L’avortament. Llibre nº 5.

Ara comencem aquí la nostra habitual xerrada amb l’Emília Ros, psicòloga. Hola, Emília, bon dia.

Bon dia.

I em sembla que seria bo començar el tema d’avui, l’espai d’avui, recordant allò que dèiem també la setmana passada; en el sentit que el tema que tenim damunt la taula des d’un punt de vista psicològic, l’avortament; és un tema que sempre és propens a, en fi, a suscitar passions i a voler opinar. Evidentment que l’últim d’aquests espais estarà dedicat a què tothom que desitgi trucar i fer algun aclariment, una puntualització o una opinió, ho podrà fer. En aquest cas demanem que, per favor, no ens truquin avui, perquè avui no s’acabarà el tema.

No, ni el dia vinent tampoc, penso.

Serà un tema llarg, per tant, per favor, absteniu-vos de telefonar-nos; perquè, a més a més, em sembla que no m’equivoco, si et dic Emília Ros, que no es tracta en aquest espai de dir avortament sí, avortament no; perquè el tema és molt més complex que tot això.

Exactament.

Aleshores, tu, des d’un punt de vista de psicòloga, continues parlant de les raons, motius, causes i conseqüències de l’avortament o del no-avortament. 

I de les coses que senten les dones que volen o que no volen avortar; és a dir, ens interessa aquí donar el nostre punt de vista.

Tot i que suposo, Emília, que l’educació, cultura, nivell social, etcètera, etcètera, d’una persona; fa que es pugui, en fi, no es pugui, potser, generalitzar excessivament respecte al tema. Potser no pensa igual una persona que una altra. 

No, evidentment, però per això anem tocant diferents aspectes, diferents maneres de sentir, de pensar, de les dones i diferents situacions; perquè, evidentment, no es pot generalitzar; no és tan senzill com dir: sí o no.

Exacte.

És molt més complexa. Llavors, continuant una mica amb el que dèiem la setmana passada i una mica per acabar d’arrodonir-ho; que dèiem de les coses que sentien les dones que es quedaven embarassades i que pensaven avortar o que volien avortar, no? 

I llavors dèiem que tota dona que busca el mitjà d’avortar al nen del qual està embarassada sempre es planteja d’entrada aquesta pregunta: he de deixar-lo de venir al món, amb l’estat en què em trobo? 

És a dir, és que la gent que es mira des de fora: avortament sí, avortament no; es pensa com que fos una cosa, no ho sé, mecànica, no? Ha de ser que sí o no ho sé; o dir cap dona ha d’avortar o totes les dones que vulguin avortar han d’avortar; no és tampoc així, no? 

Llavors, aquella dona pensa moltes vegades que quan tingui aquell fill se sentirà encara més desprotegida del que se sent en aquests moments. I m’estic ara referint una mica en el cas de les dones que tenen un cos adult, però que encara psicològicament no són adultes. Cas de noietes a partir de 13, 14, 15, 16 anys. És que una cosa és tenir un cos adult i un cos amb el qual es puguin fer coses d’adult, i una altra és estar madur i ser adult psicològicament. 

Ja saps, Emília, que el Tribunal Eclesiàstic de la Rota, darrerament, és molt propens a anul·lar matrimonis a causa de falta de maduresa dels contraents.

Sí, bé, tu t’estàs referint… 

Perdona que enmig d’un tema tan seriós hi posi la meva sal, però… 

Però tu t’estàs, evidentment, referint al cas de la Carolina, no? 

N’hi ha altres, n’hi ha altres també, de més a prop. De més a prop. 

Sí, és cert. 

I em sembla que ahir, precisament, el Sant Pare va fer una al·lusió exhortant al Tribunal de la Rota que no es fixi tant en qüestions psicològiques.

Ah, no? O sigui que, és una contradicció, no; per què en què quedem? Tenim cos i esperit o només tenim cos? Llavors, una mica sembla ser que quan interessa només hi ha cos per l’Església  i quan interessa hi ha cos i hi ha esperit. Llavors, si les causes espirituals són tan importants com les físiques, jo penso que s’han d’atendre. I, precisament, el que hi ha hagut fins ara en aquests tribunals és una manca de sensibilitat cap a tots els aspectes psicològics; és a dir, de sofriment de l’ésser humà, no? 

Això ha estat un incís absolutament gairebé et diria de revista del cor, per la qual cosa et demano disculpes i continuem amb el tema seriós.

Bé, si és revista del cor també ha de veure amb el sofriment, no? D’una manera o d’una altra. 

Una revista cardíaca.

Sí, doncs, dèiem això, que sobretot en cas de dones o de noietes jovenetes, que tenen cos d’adult, però que realment no tenen maduració d’adult; en el cas aquest, en què aquestes noies, no ho sé, amb un impuls cap a l’altre, s’han entregat poc conscients, o jo diria que, per un altre costat, gens preparades pels seus pares; de les conseqüències, que ja en parlarem una altra estona d’això. O que s’han entregat, a causa d’una necessitat d’una abraçada sensual, o per una manca d’amor, precisament, que no han tingut a casa. Quantes noies tenen relacions sexuals molt aviat primer perquè han de quedar bé; perquè ara sembla ser que si una noia, no ho sé, a una determinada edat, no té una relació sexual, ja està mal vista; però més que res, moltes vegades, per una necessitat de sentir uns braços que l’abracin, així de senzill. O potser alguna noieta d’aquestes, també, que es va trobar sotmesa i obligada, no? I llavors descobreix que està embarassada.

Doncs bé, en aquesta dona se l’ha d’escoltar; i se l’ha d’escoltar perquè aquesta dona necessita parlar amb algú que l’escolti; perquè serà l’únic mitjà que tindrà de descobrir o de retrobar el sentit d’una dignitat de dona que ella creu que ha perdut, en aquest tràngol de la seva fecunditat. 

En aquest cas, a través del diàleg amb una altra persona?

Exactament; és com, de vegades, s’aclareixen les idees; i un es troba parlant, es troba, moltes vegades, dient coses que es pensava que ni les pensava ni les a sabia.

És a dir, que, en contra del soliloqui, el diàleg.

El col·loqui, sempre; i amb una persona que la sàpiga i que la pugui escoltar; perquè moltes vegades, en aquesta edat, una noia es fecunda per ignorància; perquè ha tingut uns pares que potser l’han renyada molt i li han dit, des de a partir del dia que ha tingut la regla: ves amb compte, que els nois… Però no li han dit què passa, com passa i de la manera que passa. És a dir, no hi ha una verdadera educació sexual; que d’això en parlarem.

Llavors, què passa? És un tràngol que ella no va preveure i que realment la desespera. Llavors, sí que és un verdader crim dir-li: apa, nena, mira, espavila’t, i, si no, per què ho vas fer? I enviar-la a buscar per un altre costat. El cas és que, en aquest cas, i en molts altres de dones més grans; les dones, si una dona vol avortar, avortarà igual; i moltes vegades corrent un perill mèdic per desesperació o per estupidesa. 

De vegades pot passar, i passa sovint, que no gosen dir res, no gosen dir-ho. Llavors, resulta que conserven aquell fetus, que és viscut per elles com un cos estrany, com una cosa que no és seu, que està allà, que va creixent, però que jo no ho volia; i què passa? 

Jo recordo ara un cas d’una noia, i aquesta no era una joveneta, perquè era una dona ja casada i amb un fill, que va quedar embarassada, que no volia quedar-hi; i els 9 mesos que va durar l’embaràs, quan es referia en aquest fill, només deia: aquesta nosa, aquest bulto que porto aquí, aquest paquet, quan quedaré lliure, quines ganes tinc de què se’n vagi d’una vegada… Imagina’t amb quina seqüència amorosa va arribar aquesta criatura al món.

Va arribar al món, però és un nen que té problemes des del dia que va arribar al món; perquè, evidentment, era un nen que ningú el volia, començant per la seva mare, no? 

Llavors, passa això, no?, que tots els pensaments d’aquestes noies giren al voltant de solucions de desesperació, no? Perquè estan desesperades, desesperades davant d’elles mateixes; estan desesperades davant dels homes; i estan desesperades davant de la societat.

Llavors, el pitjor no és això, a més; sinó que, no gosant de vegades parlar-ne i avortar o fer alguna cosa que les permeti, doncs, no tenir allò que no volen tenir; i com diuen ara, que queda molt bé, ha conservat el fill, l’ha conservat, no? Són noies que llavors no se senten en absolut responsables d’aquell fill, però en absolut; simplement el suporten, res més.

I què passa? Llavors, són aquestes mares que moltes vegades diuen que se sacrifiquen per ells, que ho fan tot per ells; i que, bé, l’únic que fan és perquè no siguin criticades que no fan res, no? I llavors diuen que se sacrifiquen per un fill. Si un fill és estimat un no se sacrifica pel fill; l’estima, i com que l’estima, aquelles coses ja no costen. 

Suposo, però, Emília, a veure… Tot i que possiblement això que dius és una gran veritat; no em negaràs que la vida de mare o pare moltes vegades és una vida sacrificada; segons com amb gust, amb ganes.

Sacrificada, sí, però des del punt de vista, moltes vegades, del de fora. I aquest sacrifici que en diem, o en diuen sacrifici entre cometes; si realment un s’estima els fills, no és un sacrifici tan gran, no l’és, aquest sacrifici. 

Perquè de la mateixa manera que tu podries dir que és un sacrifici si tu estàs malalt i la teva dona ta cuida. I potser aquell dia vosaltres havíeu pensat, doncs, no ho sé, mira, sortir d’excursió o fer qualsevol cosa. En aquest cas també podríem dir, pobra dona; o a la inversa, ella està malalta i ell la cuida. Tu consideraràs que això és un sacrifici? Jo penso que no. Pensaràs, home, m’hauria agradat anar allà, però, bueno, com que ella està malalta, jo la cuido perquè l’estimo; i no em sacrifico. 

Ah, bé, en aquest sentit, sí que ja entenc el que vols dir. O sigui, no és un martiri, per dir-ho d’alguna manera; hi ha gent que va de màrtir pel món: és que això és que allò. En tot cas, de totes maneres, a vegades les coses no són fàcils.

No. 

Per molta relació d’amor que hi hagi, les coses costen. 

Si bueno, però si nosaltres acceptem que allò ens està costant, però que és superior l’amor que li tenim a aquella persona; allò ja no costa, ja no és, com tu dius, un martiri.

En el cas de dones que conserven el seu fill; contínuament, en banyar un fill, en canviar-lo, en donar-lo de mamà, o en que avui no menja, o en que ara plora, ho viuen com un martiri. Ho viuen com un martiri i allò no ho poden suportar; perquè quin nen tan pesat, tot el dia plora… I realment aquella criatura plora no perquè és un nen pesat, sinó perquè se sent no estimat i està reclamant alguna cosa que no se li està donant. Perquè tornem a recordar que el nen està molt connectat amb a l’inconscient de la seva mare. 

Llavors, què passa amb aquests nens que de vegades s’han volgut avortar, i no s’ha pogut, o no s’han atrevit, o el que sigui? Són, en general, el que se’n diu d’una manera molt eufemística: nens inadaptats. 

Que aquesta inadaptació passa: des del nen, el lactant, trist, que no té alegria de res, que sempre està allà, calladet, quietet; fins a un nen incapaç de moure’s, de moure’s vull dir físicament; fins a un nen que no té bon llenguatge verbal o que de vegades li costa molt començar a parlar; i moltes vegades fins al nen dèbil profund, alerta no em refereixo al que en diem nens mongòlics; o al nen psicòtic. Passant per tots els nens inestables, entre cometes, angoixats, nens perversos; que a l’edat que en diuen de la raó, i més tard, a la pubertat, es tornen delinqüents. 

Què vol dir perversos? Això, precisament, què dius? És a dir amb capacitat de…

Els nens que roben, els nens que fan coses, que diem: home, això fan coses de grans, un nen tan petit, aquestes coses, no és capaç de fer-les, no? El típic nen que roba un cotxe, que roba una moto; amb això no vull dir que tots els que roben cotxes i roben motos siguin nens d’aquest tipus; però sí que darrere de tots, tots els nens, i noiets i adolescents delinqüents, trobem una història de rebuig matern, en tots.

En tot cas, tipus el que feia l’Ana Torrent a “Cría cuervos…” d’en Saura, una nena molt perversa. 

Sí, en aquest sentit, sí.

En aquest cas, era molt perversa. 

Sí, però esclar, pensem que aquesta nena va ser pensada per un adult, que era el director, no? 

Em sembla que va matar al seu pare posant-li verí a la llimonada jejeje; pensant-ho bé no té res de divertit, però no sé per què ric. 

Molts d’aquests nens estan, des del punt de vista, diríem, veterinari i els exàmens biològics ho demostren; que no hi ha cap raó en el seu cos ni en el seu cervell que expliquin l’estat, aquest estat així. Ara, llavors, aquest estat, que és el testimoni d’aquest desordre simbòlic, d’aquest desordre de desamor; serà un nen que serà un pària sempre a dintre de la societat.

I, si no, quan, i ho torno a repetir, quan es parla tant de delinqüència, quan es parla tant de presons, quan es parla tant de nens que fan coses que abans les començaven a fer als 18 anys i ara les fan als 10 o als 12; sempre trobem a darrere una història de desamor, una història de rebuig per part de la mare, no? 

Llavors, aquests nens són nens que estan contínuament acorralats per l’angoixa. Aquestes angoixes, mira, són molt mal conegudes, són molt poc conegudes fora de la psicoanàlisi; perquè la psicoanàlisis és l’única d’alguna manera tasca que profunditza en les angoixes d’una persona. I, llavors, en aquests nens sempre queda, latent un desig d’amor, que es manifesta de mil formes diferents, no? 

Perquè pensem una cosa, un nen psicòtic, que és aquell nen que sembla que diríem que passa de tot; és un nen que realment, quan està en aquest estat, ja no pateix. Ara, quan era un fetus dintre de la seva mare, era una bola d’angúnia, i durant els primers anys de la seva vida va ser una bola d’angúnia; fins que, normalment, la psicosi comença entre els 3 i els 7 anys, és un moment en què el nen abandona, és a dir… 

Passa. 

Ja m’és igual tot, com que no m’estimen, m’és igual. Llavors, què passarà amb aquests nens? Són nens que, sí, a partir de què han nascut; se’ls ha alimentat, se’ls ha cuidat, se’ls ha vestit, s’ha tingut llàstima d’ells; perquè molts nens d’aquests, fills de mares, de noietes joves solteres, llavors, quan els pares els cuiden, és el nen de què: mira, pobret nen, quina llàstima ens fa.

No té cap culpa ell. 

Que passa que és un nen que no ha tingut la possibilitat d’estimar-se ell mateix. I és molt important, i per descomptat s’ha de saber, d’una vegada per totes, que el nen psicòtic no és un nen que està malalt, no és un nen que ha rebut una mala herència. Un nen és psicòtic perquè va trobar condicions de vida en la seva primera infantesa que el van fer desesperar d’ell mateix i dels altres, al quedar tan arraconat en la seva soledat. I per descomptat un nen, un nadó, un lactant, arraconat, és per ell la mort, absolutament la mort. 

I són aquest els casos de tots aquests nens que han vingut, però que estaven de més, en la vida de la mare i en la vida de la família. Perquè realment és allò de dir: bueno, sí, els hem acceptat, i bueno, ja està aquí, però en realitat no ha sigut un nen ni desitjat ni esperat. 

I llavors, què passa? Què és un nen que moltes vegades aquesta indiferència, se la dissimula de, diríem, mira, no ho sé, un amor fetitxista, no? Passa a ser com una nina que s’exhibeix en societat; o moltes vegades aquest nen passa a ser el substitut de l’os de felpa que tenia aquella nena; que el que fa és, en lloc d’ocupar-se de l’os, ocupar-se del seu fillet; o es posa el nen sota responsabilitat d’una assalariada, que se’l posa en mans d’elles i ja està. 

I llavors, què passa? Tot això és el que fa; totes aquestes condicions de rebuig, i de vegades de no enfrontar una situació; o moltes vegades de no saber i de no estar educat sexualment; el que un nen sigui rebutjat. 

Emília Ros, hi ha una cosa que em té molt preocupat arrel de tot això. És a dir, segons veiem, molta gent va pel món amb angoixes, amb problemes, que es deriven d’un naixement no desitjat. 

Sí. 

Aleshores, la psicologia què fa? Ajuda a tornar al seu lloc les coses? És a dir, o no tenen solució, per dir-ho d’alguna manera, aquestes angoixes? 

La psicoanàlisi el que fa… Bé, la psicologia té molts tractaments diferents i moltes maneres de tractar les coses. Ara bé, el que tracta les angoixes de la persona és la psicoanàlisi, específicament. Llavors, sí, que ajuda i molt. Sobretot perquè aquesta persona pot reviure les seves angoixes; i a partir de la relació que s’estableix amb el terapeuta, pot començar, d’alguna manera, una relació més bona. 

Perquè, a través del terapeuta, ha estat estimat, ha estat acceptat, i, d’alguna manera, el fa no desesperar; però pot, diríem, aclarir la seva situació. Perquè moltes vegades el que passa és que una persona rebutjada no s’atreveix a dir-se a si mateixa que ha estat rebutjada; i a partir que pot enfrontar-se amb la veritat, es poden construir les coses molt millor.

Gràcies, Emília Ros. A tall, podríem dir, de treure foc a la qüestió algú deia fa pocs dies, davant d’aquests micròfons; que diu que els països molt avançats es distingeixen perquè la gent va molt al psicòleg, al psiquiatre i al dentista. És possible? 

Potser sí. 

Fins la setmana vinent. 

Bon dia.

Adeu-siau.