Descripció
Capítol 1
Vida intrauterina.
Vida intrauterina.
Us volem convidar en aquests moments a la reflexió, tenim per això una bona companyia.
En molts textos antics, des d’Hipòcrates fins a la Bíblia, es troben dades de les influències prenatals. En un passatge de Sant Lluc, Elisabet diu: “perquè així que va sentir la teva salutació, el nen es va moure content dintre meu”.
Malgrat això, el primer home que va assimilar la idea, en totes les dimensions, no va ser ni un sant ni un metge; era un geni, Leonardo da Vinci. Els quaderns de Leonardo da Vinci diuen més sobre les influències prenatals que molts dels textos mèdics més actuals.
La mateixa ànima governa els dos cossos de la mare i del nadó. Les coses desitjades per la mare, molt sovint, queden gravades en el nen en el moment del desig.
Una voluntat, una temença o un dolor mental que la mare sent, tenen més poder sobre el nen que sobre ella i sovint la criatura pot perdre la vida per aquest motiu.
Emília Ros, bon dia. Bon dia.
És força bonic i força interessant el que va escriure Leonardo da Vinci.
Sí, molt bonic i, com sempre, adelantant-se al seu temps.
De tota manera, després de les paraules que va escriure Leonardo da Vinci, hi ha hagut moltes posicions molt diferenciades, no?
Sí, malauradament, perquè fixa’t què va passar que en el segle XVIII; l’home va començar els seus turmentats amors amb la màquina; i les conseqüències, malauradament, les va sentir més que ningú la medicina.
Perquè la medicina, a partir de llavors, va començar a estudiar el cos humà, de la mateixa manera que els nostres nanos analitzen els seus jocs de construcció; és a dir, l’enfermetat era averiguar senzillament què passava i on passava; i per què el que havia de funcionar no ho feia.
L’important només era el que pot ser instantàniament vist, tocat i comprovat.
De tota manera, aquesta visió científica de la malaltia, segurament va alliberar la medicina de les supersticions, que duraven ja més de dos mil·lennis, no?
Sí, és cert, això és veritat, però, també, aquest procés de la medicina, va tornar-se irracional; en el sentit de que es va tornar desconfiada, la medicina, de les coses que no podien sospesar-se, medir-se i observar-se al microscopi; i, és clar, els sentiments i les emocions eren encara indefinits i impertinents; per al món racional, diríem, d’aquesta medicina de precisió.
A principis del nostre segle, però, aquests elements imprecisos van ser reintroduïts en el camp d’aquesta medicina per mitjà de les teories de Freud; el de mostrar aquest, més enllà de tot dubte, que les emocions i els sentiments negatius, com dèiem precisament en l’últim programa que fèiem, influeixen adversament en la salut física; i que una emoció pot crear dolor. I, més encara, una emoció pot crear un canvi físic en l’organisme.
Per alguna raó, els xinesos compten l’edat des del moment de la concepció; i així posen de relleu el que nosaltres no fem, i és la importància que té no sols la formació del cos, sinó la formació de les emocions i la formació de la ment, dintre del sí de la mare.
Els diumenges al matí, la psicòloga Emília Ros ens fa companyia. Proposa als oients temes de reflexió i de consulta. Ja sabeu que, si voleu participar donant la vostra opinió, podeu trucar durant el programa.
Aquest matí volem parlar de la vida pròpia que té el nen abans de néixer. És una qüestió que ha preocupat tot tipus de disciplines humanes, això de la vida pròpia del nen abans de néixer.
Hi ha una vida pròpia real, en la criatura abans de néixer? Una vida, a més a més, de la que li transmet físicament el cos de la mare?
Sí, sí, i precisament gràcies a la nova tecnologia mèdica, de la que la ciència hi disposa; des de finals dels 60, s’ha pogut estudiar el nen, precisament abans de néixer, en el seu hàbitat natural, sense destorbar-lo, perquè això és molt important.
I el que es va descobrir és una visió espectacularment diferent de la vida fetal. Es va veure, i s’ha pogut veure i s’està veient, que el nen intrauterí no és un ésser passiu i sense ment, com explicaven els textos tradicionals de la pediatria; sinó un ésser humà que reacciona, i que a partir del sisè mes, té una activa vida emocional.
El que ens explicaràs, Emília, té la credibilitat que ho dius tu, i els oients saben que mai no dius les coses gratuïtament, però també hi ha informes científics i estudis estadístics d’aquesta qüestió.
Sí, i ho anirem explicant al llarg d’aquest programa i d’altres que farem, parlant d’aquest tema; perquè hi ha una cosa molt curiosa i és que, com passa sovint en el camp de la ciència, aprenem com i per què les coses surten bé; comprenent abans com i per què van fallar.
Amb aquests coneixements, que anirem explicant, mares i pares tenen l’oportunitat incomparable de contribuir a modelar la personalitat del seu fill no nascut.
Poden contribuir-hi d’una manera activa, a la seva felicitat i al seu benestar; no només a l’úter, sinó que aquest benestar repercuteix durant la resta de la seva vida.
És clar, perquè quan es parla dels nens, en el seu període de gestació, només es parla del cos; i potser caldria que ens fixéssim també en la ment.
Es forma en el mateix període de temps la ment d’un nen, és a dir, en el temps de la gestació; ens convertim allà en el que després serem, o com ens convertim en el que serem?
Sí, a veure, el que s’ha descobert és que el nen no nascut, d’entrada, és un ésser conscient, que sent i que recorda.
I que, el que ens ha passat a tots nosaltres abans de néixer, durant els nou mesos d’embaràs de la nostra mare; ha modelat i format la nostra personalitat, les nostres emocions, els nostres impulsos i les nostres ambicions, moltes vegades d’una manera molt significativa.
El paper de la mare és actiu en tota aquesta qüestió?
Sí, actiu i fonamental, perquè forma i guia la personalitat del fill no nascut; i fixa’t que les seves eines són, els seus pensaments i els seus sentiments.
És a dir, però l’important de tot això és que, a diferència de les característiques genètiques en què la mare no hi pot fer res, venen donades; els seus pensaments i els sentiments d’aquesta mare, són controlables i els pot convertir en una força tan positiva com ella desitgi.
Ara bé, això no vol dir que una dona embarassada hagi d’estar tot el dia pensant coses optimistes. Fora postís i artificial, també?
I tant, perquè en un embaràs hi ha de tot: els dubtes, hi ha ansietats, hi ha ambivalència, tot això és normal, que hi hagi, hi ha pors.
El que signifiquen aquests descobriments que avui volem dir, és que una futura mare; disposa, d’una altra manera, d’una manera diferent, d’influir activament i per bé, en el desenvolupament emocional del seu nadó.
Per què no ens en parles de qui va ser el primer descobriment o com es va obrir aquest camí?
A veure… tot va començar pel descobriment del que se’n diu el vincle; que és el primer sistema de comunicació postnatal, mare-fill.
El vincle és l’estreta relació que es dona entre mare i fill, en el període immediatament posterior al part; i que fa, entre altres coses, que s’estimuli en la mare la producció de llet.
I fa, entre altres coses, que s’augmenti en la mare, al veure el seu fill, a l’estar en contacte amb ell; el desig, diríem, de ser molt bona mare, de cuidar-lo molt bé…
I tot això s’estimula quan la mare té el fill entre els seus braços.
I aquest vincle, i això sí que ha estat estadísticament comprovat, dona lloc a nens, en general, emocionalment més estables, a nens físicament més sants i nens intel·lectualment molt més aguts; que nens que hagin estat separats de llurs mares després de néixer, però d’això, concretament, en parlarem específicament en un altre programa.
Ara bé, si tot això que estem dient es va descobrir, es va veure, es donava després de néixer; es va pensar que també es podia donar abans de néixer.
Per què? Sabíem que, les conseqüències de la dieta i l’alcohol i les drogues ingerides per part de la mare tenien una repercussió física en el nen no nascut.
I si sabem, com sabem, també el paper que les emocions tenen sobre la malaltia i la salut; es va deduir, i per aquí es van començar els estudis, que els sentiments de la mare tindrien potencialment un efecte benèfic o malèfic, en el nen abans de néixer.
Emília Ros, avui ens ha proposat una conversa interessant. Quina és la vida d’un nen abans de sortir del ventre de la mare?
Si voleu explicar les vostres experiències o voleu consultar alguna qüestió o donar les vostres opinions, si voleu explicar-nos qualsevol cosa, podeu trucar al telèfon.
Barcelona, bon dia. Hola? Barcelona, bon dia senyora. Bon dia, bon dia. Vostè és una mare?
Oient 1: Sí, una mare que em va costar molt ser-ho, perquè jo tenia molts problemes per poder aconseguir una criatura.
Vaig avortar dues vegades i al final, amb moltes complicacions, vaig aconseguir un fill, que em va néixer de set mesos; i tot l’embaràs me’l vaig passar al llit; amb una intervenció als 4 mesos que va ser un cerclatge.
Bé, el fill va arribar al nano, prematur, però jo em trobo que ara aquest nen meu per corroborar el que diu la doctora; és un nano amb molta por, és un nen molt insegur, tot i que és molt intel·ligent i molt espavilat, però és un nano poc segur de si mateix i aleshores qualsevol cosa li crea angoixa i té por.
I jo penso, que escoltant amb ella m’ho confirma, que pot ser que el meu embaràs va ser de pors, però a tope; perquè és clar set mesos en un llit sense poder-te bellugar, sense poder sortir; només pensant i pensant i pensant: ai Déu meu i què passarà i com anirà; doncs és clar, m’imagino que deu haver fet una gran influència en el nano, no?
Molt bé senyora, doncs suposo que l’Emília Ros ara tindrà alguna cosa per explicar-li. Gràcies per fer-nos companyia i per trucar. Bon dia.
Hi ha una relació estreta entre el funcionament intern d’aquesta criatura, d’aquest noi; i com va viure el seu principi de vida?
Sí, sí, realment el principi de vida abans de néixer.
Sí, sí, el principi de vida aquest, em referia.
És evident que la mare estava… aquesta senyora molt angoixada,,, per aquests dos fills que no havien arribat a terme; i que realment com diu ella i que jo penso que amb molta sensibilitat ella ha detectat; aquesta criatura va estar influïda per aquesta angoixa de la mare, de si arribaria a terme; perquè probablement el que ella pensava era això: arribarà a terme, arribarà a néixer.
És clar diríem que hi havia una angoixa aquí de la por que aquesta criatura, no pogués arribar a viure.
I s’ha transmès absolutament.
I s’ha transmès, perquè precisament hi ha moltes angoixes, molt profundes, que després nosaltres trobem en adults; que de vegades realment comencen ara a tenir explicació, però no tenien una explicació, si no les podem relacionar amb aquestes angoixes transmeses per la mare inconscientment; perquè a veure era una angoixa transmesa, perquè tenia ganes que visqués, però és clar, la por que no arribés, no?
Ella té bastantes raó, penso.
Girona, bon dia. Hola.
Oient 2: Jo volia saber si els nens després de néixer, recorden els sorolls; per exemple, no sé, que més o menys han sentit durant l’embaràs.
Per exemple, jo abans de tenir el nen quan estava embarassada, havia de viatjar, bueno, treballo fora i llavors cada dia havia d’anar i tornar en cotxe, i després també vaig treballar molt amb màquines d’escriure; i jo crec que després d’haver nascut el nen, aquests dos sorolls els hi éren familiars.
Emília: Com ho va notar vostè que li eren familiars, aquests sorolls?
Oient 2: Perquè en el cotxe no deia mai res, no plorava mai, vull dir, es quedava adormit de seguida, i després amb la màquina d’escriure…
Emília: També.
Oient 2: Sí, sempre el notaves que, per exemple estava pendent d’aquest soroll, i que no li era desagradable; voldria saber si és així, si el nen recorda, no ho sé…
Emília: Sí.
Ha quedat claríssim senyora, quants anys té el seu fill ara?
Oient 2: Ara té 4.
I ja li agrada escriure a màquina?
Oient 2: Ui, jejejej, sí.
Una mica. Molt bé, gràcies per fer-nos companyia, ara mateix li comentem, gràcies.
Hi ha memòria dels sorolls?
Sí, hi ha memòria dels sorolls, perquè després quan un dia parlarem precisament de com el nen sent i escolta els sorolls i totes aquestes coses; hi ha una memòria i a més és curiós, i vegin com aquest nen té associat soroll de cotxe, soroll de màquina d’escriure, a cosa bona, a tranquil·litat; de la mateixa manera que té associat el soroll del cor de la mare; perquè el nen dintre de la mare sent molts sorolls, no sols els sorolls de tot el funcionament de la mare, el funcionament del seu estómac; perquè és clar, hi està molt a la vora, el funcionament dels seus intestins; sinó que els sorolls que són més al costat, que la mare diríem, fa servir més, per ell estan associats a una cosa bona.
Potser també perquè la senyora treballava molt a gust, perquè suposo que li devia agradar…
A veure, ella podia…, no ho sabem si li agradava molt o poc escriure a màquina; però el que sí que és segur, és que ella esperava molt a gust al seu fill i aquesta és la cosa; que a l’esperar-lo a gust, tot el que ella feia, estava bé; i per ell està associat, a la sensació transmesa per la seva mare, del gust de què vingués al món.
Barcelona, bon dia. Hola? Bon dia.
Oient 3: Si bé, jo, no es tracta de cap criatura, perque no n’he tingut, però el que si he tingut és molta angoixa, degut a diversos problemes i al meu temperament; i la meva pregunta era també a veure, si una angoixa ja, de tant temps, de tant temps, qualsevol cosa m’afecta; si podria… si això és a base perquè de pastilles ja n’he pres, però no he anat mai a cap psicoterapeuta, potser fora convenient, però quan es té una cosa hi ha tan crònica, tan arrelada…
Vostè se’n recorda de coses, o possibles coses d’aquestes que estem comentant, de si quan era petita?
Emília: Vostè es recorda d’una nena angoixada quan era petita?
Oient 2: Sí, ja la meva mare era una mica pessimista de temperament; i jo de petita ja angoixada, qualsevol cosa massa sensible, tot m’afectava molt; i ara degut a molta cosa, he tingut el que diuen un trastorn somàtic, o sigui que he tingut, per exemple, dolor, artrosi, que no se me’n va; i diuen que podria ser també d’angoixes.
Emília: Sí, cert, el que jo li recomanaria senyora és que realment vostè em diu que fa molt de temps i que això, doncs potser…; però sí que si vostè fa una bona psicoteràpia; les coses li poden desaparèixer molt, jo no sé si del tot, però sí alleujar-li molt.
Ara bé, en funció, la psicoteràpia haurà de ser molt més llarga, durar molt més temps, en funció dels anys que fa que això li està durant a vostè, però sí que li pot donar molt bon resultat.
Gràcies senyora per fer-nos companyia i per trucar.
Fins ara Emília ens han parlat les mares, però jo penso que el pare és una part important en l’origen de la vida.
Emília: Bé, és clar, en l’origen…(riures).
Com a mínim el 50%. De totes maneres, amb tot això de la vida, aquesta vida que es transmet, independentment de la vida física, de suport que dona la mare; quin paper fa el pare en tot això? Com es vincula la seva figura a aquesta vida que té una criatura abans de néixer?
Mira, el paper del pare és importantíssim, és vital; el que passa és que per ignorància, fins ara, i jo penso que d’una manera molt grollera, s’havia excloït el pare, de tot el procés de l’embaràs.
Mira, per la dona embarassada, la relació amb un home carinyós i sensible, és absolutament essencial; perquè llavors, a aquesta dona li dona aquest amor de l’home, un sistema constant de recolzament emocional, que ella el necessita molt, i que evidentment rep el seu nadó.
El pare és importantíssim que torni a ocupar el seu legítim lloc en l’embaràs de la dona; del que per desgràcia, ha estat excloït per la medicina, bé, bé quasi fins ara, no?
I aquestes, podríem dir, noves idees d’on han sortit?
Mira, aquestes noves idees que dius tu, que no són tan noves, ni de bon tros; però mira, han sortit de molts països importants que es prenen aquestes coses molt seriosament; de laboratoris dels Estats Units, del Canadà d’Anglaterra, de França, de Suècia, d’Alemanya, d’Àustria, de Nova Zelanda, de Suïssa.
Tot això que jo estic aquí dient, és com una recopilació, i el que direm en propers programes, de tot el que s’ha estudiat els últims vint anys i que ho han fet investigadors, molt calladament i a poc a poc; però que han anat dibuixant una perspectiva espectacularment nova dels fetus, del naixement i de la primera etapa de la vida.
A veure, de tot això que ens estàs explicant, penso que queda molt clar que el nen, abans de néixer, és un ésser que sent.
Ui, i tant, i és molt més conscient, receptiu i carinyós, del que mai s’hauria pensat; i per això, és que durant el seu naixement, que també en parlarem un dia molt detalladament, necessita una assistència molt més sensible, molt més nutritiva i molt més humana de la que rep en l’actualitat.
Ja fa anys, bastants anys, que l’obstetre francès Fréd´érick Leboyer, que és l’autor d’un llibre que es titula “El naixement sense violència”; ha estat defensant aferrissadament, que els mètodes del naixement siguin més delicats.
Doncs bé, tot el que s’ha experimentat fins ara, expliquen i confirmen absolutament això.
O sigui, vol dir d’alguna forma, que els nens a l’hora de néixer són conscients de com neixen?
Sí, sí, i senten la tendresa i senten la delicadesa, i senten el tracte suau; i respon, i això és molt important de la mateixa manera que sent.
Ara, naturalment, respon d’una manera molt diferent a les llums potents, a les senyals elèctriques i a l’atmosfera freda i tan impersonal que tan sovint s’associa a una sala de parts.
Però a veure, el sentiment o la consciència d’un nen, en el moment de néixer, és com la d’un adult?
No, una criatura no pot comprendre els matisos de significat que nosaltres podem donar a una paraula, a un gest; però, i això sí, és sensible als matisos emocionals, excepcionalment subtils.
Pot, no sols, reaccionar davant de l’amor o l’odi, sinó que inclús reacciona davant de la indiferència i l’ambigüitat.
Ara, no se sap encara, quan les cèl·lules cerebrals adquireixen aquesta capacitat; però si el que es coneix amb vertadera autoritat, perquè ha estat confirmat per estudis fisiològics, neurològics, bioquímics i psicològics; és el que fa referència al període que va des del sisè mes d’embaràs en endavant.
Fixa’t, en aquest sentit, en el sisè mes, el nadó és un ésser humà fascinant: pot recordar, pot sentir en el sentit d’escoltar i pot aprendre; un nen no nascut, el que podríem dir és que és un aprenent velocíssim.
Ens pots comentar algun experiment, que suposo que tens recopilat.
Sí, mira es va ensenyar a 16 nadons intrauterins, a reaccionar a una sensació de vibració, molt suau, donant petades.
Normalment, davant una sensació d’aquest tipus que és molt suau, un fetus no reacciona mai, està quiet, no fa res.
I l’experiment va ser el següent, van exposar a diverses mares amb soroll fort, que feia reaccionar al fetus, donant petades; el soroll, es feia a poca distància de la mare i es controlaven les reaccions dels nens a través d’uns sensors, que estaven col·locats en l’abdomen de la mare.
Més tard, els investigadors van introduir la vibració; cada nen era exposat a aquesta vibració, després que es produís el soroll vora la mare. Doncs bé, després de diverses exposicions, l’associació entre vibració i petades, es va tornar automàtica en la ment de les criatures, que petalejaven inclús quan la vibració s’aplicava sense soroll.
Aquest estudi, que és un estudi de reflexos condicionats, demostra una, només una, de les maneres en què les característiques i els trets de la personalitat comencen a formar-se dintre l’úter.
Així, es formen els nostres gustos, les nostres manies, moltes de les nostres pors, les nostres fòbies, també moltes vegades són parcialment un producte d’un aprenentatge condicionat.
Jo penso que ens hauries de donar un exemple, més concret d’un aprenentatge d’aquest tipus, d’una cosa d’aquestes, una afició, una fòbia… Mira, a veure, per exemple, l’ansietat.
Els investigadors van pensar, què pot provocar a un nen intrauterí, l’origen d’una ansietat profundament arrelada i a llarg termini.
Una possibilitat és que la mare fumi; i en un extraordinari estudi realitzat ja fa anys pel doctor Michael Liebermann, es va demostrar que un nen es mou emocionalment, i això estava mesurat amb l’acceleració dels batecs del cor del nen; cada vegada que la seva mare pensa en fumar una cigarreta.
És a dir, no necessita ni portar-se’l als llavis, no necessita ni encendre un llumí; la sola idea de fumar, serveix per alterar el nen.
Però un nen abans de néixer, és a dir, un fetus, pot saber o pensar o intuir que la seva mare està fumant o vol fumar?
No, però és que té associada l’experiència de fumar de la seva mare, amb la desagradable sensació que provoca en ell, la disminució d’oxigen a la seva sang; perquè el tabac, redueix el contingut d’oxigen de la sang materna, que passa a través de la placenta i això llença al fetus a un estat crònic d’incertesa i de por, perquè el fetus no sap quan tornarà a passar allò, tan angoixant per ell.
Aquesta situació, el pot fer durant tota la seva vida, un ésser humà profundament angoixat.
O sigui que és alguna cosa més que perjudici físic, això del fumar, a les dones embarassades.
I tant.
Però això no ho expliquen veus, a les campanyes de lluita anti-tabac, durant l’embaràs?
Sí, perquè el que diuen és: oh!, els nens neixen més petits; però el que no diuen és precisament això, que és el més important; perquè que un nen neixi més primet o menys, doncs mira, no passa res i després ja es pot engreixar, ja té solució.
Ara aquesta angoixa, arrelada des del si de la seva mare, sí que és una angoixa que li serà molt difícil de treure’s.
La Garriga, bon dia. Bon dia. Digui’m, digui’m.
Oient 4: Bé, jo em trobo en el meu cas, que estic esperant una criatura; i llavors m’interassava moltíssim, fins el punt que busco receptes, que cal fer? A veure, li has de parlar, l’has de tocar, no ho sé, li has de posar música música, musica tranquil·la.
El que passa és que treballes i de totes maneres sempre vas bastant… jo que sé, tens angoixes i pateixes i llavors penses, ara avui em sortirà molt nerviós o així. És a dir, coses una mica així pràctiques.
Emilia: Sí, pràctiques, ja n’hi direm unes quantes…
Oient 4: I perquè encara hi soc a temps…
Quants mesos està embarassada?
Oient 4: No, ara no, em falten 3 setmanes.
Per tenir el nen?
Oient 4: Sí.
Oh caram, ja està fet això, no?
Emília: De totes maneres, també, primer l’important és en la il·lusió que vostè l’està esperant, això és el més important de tot; i amb la il·lusió que vostè… vostè i el seu marit l’han anat a buscar, no?
Ara bé, sí que per exemple i això ho direm també, sí que per exemple, vostè pot tenir xerradetes amb ell; quan vostè estigui tranquil·la, per això eh? No quan vostè estigui treballant…, bé si vol li pot anar dient coses evidentment, perquè amb el pensament parlem i això es comunica també; però xerradetes en el sentit que vostè parli amb ell i quan vostè estigui tranquil·la a casa seva, doncs, li pugui dir coses.
I digui-li en veu alta, no tingui cap vergonya. Digui-li en veu alta i digui-li tot el que tingui ganes de dir-li; a més, hi ha una cosa molt important, si vostè posa música que a vostè la relaxi, això l’ajudarà molt, i amb ell també l’ajudarà, música relaxant.
I precisament, el que veiem és que hi ha músiques que relaxen els nens, i músiques que els posen molt atabalats. Per exemple, i s’han fet molts experiments, la música que relaxa molt és la música de Vivaldi.
El nadó més agitat, ja pot estar més esvalotat, si se li posa música de Vivaldi, ell al cap d’una estoneta es queda la mar de tranquil.
I el que s’ha experimentat és que precisament si se li posa, parlant de clàssics ara, no parlem del rock ja, però parlant de clàssics, si se li posa música de Beethoven, el nen s’agita molt. Als nadons no els hi agrada la música de Beethoven.
És una nova teoria musical aquesta.
No és una teoria, és una realitat, vull dir, això és una cosa que s’ha experimentat.
Així doncs, parlin-li al nadó, el seu marit i vostè, els dos.
Oient 4: Ah no, també ho fem.
Emília: Parlin-li, toquin-lo a través del vendre, i ja veurà com ell inclús els hi contestarà.
És un nen, ho sap si és un nen?
Oient 4: No, no s’ha vist. No s’ha vist. El que passa és que, per exemple, com que a vegades et fixes, jo què sé, quan es fan proves, jo me’n recordo un dia que hi vaig anar i com que no es veia bé, allò que no et diuen res, però et diuen: ai, això sembla massa petit, això sembla massa gros; que surts súper angoixat i plorant.
És igual serà bonic, sigui nen o nena, ja veurà…
Oient 4: No, no, llavors penses és clar avui, per exemple, clar, diuen no ploris, o no facis això, que això el perjudica; ja n’ets conscient, però hi ha moltes coses que això no les pots controlar.
Emília: No, no, si vostè té ganes de plorar, faci-ho, que tampoc no passa res, eh. Estaria bo que la mare llavors només fos un robot, al servei d’aquella criatura, vostè té les seves emocions; i ja hem dit que no necessàriament, un ha d’estar les 24 hores del dia, pensant coses positives, l’important és l’amor i la il·lusió.
Senyora, gràcies, i que sigui un nen això, o una nena ben bonic. Bon dia. Bon dia.
A Terrassa, qui hi ha? Bon dia. Terrassa, hola. Hola. És una mare? Sí, que parla amb mi? Sí, senyora.
Oient 5: Ah, hola, bon dia. Mira, jo sóc una mare que no vaig poder tenir fills, però amb el meu marit, doncs, vam decidir tenir un nen amb adopció. Sí. I gràcies a Déu, doncs, tinc un nen, que és una preciositat.
Emília: Sí.
Oient 5: Llavors jo pregunto, aquesta criatura, aquests nou mesos, que el va tenir una dona, i dic una dona, no una mare, perquè és la mare soc jo. Emília: Sí, sí. Una dona que només va fer de… De portadora biològica.
Oient 5: Exacte. Sí. Llavors aquest fill meu, això el pot haver influenciat en alguna cosa, el saber, doncs, que s’havia donat que no era ben acceptat? O aquesta… pot tenir alguna angoixa? O pot tenir alguna repercussió, aquest fill meu?
Emília: A veure…
Oient 5: Encara que jo i el meu marit l’adorem?
Emília: Miri, senyora, nosaltres estem dient i parlant dels primers condicionants, que tot ésser humà ens poden condicionar; ara bé, aquests condicionants no són fatals.
A veure, perquè hi ha una cosa molt important, si una dona ha esperat una criatura molt bé, i després, en el moment de néixer, que és allò que dèiem abans del vincle; no l’ha acceptat, no l’ha adoptat, la criatura no funcionarà bé.
És a dir, tota mare, tot fill ben regit, és un fill que ha estat adoptat, per la seva mare biològica o la que no en sigui, això és una altra cosa; però el més important és aquesta adopció, aquest vincle que la mare després estableix, a partir que la criatura neix i més tard. Perquè si no hi ha una adopció continuada de la criatura, la criatura no funciona bé.
És a dir, no pateixi, perquè… Ojalà totes les mares que han parit els seus fills, fossin mares adoptants.
Senyora, el seu nen quants anys té?
Oient 5: Ara en té 3, però penso, Déu meu, és que a mi només me falten 9 mesos, perquè sigui del tot meu, 9 mesos no és res.
Però a veure, vostè li ha dit ja al nen que vostè no ha estat la mare que…
Oient 5: Un cop cada any, diríem. Un cop cada any, fins que el nen faci les seves preguntes, perquè no el volem enganyar.
Emília: molt bé, molt bé.
Oient 5: Quan el nen ja ho sàpiga, ja no se’n parlarà més.
I vostè el va agafar petitet, ha acabat de néixer?
Oient 5: Sí, ha acabat de néixer, gràcies a Déu me’l van poder donar.
Emília: Doncs, estupendo. No es preocupi, que probablement el seu fill, sortirà molt més bé…
Oient 5: Agraeixo la dona que va tenir aquest pensament, perquè gràcies a això la meva família és feliç.
Molt bé. Senyora, li agraïm molt la seva trucada des de Terrassa. Bon dia.
Bon dia. Alella, bon dia. Bon dia. Bon dia, senyora. A veure si som molt breus i tenim temps d’escoltar-la.
Oient 6: Si miri, doncs jo voldria… com que la senyora primera que ha telefonat, que ha dit que s’havia trobat amb uns avortaments i molts problemes, i que el fill era molt insegur.
Doncs jo voldria dir, que jo també em vaig trobar amb tres avortaments primer, amb unes ganes boges de tenir fills. Llavors he tingut la sort de poder-ne tenir quatre.
També em vaig haver d’estar tot el temps ficada al llit, patint de tot, perquè se’m van infectar injeccions, perquè estava carregada de pastilles, d’injeccions, ja no sabíem què fer. Ho vam provar-ho tot, i gràcies a Déu va donar el resultat.
Avui tots quatre fills, n’hi ha dos que tenen la carrera acabada, altres dos, que un fa el cou i està també pensant en carrera, l’altre que també està a mig fer una altra carrera; i vull dir que gràcies a Déu, han sortit molt bé, i deuen tenir la inseguretat i les coses pròpies de cadascú; però jo penso que potser també jo l’alegria, perquè jo he sigut una persona, gràcies a Déu, molt optimista sempre.
Sí. Llavors, doncs, dins d’estar molt deprimida, perquè estan sempre al llit, n’estàs molt, doncs mai havia perdut l’esperança, i sempre vaig pensar que si Déu vol, i no ho sé, vaig pensar que sí, i ho desitjava tant; que jo penso doncs que potser això també em va ajudar, i per això potser doncs també, no ho sé, jo els veig bé, vaja, com…
Sí. Li agraïm molt, senyora, la seva trucada des de Alella i el seu testimoni.
La senyora s’ha fet el diagnòstic sola, no? Era la seva voluntat, no?
Sí, exactament. I a més hi ha una cosa important, i ho hem de tenir en compte, que cada persona reaccionem d’una manera diferent davant de les coses adverses; i segons la sensibilitat, la història personal de cada un, aquestes coses, doncs, ho rebem d’una manera o d’una altra.
I aquesta senyora, evidentment, ho rebia tot, encara que era advers, molt bé.
Suposo, Emília Ros, que dintre de l’úter passen moltes coses maques, independentment d’aquestes angoixes de les quals hem fet referència.
Sí, és clar, ja en parlarem també un altre dia, no volem deixar les mares angoixades ara per això.
M’agradaria parlar de les coses maques i, a més a més, de tot això, d’aquest record dels sons; és a dir, aquestes coses que hi senten els nens, perquè és un tema apassionant, una qüestió específica molt interessant, que podem deixar per la setmana pròxima.
Sí, sí, l’aprendrem, però realment, a dintre de l’úter, s’aprenen moltes coses maques.
Per exemple, hi ha una cosa molt bonica que s’aprèn; que és l’estil de parlar de cada un, perquè l’acoblem a l’estil de la nostra mare. Ja en parlarem a propers programes.
Doncs, fantàstic. Tenim, doncs, una cita. És a dir, la nostra forma de parlar també s’aprèn de les mares i dels pares. Fantàstic. Abans de néixer, això?
Abans.
Molt bé, doncs ja ho saben. Tenen una cita amb l’Emília Ros d’aquí un parell de setmanes.
Gràcies per les seves trucades i demanem disculpes a totes aquelles persones que volien comunicar amb nosaltres i explicar-nos les seves experiències; i que no ho han pogut fer per una pura qüestió de temps.
De tota manera, tindrem l’oportunitat una altra setmana de parlar amb l’Emília Ros. Gràcies.
Capítol 2
Psicología prenatal.
Psicología prenatal.
La setmana passada vam rebre moltes trucades telefòniques; de dones que ens explicaven la seva experiència com a mares i com a filles.
Avui, com sempre, voldríem establir contacte amb els nostres oients; per això, com sempre que ens acompanya l’Emília Ros, us invitem a trucar, si voleu participar a la nostra conversa amb la psicòloga.
Bon dia, Emília, benvinguda. Bon dia, gràcies. Podem parlar en aquests moments ja: de la psicologia prenatal?
Jo penso que sí, sí, sí.
I precisament a causa d’aquesta psicologia prenatal, les coses que nosaltres explicàvem i que continuem explicant avui i encara en programes vinents, jo penso que reben per fi la consideració científica que realment mereixen.
Mira, la majoria dels seus practicants treballen al camp de l’obstetrícia i de la psicologia clínica. I aquestes descobertes, a més, són molt importants per al caire a eminentment pràctic d’aquestes investigacions; perquè és una cosa comprovada que gràcies a aquests coneixements s’han pogut rescatar a mils de nens de debilitants trastorns emocionals.
Segons les converses que teníem l’altre dia amb els nostres oients, doncs no sé, cal potser fer la pregunta de si hi ha moltes persones en realitat que han quedat marcades per experiències prenatals o del moment de néixer.
I que a més siguin conscients que això és així, vull dir, s’adonen que és una experiència viscuda abans de sortir de la mare?
No, no, no. La majoria no se n’adonen, evidentment; i per això, precisament, estem parlant totes aquestes coses perquè les persones es recapacitin una mica; perquè potser molts dels trastorns, físics i emocionals, només poden explicar-se realment, pel que va passar en l’úter de la mare i, de vegades, durant el naixement. Tot el que sabem pot evitar moltes d’aquestes coses.
Ara, hi ha una cosa important, i és que això no vol dir que qualsevol trastorn emocional tingui el seu origen en la nostra vida uterina. Perquè hi ha una cosa important, i és que la vida no és estàtica; tot el que ens passa i sentim des que naixem i durant tota la vida ens influeix i ens altera.
Ara bé, és important, molt important, recalcar que els aconteixements, ens afecten d’una manera molt diferent en les primeres etapes de la nostra vida. Perquè, què passa? Una persona adulta, ha tingut ja molt de temps a desenvolupar defenses i respostes davant, mira, les situacions estressants que se li presenten. I pot, de vegades, suavitzar l’impacte de coses que li passen.
I un nadó abans de néixer, no. Les coses que l’afecten ho fan de manera directa. És per això que és tan important que les emocions maternes es graven tan profundament en la nostra psique i la seva força segueix sent tan poderosa en nosaltres durant tota la vida.
O sigui, conèixer totes aquestes teories ens pot ajudar?
Sí, molt ens pot ajudar. Ens pot ajudar i ens pot ajudar a identificar i prevenir l’origen de greus problemes de la nostra personalitat.
No sé, una cosa molt senzilla, els investigadors varen suposar, per exemple, que l’activitat fetal és freqüentment un signe d’ansietat; i varen pensar que potser els fetus que més es movien dintre de la mare, podrien ser els nens després més angoixats.
I realment això és el que es va comprovar. Els nadons que més es movien a l’úter, després fent un seguiment durant molt temps d’aquests nens, es va veure que eren nens molts més angoixats que els nens que, per exemple, eren nens que estaven molt tranquil·lets allà dintre i es movien poc.
O sigui, amb totes aquestes coses que saben, o amb aquests coneixements, es pot preveure, d’alguna forma, el comportament d’un nen en el seu futur com a adult.
No, tampoc no és exactament així; perquè passa una cosa, que és possible que una teràpia a temps d’aquests pares, quan el nen és molt petit, el nen que està, diríem, malament; una carrera gratificant d’aquesta persona d’adult; que aquesta persona, quan sigui gran, estableixi unes bones relacions de parella; el fet de que la paternitat, o una psicoteràpia d’aquesta persona a temps; poden contrarestar part d’aquestes ansietats que s’hagin tret des del naixement.
El tema interessa i la prova és que les trucades han començat a arribar.
Cardedeu, bon dia. Bon dia. Hola, bon dia. Digui. Em dic Jacint. Digui, Jacint.
Oient 1: Jo em dedico professionalment a la psicoteràpia i treballo bàsicament sobre el trauma del naixement i també sobre els problemes produïts durant l’embaràs i primer any de vida, inclús també el moment de la concepció.
I quan l’altre dia una persona va trucar dient que tenia angoixes i que potser podia ser del seu naixement, doncs vaig pensar que jo havia de trucar.
Presentadora: Doncs li agraeixo molt. M’agradaria que ens expliquessis, Jacint, si aquesta feina que tu fas, la fas d’una forma particular individual o dintre d’algun tipus d’organització clínica o grup de metges.
Oient 1: Mira, jo la faig en el meu despatx particular, però estic en contacte amb altres persones que també fem el mateix. I darrerament, en cosa d’un any, hem fundat una associació que ens dediquem, bàsicament, a treballar sobre el trauma del naixement.
Bé, això fa 5 anys que es coneix a Espanya. Jo fa 4 anys que ho conec. Va començar a València i, bé, en l’àmbit mundial es coneix potser de fa 25 anys, 30 anys, màxim.(publicat el 1990).
I s’ha anat estenent a través de persones que s’ho han anat dient els uns als altres, diguem, per dir-ho d’una manera.
És important perquè, una de les coses que tu has dit, perquè si a moltes persones els sorprèn que es parli de la violència, de la vida abans de néixer, i de la violència del naixement, encara és més fort, suposo, sentir la frase que tu has dit, la violència en el moment de la concepció. Sí?
Com es pot comprovar això? És a dir, quina mena d’estudis feu per arribar a la conclusió que una persona ha estat concebuda amb violència?
Oient 1: Mira, em fas una pregunta que…
Jo sé que és difícil, no? Però, així, una orientació perquè sabem exactament… o una mica així resumit; quin tipus d’investigacions o quin tipus de preguntes li feu a les persones que us consulten?
Oient 1: Mira, jo, cadascú de nosaltres tenim el nostre estil personal, tot i que hi ha com una guia, no? Jo, el meu estil personal; jo el que faig a les persones, els dic: mireu, abans de començar les sessions, primer informeu-vos del vostre naixement, parleu amb qui sigui, inclús hi ha gent que va al mateix hospital on va néixer i recullin la informació que poden.
També els demano que facin fantasia del seu propi naixement; perquè penso que en la ment no solament compta l’objectivitat, sinó també tota la part subjectiva.
I, aleshores, inclús els demano que ells imaginin com devia ser la seva concepció; si no és possible, més o menys, saber-la parlant amb els pares, tot i que a vegades, tampoc un no s’atreveix a parlar-ho.
Emília: És clar, però hi ha dues coses diferents aquí importants. Tu parles de violència en el moment del naixement i violència en el moment de la concepció.
La violència en el moment del naixement jo crec que afecta més que res, no tant en els pares, sinó en el mitjà en què neix la criatura.
En el mitjà, en el sentit de llums potents, focus, fredor, separació del nen de la mare, etc. etc.
I és molt difícil averiguar la violència en el moment de la concepció; perquè passa, i tu deus saber molt bé, que als pares quan se’ls hi pregunten coses d’aquest tipus: tot és normal, tot va anar bé, etc.
A excepció de casos en què, per exemple, la relació de parella ja sigui molt dolenta, hi hagi baralles, etc., o el pare sigui un alcohòlic i llavors s’hagi produït la concepció, en una nit realment violenta o un dia, o en un moment violent d’aquest home o d’aquesta dona també.
Però és clar, potser són dues coses una mica diferents. De totes maneres, aquí un dia en parlarem d’aquí un parell o tres de programes, concretament només del naixement i d’aquesta violència dels naixements i de com es fan.
O sigui, si per cas et podem convidar, Jacint.
Oient 1: Jo el que m’agradaria, si em deixeu un minut més, una persona que ara tinc en sessions que referent al seva de concepció; ella, després dels estudis que va fer, va arribar a la conclusió que els seus pares no la van desitjar, no en el sentit de no estimar-la; sinó que ella, la seva mare, havia tingut dos avortaments i els metges havien dit que, degut a com estava la seva matriu, difícilment podria tenir més fills; i aleshores feien les relacions sexuals sense cap idea prèvia de tenir fills.
I de repent se la van trobar. I per tant, aquesta concepció d’alguna forma ha partit de la base de no desitjar o de no esperar un fill. I això també afecta.
Emília: També afecta, sí, evidentment.
Oient 1: Ara tinc un cas així, per això ara se m’ha ocorregut. Ja us dic, per telèfon és difícil que us ho pugui explicar.
Molt bé. Doncs no pengis, deixes les teves dades i ens posarem en contacte per un pròxim programa, d’acord? Molt bé, gràcies.
Gràcies, bon dia. Badalona, bon dia. Hola? Badalona? Tenim una trucada de Badalona.
Bon dia. Ara sí, perdó. Digui, senyora, digui.
Oient 2: Hola. A veure la doctora, que li explicaré un problema.
En principi no estem aquí per explicar problemes.
Oient 2: No, no, explicar un problema, explicar un cas. No, no, a veure què li sembla amb ella.
Escolti, miri, jo estic embarassada. Pero els primers tres mesos de l’embaràs, han sigut molt dolents amb el meu marit, han sigut molts problemes.
I fins i tot he arribat a dir que no desitjava la meva filla. Vull dir, ha sigut un odi, un odi que he tingut. Vull dir, que ara se m’ha passat, els problemes s’han arreglat. Vostè vol dir que al crio pot influir-li això?
No, si vostè ha fet aquesta rectificació tan bonica…
No, no, va ser… No per culpa… Vull dir, entengui’m…
Emília: No, no, no.
Oient 2: Vaig arribar a dir coses molt dolentes, vull dir…
Emília: Sí, però miri, és el que dèiem abans. La vida realment no és una cosa que es para. La vida no és estàtica, la vida és dinàmica.
I evidentment, si van haver-hi uns rebutjos de vostè, pels problemes que siguin; vostè els pot compensar sobradíssimament, amb aquests mesos que falta d’embaràs, a part que totes les coses que estem dient aquí i totes les investigacions que s’han fet fins ara, van a partir del sisè mes.
Llavors, vostè pot, evidentment, compensar moltes coses ara i moltíssimes després. O sigui que tranquil·la i no es preocupi. Tranquil·la.
Vostè ha parlat de la seva filla. Sap que serà una nena?
Oient 2: Sí, no, perquè jo tinc més de 35 anys i m’han fet una prova, ara no me’n recordo com se diu. Llavors, saps segur si el nen esta bo. Llavors, se segur que és una nena. Em feia molta il·lusió, però han sigut uns problemes que no tenien res a veure amb el fill.
No tenien relació amb el fill.
Oient 2: No, però clar, vull dir, influïen, perquè eren diners, era econòmic, i clar, tot això influeix, no? I van ser uns problemes molt, molt grossos, molt grossos.
Jo vaig arribar a dir unes coses fins i tot al meu marit, que després s’ha aclarit tot, però clar, jo només penso: ai, pobra criatura, mira que sí arriba a tenir un trauma, que ella no té culpa i no puc viure.
Ja li he trucat diverses vegades, però mai l’agafen; i avui, de seguida dic, truco, a veure què.
Emília: Tranquil·la, que vostè ho pot compensar sobradíssimament.
D’acord, senyora, li agraïm la seva trucada. I que tingui una nena ben bonica. Gràcies.
Priorat. Bon dia. Bon dia. Digui, senyora.
Oient 3: Escolti, jo li volia dir que estic completament d’acord amb el que diu la senyora aquesta.
I l’altre dia vaig seguir molt el programa aquest i ja no vaig poder trucar; o sigui, estava la línia col·lapsada i no vaig poder de cap manera.
I avui?
Oient 3: Avui he sigut la primera, una de les primeres; almenys fa mitja hora que m’espero al meu telèfon aquí.
Escolti, jo el que li volia dir és que l’experiència que tinc jo de quan esperava el meu nen; és que cada dia, cada dia, de bon de matí i quan tocava el despertador, ell ho sentia a dintre.
Emília: Sí.
Oient 3: Jo notava que ell se despertava i s’estirava.
Emília: Sí, sí.
Oient 3: I feia aquesta sensació. Ara el nen és completament igual, és un coet igual, matiner i tot d’aquesta manera.
El que li volia dir és que estic completament d’acord amb el que diu vostè, que les sensacions ja es matenen totes dins de la mare.
Emília: Miri, precisament és una cosa molt curiosa, perquè una de les investigacions que es van fer; és que tots els fills de mares matineres després durant tota la seva vida, ´es gent que li agrada matinar i que, molt bé, s’aixeca d’hora.
Tots els fills de mares noctàmbules són persones que després els agrada viure de nit i dormir de dia.
Oient 3: Llavors també recordo molt, que estava de moda aquella cançó del Miguel Rios de “Bienvenidos” i quan sentia aquella cançó es posava a votar.
Emília: Es posava a votar, però es posava a votar perquè d’alguna manera rebia la sensació de vostè, no?
Oient 3: Com si balles. Jo em posava a riure, perquè ara, és que si li posés aquella música balla completament igual.
Emília: Exactament. És que, a més, evidentment ell no sentia el “Bienvenido”. Ell sentia el que vostè sentia quan vostè sentia el “Bienvenido”.
Oient 3: I en la música clàssica ell sí que es relaxava i ara li encanta també. O sigui que totes aquestes sensacions, jo el que li vull dir és que no és res d’allò… És simplement ratificar el que diu vostè, que sí que és veritat.
És a dir, perquè els oients escoltin, que no són teories de la psicòloga sinó de veritat.
Oient 3: No, no, no. Jo ja li he dit al meu marit, jo amb aquesta senyora li he de trucar i li he de ratificar públicament que sí que és veritat, que el que ha estudiat és veritat. Tot el que sap ella, jo per experiència pròpia, també.
Emília: Que és el millor aprenentatge que es fa, la pròpia experiència.
Moltes gràcies, eh? Gràcies, senyora, per trucar-nos des del Priorat. Bon dia.
Bé, doncs avui, amb l’Emília Ros, potser podríem dir que hem de donar principi a una campanya: “dona embarassada, comunica’t amb el teu fill”.
Exactament. Això és una cosa molt maca, i penso que seria un eslògan que s’hauria de posar per tots els cartells de Barcelona i de tot arreu.
Perquè jo he pensat moltes vegades això; imaginem-nos com ens sentiríem nosaltres, si estiguéssim en una habitació sols, durant sis, set o vuit mesos o nou, sense cap estímul, ni emocional ni intel·lectual. Doncs així és com se sent un nen ignorat, dintre de la seva mare.
Les seves necessitats emocionals són, evidentment, més primitives que les nostres, però és real que existeixen. El nen necessita sentir-se estimat i desitjat, igual com nosaltres adults ho necessitem, i potser més.
Per exemple, un estudi que es va fer sobre dones embarassades esquizofrèniques, ens proven d’una manera, però molt eloqüent, els efectes devastadors de l’abandó emocional en l’úter.
Aquestes dones, que no poden comunicar-se amb els seus fills, pel seu propi desequilibri; doncs això marca els nens de per vida.
Aquest, diríem, silenci; aquesta no comunicació, o el caos que té el món intern d’aquestes dones; deixa unes marques profundíssimes en els nadons, de tal manera que moltes vegades es parla ja: de la mare de l’esquizofrènic.
Sí, però de tota manera, penso eh, que sempre hi haurà persones o professionals que buscaran causes físiques, per explicar trastorns emocionals; que no es fixaran en tota aquesta qüestió psicològica.
Sí, mira, és clar, perquè és una cosa menys compromesa i per descomptat i d’entrada molt més còmoda.
Ara, malgrat això, després de realitzar milers d’estudis en dones esquizofrèniques; per precisament intentar comprovar això, i dones també maniacodepressives; es va provar que en el seu sistema sanguini no hi ha cap substància química, absolutament cap ni una, que traspassi el nadó, per al qual aquest després reprodueixi els símptomes.
Ara bé, si la comunicació durant la gestació mare-fill, és una comunicació abundant, una comunicació enriquidora, i sobretot nutritiva en el sentit emocional de la paraula…
No de proteïnes.
No, no de proteïnes, que aquestes també poden fer falta, evidentment, però aquestes ja estan ben cuidades; hi ha moltes possibilitats, per no dir totes, que el nano sigui després un nano robust, sa, i per descomptat feliç.
I aquesta comunicació, que tu estàs comentant, suposo que és per important pel vincle del que parlaves l’altre dia, no?, del vincle que s’estableix entre la mare i el fill.
Sí, perquè és clar, primer es parlava de vincle després de néixer; i en parlarem un dia concretament d’aquest, el dia que parlem de la violència en els naixements; però és que aquest vincle es comença a donar molt abans, perquè tot el que el nen sent, és a través de la seva mare.
No sé, una cosa tan aparentment, diríem, terrenal i neutra, com és el batec del cor de la mare, és pel nen un ritme tranquil·litzador; perquè aquest batec és precisament una de les primeres constel·lacions que ell sent dintre de la seva mare.
Ens parlava l’Emília Ros, la psicòloga que ens acompanya aquest matí, d’aquestes sensacions que rep el nen a través de la seva mare; i jo voldria saber si realment els sentits corporals d’una criatura es desenvolupen, fins al punt del que ens comentava la senyora; el nen sentia, sentia el nen o sentia la mare i li transmetia el nen? Com funciona això?
Sentien una mica els dos.
Per exemple, els sentits corporals es desenvolupen molt abans del que es pensava. Una cosa, una important, no? la vista. La vista del nen es desenvolupa molt lentament, però a partir de la setmana 19 el nen és molt sensible a la llum.
Per exemple, si s’aplica una llum apuntada directament al ventre de la mare, el nen queda corprès; i llavors això se sap perquè el batec del cor del nen comença a fluctuar d’una manera espectacular.
La visió del nen, es diu que els nens no veuen quan neixen i que la visió ve molt després; no és veritat això. La visió del nen no és aguda al moment de néixer, però realment no és veritat que no hi veu; pot diferenciar des del moment que neix, la majoria dels trets de la cara de la seva mare, si està a vora del nen.
I és impressionant un estudi que es va fer i és que els nens a una distància de 2,60 metres, un nen recent nascut pot distingir perfectament el contorn d’un dit.
Passa que els primers dies després de néixer, la deficiència de la visió és deguda al fet que dintre de l’úter el nen no té una perspectiva, no té un camp llarg per mirar i llavors és clar, la seva perspectiva només és d’uns 30 centímetres potser 40 i encara ni arriba.
La pràctica la té de molt a la vora.
Llavors, és clar, quan neix, no sap, diríem encara mirar de lluny.
Llavors, quant a l’oïda, a partir de la setmana 24 el nen sent en tot moment i sent moltes coses, perquè pot sentir molts sorolls. A dintre sent els sorolls dels budells de la seva mare; sent els sorolls de l’estómac de la seva mare mentre fa la digestió, que n’hi ha molts de sorolls. Sent la veu del pare i de la mare i sent el batec del cor de la mare.
Aquest precisament, el soroll del batec del cor de la mare, és el record inconscient que fa que el nadó es calmi. Perquè tots hem fet l’experiència d’agafar un nadó i què fem? No ens n’adonem, però de seguida l’apretem contra el nostre pit si plora; i fixem-nos que sempre l’apretem contra el lloc en què tenim el cor. Mai no l’agafem quasi amb la mà, amb el braç dret, sinó que l’agafem amb el braç esquerre.
I, per exemple, hi ha una cosa molt curiosa i és que a molts nadons els hi agrada molt i s’adormen molt bé amb el tic-tac d’un rellotge. Això els calma moltíssim.
Des de Sants, Barcelona, ens truquen. Hola, bon dia. Digui, senyora.
Oient 4: Jo el que volia dir-li, és que abans heu dit que quan una mare és matinera; o sigui els fills continuen sent matiners perquè ja els hi acostumen així; doncs jo em sembla que sóc l’excepció que ha confirmat la regla. (riures)
Emília: Sempre és així, sempre hi ha les excepcions que les confirmen.
Oient 4: Perquè jo, els meus fills anaven a dormir molt d’hora, que inclús hi havia algú de la família que se’n reia, perquè anaven a dormir amb sol quasi. A les vuit i quarts de nou, a mesura que s’anaven fent més grans, han anat a dormir més tard. Però quan eren petits anaven a dormir molt d’hora i es llevaven d’hora. I ara és tot el contrari, se’n van a dormir tard i es lleven tardíssim.
Quants anys tenen?
Oient 4: 21 i 19.
Emília: I a vostè li agrada la nit o el dia?
Oient 4: Jo el dia. Jo, si pogués, me n’aniria a dormir a les 10.
Què diu ara?
Oient 4: I em llevaria a les 6 del matí. El que passa és que no pots anar a dormir tant d’hora però, si pogués, sí. Tot i amb això, em llevo a les 7 i quart de 8 cada dia.
Escolti, a les 6 vol dir que hi ha carrers?
Oient 4: Que els posen. Llavors els comencen a posar. (riures)
Vostè és una de les que els posen. Molt bé, senyora. Doncs li agraïm també el seu comentari. Gràcies, adéu.
Barcelona, bon dia. Si fa per mi? Sí, senyora. Mira, jo et volia fer una pregunta.
Oient 5: És que jo tinc una filla que el primer part que va tenir va ser una nena. I resulta que aquesta nena va venir molt malament, perquè a l’hora del part portava molta aigua a dins, i la nena va sortir malament. Malament que la vam haver de posar en una incubadora, després la vam haver de portar a la maternitat i fins que se’ns va morir.
Llavors, al cap d’una temporada, la meva nena es va fer moltes proves per veure que havia anat la cosa, com havia anat i llavors va tornar a quedar embarassada. I ha tingut una altra nena, una nena que té 10 anys, però aquesta nena era molt petiteta i sempre tenia por.
Emília: Sempre tenia por?
Oient 5: Estava dormint i es despertava tot exaltada i amb uns plors i amb uns plors, i moltes vegades ens ha dit que sent que la criden: Judit, Judit. (plors). Que la criden.
Emília: Que sent que la criden.
Que ella sent que la criden. La nena es diu Judit?
Oient 5: Sí.
Emília: I quants anys té aquesta nena?
10 anys. Ella és molt sensible, ha quedat com si qualsevol cosa que li dius, ja la fa plorar.
Però això és la nena segona o la nena primera? Emília: La primera va morir.
Oient 5: La primera va morir.
Emília: Llavors, és clar, miri passa que potser la seva filla, quan va quedar embarassada d’aquesta altra nena, va tenir por, de que li passés el mateix que a l’altra. I és clar, d’alguna manera ella va viure amb aquesta angoixa, pensant a veure si aquesta quan neix ens passa tot, vull dir, tot el que li va passar a l’altra.
Oient 5: Jo crec que sí.
Emília: Miri, d’alguna manera el que passa és que la nena inconscientment, ha captat, diríem, aquestes pors de la seva mare.
Oient 5: Ara en el llit ja no plora tant, perquè es fa més grandeta; però quan era més menuda no podia estar sola, havies d’està allà amb ella agafar-la amb la mà, perquè es despertava i plorava…
Emília: Perdoni senyori, aquesta nena sap que se li va morir una germana?
Oient 5: No.
Emília: No; doncs vostès això li haurien d’explicar.
Oient 5: Vaja, em sembla a que la nena no li han explicat res, ja li preguntaré.
Emília: Miri, és clar, això… el que haurien de fer, és la mare, no vostè, sinó la mare de la nena amb la seva filla; tenir una xerrada amb la nena i explicar-li, que ella pensa que quan ella es desperta a la nit i amb aquestes pors, potser és degut a això; que ella va tenir abans una filla, que aquesta filla ella va patir molt, que se li va morir etcètera…
Que l’hi expliqui molt bé, que l’hi expliqui com ella va patir per aquesta filla que se li va morir i com ella va tenir molta por quan l’esperava, que això li passés; perquè passa, potser és molt probable que aquestes pors de la nena li desapareixin, si aquesta mare té aquesta conversa amb aquesta filla, perquè li aclareixi les coses; llavors la nena sabrà d’on venen les coses i probablement la por baixarà.
D’acord senyora, li agraïm que ens hagi trucat Molt bé, gràcies. Bon dia.
Està clar, Emília, que els nens abans de néixer capten les coses, però les paraules les entenen, com les entenem nosaltres?
No, perquè, a veure, les paraules estan més enllà de la comprensió del nen, però sí que entenen el to amb què se li diuen; inclús, com deia la senyora que ha parlat el primer, se li pot amb un nen no nascut ensenyar música i crear-li un interès musical.
Jo penso, no sé si un dia ho vaig explicar aquí, però és una anècdota molt bonica del director de l’Orquestra Simfònica d’Ontario, Boris Brot, i ell ho va explicar en una entrevista a la televisió; que ell deia que la música havia format part d’ell, des d’abans de néixer; i se’n va adonar perquè un dia, sent molt jove, a l’interpretar certes peces, li semblava que ja les a sabia abans d’haver-les llegit.
Dirigia una partitura i de sobte, la part del violoncel tota li venia al cap; i això un dia ho va comentar amb la seva mare, que era violoncel·lista professional; i quan li va dir quines peces eren, el misteri va quedar aclarit; totes les partitures que ell coneixia abans d’haver-les vist, eren les que la mare havia tocat mentre esperava el seu naixement.
I precisament, coses d’aquestes també les expliquen l’Arthur Rubinstein i en Menuhin, expliquen coses d’aquestes .
Sí, jo del Menuhin he llegit.
Sí, i jo aprofito per tornar a dir que als nens, abans de néixer, els agraden molt la música de Vivaldi i de Mozart, i que no els hi agraden als nens, perquè s’han fet moltes proves Brahms i Beethoven; que el rock, quan el senten, els posa molt malament, comencen a patalejar, els angoixen molt, es tornen com molt violents a dintre de la mare. I també no poden suportar, i els sobte molt i els fa molt mal, el compàs dels tambors.
Però els nens tenen memòria, també?
No exactament, però, una cosa important i és que les empremtes de la memòria, comencen a formar-se en el nostre cervell cap al sisè o setè mes d’embaràs.
Una anècdota molt bonica, d’una mare nord-americana que havia viscut el seu embaràs i el seu part al Canadà; i va trobar un dia la seva nena de dos anys, sentada a terra i anava repetint: inspira, expira, inspira, expira.
Ella va pensar: oh quina cosa més estranya, aquestes paraules les deu haver sentit a la televisió. Aquestes eren les paraules del part sense dolor del doctor Lamas, però ella en aquells moments vivia als Estats Units, i als Estats Units aquestes paraules no es feien servir, per fer aquest mètode, se’n feien servir unes altres, però no exactament aquestes; però sí que eren les que es feien servir al Canadà, que era on ella havia tingut la nena.
Llavors es va adonar que la nena havia sentit i memoritzat les paraules, mentre s’estava preparant per néixer…
És increïble, no?
Sí, i hi ha una cosa molt important, en els més recents estudis neurològics, ens indiquen amb tota precisió, en quin moment apareix la consciència; el doctor Dominick Púrpura que és el cap d’estudis sobre el cervell, de l’Institut Nacional de la Salut dels Estats Units; situa el començament de la consciència, entre les setmanes 28 i 32, és a dir, entre el 7è i el 8è mes d’embaràs; doncs en aquest moment tots els circuits cerebrals estan ja tan desenvolupats com en un nadó que acaba de néixer.
I una cosa interessantíssima, és que a partir del 8è mes, les proves cerebrals comencen a enregistrar les ones que es diuen REM, que són les ones que corresponen a les que tenim els adults quan somiem.
Bé, tenim més trucades telefòniques i pocs minuts en realitat. Olot, bon dia! Sí senyor, bon dia, benvingut.
Oient 6: Jo estava esmorzant i he sentit el que esteu dient, i no he pogut deixar de trucar.
No ha pogut resistir la temptació.
Oient 6: No he pogut resistir la temptació, només per dir, que no vull fer cap pregunta ni res, que quan es parla a través d’un mitjà de comunicació, on milers de persones estan sentint, s’ha de ser molt rigorós; i em sembla que bé, només volia dir que quan un mitjà de comunicació, parla d’un estudi s’ha fet un estudi que ha dit això, s’haurien de dir quin és aquest estudi, perquè, bé, estudis n’hi ha de molta mena…
Emília: Sí, estan a la disposició de vostè, el que passa és que si haguéssim d’anar dient on s’ha fet, qui l’ha fet la bibliografia i tot, hauríem d’estar tota l’estona, i realment el temps ens empeny; llavors les coses es procuren dir amb el màxim de rigor, però també amb el màxim de senzillesa perquè si no és impossible que tinguem prou temps.
Jo de tota manera li voldria dir una cosa, que aquesta emissora quan contracta un professional perquè expliqui coses, intenta ser rigorós i evidentment no contracta qualsevol; i hem de donar per avançat que els estudis als quals consulta la psicòloga, que en aquests moments està amb nosaltres; per nosaltres tenen tota la seguretat de la certesa i de la rigorositat.
Oient 6: No ho poso pas en qüestió, només em sembla que bueno, hi ha estudis i estudis, i per si per vostè un estudi pot ser té molta credibilitat, potser per un altre no; i llavors miri, és igual que quan un llegeix un llibre, hi ha molta gent que quan veu una paraula escrita, aquesta paraula és veritat, doncs amb mitjans de comunicació passa una cosa semblant, quan es diu per la ràdio o per la televisió, això és veritat; i moltes vegades no és així, llavors vull dir només, no cal a cada moment que es pronuncia que la paraula d’aquest estudi és tal, sinó bé, donar les fonts resumides i punt.
És el que li hem dit no podem estar donant fons de tot el que estem dient, perquè llavors necessitem tres hores, una per explicar i dues per donar les fonts.
El que passa és que el que hi ha és una honradesa per part de qui està parlant, en el sentit que aquests estudis vistos per a mi, mereixen tota la credibilitat; llavors, és clar, el que no es pot fer és estar en una cosa i en una altra.
Per una altra banda, a mi sí que m’agradaria dir-li que en cap moment des d’aquest micròfon s’està pontificant estem donant una informació, i les persones que estan escoltant, poden creure-s’ho o no creure-s’ho; en principi estem donant unes dades, sobre les quals les persones interessades poden investigar, pensar, meditar o simplement rebutjar-les; de totes maneres li agraïm molt la seva puntualització, gràcies per trucar-nos i per escoltar-nos bon dia.
Barcelona, bon dia. Hola, bon dia. Digui senyora.
Oient 7: Jo trucava perquè heu estat comentant abans que el nen ja quan era dins la mare ja té oïda i tal; i després heu fet tot el comentari aquest referent a la música, jo és que concretament sóc mestra de música, i aleshores quan estava embarassada, clar donava classes, evidentment el nen ara té encara no 3 mesos; i hi havia concretament una cançó, que a mi m’agradava molt, vull dir en qualsevol moment que havia de cantar o així, em sortia aquella cançó; i jo ara, el nen quan va néixer es desesperava molt i es posava a plorar molt, i sense adonar-me’n em posava a cantar aquella cançó i a l’acte callava; vull dir, és una cosa que he pogut experimentar i aleshores em va fer, no sé, em va fer com molta il·lusió; i a més ho segueixo fent ara i també calla, i el nen està molt alterat o està nerviós o el que sigui, i jo canto qualsevol cançó i el nen, però és que vull dir calla al moment i a més riu; i vull dir, és veritat vull dir, ho he pogut experimentar.
Emília: Clar, perquè està associat al temps en què ell estava tant bé a dintre seu.
Oient 7: bé, jo només volia puntualitzar això, eh. D’acord, li agraïm molt el seu testimoni senyora, bon dia. Sant Boi, bon dia digui’m senyora.
Oient 8: A mi, m’agradaria comentar, bé jo no tinc fills, però la meva germana va tenir una nena i mentre estava embarassada, ella treballava en un psiquiàtric, i tenia molta por perquè li fessin mal les malaltes i tot; llavors la nena ha sortit molt poruga i tot li fa molta por, sent l’ascensor o la porta del passadís i se’n va corrent; i clar, no sabem com fer-li comprendre de què això no li ha de fer por, i ara té dos anys i mig, la meva germana està com preocupada, sí, exacte, està preocupada i nosaltres també; perquè no sabem com fer-li entendre que això no, no li ha de fer por.
Emília: Sí, miri, potser a la seva germana li convindria tenir unes quantes entrevistes amb un professional, perquè pot ser que ella tampoc no hagi acabat de pair totes aquestes pors; és a dir, la nena és molt petita, però en la mida en què la mare es pugui tranquil·litzar, potser la nena també es tranquil·litzarà; és a dir, si aquesta noia va passar tota aquesta por, pot ser que aquesta por, jo no sé si continua treballant allà, o no continua treballant.
Oient 8: Encara treballa.
Emília: Doncs pot ser que aquesta por, aquesta noia, encara la tingui encara que no tan accentuada perquè ja no porta una criatura dintre; però jo sí que li aconsellaria a la mare d’aquesta criatura, si és la seva germana que es faci una psicoteràpia, perquè necessitaria parlar d’aquestes pors i probablement la nena es pot calmar moltíssim; perquè en aquest moment la nena només està sent un ressò, diríem, un símptoma de les pors que està sentint encara aquesta mare i que va sentir.
Gràcies senyora per trucar-nos esperem que pugui solucionar.
Oient 8: Una cosa més, que això de la música que sí que és veritat, perquè a la meva germana i el meu cunyat li agrada molt la música; i la meva neboda és que ha sortit d’allò més ballarina i tot, és veritat.
D’acord, gràcies, bon dia, adéu.
Els sentiments actuen directament sobre el nostre cervell?
Sí, quan una persona sent una emoció, del tipus que sigui, el seu cervell orienta tot l’organisme perquè produeixi una resposta adequada; aquest procés té lloc en la capa externa del cervell, directament sota a l’hipotàlem s’enregistren el conjunt apropiat de sensacions físiques; i a la inversa, quan hi ha sensacions físiques d’entrada, es retorna cap a la persona l’emoció adequada que correspon a aquesta sensació física; per exemple es va fer un estudi, i bé, hem de dir la paraula estudi, no podem dir res més, perquè no tenim temps de dir més coses, a Holanda amb soldats que havien nascut a l’any 1944, any en què per l’ocupació alemanya, les mares embarassades van passar molta gana; la gana, sabem que és una cosa, passar gana que angoixa molt a l’individu; i es va trobar que tots aquests fills, d’aquestes dones que van passar tanta gana, eren nois obesos, és a dir, l’obesitat és un dels símptomes d’angoixa; també l’excessiva secreció neurohormonal d’una embarassada per problemes d’angoixa; per exemple, una mort, una mala relació de parella, pot donar lloc a nens per exemple, poc pes al néixer, trastorns gàstrics i molts problemes de conducta; és a dir, fins al tercer mes d’embaràs, les tensions de la mare poden influir en problemes de tipus físics, però no en l’emocional, perquè el cervell no està encara madur per transmetre aquestes emocions.
Potser hauríem de deixar pendent per la pròxima setmana, el saber si llavors el fetus és com una mena de computadora que ho registra tot.
Exactament, ja ho anirem, ja ho anirem explicant.
Doncs continuarem amb la qüestió amb la psicòloga Emília Ros; gràcies a totes aquelles persones que ens han trucat per donar-nos el seu testimoni, per fer una consulta, per exposar els seus dubtes intentarem complaure aquest oient que vol saber les fonts en alguna ocasió potser sí que podrem fer referència.
Ressenyes
Encara no hi ha ressenyes.