Sobreprotecció i domini. Llibre nº 6.

Capítol 1
Paternalisme dels pares. 

Emília Ros, bon dia tingui.

Bon dia. 

Parlem de temes relacionats amb la psicologia. 

Parlem-ne.

Quin és el tema que ens proposes avui? 

Mira, avui m’agradaria parlar del paternalisme; del paternalisme que es dona a quasi tot arreu de la vida i que comencen, de vegades, els nostres pares per donar-nos. És a dir, el paternalisme no és, doncs, allò de cuidar els fills i d’anar-los conduint, sinó que és una cosa una mica diferent.

És aquella relació privilegiada a la qual un pare, i parlarem més de paternalisme, diríem, patern que matern; a la qual un pare porta un fill, però amb la finalitat inconscient de dominar-lo i sobreprotegir-lo. 

Sobreprotegir-lo i sobredominar-lo.

Sí, sí, sí. Esclar, aquesta primera relació, que és una relació privilegiada, es dona amb els dos pares des del moment que naixem. És a dir, necessitem ser sobreprotegits quan som molt petits, absolutament; i quan naixem necessitem la total protecció, però el que no necessitem és el domini.

I aquesta sobreprotecció, que en un moment determinat de la nostra vida, s’ha de donar i la necessitem, si no moriríem; el que no s’ha de fer és perllongar-la durant molts anys. És a dir, a poc a poc, hem d’anar caminant, hem d’anar caminant de la sobreprotecció total a, a poc a poc, a la independència total. I aquest camí entre sobreprotecció, en el moment que el nen neix, i independència total, és de vegades el que ens és difícil als pares fer-ho; ens és molt difícil.

A veure, doncs, vinga. 

Sí, mira, hem dit que els dos pares sobreprotegeixen i és important que ho facin al primer temps de vida, no? Però la mare ho fa d’una manera diferent i n’estem parlant d’aspectes que, repeteixo, són moltes vegades inconscients, no? 

La mare, diríem, sobreprotegeix de vegades sense adonar-se’n, i això m’estic referint no a la sobreprotecció, quan el nen la necessita, sinó quan ja no la necessita; què és un camí progressiu, no? La mare, amb aquesta sobreprotecció, sense adonar-se’n, que ja dic, quan el nen ja no la necessita, el que intenta és no perdre el seu ésser; doncs ella, abans de néixer el seu fill, fou un amb el seu fill. 

Mentre que el pare, el pare sobreprotector, amb el seu paternalisme, repeteixo, moltes vegades inconscient; el que intenta és ser més, augmentar el seu ser, acoblant-se al seu fill amb un afany de construir-lo com una rèplica d’ell mateix.

O d’aconseguir el que ell no ha aconseguit. 

Sí, moltes vegades també és això, no? Llavors, la fusió aquesta, diríem; perquè ell, no ho sé, no va poder estudiar una determinada carrera, de vegades s’obliga un fill a fer-ho, no? Quan aquell fill potser està dotat per alguna cosa absolutament diferent; i el que hem de fer és respectar què és, com és, i què desitja aquell fill, no? 

Ara bé, aquesta fusió que intenta aquest tipus de pare; per un costat, al pare això li dona un sentiment de gaudi; perquè el pare es veu en el seu fill, no? I llavors, poder-lo dominar, li causa com el plaer de fer-lo a la seva imatge.

Ara fixa’t tu, quan en aquest món nostre que està tan influenciat per la religió catòlica, el pes aclaparador que té un pare que dona legalitat a la seva sobreprotecció en nom de Déu; que això es fa moltes vegades, es diu, no? 

Llavors què passa? Si és: jo ho faig tot per vosaltres, jo que m’he sacrificat tant per vosaltres, jo que ho he donat tot, no? Llavors, és a dir, com que jo ho he donat tot, tu has de fer el que jo vull; perquè el missatge és aquest, no? 

Llavors, què passa? Si aquest pare va sempre predicant això; el fill el que passa és que es carrega de sentiments de culpa; i té una conseqüència, a veure, té una sensació de pecat dit entre cometes, per això que els pares en diuen les teves ingratituds: jo que he fet tant per tu, i mira tu com m’ho tornes. I de vegades aquest com m’ho tornes és només el fet de què el fill no escull la carrera que el pare volia.

I és terrible per a un pare, això.

Sí, sí. Llavors, esclar, aquests fills sempre estan lluitant entre el sotmetiment i la rebel·lia. 

Si ens trobem en el fet de que aquest conflicte moral que té el fill, es veu agreujat en una família de caire molt religiós, llavors el conflicte és doble; perquè és la culpa, però, a més, la culpa feta pecat. I això el que fa és que sobrepassa el fill i el que fa és enfonsar-lo personalment, no? Perquè llavors ja, si a més de ser ingrat contra els pares, se sent ingrat contra Déu… No hi ha ingrat, ja és un pecat, llavors, llavors és, bé; i malauradament hi ha molts pares que fonamenten la seva autoritat en nom de Déu. 

Llavors passa que en aquest pare paternalista normalment no s’hi troba una autoritat violenta; no, no la necessita, és un tipus d’autoritat que juga sempre entre la tendresa i el rigor; és la gàbia d’or, no? Sí, esclavitza, però… 

Has dit la paraula, la gàbia, l’expressió justa, no? La gàbia d’or.

I esclavitza, sí, però hi posa unes cadenes tan daurades i tan boniques, que de vegades aquest fill no se n’adona fins a molt tard, que el que porta és cadenes i que no està lliure per res, no? Llavors, esclar, com que és una gàbia d’or, fa molt difícil la protesta; i, a més, perquè està imposant uns valors que li porten al noi molta confusió i molta culpa. 

Llavors, no sols el paternalisme es dona, diríem, a les famílies… 

Perquè anava a dir hi ha gent que diu aquest és un paternalista. Jo recordo, per exemple, que estava en un centre escolar que hi havia un director que el consideràvem un paternalista, que era un bon pare. I resulta que després en va venir un que era tot el contrari, que no era paternalista; i a tothom li va donar la sensació que seria terrible, però, en canvi, al cap d’uns mesos va aconseguir guanyar-se l’alumnat, en el sentit de demostrar que això del paternalisme, en fi, no és bo. 

Conduïa exactament, a la sobreprotecció. En el fons, el paternalisme el que condueix és: jo et protegeixo molt perquè tu facis el que jo vull. 

Que seria, en aquest cas, una mica la dictadura, perquè en la dictadura, el que està al poder no diu mai que vol la infelicitat. 

Noo, que va. 

Sempre diu que ell ha pres el comandament de l’Estat, la nació, o el que sigui, per donar la felicitat als altres. I se suposa que, si els altres es deixen, el dictador estarà content, estarà satisfet, i no ho sé: veieu com us cuido? 

Sí, en aquest aspecte, tu em fas pensar en allò que deien de “La Lucecita del Pardo”; és a dir, que sempre hi havia una finestra amb la llum encesa tota la nit i que deien, doncs, que allà en Franco quasi no dormia, pensant en el benestar dels espanyols, no? 

Això seria una mica, és a dir, ho faig tot per vosaltres, però en el fons el que hi ha amagat és això dic que us ho faig, per poder-vos dominar. 

Ho faig per vosaltres, però fareu el que jo digui. 

Sí, però en el fons ho faig per mi, no? Que desitjo el domini.

Capítol 2

Paternalisme dels mestres. 

Presentadora: Bon dia, Emília avui obrirem les línies telefòniques als oients perquè ens diguin la seva opinió i les seves experiències personals relacionades amb la sobreprotecció. Hola, bon dia, expliqui’ns vostè la seva experiència, en quin barri créixer? 

Oient 1: Sí, en el barri de la Barceloneta; allí quan era petita tota la canalla del barri es criava més al carrer que a casa seva. Vull dir que no hi havia un excés de protecció, ni crec que a mi, ni a la resta del barri; ens vam criar tots els nens pràcticament al carrer. 

Presentadora: Vostè s’hi trobava bé? 

Oient 1: Fabulós, però clar, era una època diferent on no hi havia un trànsit rodat i doncs s’hi podia estar al carrer sense tants perills. (Parlem dels anys 1950-60 a Barcelona).

Presentadora: De totes maneres, vostè troba positiva la protecció o un excés de protecció dels fills? Als nens i a les nenes? 

Oient 1: Jo crec que un excés de protecció és totalment negativa pels fills: és repressió i és totalment autoritària. Jo crec que se’ls hi ha de donar plena llibertat; aconsellar, però mai exigir; i als fills se’ls hi ha d’aconsellar, no exigir. O sigui, no se li ha de dir mai a un fill que ha de fer això perquè està bé o perquè està malament i tampoc està sempre a sobre que no el deixen ni respirar. O sigui, un fill ha de tenir la seva pròpia personalitat; i cadascú naixem amb una personalitat molt definida. 

Presentadora: Molt bé, doncs moltes gràcies per la seva opinió, Maria, i per trucar-nos aquest matí, bon dia. 

Presentadora: Bé, paternalisme vol dir repressió i autoritarisme, Emília? Com ha dit la senyora, com ho valoraries tu l’opinió de la Maria, que ens ha trucat des de Barcelona? 

Paternalisme realment és un autoritarisme, però un autoritarisme diríem que disfressat; és aquell autoritarisme que està barrejat de tendresa i està barrejat de rigor. 

El paternalisme i el maternalisme, si és que s’admet la paraula, és el mateix? 

Sí. 

És a dir, el paternalisme el pot exercir un pare i una mare? 

Sí, bé, però des de l’interior de cada un són una mica diferents; diríem que la mare maternalista, per dir-ho d’alguna manera, el que fa inconscientment és intentar, a través d’aquesta sobreprotecció, no perdre el seu ésser; doncs ella, abans de néixer el seu fill, fou una mateixa cosa amb ell. 

Mentre que el pare, amb el seu paternalisme, inconscientment moltes vegades, intenta augmentar el seu ésser, acoblant-se al seu fill; en un afany de construir-lo com una rèplica d’ell mateix. El que passa és que la fusió que intenta aquest tipus de pare està carregada, sense adonar-se’n, i de vegades adonant-se’n, d’un sentiment de gaudi; perquè el pare es veu en el seu fill i poder-lo dominar li causa el gran plaer de fer-lo a la seva imatge. 

Hi ha una cosa encara més greu; imaginem, per exemple, el pes terrible que té aquest pare, molts pares, no vaig a dir que tots; que en el seu paternalisme s’atribueixen la representació de Déu, per donar precisament legalitat a aquesta sobreprotecció. 

Que és habitual, això, per una altra banda? 

Déu-n’hi-doret, Déu-n’hi-doret. I com a conseqüència, els fills es carreguen de sentiments de culpa i d’una consciència de pecat originada pel que en diríem per les seves ingratituds; bé, això és el que diuen els seus pares, no? Amb el que t’hem protegit, amb el que t’hem estimat, i tu mira com ens ho pagues, no? Aquest pare que es diu representant de Déu davant d’aquest fill; aquest fill que moltes vegades està lluitant contínuament entre el sotmetiment i la rebel·lia. 

I fixa’t una cosa, que si aquest conflicte moral passa en una família religiosa, llavors la culpa feta pecat sobrepassa el fill i afavoreix molt massa el seu esfondrament personal. 

Tu creus, per una altra banda, que parlar de paternalisme vol dir parlar d’autoritat violenta, fins i tot? 

No, no, no, perquè moltes vegades aquesta és una autoritat, i molt forta, però està molt disfressada. Aquest tipus de pare no la necessita moltes vegades la violència, perquè juga, com dèiem abans, entre aquesta tendresa i aquest rigor; esclavitza, sí, però posa el fill, diríem, en una gàbia d’or, no? 

Presentadora: Emília Ros aquest matí posant-nos en qüestió el paternalisme; explicant-nos una mica el sentit d’aquest paternalisme que s’exerceix a la nostra societat; no només des dels pares i les mares, sinó també des de diferents angles per part de l’autoritat. Les opinions dels oients són importants, i per això obrim els telèfons, bon dia, hola. Bon dia, senyora. Qui és? 

Oient 2:  Truco des de Girona, bueno, de fet, jo m’he criat al carrer també, i ho trobo fabulós; a mi no m’han controlat mai, en el bon sentit de la paraula, i ho trobo fantàstic. Jo intento que els meus fills se sentin igual; el que passa que inclús em sap greu, que avui en dia els hagi de controlar una mica més perquè les circumstàncies són tan diferents; però jo crec que el sentir-te lliure, de què no tens ningú que et controli és una cosa verdaderament fabulosa.

Presentadora: D’acord. Vostè té fills? 

Oient 2: Sí, quatre.

Presentadora: Sí, i intenta fer això mateix? 

Oient 2: Sí, sí, plenament. 

Presentadora: Amb totes les dificultats de l’època.

Oient 2: Sí, perquè els hi haig de tenir una mica de control, amb el sentit de què… No és que els controli, però més o menys sé per on van tots, però deixant-los completament lliures. 

Presentadora: D’acord. Moltes gràcies pel seu testimoni. Gràcies. Bon dia, Girona. Hola, bon dia, des de quin lloc ens telefona? 

Oient 3: Des de Barcelona 

Presentadora: I com es diu aquest senyor? 

Oient 3: Tomas per servir-la.

Presentadora: Què ens dirà, Tomàs? 

Oient 3: Jo li dic que això del paternalisme no té res d’autoritari, ni té res de poder assemblar-se amb els fills. Tinc quatre fills, gràcies a Déu; i els meus “nanos” van anar tots amb gorra de cop, perquè si queien quan a l’hora d’ensenyar-los a caminar; el pare té l’obligació, crec jo, si se’ls estima, de ser paternal. I de la mateixa manera de protegir-los perquè no es fotin un cop de cap ni es lesionin; doncs a casa els “cantos” de les taules estaven protegits amb espuma de niló, m’entén? I això, conseqüentment, a mesura que es van fent grans, els has d’anar sent paternal, els has d’anar orientant per la vida; i em fa l’efecte que el pare no té res d’egoista, ni té res de tot això que està dient aquesta senyora, de què t’identifiques amb els fills. Amb quatre fills no et pots identificar; els hi has d’ensenyar les arrels i el que més o menys allò que et diuen: que tal faràs, tal trobaràs. Doncs amb els fills, m’imagino de què se’ls ha de ser paternal el pare, no els pot deixar al carrer que els hi enssenyin els amics.

No estem dient, jo penso exactament això, estem dient que estem parlant de sobreprotecció; el paternalisme és la sobreprotecció, no és ser un pare amant. Evidentment, un pare ha de protegir els seus fills, i sobretot quan són petits, que necessiten molt aquesta protecció; però aquesta protecció que moltes vegades desgraciadament, malauradament, diríem es protegeix durant tota la vida; a poc a poc, s’hauria de deixar anar. 

Evidentment, el nen quan neix, és un nen totalment indefens; i necessita tot el seu amor i tota la protecció dels seus pares. Ara bé, aquesta protecció que primer és física, i després és d’un altre tipus; s’ha d’anar a poc a poc deixant. I hi ha molts pares, hi ha moltes mares que no s’adonen d’això; i de vegades estan protegint a un nen, entre cometes, de 30 anys i de 25. 

Quants nens de 30 anys hi han que encara la mare, i sé per què parlo; la mare els hi compra els pantalons, els jerseis, els mitjons, i van tots vestidets com la mare vol. Això és paternalisme maternalista, és sobreprotecció; però no parlem de protecció, que és una cosa que, com vostè ha dit, tots els pares han de fer, i el felicito pel que ha fet vostè. 

Presentadora: Gràcies Tomàs per la seva trucada i per escoltar-nos, fins a un altre moment, adeu.

Un bon pare o una bona mare, Emília, han de ser paternalistes? És que està molt relacionat amb el que deia el senyor, no? 

Mira, un… Bé, el que volem dir amb el paternalisme és que un bon pare o una bona mare no han de retenir mai un fill. El que fa valuós un ésser humà és la seva llibertat creadora; la seva llibertat per fer innovacions i no la submissió a un altre. I ara hem arribat a un punt important, que és la submissió? Perquè el pare paternalista moltes vegades, i la mare, el que està buscant és la submissió del fill. El fill pensa dels seus pares quan és petit que són éssers excepcionals; quan en realitat uns pares, els pares, només haurien de ser éssers d’amor. 

És a dir, que els pares s’han de posar d’exemples o no, pels seus fills? 

No, mai; cap persona és un exemple per una altra persona, perquè cada un de nosaltres som únics. És veritat que des del naixement necessitem i prenem models de vida primer dels nostres pares i de la gent que hi ha al voltant nostre. Però aquests models són només per un temps; aviat hem de deixar-los per complir la nostra vida personal. 

Des de la ràdio parlem de qüestions que interessen a tothom, per això potser també els oients volen participar i trucar. 

Presentadora: Hola, bon dia, des de quin lloc ens telefona? Com es diu senyora? 

Oient 3: Des de Barcelona, Judit. 

Presentadora: I la Judit és mare o és filla? O és filla i també mare? 

Oient 3: No, no, soc filla només. Jo volia incidir una mica en aquest aspecte que heu anomenat abans, com aquella espècie de xantatge moral que a voltes fan els pares amb els fills. Les obligacions que comporta ser pare, que evidentment implica les obligacions del fill, però ara estem parlant dels pares; que aquestes obligacions dels pares a voltes les giren contra els fills: com si els sacrificis que bé que la paraula pare o mare si té sentit implica, es giren contra tu. I aleshores això realment afecta quan tens una certa edat; quan en tens una altra, doncs evidentment ho superes, amb una mica de sort ho superes. 

Oient 3: Però realment en certa edat, sobretot principalment en èpoques de l’adolescència, t’afecta moltíssim. Fins que t’adones que tu fas les coses malament o que afecten el teu pare o la teva mare, però que ells també en fan unes que t’afecten a tu; però que abans no en prens consciència pots passar-ho molt malament.

I és que creus que a tu t’ha passat això? 

Oient 3: A voltes. 

I va ser una mala experiència per tu? 

Oient 3: Sí, però tampoc no cal exagerar; vull dir és una mala experiència, però com moltes coses, cau pel seu pes i dius: bé, doncs ara ja fins aquí hem arribat i realment no té més importància. Realment no li dono més importància de la que tenia. 

Potser va arribar un moment que tu et vas poder distanciar i veure els teus pares tal qual eren; no tal quals ells s’havien volgut presentar davant teu.

Oient 3: En segons quins aspectes se’m presentaven així, tampoc en tots; per això no va ser traumatitzant. Però, vaja, evidentment ho passes malament perquè et crees com… Si senyor una certa mena de sentiment de culpabilitat; fins que quan te’ls mires d’igual a igual dius: bé, doncs no. 

Presentadora: I va ser conflictiva aquesta etapa? 

Oient 3: Conflictiva? 

Presentadora: Sí, és a dir, si va haver-hi enfrontaments de baralles de malestar i de situacions incòmodes. 

Oient 3: No, perquè com que tu tens en determinats moments molt assumit el teu paper, com de en certa manera culpable; doncs te’n cuides molt de no aixecar la veu. 

Presentadora: Està bé. Doncs t’agraïm molt el testimoni. Ha estat molt interessant, Judit. Gràcies. Saber què t’ha passat. Bon dia, gràcies. 

Presentadora: Llavors caldria una altra pregunta, Emília. Com hauria de fer servir la seva autoritat un pare? Aquesta protecció, aquest ensenyament i aquesta ajuda que li ha de donar al fill? 

Mira, si un pare… Aquesta noia ens ha… 

Ha estat molt bé, sí el que ens ha dit. 

Si un pare és verdaderament pare, ho ha de ser només fins al dia en què un dels seus fills, qui sigui, sentint-se autònom, declara que ja s’encarrega d’ell mateix; assumeix el seu desig i l’afirma; tot i inclús aquestes reticències dels pares. 

El fill s’ha de separar dels pares per conquerir la seva llibertat; honorant d’aquesta manera el pare i a la mare; tant si els pares ho comprenen com si no, tant si estan d’acord com si no estan d’acord. Potser alguns pares egoistes pensaran que això no és estimar els pares per part dels fills. 

Però fixint-se que el decàleg ens diu: honoraràs pare i mare per tenir una llarga vida. És a dir, els pares tenim obligació d’estimar els fills perquè els hem portat al món; els fills poden honorar-los, aquests pares, però enlloc diu que els han d’estimar. Sí que com a conseqüència de l’amor que aquests pares han donat, els fills els hi tornaran aquest amor.

Però mai per obligació. 

Mai per obligació, i evidentment mai si aquests pares no ho han sembrat; perquè jo penso que els pares sans han d’estimar els seus fills. I els fills quina millor manera d’estimar els pares, quina millor manera d’honorar un pare i una mare que seguir el propi camí. Si els pares han donat amor, rebran amor; ara, si no n’han donat, evidentment que no n’esperin.

Ara, hi ha una cosa molt important, quan un fill se’n va de casa per seguir el seu propi camí, no peca contra ningú; ni contra Déu, ni contra els seus pares. Només hi ha un sol pecat, i aquest sí que és gran, no seguir el propi camí. 

Presentadora: Bon dia. Hola, qui és? 

Oient 4: La Toni, de Barcelona. Mira, jo a partir dels 8 anys se’m va morir mon pare, vaig tenir una infantesa molt bona, molt lliure; però després ma mare, a partir d’aquesta mort, es va tornar hipocondríaca. Aleshores, clar, conviure amb una persona així que et crea un complex de culpabilitat total i en tot moment; clar que per ella era una disfressa de maternalisme. I aleshores, doncs a mi em va perjudicar al llarg de la meva vida. 

I de quina manera li creava aquest complex? Què li deia? 

Oient 4: O sigui, un xantatge totalment amb la salut; o sigui, si no fas això m’agafaran un atac de cor i se’l provocava. Aleshores, vaig tindre moltes dificultats a la meva vida i la meva mare i el seu marit, que es va tornar a casar, em van ajudar molt, però sempre passant-me la factura; o sigui, passant-me la factura que si nosaltres hem fet això per tu, que si hem fet això, que si hem fet allò.

Presentadora: Moltes gràcies i bon dia. Emília estem veient exemples d’aquest amor possessiu, i em pregunto com es pot definir l’amor autèntic?

Podem dir-ne de l’amor autèntic, que és la consciència d’un vincle sempre amenaçat i no obstant indestructible, perquè precisament és conscient de la separació. L’amor autèntic difereix profundament de l’amor possessiu; perquè l’amor possessiu és una tendència desesperada per negar aquesta separació.

Presentadora: En realitat s’ha constatat un cop més que les persones tenim molta necessitat, primer d’escoltar qui ens explica les coses bé; i per una altra banda, d’explicar les nostres pròpies experiències. Suposo que tot això és un estudi per la psicòloga, Emília Ros? 

És una… D’alguna manera una constatació del que cada dia veiem.

De totes maneres és interessant la divulgació d’aquestes qüestions, perquè ens donen idea que els professionals no parlen sobre teories, sinó sobre autèntiques realitats. 

No, perquè les teories venen sempre després d’haver observat la realitat. 

Emília Ros ens acompanyarà en un altre moment, ens explicarà moltes més coses d’aquestes de la vida quotidiana que són bàsiques i fonamentals pel nostre funcionament. Gràcies per fer-nos companyia avui diumenge. 

Bon dia.

Contingut de la pestanya

Obrim els matins a la ràdio. La sobreprotecció materna seria allò que en diuen: la lloca, amb els pollets. 

No ben bé, no ben bé, perquè allò seria la cura que ha de tenir una mare pels seus fills mentre són desvalguts i ho necessiten. El paternalisme, com dèiem la setmana passada, és la sobreprotecció a la què un pare o una mare porta un fill, amb l’intent de vegades conscient i de vegades inconscient, de dominar-lo. 

La sobreprotecció, aquesta és la paraula potser més remarcable de tot el que dèiem la setmana passada. Perquè clar, és normal que un pare protegeixi el seu fill, però arriba un moment en què, en fi, que no li pot estar sempre a sobre.

No i que l’ocellet ha d’aprendre a volar amb les seves pròpies ales. Llavors, el que passa amb el paternalisme és que el missatge que li dona aquest pare paternalista al fill és: tu no saps volar sol, tu no sabràs mai volar sol, tu necessites les meves ales per volar. En canvi, el fer de pare seria: tu tens unes ales, un dia seran fortes, i aquestes ales un dia sabran volar tan bé com les meves.

Des de quin punt de vista paternalista veurem avui el tema?

Sí, avui m’agradaria parlar… Perquè vam parlar del paternalisme dels pares i també del paternalisme dels mestres. Llavors, avui m’agradaria parlar del paternalisme que es dona en la religió; perquè és important i de vegades d’això no ens n’adonem. 

Sí, de fet, la paraula pare surt contínuament als àmbits religiosos, almenys de per aquí; perquè ja per començar Déu és pare, el màxim representant de l’Església és el Sant Pare, i resulta que, a més a més, els capellans, els diem pare… 

Se’ls deia més abans que ara, però encara hi ha tota la idea a dintre. 

El que passa que aquí, per qüestió potser de la paraula que s’utilitza a Catalunya, li solem dir mossèn, no? 

Sí, però aquesta paraula pare està molt carregada d’arrels teològiques, molt; i té unes connotacions que ara intentarem explicar una mica. 

Els que ho conserven molt són els militars, amb el “pater”.

Ah, sí. 

Continuen dient-li “pater”. 

Això sí. Mira, l’exercici d’una autoritat moral i doctrinària en el nom del pare és, per descomptat, un camp de possibilitats per dominar i per absorbir l’altre, extraordinari; això sí, sempre amb les excuses més sagrades. 

Ara bé, en el cas de la religió, el paternalisme; el paternalisme que recordem és aquesta sobreprotecció amb una finalitat inconscient de domini. En el cas del paternalisme religiós és una mica més greu, perquè és la túnica amb la qual es revesteix el paternalisme, però li posa un revestiment que és la salvació; potencia cap a la transcendència la capacitat de sotmetiment de la persona. I a llavors el que passa és que facilita el desenvolupament de l’amor possessiu, que precisament és la negació de l’amor totalment, no? 

El paternalisme religiós és un instrument d’esclavització i d’esporuguiment; el paternalisme religiós oblida i ofega aquella advertència de Sant Pau tan coneguda. Que és aquella celebèrrima carta, penso que era dels romans, que diu allò de: no heu rebut un esperit que us faci esclaus i us porti a sentir por, sinó un esperit que us fa fills adoptius de Déu, i per al qual exclameu pare, aquest esperit dona fe en el nostre cor del fet que som fills de Déu. 

Sant Pau continua sent controvertit, eh? 

Sí, controvertit, però em sembla que no li van fer gaire cas en aquesta ordre; perquè malauradament, en la religió, les coses no s’han donat moltes vegades així. En les figures d’ordre jeràrquic, en totes les esglésies, no sols en la catòlica; hi ha una característica molt gran de domini i de sobreprotecció. I el que és una mica més greu, que això fa que el creient o el fidel, quan es sotmet; sigui viscut amb una gran culpa. És a dir, si no se sotmet, fa un pecat. 

Emília, no sé si ara lliga amb el que estàvem parlant, però el que em pregunto jo és la persona, la persona a la qual li correspon ser anomenada pare; és a dir, una persona, a partir del moment que és sacerdot, se suposa que és pare, se l’anomena pare. Això, interiorment, a ell, l’afecta? 

Sí que l’afecta, i l’afecta bastant; per una persona a la qual l’han d’anomenar pare, en aquest cas sacerdot de la religió que sigui; per aquest ésser humà és una situació molt ambigua. Perquè el capellà ha de sostenir-se i sostenir el missatge; i ha de fer un gran esforç, moltes vegades, per no trair-lo. I passa moltes vegades que aquest capellà, pastor, diguem-ne el que sigui; està sempre temptat per dir, i ho fa inconscientment, no el que ell ha vist i ha entès vora de Déu, sinó a dir el que ha viscut vora dels seus propis pares. És a dir, sense adonar-se’n, parla moltes vegades inconscientment, des del seu fons propi i personal. 

Això em portaria a preguntar, doncs, a tornar una mica al paternalisme dels pares reals, els pares biològics d’una persona; si s’ha de ser realment paternalista, és a dir, si es pot ser paternalista? Suposo que, clar, hi ha barems, hi ha extrems, hi ha quantitats. 

És a dir, no, no; poder ser un pot ser tot, no? Però precisament per això intentem de vegades aclarir idees des d’aquí. Això és perquè el que s’ha de ser és pare; i donar aquesta protecció quan el fill la necessita, però no infantilitzar aquest fill. Hi ha nens de trenta anys que encara necessiten que els hi diguin quasi, quasi, quin color de mitjons s’han de posar avui, no? El que no es pot fer és infantilitzar aquest fill tota la vida. La protecció és necessària en un moment de la vida, si no, ens moriríem tots. Ara bé, això, la sobreprotecció, no és necessària, ni de bon tros. El que és necessari és que es pugui donar ales a aquest fill; perquè, perquè voli, no? 

El que passa és això, que moltes vegades, tornant al capellà; a l’exercir el seu paternalisme en nom del pare, del pare en majúscula, no? Cau de vegades en la temptació de l’exercici del poder, i això sí que és una mica trist. Això sí, molt embolcallat de paraules molt evangèliques, de moltes eclesials raons; però que de vegades d’alguna manera li dona un cert plaer, no? Perquè fa de jutge el capellà moltes vegades; de censor, d’administrador, de mestre i de metge de vides foranies. 

El que no pot fer ni el capellà, ni el mestre, ni el pare, és fer una minorització d’aquella persona a la qual s’està ensenyant. D’alguna manera, mira, el pare seria, diríem, a veure, l’intermediari de la vida en el fill. El pare és qui, a través d’ell, és portat al món, i qui el pot ajudar quan ell és desvalgut. El mestre també hauria de ser l’intermediari de l’ensenyament; no el que ostenta el poder de l’ensenyament, no? No, jo soc l’ensenyament, si no jo estic aquí per estar al servei del nen, per conduir-lo, per educar-lo, per ensenyar-lo. De la mateixa manera, el pastor, el capellà, hauria de ser també només l’intermediari.

L’administrador? 

És que l’administrador té unes connotacions una mica econòmiques. L’intermediari, és a dir, jo t’ensenyo coses de Déu, el que jo sé, el que jo conec; però el camí vers Déu l’has de fer tu, jo et puc acompanyar, però jo no soc qui ostento el poder, ni l’autoritat. 

Jo el que em pregunto és si es poden posar els pares com a exemple? En el sentit, ja ho dic, dels pares biològics, dels mestres, dels pares en el sentit de la religió; és a dir, intentar posar-se’ls com a exemple de vida? O com a exemple del que van fer quan eren petits, davant dels nens, eh? 

No, mai. Cap persona és un exemple per una altra persona; cada un de nosaltres tenim una cosa molt valuosa, i és que som únics. És veritat que des del naixement nosaltres prenem models al voltant nostre, perquè els necessitem, de manera de comportar-nos; però aviat hem de deixar aquests models per complir la nostra vida personal. 

Perquè un bon pare, una bona mare, no ha de retenir mai un fill. El que fa valuós un ésser humà és la seva llibertat creadora, és la seva llibertat per fer innovacions, i no la submissió a un altre. 

Mira, el fill pensa dels seus pares, quan és petit, que són éssers excepcionals; quan en realitat els pares només som, o hauríem de ser, éssers d’amor, res més; que facilitin les coses, però no que les imposin.

Hi ha una cosa anomenada, no sé si correctament o incorrectament: “el principi d’autoritat”. Aleshores, clar, sembla que els pares són els que guien la família; aleshores, hi ha una autoritat. Com s’ha de fer servir aquesta autoritat? Perquè una cosa seria el pare autoritari, i l’altra seria dir el que passa llargament del que fan els seus fills. 

Passar dels fills és una altra cosa; això és, de vegades, amb l’excusa que jo no soc autoritari, és no preocupar-se’n. Ara, tu has dit guien; el que guia és qui acompanya a un altre per un camí; no el qui li imposa aquest camí, que és una cosa molt diferent, no? Ara bé, un pare, si és verdader pare, o una mare, si és verdadera mare; ho ha de fer només fins al dia en què el fill, sentint-se autònom, declara que ell ja s’encarrega d’ell mateix; assumeix el seu desig i l’afirma, inclús de cara a les reticències dels seus pares.

El fill s’ha de separar dels seus pares per conquerir la seva llibertat, i és d’aquesta manera que honora al seu pare i a la seva mare; tant si ells ho comprenen com si no ho comprenen, tant si estan d’acord com si no estan d’acord. 

Als pares sans, que estimen als seus fills; la millor manera d’estimar-los i la millor manera d’aquests fills que tenen d’honorar als seus pares és seguint el propi camí, és sent ells mateixos. No sent una còpia dels pares, no sent algú que es mira com en un mirall i és una reproducció, sinó que cada fill és únic.

Cada persona és un món. 

Els pares sans que no tinguin por. Si ells han estimat els seus fills, aquests fills, perquè els hi han donat amor, en rebran. Ara, el que no poden fer els fills que han estat mal estimats, per no dir no estimats, és tornar a uns pares allò que aquells no els van sembrar i no els van donar; això és el que no pot fer mai un fill. 

El paternalisme religiós, avui, en aquesta taula, o damunt d’aquesta taula.

Mira, penso que una cosa, que quan un fill se’n va de casa per seguir el propi camí, no peca contra ningú, ni contra Déu ni contra els seus pares. Jo diria que anant a l’arrel de l’ésser humà, hi ha un sol pecat, que és no seguir el propi camí; és a dir, no ser un mateix, no ser tu mateix.

I el que fan molts pares, amb la seva sobreprotecció, volent que els fills siguin calcats amb ells; és fer això, un calco, però no ajudar a un ésser humà a tenir aquella unicitat, que tots hem de tenir, no? 

Jo, no sé, una mica per resumir, diria que a l’amor, l’amor autèntic, a l’amor més ampli, és aquell que no nega la separació; al contrari, la reconeix. Perquè el que fa un pare volent fer un fill igual que ell, és com dir-li: tu estàs enganxat a mi, tu ets el que dèiem, ets calcat a mi. 

No, el pare, la mare, ha de reconèixer que hi ha una separació, que el fill és diferent, eh? El bon pare o mare és aquell que no nega la individualitat, que no nega la incomprensió, que no nega els desacords, inclús que no nega els conflictes, inclús les ruptures; sinó que ho reconeix, no? 

Emília Ros, psicòloga, què és una família unida? 

Una família unida depèn… 

És que som una família molt unida. 

Depèn de qui ho digui.

Poden haver-hi diferents lectures. 

Moltes lectures poden haver-hi. El que et diria és que una família unida no és una família uniforme.

Una família unida seria la família que s’estima, però que es respecten, però que cadascú fa la seva, i segueix el seu propi camí. I aquests pares ajuden aquests fills a seguir el propi camí. 

És el que et deia; una família unida no és una família uniforme; una família que poden haver-hi conflictes, que poden haver-hi ruptures, que poden haver-hi malhumors; però que està per sobre de tot això perquè cada un d’ells es posa en lloc de l’altre i diu: sí, potser és veritat que en aquest cas jo no tinc raó, o que ell no la té, no? 

No és una família que no passa res; sinó que passen coses, però que aquestes coses es poden reconèixer, i reconeixent la individualitat de cada un. Perquè si ens poséssim una mica en el lloc d’aquell. 

No sé, jo l’altre dia pensava en els nois i noies que arriben a casa, i la primera cosa que els diuen és: vinga, va, a fer els deures. Què ens semblaria als pares i mares que treballem que quan arribem a casa algú ens manés, i ens manés amb tota l’autoritat que tenen els pares sobre nosaltres quan som petits: vinga, va, continua treballant. Per exemple, no? És a dir, se li ha de reconèixer al noi, se li ha de reconèixer a la noia, doncs que ara no en té ganes i que potser en tindrà d’aquí a mitja hora o d’aquí a una hora. 

O, per exemple, a l’hora de menjar, s’ha de reconèixer la individualitat del fill; és que nosaltres tenim cada dia la mateixa gana? Eh que no. És que de vegades ens ve de gust una cosa i de vegades ens ve de gust una altra. Per què en els nois no se’ls ha de reconèixer aquesta necessitat de què un dia no tenen tantes ganes d’allò? No, se’ls ha d’embotar, no? Bueno, això seria també la sobreprotecció. Hi ha molt a dir, en tot això.

Sobreprotecció i paternalisme. Emília Ros, fins a la setmana vinent. 

Bon dia. 

Adeu-siau.