Què és la psicoanàlisi? Llibre nº 7.

Capítol 1
Què és la psicoanàlisi?

Amb nosaltres, un cop més, l’Emília Ros, psicòloga. Estem d’acomiadaments en aquesta setmana, avui és l’últim espai ja d’aquesta temporada, Emília, bon dia.

Bon dia. 

I en aquest espai de psicologia, has decidit parlar-nos en l’última intervenció de la psicoanàlisi; aquella cosa que surt a les pel·lícules, que se n’ha fet literatura, a part, evidentment, del que va escriure Freud.

El que passa és que a tu t’agraden molt les pel·lícules, sobretot les de Woody Allen, no?

Woody Allen, que es parla de psicoanàlisi continuadament; de fet, hi ha bons articles sobre cinema i psicoanàlisi.

Sí, i moltes pel·lícules fetes sota d’inspiració psicoanalítica: per exemple, en Bertolucci…

En Bergman també.

En Bergman també, perquè són dos directors que han estat psicoanalitzats durant molts anys; llavors, això es veu en les seves pel·lícules.

I en Hitchcock, en certa manera, va venir a fer una espècie de cosa semblant…

Sí, però… En Bertolucci és, potser, amb aquella celebèrrima “La Lluna”, no sé si recordaràs, també “El Conformista”, i en moltes pel·lícules d’ell i en Bergman també. És a dir, es veu la impremta psicoanalítica darrere dels seus símbols: del que expliquen i de com ho expliquen i de la interpretació que li donen.

També hi ha aquella pel·lícula d’en Hitchcock en la qual es comença a parlar una mica de psicoanàlisi.

Ah, sí, és aquella, és “Recuerda”.

“Recuerda”.

Però és una molt antiga, és feta l’any 40.

Sí, però em refereixo que aquesta pel·lícula té, tenia un interès especial respecte a això; perquè una gran part del personal, per exemple d’aquest país, va saber o va sentir parlar per primera vegada del que era una psicoanàlisi amb aquesta pel·lícula.

A més, hi ha una cosa molt interessant en aquesta pel·lícula i és que s’expliquen somnis del protagonista, d’en Gregory Peck, i els somnis estaven dissenyats per en Dalí.

Exacte.

I estan molt ben fets, vull dir, molt ben interpretats estan; el que passa és que era, bé, diríem una psicoanàlisi de pel·lícula, no?

Clar.

I molt esquemàtic.

I veient els decorats d’en Dalí, si no havies llegit les lletres i no ho sabies, t’adonaves que o ho havia dissenyat en Dalí o l’hi havien copiat.

Sí, sí, sí, sí.

Vinga, doncs entrem ja amb el tema, deixant de banda la part cinematogràfica.

Mira, tothom es pregunta, tothom ha sentit la paraula i tothom n’ha sentit a parlar i es pregunta que què és realment la psicoanàlisi; i jo diria que la psicoanàlisi és una pràctica específica que permet estudiar la dinàmica: la dinàmica, és a dir, el moviment dels intercanvis emocionals que acompanyen la relació d’un ésser humà amb un altre. 

Fixa’t que quan hi ha dos éssers humans, cara a cara, per dir-ho d’alguna manera, sempre es produeix una dinàmica d’emocions, sempre.

Per exemple, nosaltres quan estem davant d’una persona que no hem vist mai, inconscientment, i si ens n’adonem, som conscients d’això; sempre fem una valoració d’entrada, la primera és: m’agrada o no m’agrada? Sempre.

Si si fixen els oients que m’estan escoltant, ara facin-ho quan surtin al carrer o quan vagin al súper o a qualsevol lloc, davant d’una persona, sempre fem una valoració; sempre hi ha, per dir-ho d’alguna manera, un intercanvi d’emocions, si vols, tu, d’emocions molt primàries, molt senzilles, però sempre hi és, això ho fem.

Bé, aquest procés, aquest… Només pot ser estudiat si es donen determinades condicions, que són aquelles que Freud va establir i va organitzar sota el nom de psicoanàlisi.

Aquestes condicions, per estudiar aquests fets del nostre inconscient: el que sentim; el que sentim i que no en som conscients del que sentim; necessiten de la presència de dues persones: un que escolta, que és el psicoanalista, i l’altre que parla; i que per contracte, contracte verbal, el pacient accepta de dir tot el que pensa i tot el que sent. Repetitivament, tantes quantes vegades li vingui al cap, durant sessions de treball que sempre són a ritme regular: o sigui pot ser dues sessions per setmana, tres, una, però sempre a ritme regular.

Qui practica la psicoanàlisi sigui psicòleg o sigui metge, a part de la seva llicenciatura, que no li dona coneixements massa; és a dir, la llicenciatura de medicina no dona cap coneixement

de psicologia; la llicenciatura de psicologia sí que dona coneixements de psicologia, però no els suficients per practicar la psicoanàlisi. És a dir, qui practica la psicoanàlisi, sigui metge o sigui psicòleg, ha d’estar psicoanalitzat; ell s’ha d’haver psicoanalitzat, sempre.

Emília, en aquest camp de la psicoanàlisi deu haver-hi molt d’intrusisme.

Sí, n’hi ha molt, malauradament n’hi ha molt; i el trist és que de vegades la persona que ha acudit al psicoanalista no ho sap. 

Hi ha molta gent que es posa rètol de psicoanalista quan ell no reuneix les condicions; i la primera la més important és que ell o ella hagi estat psicoanalitzat; és a dir, el psicoanalista ha d’haver passat abans pel procés pel que passaran els seus pacients.

Llavors, és a dir, psicoanalitzat; fer molts estudis després sobre la matèria de l’inconscient, sobre Freud, sobre altres professionals. 

I més tard tenir un control durant anys sobre el seu treball; és a dir, un control amb un altre professional que li supervisi aquest treball que va fent. Sense aquesta rigorositat, sense aquesta seriositat, èticament, si no hi ha tot això, no es pot psicoanalitzar.

Freud va descobrir, entre altres coses, el fenomen inconscient de la transferència, que durant el temps que dura la psicoanàlisi lliga el pacient a qui l’escolta i viceversa també. 

Aquest fenomen de la transferència es dona a tot arreu i sempre entre dues persones, entre dos interlocutors. És a dir tu i jo estem parlant i d’alguna manera entre tu i jo hi ha una transferència; tu i jo hem estat veient-nos durant èquids temps bastant; i d’alguna manera aquest fenomen de la transferència en podríem dir d’una manera molt general, amor: un cert tipus d’amor, un cert tipus de caure´s bé. 

I, evidentment, hi ha transferències de dos tipus, positiva i negativa; i tots ho sabem, per exemple, quan es donen en un treball, en una feina en què hi ha molta gent; gent que es cau molt bé, per dir-ho d’alguna manera, que s’estimen i gent que es cau molt malament, diríem que s’odien.

Llavors com que la psicoanàlisi és una pràctica que fa que les coses vagin progressant; és precisament aquesta relació de transferència que s’estableix entre el pacient i el seu analista en el curs d’aquestes trobades repetitives, decidides per contracte, el que fa que això vagi tirant endavant.

El psicoanalista està obligat a respectar sempre la regla del secret professional i d’una manera total, absoluta i fins a les últimes conseqüències, això és importantíssim. Perquè hi ha entre aquesta professió de vegades, malauradament, gent que no el respecta; i que això faci que els seus pacients, a la llarga, no vulguin acudir perquè saben que allò de vegades serà comentat, serà parlat i serà d’alguna manera, jo no diré ridiculitzat. I aquesta és una professió molt seriosa que requereix guardar aquest secret professional fins al fons. 

Ara bé, el que va psicoanalitzar-se no té per què guardar aquest secret, és a dir, ell en pot parlar el que vulgui; el que passa és que a les persones adultes se’ls hi recomana una mica que com menys en parlin a fora, millor. 

El gran públic veiem que cada vegada s’ha interessat més per totes les ciències humanes. Tu fixa’t que es dona una cosa molt curiosa, és clar jo parlo des del meu camp, que quan més avancem a l’època de la cibernètica, de l’electrònica, dels robots i totes aquestes coses, semblaria que les ciències humanes no interessen; i és al revés, cada vegada més, hi ha més persones interessades en tota mena de ciències humanes.

Jo el que veig amb aquest fenomen és que la gent deixa de ser de ciències o de lletres, per dir-ho d’alguna manera. Això és una divisió absurda i antiquada, ser de ciències o de lletres, perquè hi ha grans humanistes que remenen ordinadors.

I tant!

I viceversa; grans homes de lletres, que en fi, que saben molt de matemàtica. I a part que ja saps que les matemàtiques al final són lletres; com aquell qui diu, és filosofia i alguns diuen que poesia.

Llavors, aquest interès per les ciències humanes fa que cada vegada més hi hagi un interès molt important i en particular per la psicoanàlisi. És molt curiós perquè jo llegia un dia unes declaracions, d’allò que se’n diu una vaca sagrada de la psiquiatria, ja molt… Ja, bé, no molt a punt de jubilar-se, sinó ja haver passat moltíssim la jubilació, que deia que la psicoanàlisi ja no existia; evidentment, potser perquè a ell no l´interessava. 

O d’altres, des de la psiquiatria, dient que la psicoanàlisi doncs que no serveix per a res i que ningú la fa servir; jo et puc dir que des del meu lloc de psicoanalista, puc dir que cada vegada hi ha més gent que es psicoanalitza, cada vegada hi ha més gent que fa aquesta cerca d’ell mateix.

Llavors passa una cosa, que fixa´t; la psicoanàlisi que no és biologia, no és ciència oculta, ni purament és ciència del llenguatge; suscita molts interrogants, és molt curiós, suscita molts menyspreus i suscita molts malentesos.

Emília, i després de conèixer-nos a nosaltres mateixos, no podria ser que no ens agradéssim?

Has dit una cosa molt encertada, perquè, precisament, aquesta és una de les pors que fa; i realment t’has avançat al meu pensament.

Descobriràs com ets, i llavors quan ho descobreixes: Aps! Doncs no m’agrado tu.

Aquesta és una de les pors que fa que molta gent critiqui la psicoanàlisi sense conèixer què és, però intueix que d’alguna manera, potser descobrirà alguna cosa en si mateix que no li agradarà gaire.

Llavors, en lloc d’apartar-se, el que fa és atacar el mètode; seria una mica com aquell que matava el missatger, perquè portava males notícies. En aquest cas el missatger seria la psicoanàlisi i com que li portaria males notícies, entre cometes, d’ell mateix; és a dir, li portaria les notícies de veure´s a ell tal com és.

Un ésser humà no és ni bo ni dolent, és un ésser humà amb totes les coses que té dintre: positives i negatives. Llavors, com que hi ha gent que ha fet una mena de… O l’han obligat a fer un ideal de si mateix; pensa que, pot ser el que descobriria, que en el fons sap el que és, no respon a aquest ideal; i llavors ataca el missatger, ataca el mètode.

Després que Freud va donar el nom d’inconscient a la font d´aquesta força desitjant que hi ha a tots nosaltres; la psicoanàlisi es va constituir en una pràctica. Però aquesta pràctica no desemboca mai ni parteix de conclusions preestablertes: sinó que desemboca sobre un cert tipus de qüestionament, de crítica, de protocol. 

És a dir, la psicoanàlisi no etiqueta mai; de la mateixa manera que en medicina tots els metges saben que no hi ha malalties, sinó malalts. És a dir, que cada ésser humà respon a una malaltia de tipus físic de la seva manera particular i que no es pot dir, jo què sé: per una pulmonia tantes pastilles, tal tal, tal tal; no, s’ha d’estudiar primer com és aquest malalt, com és aquest cos, com reaccionarà i en realitat s’hauria d’estudiar com és aquesta ànima i com reaccionarà. 

Com aquelles llistes absurdes: si somies tal cosa, vol dir tal altra, si somies tal cosa… 

Sí, com si fos un botó, premo un botó i sortirà la llum vermella, premo un botó i sortirà la llum verda, no és això; ja dic de la mateixa que en medicina se sap que cada cos respon d´una manera diferent a un tractament. 

En psicoanàlisi, la psicoanàlisi no etiqueta mai, només sap que hi ha un ésser humà que està sofrint i que necessitem ajudar-lo a descobrir a on està el perquè d’aquest sofriment. És a dir la psicoanàlisi està per ajudar els que estan enfondrats en la repetició, perquè refusen els seus desitjos. 

És a dir, de vegades hi ha persones que els hi passa una mica com allò que en diem un disc ratllat; que l’agulla està allà i va passant sempre pel mateix solc, sense poder saltar. També hi ha moltes persones que van de sempre donant voltes sobre si mateixos; i que ells per ells sols, són incapacitats de sortir-ne, no poden sortir-ne d’aquesta situació.

Llavors, la psicoanàlisi està per això, per ajudar a que la vida, la vida autèntica, no la vida sols biològica, que hi ha dintre de cada-ho reprengui els seus drets. 

Si una persona va a psicoanalitzar-se o porta el seu fill a psicoanàlisi, psicoanàlisi o psicoteràpia, diem-ne per què en el fons és el mateix; és perquè està sofrint, no és per res més. No és allò tan típic de dir: oh escolta tu, és que jo ho haig de fer per mi mateix, te n’has d’en sortir, has de ser valent; no, aquella persona està enfondrada i no en pot sortir. 

És com el que cau dintre un pou, necessita que algú li tiri una corda; i el més important, és que ell necessita tenir ganes de sortir d’aquell pou; si tu amb un que s’està ofegant li tires un salvavides, però ell no s’hi agafa, el salvavides no servirà de res. I això és una mica una de les coses més importants: el fet que la persona vulgui ajudar-se a ella mateixa, perquè si no, les coses no resulten.

Fixa’t que la psicoanàlisi és nascuda en una època de la nostra civilització, i jo penso que les coses mai no venen perquè si, no; sempre hi ha un cúmul de circumstàncies històriques i socials que fan que allò, en un moment determinat, surti.

I això, a vegades, l’educació convencional ha contribuït a no deixar-ho veure prou clar amb aquelles llistes d’invents. Com si, per exemple, el cinema l´haguessin inventat els germans Lumière; de fet, els germans Lumière, una nit, van inventar el cinema, però caram, és que feia 50 anys que tothom estava intentant inventar el cinema; encara que fos així entre broma, no? O que, no sé, què en Bell va fer el telèfon, però és que feia temps que tothom li anava al darrere ja.

Sí, sí i és una mica com per exemple, totes les coses que va inventar Leonardo da Vinci; Leonardo da Vinci ho va inventar pràcticament tot. 

Diu que només li faltava un endoll per inventar.

Sí, però com que en aquell moment, en el món històric que ell vivia, en aquell moment no es donaven les condicions socials perquè el que ell inventava es pogués, d’alguna manera  realitzar. 

Llavors, si en un moment determinat va néixer un senyor que es deia Freud i va començar a fer les seves profunditzacions, no és perquè sí; és perquè hi havia molta necessitat ja en aquell moment d´analitzar les angoixes humanes.

Emília, la psicoanàlisi, tal com la va deixar descrita Freud, ha evolucionat en aquest temps?

Sí, ara sempre amb les mateixes, diríem: parets mestres. Evidentment, no és la mateixa societat, la del 1889, 1900, 1910, 15, 20, que la que estem vivint en aquests moments. Llavors, la societat evoluciona, la psicoanàlisi evoluciona, però no en els seus plantejaments bàsics.

Mira, en la vida, a veure… Hi ha angoixes necessàries; tu per exemple, vas a… No sé, suposem que tu et presentes a un concurs perquè vols guanyar una plaça de locutor, no? Doncs molt bé, tu vas allà i, d’alguna manera, potser a casa teva, estudiaràs, faràs pràctiques, tindràs un cert… Una certa angoixa; però aquesta és un tipus d’angoixa normal i creativa. Tot el que sigui creació ens comporta que estem una mica tensos per intentar assolir allò que volem; aquesta és una angoixa necessària i que l´ésser humà sempre la té. Ara bé…

En Paco Ibáñez, el gran cantautor, si no el collen no surt a l’escenari.

Oh! Això també ho diuen del Serrat, ai del Serrat del Lluís Llach; que el primer dia que sortir a l’escenari va ser la cèlebre apretada aquella.

Sí, sí, però es veu que encara que ja fa molts anys que canta, l’han d’apretar tot sovint; perquè si no, no canta. 

Aquestes són unes angoixes, diríem: normals, creatives. Ara bé, hi ha angoixes que minen les forces vives d’un ésser humà; i són aquestes angoixes, les que necessiten precisament d’una cura psicoanalítica; perquè la psicoanàlisi permet comprendre la dinàmica que passa dintre de l’inconscient i que té efectes visibles amb la relació amb els altres.

Ara bé, el que et deia abans i és que la persona que va a psicoanalitzar-se ha de tenir un paper molt actiu. Molt actiu en el sentit que hi ha de col·laborar moltíssim; col·laborar d’una manera molt senzilla, que és parlant tot allò que li passa pel cap, tot allò que sent, que sembla fàcil i no n’és tant.

El psicoanalista, en aquest cas, només és el que escolta i és un mitjancer d’una veritat; d’una veritat que es fa present relacionada amb la història del pacient; és a dir, totes les coses no són perquè sí, totes absolutament estan relacionades amb la història del pacient. I quan una persona està autènticament psicoanalitzada, vull dir, està ben escoltada; se’n sortirà, si aquesta persona se’n vol sortir. 

Perquè hi ha moltes persones, que de la mateixa manera que d’una malaltia física hi ha gent que no se’n vol curar; perquè hi ha uns beneficis secundaris: de què el “mimen”, de què el cuiden, que és el centre d’atenció. Moltes vegades també d’angoixes nostres psíquiques de vegades no ens en volem curar, perquè en traiem inconscientment un benefici secundari.

La psicoanàlisi avui, en aquest espai de psicologia, el darrer ja de la temporada.

Ara bé, si a causa del que passa en aquest inconscient seu, l’ésser humà sofreix; és en parlant d’aquest sofriment que se’n podrà sortir de les seves dificultats; si no en parla, no se’n podrà sortir; és a dir, allò que diuen de vegades jo m’autopsicoanalitzo, això no existeix. 

Tot i que hi ha llibres i manuals.

Bé, sempre es necessita la presència de l’altre que escolta; la paraula, precisament, la paraula dita i escoltada per un altre és la gran descoberta de la psicoanàlisi. La paraula, com a mitjancera de tot el que passa en nosaltres de dolorós; i a partir del moment en què aquesta paraula és dita i escoltada, parlada i assumida, les coses comencen a funcionar.

Una altra cosa important que vull dir és que en un tractament psicoanalític: el psicoanalista no dona mai consells, no mana mai, no dirigeix res. El psicoanalista el que fa és escoltar el sofriment i treballar amb la transferència; perquè l’analitzat parlant-ne, a poc a poc, troba el seu camí, ell mateix, a partir del moment en què es retroba amb el sentit de la seva història.

Emília Ros, així quedem com a conclusió final que el fet de parlar-ne ja és posar-se en bon camí per solucionar els problemes.

Sí, però no la parlada que tu pots fer a un amic, a llavors pots fer una descarregada; és podent-ne parlar i podent ser escoltat d’aquella manera que un pugui ser autènticament comprès.

Perquè això generalment esvera a la nostra audiència i sobretot al cercle de fans i amics, però el que sí que vam dir és que tenies una malaltia absolutament justificada i ara ens has dit quina era; i tant que era justificada com que estaves afònica, i això clar justifica a qualsevol persona que hagi de parlar per la ràdio. 

No podia dir francament ni a.

Capítol 2

La psicoteràpia. 

Tot això que hem explicat és la definició d’una psicoteràpia. Llavors, quan es parla de psicoteràpia psicoanalítica, què és el que es diu o què és el que es puntualitza? 

Bé, en la psicoteràpia psicoanalítica la diferència està en la formació del psicoterapeuta; és a dir, en el fet de què ell mateix hagi estat psicoanalitzat. 

Es pot fer una psicoteràpia de recolzament amb un metge, amb un psicòleg, amb un psiquiatre que sàpiguen donar confiança, escoltar les paraules del pacient i ajudar-lo a que expressi el que sent. 

Però no es pot fer una psicoteràpia psicoanalítica sinó amb un interlocutor ja psicoanalitzat, format en l’escola de l’inconscient i format en escoltar, tot el que ens passa i s’expressa en nosaltres sense que ho sapiguem, mentre estem parlant.

Però una mica és el que has explicat de la psicoteràpia; o quina és la diferència? 

A veure, només un psicoterapeuta que ha estat psicoanalitza; permet, en funció de l’actitud que té davant del pacient, és a dir, actitud no directiva, actitud de no aconsellar; permet que aflorin a la superfície i s’expressin problemes profunds i antics del pacient, que l’estan condicionant i frenant en la seva vida actual.

Llavors potser per moltes persones aquí podem entrar en error per no diferenciar psicoteràpia psicoanalítica i psicoanàlisi; són el mateix, o no? 

No ben bé; la psicoteràpia psicoanalítica es desenvolupa normalment cara a cara, el pacient i el terapeuta parlen els dos; el pacient generalment parla més que el terapeuta, el terapeuta que és qui fa les intervencions oportunes per permetre i facilitar la comprensió de les coses que li estan passant a aquella persona, que li estan passant al pacient. 

La psicoteràpia psicoanalítica és menys llarga que una psicoanàlisi, i la finalitat de la psicoteràpia psicoanalítica és directament terapèutica. 

En una psicoteràpia psicoanalítica s’aboquen les coses que no van bé en l’actualitat, per comprendre-ho des de l’economia de l’inconscient i poder sortir de les dificultats, no s’aboca tot el que es presenta al cap. 

La psicoteràpia psicoanalítica apunta a les pertorbacions d’ara, d’avui, conscients; apunta a les relacions amb els nostres més propers, a la realitat actual i a l’estil de fer-li front en aquestes relacions segons cadascú. 

Diríem que opera més la psicoteràpia psiconalítica en el conscient i en el preconscient i és molt més ràpida que la psicoanàlisi. 

Estem explicant el contingut de dues paraules psicoteràpia psicoanalítica, que en moltes ocasions s’han dit en aquest programa i que han estat aconsellades des d’aquí per la professional que ens acompanya els dilluns, la psicòloga Emília Ros. 

Si necessiteu alguna puntualització la podeu demanar a les línies telefòniques que com sempre continuen obertes a la vostra participació. 

Emília Ros, la psicoteràpia psicoanalítica en què pot ajudar, serveix per a tot? És màgia o no és màgia? 

No és una panacea universal per totes les coses, ni de bon tros; serveix per tornar a trobar l’equilibri; serveix per tornar a trobar la confiança en un mateix que potser s’havia perdut; serveix per sortir del període difícil del que una persona sola i sense ajut de vegades no se n’hauria pogut sortir.

Però estem parlant de coses diguéssim internes. 

Sí, sí i tant. 

La diferència amb la psicoanàlisi ja l’hem una mica explicat, però què és el que passa en la psicoanàlisi? 

Bé, en la psicoanàlisi, així com explicàvem abans, que la psicoteràpia psicoanalítica es desenvolupa cara a cara, etcètera; en la psicoanàlisi el pacient s’estira al divan i no veu el psicoanalista que l’escolta i, en general, guarda silenci, no sempre. 

El pacient ha de dir en la psicoanàlisi tot el que pensa i experimenta; i s’ha, per dir-ho d’alguna manera, d’abandonar una mica a la il·lògica del pensament, anar dient les coses tal qual li venen, tal qual li surten. 

Llavors això es fa per alguna raó? Perquè hi ha una diferència d’actuació diguéssim per part del terapeuta en aquest cas.

Sí, per l’experiència sabem que quan ens relacionem amb els altres, tots, amb qualsevol altra persona; sempre a nosaltres n’estan funcionant tres, diríem, registres. El registre del real, jo veig aquella persona amb la seva aparença, tal qual és; el registre del simbòlic, què simbolitza aquella persona per mi; i el registre de les coses imaginàries; jo imagino de vegades coses de les persones que no són, però això que jo imagino està, d’alguna manera, fent “feedback” amb mi i condiciona la resposta.

Molt bé, doncs per aquesta experiència, que sabem; es dona també en el psicoanalitzat una relació imaginària amb el psicoanalista; i llavors aquesta relació imaginària s’expressa per mitjà dels somnis, fantasies, que el pacient explica; i aquest pacient reviu inconscientment, experiències passades, remuntant-se en la seva història i en la seva vida fins al principi de la seva vinguda a aquest món. 

I té resultats, això, també concrets, demostrats? 

Els resultats d’una psicoanàlisi són que l’ésser humà surt psíquicament menys fràgil. 

En la psicoanàlisi s’aboquen, com dèiem, els records més antics, els que s’havien, inclús de vegades, oblidat completament; és com una mena de reconstrucció, resurrecció de tota la vida; amors, odis, desconfiances, confiances al voltant de la relació imaginària amb el psicoanalista; i això ens permet adonar-nos de com és aquesta relació de la persona amb els altres; relació, de vegades, de dependència, de sotmetiment, de por, de necessitat, de tirania. 

I aquesta relació primera que es va donar amb la nostra mare, és la que va condicionant totes les posteriors relacions. 

De vegades, la psicoanàlisi pot ser, segons hagi estat la història de cada persona, una experiència gratificant; a estones, una experiència angoixant. I per descomptat la psicoanàlisi és una tasca llarga que no té com a fita brindar directament els “cuidados” al pacient, com seria el cas de la psicoteràpia psicoanalítica. 

Llavors, per exemple, ja que parlem de la psicoteràpia psicoanalítica, hi ha una edat que sigui més idònia, per exemple, per fer-la ja? O no té a veure l’edat? 

No, no, no; no hi ha cap edat en què una psicoteràpia psicoanalítica no pugui ajudar a algú que desitgi millorar les relacions amb ell mateix i amb els altres. 

Per exemple, els nens petits també poden fer psicoteràpia psicoanalítica? 

Sí, i tant; i no s’ha de dubtar quan la comunicació del nen molt petit amb la mare ha quedat trencada entre 5 i 20 mesos; o si ha quedat trencada la comunicació amb el pare i la mare; i, sobretot, si aquest menut ja no té una bona comunicació a fora de casa, ni amb altres membres de la família. 

I també a partir d’un nen petit de 30 mesos si el nen, per exemple, té por del món exterior, si té por dels altres nens de la seva edat, en lloc de què s’hi pugui sentir atret per ells; si el nen s’avorreix, si el nen és molt inestable, si el nen no sap jugar. 

I si passem d’aquesta edat, si anem a la progressió de creixement, també? 

També; per exemple, a l’edat escolar, si un nen fracassa en el seu rendiment, si un nen li agafa allò que en diuen tírria a l’escola, si en un nen el fastiguegen totes les activitats pròpies de la seva edat, encara que treballi bé a l’escola. 

A partir, per exemple, de 8 anys; si el nen no fa amistats, si no troba què fer dintre casa, si no li agrada jugar fora de casa, si mira amb mals ulls els seus pares, o al contrari, si no se’n pot separar ni un minut d’aquests pares. 

I també, a la pubertat és molt aconsellable si un jove continua sent infantil, si rebutja els companys nois i noies, si només està a gust amb el papa i la mama. 

I també a l’adolescència; si, per exemple, un jove no busca la companyia dels altres adolescents, si no és comunicatiu amb els seus pares, allò si no es troba bé, si no es troba còmode a cap lloc. 

I ja, anant més enllà a l’edat, diríem, d’un jove adult; si, per exemple, aquest jove, home o dona, necessita canviar contínuament de parella, o si se sent un fracassat a qui totes les coses de la vida l’espanten. 

També és aconsellable als més adults; si, per exemple, aquelles persones que sempre estan patint per elles, o sempre estan patint pels altres, o creuen fer patir als altres, o si realment, potser els fan patir. A veure, en suma, quan algun d’aquests conflictes, diríem, li impedeix ser feliç. 

Més enllà quan una persona ja entra a l’edat madura és molt recomanable una psicoteràpia psicoanalítica; si una vegada han crescut els fills, la vida personal, sentimental, cultural, sexual, ja no té cap atractiu per aquesta persona; si aquesta persona madura, entrada ja en la maduresa no és capaç de viure sense la presència continuada dels fills; si aquesta persona madura no suporta més la seva parella si en té, i si no troba comprensió en les relacions socials.

I, per fi, realment és molt recomanable en la bellesa; en la bellesa tinguin les persones 65-70 75-80-90, els que tinguin; si, diríem, les preocupacions d’aquesta bellesa, si els seus malestars, acaparen tota l’atenció de la persona que es va replegant en ella mateixa i no busca la possibilitat de freqüentar els altres; i si, per exemple, i això és molt freqüent i en la nostra societat es cultiva molt poc, i jo penso que un dia en podríem parlar aquí, si la proximitat de la mort angoixa molt en aquella persona, li va molt bé poder parlar amb el terapeuta.

En resum, les psicoteràpies psicoanalítiques són recomanables en qualsevol pertorbació recent de la nostra vida de relació. 

Crec que ha quedat clar quina és la utilitat i una mica el funcionament de la psicoteràpia psicoanalítica. Llavors, quina explicació, quina puntualització podríem fer a la persona que pregunta, si a una persona afectada de Parkinson li podria ajudar una psicoteràpia psicoanalítica? 

Li podria ajudar en el sentit de què en els moments lúcids d’aquesta persona, perquè aquesta persona de vegades té moments lúcids i de vegades no lúcids; com a suport la podria ajudar, molt limitadament, molt limitadament, i potser sí que podria ajudar en els seus familiars. Ara, en la persona concretament, si suposem, ja les sessions normalment duren tres quarts d’hora, si en aquests tres quarts d’hora aquesta persona té com tres espais de lucidesa, la poden ajudar; ajudar a suportar-se ella mateixa, perquè en aquells moments de lucidesa aquella persona es veu tal qual està ella, però no a remeiar el Parkinson en absolut. 

És a dir, seria un suport psicològic, no una solució a la malaltia. 

No, no, no, això queda molt clar. 

Bé, però calia fer la puntualització perquè ens ho demanaven i amb molt de gust ho hem fet. 

Estem parlant de teràpies, en concret de la psicoteràpia psicoanalítica. Tenim una trucada telefònica que arriba des de Barcelona, des del barri de Gràcia. Bon dia. Bon dia. Digui, senyora. 

Oient 1: Mira, no, és que esclar, vull dir, de molts problemes que ella ha parlat, doncs esclar, no en soc testimoni; però jo sí que soc testimoni de mi mateixa i des de fa uns set anys vaig tenir una cosa molt, molt forta de tipus nerviós i havia voltat moltíssim i no me’n sortia; fins que, doncs, que el metge del CAP em va recomanar, doncs, un psiquiatre i em van fer tot un estudi; i em van fer medicar, perquè sense medicació no hauria sortit, però vull dir que jo mai a la vida hagués pensat que aquest tipus de teràpia servia per a una cosa així, per dir-ho d’una manera; perquè esclar, en senties parlar, però ho veies una mica així, com una cosa només de cosa així, una mica pels núvols; i a mi, doncs, jo, va ser la meva solució per complet. Vull dir, vaig trobar tota la confiança i tota la solució de problemes passats, de problemes que sentia; molt, molt, molt bé. Vull dir, més que res, per donar testimoni, doncs, que verdaderament va molt bé. 

Presentadora: Que la psicoteràpia psicoanalítica a vostè li va ser la solució. 

Oient 1: Molt, molt, molt. 

Presentadora: Doncs li agraïm molt que ens ho hagi volgut explicar. Molt bé. Gràcies, senyora. Bon dia. Seguim a Barcelona, al barri de Sant Gervasi. Bon dia. Hola, bon dia. Digui, senyora. 

Oient 2: Miri, jo, és un problema que no és propi, però que l’estem vivin molt de prop, no? Clar, aleshores, vull dir, és una persona que està malament; un home, és un home d’uns cinquanta-sis anys aproximadament que ha passat diverses operacions de càncer; vull dir, ho ha anat superant, ha tingut molta força, ho ha enfrontat molt bé, però ara, tot de cop, ha fet una reacció; sembla que el càncer està aturat, però ha fet una reacció una mica estranya; vull dir, d’alguna manera, perquè és una persona que acostumava inclús a tenir, doncs, una feina on en tot havia de tenir molt de control, ara ell està totalment descontrolat. Vull dir, ha passat a fer com una fugida endavant, una cosa estranya, on tot s’ho pren a broma, gasta a dojo; és més, està una mica molt agressiu, no pot parar un moment. Va anar ell a un psiquiatre i quan va baixar va dir que no hi tornaria, perquè aquell senyor no l’havia entès de res. Total que fa una reacció que ara, en aquest moment, és que preocupa molt la seva família perquè no saben com tractar-ho. Jo, ara, escoltant això, gairebé la senyora Emília Ros quasi ha respost que sí, seria adequat i aconsellable, no? 

Sí, perquè el que passa és que probablement, ara no conec el cas concretament, però pel que vostè ha dit, el que passa és que, com diu vostè, ha fet una reacció cap endavant aquest senyor; és a dir, negant tota la realitat de la seva pena o de la seva depressió, per les fantasies que ell fa potser de mort, de poca solució a la seva vida, etcètera. 

Oient 2: Totalment, semblava desauciat, és un cas bastant especial, realment. 

Sí, bé, però llavors, diríem, ha fet la reacció del contrari, no? Ha fet el que s’endiria una reacció maníaca, no? Se n’ha anat, diríem, de la pena, doncs això, al descontrol; és com la necessitat de negar el que li està passant, el que ell està sofrint, perquè és tan insuportable que, doncs, probablement no ho pot suportar. 

Realment, li aniria molt bé, en aquest cas sí que li aconsellaria, perquè ell podria parlar molt de les seves coses, entendre molt el que li passa i connectar-se molt amb ell. 

Oient 2: Hi ha una cosa que és molt bàsica i és que és una persona força intel·ligent. 

Ja, ja, sí, sí. 

Oient 2: I és clar, aleshores, vull dir, no se’l pot ni enganyar, perquè no va voler ser enganyat en cap moment. 

No, no. 

Oient 2: I aleshores, vull dir, clar, potser xoca una mica aquesta reacció, però també jo crec que ha sigut després d’anar al psiquiatre en què esperava una cosa. 

Ah. 

Oient 2: I aleshores, vull dir, ha sortit totalment… Va ser un home fred, un home potser de què necessitava fer una psicoanàlisi més que una psicoteràpia, diríem, eh? Semblava ser; perquè no va obrir la boca en tota l’estona, vull dir… 

No, això no hi vol dir res. 

Oient 2: No, ja, ja, però… 

A veure, no obrir la boca d’un professional que tracti aquests temes, no vol dir que aquest professional sigui un psicoanalista, ni que estigui fent psicoanàlisi. 

Oient 2: No ho sé. 

No, no, això puntualitzem-ho perquè penso que és molt important. 

Oient 2: Sí, sí, sí. No, el que passa és que ell va reaccionar malament davant d’això.

Ja, ja. 

Oient 2: Va reaccionar perquè potser no és una persona, per explicar-ho, ho desdramatitza tot, però en aquest moment està així. 

Passa que de vegades, miri, també el professional si es troba davant de determinats casos que al propi professional l’angoixen molt, aquest professional, diríem queda una mica mut, no? Per de vegades no saber com diríem començar-se a relacionar amb aquest pacient, doncs això, tan conflictiu; conflictiu en el sentit de què li estan passant tantes coses i coses relacionades amb la mort, no?

Oient 2: A més, ho és una mica, de conflictiu, per dir-te té una personalitat acusadíssima en molts aspectes i bé. 

I per aquí està voltant el fantasma de la mort i de la por de la mort, i ell hi hauria de poder parlar. Li aniria molt bé, senyora. 

Oient 2: Sí, sí, doncs jo l’hi aconsellaré. Senyora Ros, hi haurà manera de poder demanar fora de micròfon? 

Presentadora: Fora de micròfon pot demanar el que vulgui, ara mateix parlarà amb la Glòria i no hi haurà problemes. Gràcies per la seva confiança. Barcelona, bon dia. És a mi? Sí, senyora.

Oient 3: Per l’amor de Déu, porto deu minuts almenys, eh? Ai, és que… El telèfon amb el què  s’ha pujat. Ha, ha, ha, ha, perdoni. 

Presentadora: És que hi havia dues trucades que han arribat abans que vostè i, esclar, jo no podia fer una altra cosa.

Oient 3: Porto una estona, eh? Digui, digui. Una pregunta, només. Jo tinc una cosa molt estranya; jo, de menuda, tinc molt pocs records; o sigui, tinc, o sigui, com uns records, que a la que els vull fixar, són com fotografies. 

Oient 3: Jo no sé si això vol dir que els meus records em fan la sensació que no han sigut… No hi ha una coordinació, com de dir, doncs, no ho sé, l’estiu fèiem això, fèiem allò, anàvem a tal lloc; no ho tinc, això, jo. 

Pot ser un record, diríem, d’aquest tipus, pot ser un record, d’alguna manera, diríem, encobridors. És a dir, aquests flaixos l’ajuden, precisament, com vostè molt bé diu, a no recordar. Potser sí, hauria de començar una mica vostè a investigar, si realment, pel que vostè pot veure, del que ha estat la seva infantesa o la seva família, si potser hi ha probabilitats de què hagin sigut uns records tan dolorosos que, per això, vostè només els pugui fer aparèixer d’aquesta manera, de cop i canviant ja, no? Per no fixar-se. 

Presentadora: Passem a una altra trucada que arriba des de Barcelona, del Clot. Bon dia. Hola, bon dia.

Oient 4: Mira, jo ara, per comentar-vos, vull dir, jo tinc un nen que el porto al psicòleg, no? Però, vull dir, el porto molt en contra meva; o sigui, jo no li veig que això, vull dir, sigui un remei efectiu; mal, sé que no n’hi farà cap, perquè llavors no li duria, no? El que passa és que bé vull dir tens un constipat, et prens una aspirina o qualsevol cosa i t’alleuja.

Oient 4: Això, vull dir jo fa dos anys que estic en tractament amb el meu fill; el meu fill té problemes de vista, llavors, aquest nen necessitava una ajuda, no? Però, de fet, aquesta ajuda se li està donant, però no li veus un… No ho sé, una solució. 

Presentadora: Un canvi espectacular, vol dir.

Oient 4: No, exactament. Vull dir, el nano segueix igual, potser sí que hauria empitjorat; està igual, vull dir, el seu caràcter, més o menys, és una mica difícil; però llavors ens van aconsellar l’ajuda d’un psicòleg, a l’escola anava malament, anava malament amb la situació de què la senyoreta no s’entenien gaire bé; va canviar de curs, llavors la cosa va anar bé, potser va ser ajuda del psicòleg, també. 

Oient 4: Vull dir, ha sigut un entorn de coses que dius, potser sí que el psicòleg hi ha fet alguna cosa, però que tampoc no veus una solució, molt definida, no? Llavors, vull dir, no saps mai si… Clar, repeteixo mal, cap, per descomptat, però ja et dic, hi va molt… No en contra, vull dir, però per mi em sembla que és una pèrdua de temps. 

Presentadora: Molt bé, doncs li agraïm la trucada i ho comentarem. Gràcies, senyora, per la seva companyia. Bon dia. Podríem fer-li una petita explicació a aquesta mare que té un nen en tractament fa molt de temps amb un psicòleg i que no troba una solució espectacular? 

Sí, bé, d’entrada, esclar, no sabem per què aquesta mare, diríem, concretament, ella diu que no l’ha portat a gust, que ella no volia, no? Això ja és una condició, diríem, que actua una mica en contra.

Després, no sabem si el nen també va acceptar aquest tractament; perquè és una cosa important de què, primer, el nen o l’adult tingui consciència que pateix, és a dir, de què no és feliç, de què no funciona. I a llavors, amb aquesta consciència, un pot anar al psicòleg a resoldre problemes. No sabem si, en el cas d’aquest nen, aquests problemes a l’escola el feien infeliç o no. 

Tampoc no sabem si el nen va anar al psicòleg només, diríem, a veure, perquè potser era un nen no còmode a l’escola o alguna cosa d’aquestes, que també pot passar; i de vegades tampoc no és tot la criatura, sinó que també l’escola aquí hi té molt a quelcom que dir, no? 

Ara també hi ha una altra cosa, que és que, de vegades, una psicoteràpia no té mai, diríem, resultat, o potser no té els resultats que els pares esperen, no?  De vegades voldrien veure això, com deia la senyora, tinc mal de cap, em prenc una aspirina, i mira, ja està, no? Això és una cosa molt diferent.

També pot succeir que hi ha pares que no tenen confiança, jo diria que ni en el fill, ni en la persona, en aquest cas el professional, que se n’ocupa; i de vegades el noi sí que ha posat confiança, noi o noia és igual, no? I de vegades hi ha pares que, no ho sé, els pot molestar que una tercera persona s’hagi guanyat la confiança d’aquest fill, encara que tot i veient que la millora funciona, no? 

No ho sé, penso que… De vegades també és molt trist, com que el nano millora, però no millora com ells voldrien; el treuen el nano, la trenquen la relació amb el psicoterapeuta, eh? I llavors això no ajuda a perseverar al fill. 

De vegades el fill canvia, però és d’una manera que no és com ells esperaven; de vegades hi ha pares que esperen que el nen sigui com una mena de robot obedient. I en lloc d’això, de vegades, la psicoteràpia els ajuda, al noi i a la noia, a ser més capaços d’assumir les seves responsabilitats, a ser més independents; i això de vegades desencanta als pares, no? I els molesta.

Per exemple, la setmana passada parlàvem de tantes mares dominants; com confonen, no? El domini que ells fan del fill i la dependència del fill amb l’amor; i quan el fill ja no és dependent d’elles o d’ells, diuen: ja no m’estimes, no? Llavors, els pares, davant d’un fill que la psicoteràpia l’ha ajudat a madurar, no saben com comportar-se.

I ja dic, els molesta, de vegades, que aquell noi o noia s’alliberi d’una dependència pueril, que abans el tenia afermat amb ells. Perquè això, no? Massa pares i mares confonen a l’amor amb la submissió, no? Llavors, això, és quan ells comencen a parlar malament, que la psicoteràpia no funciona, no? 

Podríem dir que realment funcionaria sempre una psicoteràpia psicoanalítica si es fes en el moment adient; és a dir, quan la persona sigui gran, jove o nen, s’adonés que no és feliç, que pateix? Seria el concepte aquest, seria el bàsic per iniciar?

El bàsic seria, és a dir, la persona que no està bé amb ella mateixa; en definitiva, com tu has dit, que no és feliç. És a dir, hi ha gent que, de vegades, també confon felicitat amb, no ho sé, estar tot el dia cantant, no? Les coses tampoc no van per aquí, no? Però quan un no està bé amb ell mateix, ni amb els altres, no? És a dir, mai va malament; és a dir, aprofita a tothom, adult o nen. 

Ara bé, s’han de sentir motivats, això és importantíssim. Per què? Perquè, si no se senten motivats, és una condició sine qua non. 

I, de vegades, la psicoteràpia inclús fracassa per gelosia dels pares; gelosia que existeix, no? I el deixen de portar, i li retreuen moltes coses, no? Per bé, va bé sempre.

Per part del terapeuta no pot fracassar una psicoteràpia psicoanalítica? 

M’agrada que m’hagis preguntat això. Doncs… 

Dona, és que tota la culpa a l’altre, tampoc. 

No estem parlant de culpa, sinó que estem parlant de causes.

De responsabilitats.

De causes, no? Llavors, és molt rar que la psicoteràpia fracassi si el professional fa bé la seva feina, no? 

Ara bé, hi ha una cosa important; el terapeuta només ajuda a qui se’n volen sortir de les seves dificultats, no? I l’ajuda a què digui tot el que no funciona prou bé. 

Si al terapeuta, en algun cas, se’l pot fer còmplice d’un fracàs, és precisament per una cosa que jo diria que potser toca amb el que ha dit aquesta senyora, no ho sé, no? És per acceptar un adult no motivat o un nen no motivat; que l’han portat allà, allò si us plau, per força, i això no es pot fer mai.

És a dir, que en una circumstància d’aquestes, de no voluntat, caldria deixar-ho per un altre moment, o per una altra època? 

Sí, sí, sí, i esperar, el que en diríem, una demanda autèntica; i no una demanda teledirigida per l’escola, per un metge o pels mateixos pares. 

És a dir, una psicoteràpia no es compra; en el cas de pares i fills, hi han de col·laborar; i en el cas de l’adult, doncs, molt més, ho ha de voler ell; no perquè, per exemple, un metge li digui vostè ha de fer això, si ell no se sent prou motivat; i això és una de les coses que nosaltres sí que preguntem. 

És a dir, la motivació és bàsica perquè la cosa funcioni; no fracassa amb la motivació? 

És a dir, tenir consciència de què no és feliç, tenir consciència de què les coses no funcionen, i tenir consciència de què un se’n vol sortir, no? A llavors, això no fracassa. El que passa és que, de vegades, fent psicoteràpia, com tot, té els seus límits; perquè es treballa amb el material de la realitat, i sobretot amb la vida conscient. 

Estem explicant com funciona i per què serveix la psicoteràpia psicoanalítica. I, esclar, com tot en aquest món, deu tenir els seus límits; és a dir, és possible que en moltes ocasions quedi curta, no sigui necessària i calgui una altra cosa; és aquí quan entra a funcionar o caldria que entrés a funcionar la psicoanàlisi? 

Doncs sí; si apareixen pertorbacions més antigues, llavors cal recórrer, diríem, a un tractament amb més profunditat, que seria la psicoanàlisi; perquè el treball psicoanalític evoca angoixes històricament antigues que han tornat a sortir sota l’aparença de conflictes recents.

La psicoteràpia psicoanalítica ajuda a sortir d’una crisi aguda desencadenada per una situació ocasional, i això jo penso que és molt. És en aquest moment quan es pot veure que potser això, aquesta psicoteràpia, és insuficient i llavors cal recórrer a la psicoanàlisi. 

Perquè la psicoanàlisi escolta l’inconscient i fa comprendre el què del nostre passat ha format com una barrera inconscient, que la sola bona voluntat no pot superar en absolut.

O sigui, podríem dir que si hi ha problemes molt antics, o que es repeteixen molt sovint, o que hi ha sempre un ambient molt crispat o molt problemàtic, és quan caldria recórrer a la psicoanàlisi? 

Sí, sí, i en aquesta situació està molt bé, perquè no decideixen començar ni la persona, ni el psicoanalista, per dir-ho d’alguna manera, sinó els dos junts, no? 

Perquè hi ha una cosa important que cal dir i que s’ha de saber: per fer una psicoanàlisi cal disposar de temps, cal disposar amb què pagar-ho, i calen saber les responsabilitats a les quals es compromet cadascú, el psicoanalista i la persona que hi va.

Jo diria que de vegades la psicoanàlisi és un camí feixuc, perquè és molt dur moltes vegades assumir amb lucidesa, la pròpia responsabilitat que tots hi tenim en la vida nostra; perquè ens agrada molt dir per què em va passar allò, per què a l’altre, etcètera, etcètera. I no s’ha de confondre, això que quedi molt clar, qualsevol psicoteràpia amb la psicoanàlisi. 

Els tractaments que tenen per base l’escolta de l’inconscient, sigui psicoanàlisi, sigui psicoteràpia psicoanalítica, treballen, repeteixo, amb les fantasies, amb les transferències, amb els somnis, i només les poden fer els professionals psicoanalitzats; siguin psicòlegs o siguin metges, perquè la formació en psicoanàlisi és exactament la mateixa.

El psicoanàlista s’ha de sotmetre a una psicoanàlisi personal durant molts anys i després fer la formació que hi corre paral·lela. 

L’única diferència de vegades és el nombre de sessions setmanals entre psicoteràpia psicoanalítica i psicoanàlisi. 

Podríem especificar, doncs, potser què vol dir reeducació, perquè si estem parlant de psicoteràpia psicoanalítica i de psicoanàlisi; potser en moltes ocasions podria aquí haver-hi algun tipus de confusió amb reeducació; o potser hi ha vegades que es fa junt, i llavors per això hi ha una mica de dubtes.

I també m’agrada que em facis aquesta pregunta, perquè jo penso que entre el públic hi ha molta confusió, es confon moltes vegades. 

A veure, una reeducació es tracta de recuperar una funció perduda, o una funció de la qual el subjecte ja no gosa servir-se’n. És per això que de vegades fracassen reeducacions del llenguatge, de la motricitat, perquè jo diria que s’ha volgut lligar el carro davant dels bous. De vegades, si una reeducació fracassa, vol dir que abans havia d’haver estat precedida per una psicoteràpia. 

Llavors, quan cal una reeducació, o quan calen les dues coses alhora, o una cosa abans que l’altra? 

La reeducació és una tècnica molt precisa que va dirigida vers una dificultat instrumental, només instrumental; per exemple, un nen que no parla bé amb la seva boca, però que s’expressa molt bé gesticulant, amb les mans, amb els ulls, que juga bé, que és viu, que vol comunicar-se amb paraules i que no ho aconsegueix, necessita una reeducació.

Passa que les reeducacions de la paraula, psicomotricitat, lectura, ortografia, etcètera, etcètera. Els bons reeducadors de vegades s’adonen que al cap d’un temps arriben a una fase que ja és com una mena de topall. Llavors, és quan de vegades haurien de dir, i de fet ho diuen a molts pares, que el nen necessita una psicoteràpia psicoanalítica; però ja dic, s’hauria d’haver començat moltes vegades abans. És a dir, primer una cosa i després l’altra. 

De totes maneres, no són en absolut incompatibles, es poden fer alhora; i inclús, encara que un nano estigui fent reeducació i després comenci una psicoteràpia alhora, això ho facilitarà molt bé. 

El que és psicoanalític és completament diferent del que són, això, tècniques pedagògiques o els mètodes d’adquisició de certes funcions, però no són contradictoris en absolut.

Al llarg de tota la nostra conversa, la psicòloga Emília Ros ens ha donat unes quantes dades perquè sapiguem què és la psicoanàlisi, què és la psicoteràpia psicoanalítica, ens ha explicat també què és la reeducació; ens ha explicat quin és el paper de les persones que fan o que ajuden als altres a fer aquestes coses; i parlat també una mica de quina és l’actitud de les persones que es volen sotmetre a una psicoteràpia psicoanalítica o a una psicoanàlisi. 

Com a resum, podríem dir, potser, que la clau principal és la voluntat de voler viure millor, o de voler ser feliç, o de voler enfrontar millor les circumstàncies de la nostra vida; podríem dir que aquesta seria la motivació o la clau per obrir aquesta porta.

Sí, la finalitat seria a l’estar bé amb un mateix, i a  l’estar bé amb un mateix seria una mica aquesta finalitat. 

La psicoanàlisi és la psicoanàlisi perquè busca tot el que es repeteix; diríem que no estem bé amb nosaltres mateixos, perquè contínuament repetim comportaments sense adonar-nos-en, no?  

I en aquest, precisament, repetició de comportament, busca quelcom ja viscut el dia a dia des que vam néixer; i la seva òptica no és per la teràpia de les coses actuals.

Per tractar aquestes coses actuals poden ser, com dèiem, les psicoteràpies; però hi ha psicoteràpies que poden ser de recolzament, però no són psicoteràpies psicoanalítiques. 

La psicoanàlisi busca en els orígens això, l’estil de relació que la persona tenim amb els altres; no sé, des de qui va per dir-ho d’alguna manera de perdona-vides, a qui busca constantment que li vagin perdonant la seva, no? 

Mentre el psicoanalista està amb ell; ell es troba, el psicoanalitzat en una relació, diríem, fusional, en un altre lloc; i això el remet necessàriament a aquesta primera relació fusional del nadó amb la seva mare, que ens ha estructurat a tots; sempre hi ha quelcom d’aquest registre en una psicoanàlisi.

És a dir, en un moment donat, l’analista parla en un llenguatge simbòlic que pugui ser comprès per l’analitzat; i aquest parla un llenguatge que els analistes entenen, i que és precisament el llenguatge que ell no s’entén d’ell mateix; i el terapeuta, llavors, li fa comprensible. És a dir, és així com el pacient troba la manera de reequilibrar-se, de ser ell mateix i de tenir unes relacions més felices amb els altres. 

Que aquesta vall no és tant la de llàgrimes, com ens van dir; sinó, precisament, una vall on poden haver-hi llàgrimes, però també hi ha estones molt bones, i jo penso que les hem de buscar i desitjar. 

Emília Ros, gràcies per les explicacions, esperem que hagin estat útils per a tots. Gràcies per l’acompanyament i fins a la setmana que ve. 

A vosaltres. Bon dia.