uns els altres que no, comencen les discussions; i tu allà no goses dir una veritat, però els pares et poden venir i dir qui: ets tu per dir-los això, no? 

Llavors, amb nanos de 5-6 anys moltes vegades el que fas és fer veure que no sents res i no saps si hauríem de fer-ho, de dir als nanos no, no, és que els reis són això, però si els pares són els que teòricament han d’educar els seus fills en aquest aspecte, no ens hi gosem posar nosaltres; i penso que a l’escola, d’entrada, mentides els mestres, bueno, jo podria dir que no en diem mai als nens; i llavors una altra cosa que volia dir, és quan deies això de castigar els nens, i a llavors dir la veritat; que a vegades és un problema que no saps massa com reaccionar; perquè si hi ha hagut alguna malifeta i busques que diguin la veritat, d’entrada no sé si per un càstig o com a mínim perquè hi hagi, bueno; jo que si s’ha espatllat alguna cosa, els altres nanos també demanen que hi hagi un càstig, o no sé, que s’arregli allò que s’ha espatllat o qualsevol cosa; llavors si tu busques aquella sinceritat, quan el nano ha dit la veritat, molt bé, estic molt contenta que haguis dit la veritat, però llavors has de dir alguna cosa més; has de dir, doncs mira noi, ara això ho has d’arreglar, o tu mateix no pots sortir fora si fas mal als altres, o qualsevol cosa. 

Emília: Però això és molt correcte. 

Oient 7: Ja ho sé, però hi ha aquesta part de què els hi valores, aquesta sinceritat; però a la vegada hi ha els tens pobres, hi ha el càstig a sobre, no?, i no saps gaire si és el correcte… 

Emília: Miri, de vegades amb aquestes coses va molt bé, demanar consell a tota la classe, no?, fer consell de classe; i llavors doncs que siguin els propis nens, els que jutgin si allò que s’ha fet, allò que s’ha trencat, no sé, el que sigui que hagi passat; a veure que aquell nen, entre tots consideren, si se l’ha de castigar, si no; perquè els nens valoren molt aquestes coses, i saben molt adduir de vegades el perquè ho ha fet, o perquè no ho ha fet; els nens són molt justícies. 

De fet, la senyora aquesta de Solsona, ha posat sobre la taula un punt molt interessant i és la responsabilitat, la corresponsabilitat entre pares i escola; perquè realment ells poden tenir un criteri i cada pare de cada noi o cada noia, un de diferent; i llavors sí que s’ha de ser molt escèptic i realment com ella deia… 

Emília: És un paper difícil de mestre, molt difícil. 

I realment sempre el número u, l’han de tenir els pares Això sí, oi? 

Sí, sí, això és d’aquesta manera. 

Premià de Mar, bon dia Què tal? Molt bé. Li han dit moltes mentides a vostè quan era petita? 

Oient 8: No, però una que em va fer patir molt, sí. A veure. Ara és una burrada, riureu, perquè és divertida. 

Emília. Si a vostè la va fer patir, no és divertit, senyora. 

Oient 8: No, ja ho sé. 

Emília: Tot el que fa patir amb un ésser humà, si un altre se’n diverteix d’allò, és que és un sàdic. 

Oient 8: No, no, no. 

Emília: Llavors nosaltres no ens anem a riure.  

Oient 8: No, no, deixi’m explicar. Ara quan a un nen petit, li cau una dent el “Ratoncito Pérez” li porta una tonteria. Jo en canvi quan era petita, m’explicaven que quan havia caigut la dent, que l’havia de guardar I esclar, les perds, no? Perquè quan ens moríssim, si no les havíem guardades totes, ens les farien anar a buscar amb un espelma encès al cul, imagini’s. 

Quin horror, no? 

Emília: Quin sadisme… 

Oient 8: Però això era una broma. (riures)

I vostè tenia por, és clar. Quants anys tenia? 

Oient 8: Jo que sé jo, igual no eren les primeres dents, poder eren els queixals, sis o set anys. 

Emília: Perdoni, sí, era una broma i vostè se la creia; aquesta broma era molt injust que li fessin als seus pares o qui fos. 

Oient 8: O, hi tant que me la creia. 

Emília: Perquè era disfrutar amb el sofriment d’un nen, que no es podia defensar de cap més manera. 

Oient 8: Aquell temps no era disfrutar, eh. Miri l’assumpte era així, era pagès. 

I vostè plorava, plorava quan li deien. 

Oient 8: No, jo no plorava, jo m’ho passava malament; soc de les que donen moltes voltes a les coses i m’ho havia passat molt malament. 

Ara cada vegada, per exemple a la meva canalla, no els hi havia explicat; ara tinc un nebodet que li ha caigut la primera dent i per exemple ho explico a les meves germanes, a la meva mare, a la meva tia i a la meva canalla i riuen, és clar. 

Molt bé, doncs, li agraïm que ens hagi volgut explicar avui a nosaltres. 

Oient 8: Són burrades que t’ho passes malament. 

I tant, i tant. Gràcies per la seva trucada, senyora. Suposo que cal fer alguna última puntualització. 

Sí, només el que podem veure amb tot això; és això, que ens agradi o no, i l’altre dia parlàvem de la família com ajuda, a cohesionar el nen, i li dóna seguretat. En aquest cas, la família, en el cas de les mentides, n’és la causa directa, de què els nens diguin o no diguin mentides. 

Alguns nens pateixen tant psicològicament i moralment, en la seva primera infantesa, que el seu sentit de la realitat, llavors queda molt pertorbat. 

Un nen que viu en un ambient equilibrat, estimat, feliç, i que se’l comprèn; no sent mai cap necessitat de dir mentides, no les dirà mai. I en un cas molt concret, no es tracta mai de portar el nen al psicòleg, perquè, escolti, diu mentides. No es tracta de curar la mentida, la mentida només és un símptoma, d’un nen que està patint moltes coses. 

S’ha de tractar a la persona, com una totalitat És a dir, no és curar mentides. Les mentides no són res més que l’expressió d’alguna cosa que està passant a dintre d’aquell nen. És a dir, que està sofrint. 

Ens agradaria molt que després d’aquesta conversa i després d’escoltar les persones que ens han trucat; tothom comprengués una mica millor els nens, o els adults que diuen mentides; i intentessin mirar una mica enrere o a dintre, de les paraules d’aquestes persones. I  de com és important no dir mentides als nens? Des del seu lloc d’avis, de tiets, de pares, de mares o d’adults. 

Gràcies Emília Ros, fins la setmana que ve.