Descripció
Capítol 1. El maltractament infantil al llarg de la història.
Penseu que els nens reben agressions? Sí? No? De quina mena? Si voleu contestar aquestes preguntes o comentar qualsevol cosa en relació a aquesta qüestió, us oferim els telèfons de la ràdio.
Com sempre, a aquesta hora del programa, Emília Ros ens acompanya. Hola, bon dia.
Bon dia.
Potser hauríem de començar avui explicant que, més que un programa, avui comencem una sèrie de programes dedicats: als nens maltractats, als motius psicològics que tenen els adults per actuar d’aquesta manera, i a les conseqüències pel futur d’aquests nens. Per què és important, o més que important, necessari, comentar aquesta qüestió, Emília?
Mira, quan nosaltres mirem enrere i mirem la història, més ens adonem i més comprovem que els pares menys sabien fer de pares. És a dir, els era molt difícil, jo diria impossible, unir-se a les dificultats del fill; perquè ells estaven també molt poc psicològicament desenvolupats.
La història de la infantesa és un malson, del que fa molt poc, però molt poc, que n’estem despertant; i, quan més retrocedim i més estudiem la història, vegem que més baix és el nivell de cures donades als nens, i més gran el percentatge de nens assassinats, colpejats, aterroritzats i sotmesos a abusos sexuals.
Tot això és molt fort, escoltat així, fredament, però sens dubte, la psicòloga ho diu amb coneixement.
Mira, una mica, però per transmetre’l aquest coneixement als nostres oients, jo penso que hem de fer també una mica d’història; i molt breu. Pensem una cosa, que ens trobem que fins al segle cinquè de la nostra era, en tota la humanitat, el que predominava era l’infanticidi; és a dir, els nens que destorbaven, se’ls matava i ja està. Recordem les lleis de Roma, que donaven al pare el dret total sobre la vida i la mort de la dona, els esclaus i els fills.
Després, fins al segle més o menys XIV, el que predominava quan els nens destorbaven era a l’abandó; i ja està.
Més o menys a partir del 1700, es dona un període que, en podríem dir, d’una certa manera socialitzant; és a dir, hi ha tants de nens abandonats, hi ha tants de nens perduts pels carrers, que llavors es comencen a crear el que seria actualment les llars d’infants; jo no m’atreveixo a dir-ne llars d’allò, però, d’alguna manera, es comença a prendre una certa consciència de tot això.
Ara bé, prendre una consciència ja més autèntica és a partir de, més o menys, el 1950; quan començaria el període, que en podríem dir: d’ajut al fill.
Tots aquests estats pels quals ha passat la humanitat, en aquest moment, malauradament, continuen subsistint; encara hi ha molts pares que donen aquests maltractaments en els seus fills.
Llavors, va passar una cosa molt interessant, i és que el doctor Henry Kempe, un metge Nord-americà, i els seus col·laboradors, a partir de l’any 1946; que se’n van adonar que acudien tants de nens als hospitals pediàtrics amb maltractaments, amb deformacions, amb fractures; i amb fractures que de vegades estaven només acabades de soldar i ja portaven unes altres fractures; és a dir, se’n van adonar que aquells nens ni havien caigut per l’escala, ni jugant s’havien fet a tot allò.
I llavors es va decidir i va passar una enquesta a tots els hospitals pediàtrics dels Estats Units; i la recollida de dades va horroritzar a tots els que van intervenir en aquest treball; perquè es van adonar que la inventiva dels pares per torturar els fills no tenia límits. Els pares dels Estats Units estudiats: colpejaven, flagel·laven, pagaven, petejaven, desullaven, ofegaven, estrangulaven i enverinaven els seus fills.
I per fer totes aquestes coses, no sols feien servir els punys, sinó que feien servir… Es va fer una llarga llista d’objectes que feien servir per fer aquestes coses: des de la sivella del cinturó, raspalls de cabells, cordons de làmpades, bastons, regles, sabates, botes, tubs de plom i de ferro, ampolles, rajols, totxos, cadenes de bicicletes, tenalles, ganivets, tisores, moltes classes de productes químics, cigarretes enceses, aigua bullent i flames de gas.
Llavors tenim un informe de l’OMS, l’Organització Mundial de la Salut; és un informe força recent, és del 1979, a on es publiquen 250.000 casos comprovats, contrastats, verificats, de nens assassinats pels seus pares arreu del món. És una xifra molt baixa, perquè hem de pensar que la major part d’aquests assassinats són ocultats: per la pròpia família, moltes vegades per les autoritats mèdiques que no es volen comprometre, i per la policia, que jo diria que els fa una mena de vergonya, per dir-ho d’alguna manera, de dir una cosa tan gruixuda, d’acusar als pares.
I tot això que estem dient, que potser a les orelles d’algunes persones sensibles potser les pot ferir, jo penso que és molt bo que ho estem poden dir; perquè amb això s’aixeca una cosa molt important, que és la negació que durant milers d’anys ha existit sobre l’holocaust dels fills; sia holocaust per part dels pares o per part d’institucions socials; sobretot, això que entre cometes se’n poden dir educatives, creades pels propis pares: escoles, reformatoris, guarderies, etcètera.
Hi ha un metge, en Vacan, que publicava el 1972, i jo només diré una cosa molt curta, que l’ésser humà encara està en un període, jo diria, molt primitiu, un estadi molt primitiu de la seva evolució, i que l’abús dels fills tot just s’està començant a entendre en aquests moments.
Emília Ros estava fent una mica d’història, ens estava recordant quina ha estat l’evolució social fins ara de les agressions rebudes pels infants. En aquests moments, any 1987, acabant l’any 87, penseu que hi ha agressions als fills, als infants? Heu conegut potser casos a prop vostre? Si ho voleu comentar, si voleu parlar amb nosaltres, el telèfon de la ràdio continua obert. Com que l’Emília Ros és psicòloga, sens dubte ens podrà dir si tot això del filicidi o de l’infanticidi té un origen psicològic?
Sí, mira, també per entendre una mica… Perquè sembla terrible, sembla horrorós i sembla que no pugui ser, però resulta que és, no? I, de fet, tots en veiem, jo no diria cada dia, en els periòdics i en els diaris, però déu-n’hi-do, de vegades, les coses que van apareixent; i fixem-nos que actualment n’apareixen més, no potser perquè passin més, sinó perquè la llibertat d’expressió també permet publicar-les.
Llavors, per entendre una mica tot això, hem de també retrocedir a la nostra història personal. Mira, som mamífers, pertanyem a l’espècie dels mamífers, i el desenvolupament de tot mamífer comença en el moment en què el nadó s’alimenta xuclant, mamant de la llet de la seva mare; és a dir, tots ens hem alimentat, i en la fantasia és el que hem fet els nens i fan els nens quan mamen, de parts corporals de la mare; que, per un altre costat, és cert, la llet forma part del cos de la mare.
I se’m podrà dir, bé, i els nens alimentats amb biberó, què passa? Però passa, perquè avui dia n’hi ha bastants, de nens alimentats amb biberó, però passa el següent, que, com que el biberó l’hi és donat per la mare, el nen no pot discernir encara; i totalitza i, diríem, enganxa mentalment aquell biberó a la seva mare.
Doncs bé, un dels primers processos d’identificació amb els objectes de fora de nosaltres, quan som petits, que fem, que fa el nen, és el pit de la seva mare. I a poc a poc, tot ésser humà va elaborant un complex sistema per mitjà del qual desplaça aquest menjar, una part corporal de la mare, la llet, el que el nen imagina el pit; cap als aliments, cap a tota classe d’aliments, que per ell representen el seu pare i la seva mare a l’hora de l’àpat. Així passa que, de manera inconscient, identifiquem els aliments que mengem amb els nostres pares.
Potser els oients que ens estan escoltant s’hi han trobat, i potser em sembla que ens ha passat una mica a tots, que hem pensat de vegades en un menjar determinat que ens feia la nostra mare i que és que el trobàvem boníssim; i després, quan som grans, ens l’hem fet, potser ens l’han fet, l’hem menjat en un restaurant, però mai no és tan bo…
Com el de la mare.
Com el de la mare. Sigui un suquet, sigui qualsevol cosa d’aquestes, no? Llavors, què passa? Que moltes persones adultes, no vaig a dir totes, però sí moltíssimes persones, en condicions límits d’estrès: com poden ser guerres, catàstrofes, etcètera; aquest ésser humà adult trenca aquest equilibri resultant de la seva evolució i pot tornar a nivells molt primitius de desenvolupament; és a dir, no pot conservar coses que conserva quan està amb bon equilibri afectiu.
Potser tot això que està explicant la psicòloga, l’Emília Ros, té relació amb el que l’altre dia comentàvem, que és el que sent la dona al llarg de la gestació, però deixem-ho un moment, això, per atendre els oients que ja estan trucant. Hola, bon dia.
Bon dia.
Des de quin lloc ens escolta, senyora?
Des del Tarragonès.
El Tarragonès. Molt bé. Vostè pensa que en aquests moments hi ha nens amb agressions per part dels seus pares?
Oïdora: Possiblement, possiblement. Possiblement n’hi ha, però jo crec que tot el que diu aquesta senyora té raó. Així i tot, normalment són fills de pares alcohòlics o pares amb falta de cultura, falta de moltes coses en la meva opinió. Ho dic perquè a casa meva teníem una escola, durant molts anys; i jo hi vaig treballar-hi, en un barri obrer de Barcelona; i normalment els casos que ens trobàvem de criatures que veies que rebien i que els feien mal; els pares, doncs el pare era un alcohòlic, la mare també, trobaves, doncs, que aquella casa hi havia misèria, hi havia problemes, hi havia moltíssimes coses d’aquestes. Esclar, què passava? Que el pare, quan arribava a casa, qui ho pagava? Els més dèbils.
Oïdora: Ara bé, jo crec que aquí s’hauria d’enfocar, mirar de culturitzar el pare i mirar de donar solucions a través del pare; no recriminar-lo amb la forma que ella ho ha enfocat, com si els pares fossin uns torturadors; perquè ara ens passem a l’altre extrem, que hi ha criatures consentides, que a les escoles és difícil de portar-los, difícil pels mestres, el treball… En fi, una sèrie de coses que ara passem a l’altre extrem. Vull dir que els uns, per falta de cultura, ho fan, i els altres, per excés de consentiment i falta de cultura també, de saber pel camí que han de tirar, també llavors et mimen amb excés a la criatura. Vull dir que això jo crec que és els estats, el que sigui el govern o els estats, el que es faci falta haurien d’educar els pares. Abans de tenir fills i portar-los al món, el pare hauria d’estar preparat. Això és la meva opinió, que el pare, abans de permetre’l tenir un fill, ha de saber la responsabilitat i ho hauria de fer. Aquesta és la meva opinió, eh? Jo crec que si els problemes passen és per la falta de cultura.
Miri, té tota la raó amb el que vostè està dient; el que passa és que el problema és més extens i més fons i té molta més profunditat. Passa que, miri, hi ha una cosa molt concreta; i és que en el cas dels nens torturats, un altre dia o una altra estona ja parlarem de les formes dissimulades de tortura que molts pares moderns fan avui dia, que no hi té res que veure ni amb pegar, ni amb cremar amb cigarretes, ni coses d’aquestes.
Ara bé, el que sí que s’ha trobat sempre amb pares que han torturat d’aquesta manera en els fills és que ells també han estat torturats; això és un sistema, com diríem, de venjança inconscient; és a dir, el pare no pot, el pare o la mare, perquè en aquest cas no se’n deslliura cap; no pot suportar, doncs, de què ell hagi estat torturat i ningú pagui per ell; i llavors el que fa, que ho fa inconscientment, és que el fill paga el que li han fet a ell.
De tota manera, li agraïm la seva trucada, senyora, i li tornem a repetir el que dèiem al principi, que el programa d’avui tindrà continuació, i que en farem tres per acabar d’explicar tota aquesta qüestió que és prou àmplia i prou extensa i important. Gràcies per fer-nos companyia.
Escoltar Podcast
Capítol 2
L’abandó.
Bon dia, Emília, ens parles en els últims programes dels maltractaments en els petits.
No sols maltractaments, sinó assassinat…
Que és un maltractament suprem, possiblement.
Sí.
Aleshores, clar, a vegades ens parles de temes que afecten no a casos aïllats, sinó a col·lectius o a constants històriques que no deixen de posar-nos els peus de punta, francament.
Sí, perquè, és clar, la història també ens ha arribat molt tergiversada.
La història l’escriuen els que guanyen; i en aquest cas suposo que no l’escriuen els nens, la història?
Exactament, exactament…
L’escriuen els grans.
Si l’escrivissin, em penso que n’escriurien un altre de molt diferent; però, és clar, ja estan els grans allà per privar-los-hi, no?
Doncs avui parlarem una mica… Bé, n’hem fet història fins ara, hem fet antropologia, hem fet història; però avui ens centraríem una mica en els maltractaments, en l’assassinat, en l’actualitat; i quan dic l’actualitat, vull dir, doncs, en el nostre segle.
Perquè hi ha una cosa molt curiosa; i és que aquest filicidi, aquest assassinat dels fills, en formes atenuades: com és el maltractament, la negligència, la denigració, la mutilació i a l’abandó, va en augment en el nostre món contemporani; a mesura que es desenvolupa la societat i la cultura; és a dir, no va a menys. Hi ha menys assassinats directes, però hi ha moltes formes, diríem, amagades, semiamagades, d’assassinar els fills; sinó assassinats literalment, d’alguna manera de castrar-los; l’altre dia, recordin que parlàvem de la castració, parlàvem de la castració física, però…
Els castrati, els eunucs i…
Però també hi ha molts pares que castren psicològicament els seus fills i no els permeten ser mai res més que un cos que va pel carrer semiautòmat, moltes vegades. Llavors, passa que la informació que ens han proporcionat diverses disciplines ens revelen que la magnitud assolida per aquest abandó, per aquest maltractament, és extraordinària. Quan, mira; el fet del sacrifici dels fills resulta molt evident; passa que, moltes vegades, com que ens sap greu, com que ens fa coïssor, volem ocultar les causes.
I les causes d’aquests sacrificis dels fills, en totes les seves formes i variants, no són res més que els impulsos sàdics dels pares que tenen enveja, inconscient però real, de llurs fills; no vol dir que no els estimin, també, però hi ha les dues coses a dintre; i quan pot més l’una que l’altra, es donen aquests casos de maltractament.
Enveja en quin sentit, per exemple? En el sentit de la joventut, de tenir més camí per endavant, de tenir la possibilitat d’aconseguir… Clar, una persona, quan neix, té totes les possibilitats del món.
Totes.
Encara que hagi nascut amb una família molt pobra, de fet té totes les possibilitats; la història està plena de casos de gent que han arribat molt amunt, tot i que amunt és una cosa molt…
Sí, sí, és el president dels Estats Units que ha estat abans venedor de diaris.
Exactament; el que no serà un serà rei, però…
I no ho sabem encara.
Tampoc ho sabem; però suposo que l’objectiu d’una persona generalment no és arribar a ser rei.
No.
Vinga; o sigui aquest pot ser el sentiment aquest de l’enveja, no?
Sí, l’enveja és molt important; fixa’t que és un dels sentiments que tenim més amagats totes les persones; i que és inconfessable. I que, com deia un estudiós una mica bromista: deia que l’enveja era l’únic pecat capital que quan un pecava, a més, s’ho passava malament; perquè tots els altres pecats, més o menys…
Hi han pecats en els quals un s’ho passa bé.
Un s’ho passa bé; però a l’envejós, a més de pecar, s’ho passa malament; doncs això és el que els hi passa a molts pares. Per exemple, el que dèiem un dia de l’adolescència; que de vegades els conflictes generacionals de l’adolescència, no sols és el conflicte de l’adolescent. És el conflicte que tenen els pares de l’adolescent amb aquell noiet, amb aquella noieta que puja; i que pujant els hi està recordant que ells ja no són adolescents, que ja no són tan joves, que ja no són tan guapos. I que bé, van cap avall i no van cap amunt.
Aquí potser entraria el concepte d’allò que es diu que som una família unida; una família unida no vol dir que es passin el diumenge junts fins que els fills tenen 19 anys…
No, precisament no.
No vol dir això.
La unitat va per a un altre lloc, no?
Llavors, fixa’t que els homes primitius que deien que per tenir bones collites s’havien de sacrificar un determinat nombre de nens per calmar els deus que regien la fertilitat de la Terra; i avui sabem que aquests deus que eren inventats, eren un desplaçament de la figura dels pares; que en definitiva eren els responsables de l’avidesa per la sang dels fills que atribuïen a les divinitats.
A l’ambient de violència es fa palès amb una petita descripció que vaig a donar; que donava un criminal a un psicòleg li deia: “Em vaig criar enmig de la violència, que vaig començar a fer servir des de molt petit com a part de l’escenari de la meva infantesa. Jo no sento aquesta mena de disgust innat que vostè sent quan li estic explicant tot això. Fins on pugui recordar, sempre he vist que hi havia violència al meu voltant: la meva mare castigava els seus fills, tots els meus germans i germanes colpejaven a la mare i als altres nens. L’home que vivia al pis de sota colpejava la seva dona; i així tot era igual”.
Per dir-ho d’alguna manera que un s’hi acostuma a viure amb violència.
Si hi neix, bé, diríem si és clar, s’hi acostuma, no?
O per exemple, un nen que neix en un país on hi ha guerra; i la guerra és perllonga per molts anys possiblement també s’hi acostuma a viure en guerra.
Sí, li sembla la guerra el més normal, perquè ha sigut la normalitat des del dia que ell ha nascut.
És allò que algú ara no recordo, no sé si és… En Jose Luís Coll que va dir: “Jo vaig ser feliç a la guerra, tenia quatre anys i m’ho vaig passar pipa”. O sigui que clar, això vist potser des d’una mentalitat adulta és una aberració, però en realitat si és nascut en guerra…
Però pensem que si un nen neix entre cops i entre crits, per ell és la normalitat, és el normal.
S’hi acostuma un a tot.
L’estrany seria fer una altra cosa, no?
Ara bé, el que caracteritza més el nostre temps és l’increment d’actes filicides massius encoberts; aquesta és la característica del nostre temps. Als Estats Units, fixa’t tu, que les estadístiques demostren que un nen, que un de cada 22 crims, és comès contra un nen pels seus mateixos pares; dades de Dinamarca de l’any 67 ens diuen que la meitat de les víctimes de crims comesos eren nens; i el 85% d’aquests nens assassinats, era obra dels seus mateixos pares.
I un país del qual es diu que és molt civilitzat.
Sí, sí, molt civilitzat; molt, però hi passen moltes coses, no? Ara bé, imaginem-nos que aquests assassinats, aquestes tortures, aquestes coses que fan els pares en els seus fills; és molt trist perquè, precisament, el nen és a través de qui està buscant amor; no és la persona que pensa que el pot trair i li pot fer mal, sinó el que pensa que li pot fer bé, no?
Tenim, per exemple, a Itàlia, l’any 71, es va publicar a tots els diaris un informe de la investigació d’un fiscal que es deia Infelisi.
Infelizzi.
Infelisi, no Infelizzi, no Infelizzi, sinó Infelisi, que es va presentar sense avisar a 276 orfenats que hi havien per tot Itàlia; escortat, evidentment, per carabiners, per comprovar què hi passava allà dintre, estic parlant del 1971. Aquest informe va commoure tota Itàlia; aquests 276 orfenats tenien 21 jutges tutelars, que teòricament, eren els encarregats de vetllar i protegir els nens, impedint els abusos que la direcció pogués cometre en aquestes criatures. Doncs bé, d’aquests 21 jutges, 19 varen confessar, perquè varen ser tots expedientats i expulsats, que mai havien anat a visitar aquestes institucions, no sabien ni com estaven fetes.
El propi governador havia felicitat públicament a un tal Padre Leonardo, que era considerat un dels principals responsables dels maltractaments i abusos criminals dels nens. I en un centre de nois amb disminucions, es mantenien encadenats en condicions infrahumanes a tots els nens, on a l’últim any n’havien mort deu; sense que se sabés per què, era dirigit per una exmonja.
Els Dr. Effer i Dr. Henry Kempe, uns escriptors, i a més metges, ens diuen que moren més nens menors de 5 anys com a conseqüència dels maltractaments del seu pare, que tots els que moren a conseqüència de tuberculosi, poliomielitis, escarlatina, diabetis, febre reumàtica i apendicitis, totes juntes.
És a dir, que la causa de la mortalitat infantil, suposo ja deixem de banda la part de la manca d’aliment, més gran és causat pel maltractament patern.
Sí, per maltractament patern.
Això arreu del món.
Arreu del món.
I vaig a explicar una història molt significativa; als Estats Units, al 1968, la història d’una nena que es deia Mary Ellen, Una nena molt maltractada pels seus pares, la castigaven constantment i estava greument desnodrida. Els assistents socials que varen detectar aquest problema varen anar a les autoritats perquè iniciessin les accions legals contra aquests pares i els hi prenguessin la tutela. Doncs bé, les autoritats no podien fer res perquè no hi havia cap llei que protegís el maltractament als nens.
Ara bé, aquests assistents socials no es varen…Van dir: “res, hem de salvar aquesta criatura”. I llavors, per salvar-la, varen recórrer a la Societat per la Prevenció de la Crueltat Contra els Animals, que de seguida va intervenir. Així, varen poder aconseguir legalment, alliberar a la Mary Ellen dels càstigs dels seus pares; perquè la nena, com a ésser humà, pertany al regne animal; i conseqüentment estava protegida per la llei que prohibia la crueltat contra els animals.
Això és molt fort.
Només tres anys després, al 1971, als Estats Units, es va fundar la Societat Contra la Crueltat amb els Nens, només llavors; en aquest nostre país, encara no n’hi ha cap, de societat d’aquest tipus que jo sàpiga; i hi han moltes crueltats contra els nens.
I, una mica per rematar el que estem dient, en el present moment, el present, el present dintre del nostre segle. L’assassinat dels nens a l’època contemporània, i no cal llegir a Herodes, ni les matances dels egipcis, ni les matances dels jueus, que la Bíblia ens les explica molt bé; va arribar a la seva culminació a l’Alemanya nazi, on va ser realment institucionalitzat.
A l’Alemanya nazi els nens, sentenciats a morts, eren enviats a una cosa que en deien la divisió infantil; la majoria d’ells eren enverinats amb fortes dosis de luminal o altres drogues; donades a cullerades, com si fossin medicaments, o barrejades amb els aliments. La mort venia segons l’estat del nen, uns dies després o setmanes després; però cada vegada l’ordre de matar nens va ser més extensiva i els últims temps ja només es matava nens, per exemple, perquè tenien les orelles grans, els nens que es feien pipí al llit, o els nens, simplement, que en deien difícils d’educar; eren, en general, nens molt petits, entre 1 i 6 anys d’edat.
Però a l’ Alemanya nazi es van refinar encara una mica més i després es van inventar un mètode que encara era, doncs, menys car que l’altre; i el van denominar eutanàsia infantil, que consistia en fer-los morir literalment de fam. L’any 1939, un estudiant de psicologia, Lois Lenner, va ser autoritzat a visitar un hospital estatal alemany on hi havia, en una sala, 25 nens, entre 1 i 5 anys, pràcticament morts de fam. El director de l’hospital li va explicar els procediments emprats: “Oh, no, no, no es pensi”. “Aquí no fem servir ni verí ni injeccions”. “El nostre mètode és molt més senzill i, a més, és natural”. I mentre deia això, el gros director va aixecar com a un conillet un nen escalètic d’un llitet; i, sostenint-lo a l’aire, va explicar que cada dia els hi reduïm les racions de menjar; el cas d’aquest nen, va dir, és qüestió de dos o tres dies, només.
Aquest director, i vull acabar aquí, l’any 1948 va ser acusat d’haver donat mort, directament, a 120 nens; el van condemnar a 6 anys de presó, dels quals només en va complir dos.
I això no era el segle XIII?
No.
Era als nostres dies.
Ni era fa 3.000 anys.
Emília Ros, aquest és un tema fort, però que ens interessa especialment. La setmana que ve continuarem, suposo, parlant.
Continuarem i parlarem la setmana que ve dintre del nostre tema dels maltractaments: de la guerra, que és una altra manera de matar fills.
Emília Ros, moltes gràcies. Fins a la setmana vinent.
Bon dia.
Adeu-siau.
Capítol 4. El filicidi.
Els nostres oïdors no ho poden veure, però tu sí; jo m’he hagut d’apartar del meu lloc habitual, perquè em toca el sol al clatell, i ara, en fi, estem així, un a cada cap de taula.
Entrem en aquest espai tan seriós, bé, tots els nostres espais procuren ser seriosos, però que, en fi, malgrat ser seriosos és important que es comenti. Hem estat, en les últimes setmanes, veient temes relacionats amb els maltractaments als petits.
Sí, i a l’assassinat, també, dels petits.
I avui ens presentes un tema, penso jo, molt dramàtic evidentment, més que dramàtic, tràgic.
Molt reaI, que és el pa nostre de cada dia, quasi, no?
Què és una constant des que el món és món, i la veritat és que potser hem tingut més períodes de guerra que de pau; i parlem de la guerra, que és un dels quatre genets de l’Apocalipsi. Com ahir dèiem en un altre espai, que anava en to no tan dramàtic com aquest, al contrari, que era un espai humorístic; però, en fi, és un dels genets de l’Apocalipsi: la mort, l’altre és la guerra, l’altre és la fam, i l’altre, ara sí que m’he quedat en blanc, però sé que n’hi ha quatre. Parlem avui de la guerra.
Sí. I jo penso que…
El quart és la pesta, perdó, ara.
Sí, o la malaltia.
O la malaltia, sí.
Que en aquest moment seria la sida, no?
Sí, podria ser la malaltia de moda.
Perquè s’està comparant una mica amb la pesta actual.
A més, amb connotacions relacionades amb la no promiscuïtat sexual.
Sí.
Que també té la seva…
No promiscuïtat de cap tipus; ni homo, ni heterosexual.
Cap, res. Em sembla, ara no voldria ser esnob, però em sembla que no va dir un alt càrrec, no sé si a l’alçada de director general o ministre; em sembla que va dir que només es podia fer l’amor amb persones de confiança. Bé, entrem en el tema de la guerra.
Jo penso que, i pensem, els que ens dediquem una mica a això, que la guerra és una de les proves de què en la societat actual perviu el filicidi. És a dir, la manera avui dia de matar els fills és la guerra. Abans, com hem dit en programes passats, podia ser l’abandó, podia ser l’assassinat directe, podia ser cremar els fills en honor d’un déu per aplacar-los, podien ser moltes coses. Avui dia, tot això ja ha passat, o quasi ha passat, excepte d’algunes societats primitives; però hi ha una forma de filicidi molt ben emmascarat i molt ben dissimulat, que és la guerra.
I si no, veiem, hi ha un informe que es va presentar a la Societat de Nacions a Ginebra el 72, veiem només tres xifres, tres dades, i ens n’adonarem. Mira, de l’any 1820 al 1860, és a dir, l’espai de 40 anys, va haver-hi a tot el món 92 guerres, amb el resultat de 800.000 morts. Del 1860 al 1900, 40 anys va haver-hi 106 guerres, amb el resultat de quatre milions i mig de morts. I del 1900 al 1950, no parlem del 50 ara que han passat ja quasi no 40 anys, però 37, hi ha hagut 117 guerres, amb el resultat de 42 milions i mig de morts.
Clar, aquí Emília estem parlant en conjunt de la societat, però jo, per exemple, el que em voldria que em comentessis, que és el que jo penso que pot estar contraposat al que tu dius; és que fa 50 anys aquí hi va haver-hi una guerra.
O fa més anys, a no si, si.
Si fa uns 50 anys que hi va haver una guerra, en conseqüència encara hi ha gent que potser ara ens està escoltant; que són pares o mares de fills que van morir a la guerra, i suposo que no els hi fa gens de gràcia, això que dius. En el sentit de que ho parles com un filicidi; en el sentit de que la generació més gran és culpable de que la generació més jove vagi a la guerra i mori.
Però és una mica així; perquè si tothom se’n conscienciés, potser no hi haurien les guerres, no?
El que passa és que aquests pares, també ells han estat soldats i han hagut d’anar a la guerra; potser a uns els hi han tocat, als altres no, no?
Però, mira, jo he estat llegint un llibre molt interessant que es diu “Psicoanálisis de la Guerra”, i el seu autor diu unes coses que a mi em semblen interessants, i per això les he volgut portar avui aquí, no? Pensem, no pensem tant en el nostre cas particular, sinó que pensem en la guerra en general, perquè, d’alguna manera, qui la desencadena són els homes. Vull dir, no ve; no ho sé, algú extraterrestre i diu ara ha d’haver-hi una guerra, no? Diu que la guerra és una forma molt ben organitzada per mantenir la persecució col·lectiva, en un nivell a on es diposita sempre la culpa en l’altre; és així, l’enemic és el dolent; nosaltres som els bons.
És una manera, també, de dipositar, de vegades, culpes nostres, en l’altre. En un cas de guerra, diríem, tot el país es converteix en el bo, i l’altre país contra el qual es fa la guerra és el dolent, sigui quin sigui l’enemic, sigui quin sigui. És a dir, si hi hagués una guerra, suposem, entre Alemanya i França, ens n’anem a Alemanya i pels alemanys els francesos són els dolents; i anem a França i pels francesos els alemanys seran els dolents.
Això em porta a pensar que això és a nivell, diguem-ne, de la direcció estatal.
Sí, sí.
Però, per exemple, a nivell de tropa, la cosa potser no va així; perquè l’altre dia, amb uns bojos pel cinema, estàvem rient molt recordant les frases tòpiques de les pel·lícules; per exemple, el “no es nada, es solo un rasguño”.
Sí.
Hi ha una sèrie de frases tòpiques a les pel·lícules que sempre surten, i una de les que surt a les pel·lícules de guerra és sempre: “en esta estúpida guerra”. T’ho dic en castellà perquè sembla que quedi millor, que això ho diuen els de la tropa, no? Encara l’altre dia, a “Los violentos de Kelly”, vaig sentir que deien aquesta frase, no? Sempre surt; vull dir que una cosa potser és el que es pensi a nivell global, a nivell d’estat o de nació, i l’altra és el que pensi cadascun dels soldats.
Perquè, pensa una cosa, fixa’t, la guerra, sia quin sia l’enemic, manté la gent sempre intimidada i sotmesa; i això va molt bé als governants. És allò que diu: “el país se ha unido contra el enemigo”, no? En temps de guerra la gent està tan espantada en temps de guerra que no té temps per sublevar-se, per demanar altres coses; només té temps de pensar amb la seva por que té de ser mort, sia quina sia, tant si és el que està en el front, com si és el que està a la rere guarda, no?
És a dir, a més, la guerra manté l’amenaça de mort sobre la joventut, que s’ha de sotmetre en temps de guerra totalment a l’exèrcit. I a llavors fa, o a l’exèrcit obliga: que el jove desplaci els seus llaços emocionals de la família a la comunitat.
És allò que se’n podria dir patriotisme, d’això.
Sí. A més, la guerra perpetra la matança d’un sector de la societat; i els membres joves que queden a casa, sempre estan subjectes a aquesta intimidació mortal: “Ai, que em tocarà a mi”. Recordem aquí la celebèrrima “Quinta del Biberó”, on nanos de 15, 16 i 17 anys van haver d’anar a la guerra. És a dir, la guerra manté la por de tothom, i quan tothom té por queda absolutament subjecte a qui l’està manant; independentment de com sigui aquest. I fixa’t que hi ha una cosa curiosa.
Seria com la síndrome d’Estocolm, però en col·lectiu.
Sí, que com més, exactament, que com més desenvolupada és una societat, com més es desenvolupa, més guerres hi ha; això es pot comprovar amb estadístiques.
El que passa és que algunes societats molt desenvolupades van a fer la guerra a casa dels veïns, això també està demostrat.
Sí, però quan van a fer la guerra a casa dels veïns porten els seus fills perquè els veïns els matin.
Ah, sí, però no es juguen les seves cases ni les seves fàbriques, sinó només els seus fills.
Fixem-nos que, si bé es maten més fills que pares; la mort dels fills segueix sent un concepte quasi desconegut, mentre que el parricidi sempre s’exagera molt. És a dir, es dona molta més importància a si un fill ha matat a la seva mare, que si no un pare o una mare ha matat al seu fill. Tinc jo aquí al davant el judici que està passant avui, ahir…
S’està veient ahir i avui, em sembla.
Sí, dels acusats matrimoni d’aquells nens de Manresa que van deixar morir els nens pràcticament de fam, no?
O un d’ells, almenys.
Sí, però hi ha una cosa important, i ja que els metges diuen que estaven passant fam des de feia… A part de que ja passaven fam de feia molt de temps; aquells nens estaven quasi sense menjar des de feia 15 dies; no era el dia abans.
O sigui que no hi ha la possibilitat de dir és que me’n vaig en descuidar.
Sí, i que hi ha només una pregunta del fiscal que li fa a la processada, i li diu: que quina era la dieta dels seus fills; i la dona contesta: “pues comían muchos yogures y quesitos”. “Nada más?” Pregunta el fiscal. Y ella respon: “sí, también algunas latas y de vez en cuando pollo”. I l’únic que es va trobar allà van ser uns paperots de “bollicaos”, no?
El marit acusa a la dona de què els hi donaven ja molt pocs aliments; i la dona va contestar, la mare va contestar que els nens ja estaven acostumats a menjar poc. I quan la dona deia que els nens menjaven poc, el pare contestava: “hay otros niños que aún comen menos”.
Caram…
Això es pot llegir a tots els diaris d’ahir. Però tornem una mica al cas de la guerra, no? I fixem-nos en una cosa important; en cas de guerra, els enviats al sacrifici, que són els joves, als camps de batalla; es converteixen en delinqüents si intenten salvar-se. És a dir, si volen no morir, llavors són delinqüents; i a la inversa si van a matar són bons.
És la deserció que en cas de guerra és objecte d’afusellament immediat.
En canvi, en la guerra són honorats els que s’identifiquen amb l’actitud parental i maten als seus joves enemics; és el que li posen medalles, no? És a dir, en cas de guerra s’han de capgirar tots els valors morals d’un ésser humà, absolutament tots. I així veiem, ho hem sabut, encara que ens quedi una mica lluny; com de malament, mentalment, en la seva salut mental, que han quedat els soldats de la guerra del Vietnam. És un procés que es coneix a Amèrica, no tant aquí, però que han quedat absolutament desfets psicològicament; irrecuperables per la vida civil.
Desfeta que pensaven bé prou els de Hollywood, d’explotar amb pel·lícules que de tant en tant ens intenten fer veure; el que passa és que alguns ja no hi anem.
Per exemple, jo recordo el cas, sinó que aquest senyor que surt tant a les revistes del cor, el senyor Jaime de Mora i Aragón; que aquest senyor molt jovenet durant la guerra, el seu pare, que era un senyor es veu bastant important; perquè ell no anés a la guerra, li van donar allò que se’n diu un “enchufe”; i l”enchufe” va consistir en el fet que cada matí havia d’anar a afusellar republicans. I el noi, el noi, el senyor ara encara en aquest moment, explica que allò el va absolutament desfer per tota la vida, que és una cosa que no ha oblidat ni oblidarà mai; que sí, els hi donaven una bona copa de conyac; però era formava part, això era un bon “enchufe”, no? Per no anar a la guerra.
Llavors, ens trobem una cosa, que precisament en la nostra societat actual, és com dèiem abans, el fet d’anar a la guerra i el servei militar són l’expressió del ritual d’iniciació. El ritu d’iniciació, com explicàvem un dia el que eren els ritus d’iniciació; exigeixen el sacrifici sempre de la generació que està pujant; i la manera d’esporuguir els fills és condemnar amb la pena de mort el que s’escapa, no?
I així, d’aquesta manera, això manté la connotació moral de què els vells són innocents; i que els dolents sempre són els altres joves de l’altre país que t’han disparat. I ens trobem, per exemple, que la gerontocràcia, la gerontocràcia és el govern dels vells, avui dia s’amaga en aquesta abstracció que en diem la pàtria; i així s’exalta molt a qui entrega voluntàriament la seva vida; encara que aquesta entrega exigeix el sacrifici dissimulat.
Per exemple, l’altre dia, en aquesta bomba que va esclatar a Tafalla, quan dos de l’ETA o tres estaven posant la bomba i es van equivocar; total, que es van morir ells fets a trossets; una de les frases que va dir, doncs, HerriBatasuna, és: vosaltres sí que la pàtria us honorarà; més o menys, no? Perquè heu donat tot el millor de vosaltres per la pàtria; sí, però ells ja… ja… Ja no hi són.
Ja no hi són, no? És allò de la cançó que diu: però potser no ho podrem veure.
Exactament, no? Així els primitius rituals d’iniciació s’han transferit a l’organització sistemàtica de la guerra; que periòdicament apareix perquè una part de la joventut sigui enviada a la mort, això ens ho trobem sempre.
Llavors, què passa? Que els joves reemplacen els pares; perquè també ells abans van ser amenaçats per la guerra i que són ara, els pares, els que l’organitzen, no? D’alguna manera, un dels motius inconscients, molt amagats, d’enviar els joves a la guerra; és com hem dit moltes vegades aquí, és l’enveja per la generació que està pujant. Fixem-nos que no hi van els pares a la guerra, hi van els fills, sí. I això tenim una cosa molt curiosa: la decisió d’anar a la guerra mai no ha estat adoptada per la generació que hi participa, mai; si no, per mentalitats senils. I si no són senils, amb el seu pensament, ho són en el cim de la gerontocràcia, no? Quina edat tenen els que manen en el món avui dia i els que decideixen les guerres, no?
I això encara és molt més evident en les guerres actuals; perquè els joves, ara, en aquests moments, com tu deies abans de les frases que diuen en les pel·lícules, que no es diuen per què sí; tenen més consciència de que estan obligats a obeir cegament les lleis.
Ara bé, hi ha una cosa molt bona, ja que en els últims anys ha sorgit una rebel·lia; que és una manifestació social molt important, per part dels joves dirigida precisament contra la guerra; i que ha creat una fraternitat defensiva en els joves de tot el món; i que està molt més estesa en les universitats, especialment dels països desenvolupats: França, Japó, USA, Anglaterra, amb el celebèrrim eslògan de fem l’amor i no fem la guerra. Una de les frases més patètiques d’aquesta rebel·lió juvenil és aquesta, diu: la guerra és un bon negoci, inverteixi el seu fill.
És una frase molt forta.
Però és real. I a llavors, degut a la falta de submissió de les noves generacions davant dels arguments, ben superficials per anar a la guerra; a l’augment de la comunicació, el que estem fent nosaltres en aquest moment; a l’increment de les pors davant l’amenaça atòmica; a la difusió del coneixement psicoanalític; han fet possible una fonda comprensió de la guerra.
I així com la revolució sempre és una expressió del parricidi, és a dir, els fills que es subleven contra els pares; les guerres entre nacions són una expressió de l’agressió dels pares contra els fills, però molt ben negada.
M’agrada que hagis comentat això, perquè era la pregunta que jo tenia al tinter. Vull dir, una cosa pot ser una guerra declarada entre dos països i l’altra pot ser una revolució. I sembla que així com la guerra té tots els rebutjos populars o hauria de tenir… Sembla que la revolució té una certa simpatia.
Sí, de vegades, sí.
Encara que es diu la revolució, com diuen els de la Trinca, és de mala educació.
Sí, però fixa-t’hi que moltes vegades, moltíssims de països emparen el perquè de fer una guerra en nom de Déu.
Bé, jo suposo que moltes guerres s’han encobert…
I d’aquesta manera els pares es renten les mans, no? Els negocis econòmics que hi ha a sota, aquests no es veuen.
Moltes guerres s’han tildat de revolucions, bé, algunes altres de creuades, però moltes…
Sí, beneïdes per massa gent. Els joves actuals donen ja molt poca importància a aquesta idealització de la concepció heroica de la guerra. I els joves actuals se senten molt més propers als seus joves enemics; que no dels seus pares, que són els desencadenants de la guerra. Perquè estan començant a comprendre molt, i això és molt bo, que a la guerra moren tant els joves d’un costat com els d’un altre; que els vells després fan sempre la pau, a la curta o a la llarga; i, per descomptat, conserven la vida, després d’eliminar gran part d’aquesta joventut: la d’un costat i la d’un altre.
Llavors, la guerra és institucionalitzar la matança i la denigració dels fills; amb la consegüent negació dels perseguidors mitjançant la idealització: és per la pàtria, és per un bé superior, etcètera, etcètera. És a dir, la guerra és, simplement, portar fills a matar amb un embolicat molt maco i amb una llaçada a sobre.
Tu que ets tan cinematogràfica, has vist “La vaquilla”? O no has tingut ocasió? Una pel·lícula espanyola, ambientada a la Guerra Civil; era una pel·lícula, jo la vaig trobar deliciosa, en la qual al final acabaven, gent d’un bàndol i de l’altre, torejant una vaqueta. Tots dos bàndols allà intentant torejar la vaqueta, amb un objectiu clar, matar-la per poder fer una festa.
És una mica… Vull dir, esclar, això que parlem d’aquesta consciència, del fet que tan moren els uns com els altres, això va passar molt, però esclar, és diferent, perquè era una guerra civil.
A les guerres civils es compliquen les coses?
Sí, es compliquen, però és igual. Vull dir, és igual, matar francesos; és més greu si volem matar germans, no? Però, en definitiva, és matar joves.
Així i tot sí que passava, en la celebèrrima batalla de l’Ebre, que va durar tants i tants de mesos, que quan hi havia estones de treva, es cridaven i deien: teniu cigarrets? No, però nosaltres tenim una mica de conyac; i se’l traspassaven.
Efectivament. La pel·lícula gira en torn, sobretot, d’aquest tema. Emília Ros, un tema, avui, també, d’aquests molt dramàtics…
Però molt real, perquè guerres n’hi ha masses, cada dia.
Ressenyes
Encara no hi ha ressenyes.