La gelosia. Llibre nº 10

Capítol 1
Què és la gelosia.  

La gelosia, és un estat afectiu caracteritzat per la por de veure’s desposseït del que es té: el poder o l’amor d’una persona. 

Jacques Cardon diu que és el vici de la possessió. 

En un sentit més estricte, s’entén per gelosia el sentiment produït per la por que la persona estimada, prefereixi un altre.

Baudelaire deia que la gelosia és un monstre inflat d’odi i de gargalls. 

Alguns autors creuen que la gelosia és un sentiment universal i innat; per exemple, el sociòleg Lintern, que veu una prova d’aquesta afirmació, en la postura dels indígenes de les Illes Marqueses; allà la llibertat sexual és total, però així i tot els homes manifesten la seva gelosia quan estan borratxos. 

De totes maneres, altres psicosociòlegs pensen el contrari, que la gelosia és un sentiment d’origen cultural; en les societats monogàmiques, l’adulteri només provoca reaccions de gelosia, quan origina inseguretat o afecta la noció del valor personal; això és tràgicament cert en els gelos delirants; la persona, que en sentir-se abandonada i burlada, persegueix amb odi la seva parella estimada; i no dubta desfigurar-la o matar-la. L’arquetip dels gelos és Otel·lo;

Otel·lo és una persona feliç i confiada, però el seu amic Iago li fa pensar que la seva dona l’enganya amb un altre; Otel·lo es transforma, ja no és un ésser noble perquè busca la venjança; embogit, mata la seva dona, Desdèmona. 

El motiu d’aquest assassinat llegendari és la gelosia, és a dir, la por de perdre l’afecte d’una persona, de no ser el preferit, aquell a qui més estima. 

Aquesta tragèdia escrita per William Shakespeare, té molts equivalents en la vida real d’avui a Catalunya; un exemple, del 18 al 20 de setembre, dos crims passionals van commocionar Tarragona; el primer va passar a Sant Jaume d’Enveja, el segon a la urbanització Miami Platja de Montroig; en els dos casos, la gelosia va provocar la mort.

La gelosia és un sentiment molt fort que la majoria de la gent ha sentit alguna vegada; potser per un germà, per un amic, per la dona o el marit. 

Shakespeare va saber retratar molt bé la tragèdia de la gelosia; Otel·lo barreja la gelosia amb altres sentiments: com l’orgull ferit, el sentiment de sentir-se traït i enganyat, el menyspreu per un mateix, la inseguretat… hi ha milers d’Otel·los.

Però què és, en el fons, la gelosia? Com és que hi ha persones que la senten més que les altres? Quan es torna una obsessió? I quin paper té a la nostra infantesa? 

Moltes preguntes giren al voltant de la gelosia; avui, amb la psicòloga Emília Ros, intentarem trobar la solució. Bon dia, Emília Ros. Bon dia. Vols dir que la gent no té gaire clar, exactament, què és la gelosia? 

No ho sé, si ho tenen gaire clar; el que passa és que normalment ho senten, i de vegades s’ho amaguen.

Hi ha moltes coses barrejades, com dèiem nosaltres, segurament, amb el sentiment de la gelosia, moltes coses paral·leles a la gelosia. 

Moltes coses paral·leles, però que en definitiva van a parar totes… una mica al mateix lloc; i és la por de perdre, precisament, l’amor d’una persona de la qual nosaltres estem depenent, afectivament. 

Podríem dir que aquesta és la definició, la definició de gelosia. 

Sí, i aquesta persona la vivim com absolutament necessària, per a la nostra vida afectiva.

No sé si la primera gelosia que sentim és la de quan som petits; vull dir, quan som petits… 

Sí, i més petits, i més petits.

Molt bé. Podríem començar per aquí i demanar als oients que ajudin una mica, que col·laborin amb nosaltres; i ens expliquin si se’n recorden dels gelos que ells tenien dels seus germans, o dels gelos, o de la gelosia, millor dit, de la gelosia, que tenien els seus germans d’ells, quan eren petits petits. 

Volem saber si recordeu la gelosia que teníeu dels vostres germans quan éreu petits; o si evoqueu així d’una forma més clara, la gelosia que els vostres germans tenien de vosaltres. 

Sabadell, bon dia. Bon dia. Què tal? Bé. Qui tenia gelosia, els seus germans o vostè? 

Oient 1: No, no, és una filla meva.

Presentadora: Una filla seva? 

Oient 1: Sí, miri, jo en tinc dues de filles; i es porten set anys, una de l’altra. Sí. I la gran… miri, la gran ja té vint-i-cinc anys i són uns gelos tan grans que té; a veure si això pot ser normal o… 

Presentadora: La gran de la segona? 

Oient 1: La gran de la segona, la petita. 

Molt bé. Molt bé, doncs ho comentem. Gràcies, senyora, per la trucada. Tarragona, bon dia. Hola, bon dia. Què tal? Molt bé. Qui tenia gelosia, els seus germans o vostè? 

Oient 2: Un germà, som tres noies i un noi. Sí. I en contra del que pugui pensar la majoria de gent, que no ho entenien; era el noi el que tenia gelosia de les noies, perquè li semblava que la diferència era a favor de les noies. 

A veure, el noi era el gran, el mitjà, el petit? El mig, diguéssim.

Oient 2: El mig, diguéssim, el segon. Sí.

I de quina manera tenia gelosia? A veure, em podria explicar un detallet? 

Oient 2: Miri, un dels detalls me’n recordo en vida de la meva mare; parlo ja de molts anys, la meva mare és morta fa anys ja. 

A veure, perdoni una cosa; i aquest germà tenia gelosia de totes les germanes o de les germanes que el seguien amb ell, o de la que la precedia? 

Oient 2: No, no, no, en general de totes. 

Presentadora: Del clan de les noies, jajaja. 

Oient 2: Sí, se sentia completament discriminat; i voldria saber la causa d’això, quan realment és que no és cert; perquè, al contrari, precisament per ser l’únic noi, la meva mare era algo gros el que sentia per ell, no? 

Presentadora: Molt bé. Doncs li agraïm que ens ho hagi volgut explicar; de totes maneres, volem recordar als nostres oients que no podem fer un diagnòstic aquí dels motius de la gelosia. Estem intentant saber… avui ho explicarem, explicarem una mica coses que provoquen la gelosia, o l’origen o conseqüències. 

Una mica perquè tots entenguem què ha passat amb nosaltres, amb els nostres germans o amb les nostres parelles; no ho sé, tot això, no? 

Perquè passa que potser aquest noi, com ha dit la presentadora, se sentia una mica com, entre un clan de dones, no? I potser se sentia com molt abatut, no? No ho sabem.

A més, hi ha una cosa important; la gelosia, com tots els sentiments, no és com, diríem, ha passat a fora; sinó com aquella persona, amb virtut de la seva història, ho viu, allò. 

És a dir, objectivament, pot no haver-hi hagut tracte discriminatori, però hi ha alguna raó que fa que aquella persona s’hagi sentit d’aquesta manera; però, és clar, és una raó personal, de vegades, íntima; de vegades és externa, però de vegades pot ser interna.

El Guinardó, bon dia. Hola, que és a mi? Sí, senyora. Hola, bon dia.

Oient 3: Jo trucava precisament per tot el contrari, que no sé si és normal. O sigui, jo tinc una germana set anys més petita que jo i no he tingut mai gelos d’ella; encara que la gent deia que sí, que havia de tenir gelos. Aleshores, jo tinc tres fills i mai han tingut gelos l’un de l’altre; jo pregunto si això és normal? 

Presentadora: Molt bé, doncs també ho comentarem. Moltes gràcies. L’absència de gelosia. Exacte. Molt bé, moltes gràcies. Moltes gràcies. Adeu, bon dia. 

Lloret de Mar, hola, bon dia. Hola, bon dia. La gelosia, qui la té? 

Oient 4: Jo l’he tingut fins… bé, ara tinc vint-i-set anys; però fins als divuit anys que em vaig casar, recordo sempre haver tingut gelos dels meus germans, que són bessons. 

Presentadora: Sí, que són més petits o més grans? 

Oient 4: Són més petits, tenen tres anys menys que jo. Llavors els vaig patir molt els gelos, a més, de petita no me’n recordo, de petita no me’n recordo, no; però ja de gran, vull dir, sembla que no pots fer res i que ho sents; és un sentiment que tens i que em va marxar, doncs, quan em vaig casar; però encara inclús hi ha detalls amb els meus pares, que encara hi ha alguna cosa dintre meu que em dol, no ho sé, un sentiment raro… 

Que fa aquella mena de picor, no? 

Oient 4: Sí, i llavors jo vaig a tindre… tinc un nen de tres anys i n’haig de tindre un altre; i és la por que tinc que ell, arribi a sentir tot el que he sentit durant tants anys, perquè és que a part no hi pots fer res. 

Presentadora: Per què no ens explica, si pot, o si té ganes; per què no ens explica com definiria vostè tot això de la gelosia? Perquè sembla que tothom ho sap, però… 

Oient 4: No sé, és que és… 

Presentadora: Què tenia de la seva germana? 

Oient 4: És un sentiment desagradable, eh?

Per què aquests bessons eren dos nens? 

Oient 4: Dos nens, dos nens. 

Eren dos nens, és clar, devien fer molta il·lusió a casa seva, no? 

Oient 4: No sé si va ser això, o no; no sé, perquè que tots els nens tinguin gelos de petitons, vull dir, quan arriba un altre és normal, no? Perquè li treuen el lloc, i més si són dos. 

Sí, exactament, com va passar amb vostè. 

Oient 4: Conforme et vas fent madur, i ho veus, o sigui, que tens dotze anys, tretze anys, dius: ostres, per què tinc gelos; i que no puguis fer res, i que aquest sentiment el tinguis, no? Encara que t’ho proposis, et surt; inclús ara en tinc vint-i-set anys, i encara hi ha coses que… jo crec que els tindré sempre.

És clar, perquè… i aquí hi havia una cosa; primer, la seva mare, amb dos, es devia haver de dedicar moltíssim en ells, no? 

Oient 4: Clar…

Llavors, d’alguna manera, vostè, independentment de què havien vingut uns nous germanets, es devia sentir una mica raconada; i per una altra banda, vostè diu que perquè encara els té; i és potser perquè aquest gelos, aquesta gelosia que vostè, doncs, sent, potser no l’ha poguda parlar prou, treballar prou, reconèixer-la prou, no? 

Oient 4: No ho sé, si jo l’he reconegut sempre. 

Sí, sí, de cap, no? 

Oient 4: Sí, clar, però de cor no. Exactament. 

Oient 4: Llavors m’agradaria saber com he d’enfocar en el meu fill, perquè té un caràcter molt similar a mi, perquè no pateixi; és clar, perquè s’ho agafi de la millor manera possible.

Presentadora: Ara en parlarem. Doncs gràcies per la seva companyia i que vagi bé la criatura. 

Diferents mostres de gelosia; de fet, hi ha un punt que comentava la senyora de Sabadell, la germana gran de la petita; i la petita de la gran? És a dir, tothom té gelosia? 

No, la petita de la gran és enveja, que ho explicarem… una mica més tard, no? Però la gelosia sempre és, allò en què intervenen tres persones; és a dir, la persona que sent la gelosia, la persona de la qual la sent i la persona que teòricament dona l’amor en una i no li dona l’amor en l’altra; o a l’altra li sembla que no li dona l’amor. 

Molt bé, però tothom en té, de gelosia. 

Sí, tothom, perquè a ningú ens agrada que ens treguin un lloc; que aquesta gelosia, sigui una gelosia més manifestada o menys, és a dir, jo diria, d’alguna manera, sigui una gelosia més reprimida o menys, és una altra cosa; 

però tots, absolutament totes les criatures, quan els hi neix un germanet, senten gelosia; és més, sospitem d’alguna manera, malfiem-nos d’una criatura que aparentment no sent gelosia.

Passa que llavors aquella criatura el que vol, és que ha detectat d’alguna manera, que no pot treure aquests sentiments, que no els pot manifestar, i llavors procura amagar-los; perquè, una altra vegada té por de perdre l’amor del pare o de la mare, si es posa rabiós o manifesta el que sent; que les criatures ho manifesten de moltes i diferents maneres. 

Per exemple, les criatures, el que fan moltes, quan són una mica petites, petites de vegades, i no tan petites; és que ho manifesten fent com regressions a estadis anteriors, del seu desenvolupament; per exemple, tornen a voler que els agafin a coll, no corren amb aquella alegria per la casa, de vegades al parlar quequegen, la gana se’ls hi torna capriciosa, ara en tenen, ara no, la perden; hi ha nens que segons l’edat tornen a voler un biberó i de vegades encara que siguin grans, quan veuen que l’altre en pren; molts, moltíssims es tornen a fer pipí; és a dir, de vegades hi ha nens que la seva gelosia potser no la manifesten agredint el petit o volent-lo agredir o dient no l’estimo; però fent totes aquestes coses que ens estan denotant que sí, que allà ja està passant alguna cosa. 

Llavors una mica com fer prevenció, hauríem d’explicar, relacionant també amb la trucada de la senyora del Guinardó; és a dir, com una mare que ha de tenir una altra criatura, preveu que el grandet, encara que sigui molt petit, sempre es diu el gran i és petit; doncs no pateixi aquest sentiment de gelosia.

A veure, hi ha una senyora que ens ha trucat, que n’esperava un, però per les que l’esperen, jo els diria una cosa; que la mare, el que ha de fer, abans de néixer la criatura, tenir els ulls ben oberts, però sense idees preconcebudes; per veure com reaccionarà el seu fill davant de l’arribada del germà, a veure com, a l’expectativa, no? Ara farà això, farà allò; no, a veure què fa aquesta criatura en actitud de renyar.   

Ara, que reaccionarà segur amb gelosia, si la mare està atenta a observar-ho; perquè és clar, de vegades és allò de: eh, que és maco, eh, que l’estimes, fes-li un petó; i ja està, aquell nano ja està computant que “al tanto”, que aquí manen, això. 

Llavors, aquest aguait, no? A veure com es manifestarà, i observar-lo molt bé, però mai censurar-lo. 

Perquè no li podem dir a una criatura o que notem que té gelosia: ets molt dolent tens gelosia del teu germà petit, que és tan petit, i tu ets gran; la història del gran… 

Sí, sí, la història, perquè els adults, d’alguna manera, pensen que el nen pensa i sent com si fos un adult, i no és veritat, no? 

A més, no se li pot dir a un nen: que ets dolent, perquè és mentida, no es tracta d’això. Dir-li això és dir-li quelcom que no és veritat. 

Un nen que té gelosia, i tots, si hem tingut germans, hem sentit gelosia, i que ho manifesta; no és un nen dolent, és un nen, senzillament, que està patint.

I llavors, com s’ha de tractar? Què s’ha de fer amb aquesta criatura? 

Bé, i quan el nano es posa d’aquesta manera, el que s’ha de fer és no enfrontar-se amb la criatura; se l’ha de deixar viure la seva reacció; si fa rebequeries, que en faci, si està més trist, si diu que… 

És a dir, d’alguna manera, d’entrada: eh que l’estimes, el nen; no, no se l’ha d’obligar a dir-li res. 

Ara, mai no s’ha d’emetre cap judici sobre la seva maldat. 

Ara, hi ha una cosa que sí que es pot fer, i cada mare ho pot fer al seu estil i manera, que quan es vegi que el nen està inquiet, que està gelós, que està per allà fent coses estranyes; sí que es pot dir en veu alta, fent com un comentari, no dirigit a ningú, dir: pobre Joan, si el nano es diu Joan és igual, no és d’estranyar, no, des que va néixer, suposem, en Pere, la vida està ben capgirada per ell, res era com abans, és natural que el nostre Joan ja ni sàpiga què ha de fer; perquè realment és una situació que el nano no sap què ha de fer.

Clar l’ha d’aprendre, no? És tota de nou. 

I, per exemple, el petit, quan se li fan gràcies i cosetes, s’ha d’intentar que no hi sigui l’altre al davant, o no cal? 

No, no, no; que la mare atengui al seu nadó naturalment, tranquil·lament davant de l’altre, i que li faci tots els gestos maternals que ella vulgui, quan li dona de mamar, quan el canvia… 

Ara bé, hi ha una cosa que va molt bé, i és que, mentre està fent això, si el gran, per dir-ho entre cometes, està per allà al davant, pot fer judicis desfavorables del nadó: per exemple, pot dir… 

Perquè els nens tenen, no orelles, tenen un radar superfiníssim, sobretot el que diuen els adults. 

I el que sí que li pot dir és, pot dir: mira, en Pere, el petit suposem que es diu Pere, i suposem que el gran es diu Joan, per anar una mica de pressa, sempre tan admirat, i malgrat això, no serveix per a res, només serveix per dormir, per menjar, per embrutar… que tonta és la gent que l’admira tant, com si un nadó fos una cosa tan interessant, i les mares, que tontes que són, estimar una coseta que no serveix per a res, que només fa caca, fa pipi, que són com un paquetet, que ploren. 

Si poden dir aquestes paraules, diríem, desfavorables pel nadó, l’altre se sent tranquil, no li fan cap mal al nadó, perquè la mare, mentrestant, l’està atenent bé, li està fent caricietes, li està fent tot el que li ha de fer; i ajuda molt al gran, perquè la mare, diríem, està sent com l’alter ego del seu fill, que està allà escoltant, està posant paraules justes sobre el sofriment del seu nen, perquè és això el que sent el nen; pensa quina porqueria, un nen tan petit, i tothom li fa cas i no serveix per a res.

I llavors això el nen el consola molt, perquè el nen no ho sap dir, no ho sap expressar, només sap que pateix; com deia abans aquella noia, només sap que s’ho passa malament, però no sap concretament el perquè. 

Però de vegades això pot no ser la solució, perquè pot continuar la criatura, donant l’espectacle, com s’acostuma a dir. 

Sí, però a veure, és clar, aquí no podem estar explicant totes les variables de casos de gelosies; estem donant una solució, diríem, global, perquè cada un ho apliqui; però una cosa que es pot fer si el “nano” té ganes d’agredir l’altre o té moltes rabietes, per exemple; es pot comprar un nino tipus nadó i sense regalar-li amb ell per res, no dir: mira, t’hem comprat això perquè tu juguis; no. 

Comprar-li el nino, se li deixa per allà a casa amb un racó, sense fer cas, i llavors observar què fa el germà gran amb això, perquè potser serà la manera de descarregar; i moltes vegades és així, li donarà patades a aquell nino, jo què sé, li faci el que vulgui; però és la manera de descarregar les coses que ell sent, i, a més, ningú li pot dir: oh, que ets dolent, què li fas, a ningú; mira, és un nino, ja està. 

I de vegades passa això, que quan les mares diuen aquestes coses de que el nadó no serveix per res, que és un paquetet, que no sé què; de vegades ens trobem que el gran llavors és al revés, li diu a la mare: no, no, no és veritat que no serveix per res, és molt maco.

I llavors, si el nano diu aquesta cosa, una cosa que ajuda molt llavors li pot dir: a tu et sembla això? Doncs realment ets un bon germà, i prou. 

És a dir, que s’han de permetre els sentiments agressius a les criatures.

I tant, el que passa és que moltes vegades som els grans, als que ens costa aguantar aquests sentiments agressius, no? Ens costa molt tolerar-los, i el que passa és això. 

Però, com que és normal que els nens tinguin gelos; el que és més bo de tot, és que se’ls hi permeti aquesta exteriorització, si no és molt perillosa; perquè el nen està obligat a lluitar contra un sentiment de culpabilitat, que llavors, d’alguna manera, se li va inculcant. 

Els instints agressius, quan no s’expressen, i això és molt important, no per això es transformen; com ens deia aquella noia que ens ha trucat abans: bé, soc gran i de vegades encara sento… Potser aquesta noia que ens ha trucat, no li van permetre expressar, fer pataletes o el que sigui; sinó que el que fan aquests sentiments agressius, que al nen no se li permet expressar, és concentrar-se encara més, i de vegades, doncs, poden durar tota la vida.

Jo recordo el cas de dos senyors que tenien quasi setanta anys, ben bé, tenien uns gelos l’un de l’altre; i els expressaven, doncs, si un regalava en els fills de l’altre, no sé, per Nadal qualsevol cosa, llavors l’altre regalava als fills del contrari una cosa millor; i era una cosa terrible. 

És que són uns gelos que aquestes dues persones… Es moriran amb ells, no? Per què? Perquè no es van treballar aquests gelos.

De totes maneres, aquesta feina que fan ara les mares que esperen criatures, de preparar els seus fills quan ha de venir un germà, ajuda o no? 

Sí que ajuda, però, al “tanto” com els hi diem que vindrà el germà? Per què, bé, com se’ls hi diu? Doncs mira, tindràs un germanet, vindrà un nen i podràs jugar amb ell i riureu i etcètera, etcètera. 

Què passa amb el nano? Que arriba aquest nen i no es troba amb res del que li han explicat; perquè si un nen té, per exemple, dos, tres anys, quatre, aquell nen s’imagina que el germà serà com ell, que jugarà com ell i que serà tan gran com ell. 

Llavors, què passa? Una cosa és el que se li diu i una altra és la representació imaginada que el nen fa del que naixerà, i això contrastat amb la presència real, quan arriba allà un nen petit, això, aquesta coseta que no serveix per res; en l’espai de la vida quotidiana del germà gran són dues coses absolutament diferents. 

I la criatura es troba a veure: passa una mica igual que els pares; i amb això potser m’explicaré més bé, quan han de tenir el primer fill: oh, que bé que tindrem una criatura, quina il·lusió, etcètera; però una cosa és la representació del fill i el que ells s’imaginen que serà aquell fill i la criança; i una altra cosa, és quan arriba el fill i es troben amb la realitat de cada dia. I tots els primers pares t’ho diuen: oh, és clar, no em pensava que era això, em pensava que era una altra cosa. Doncs igual, al nen li han explicat que tindrà un germà, etcètera; i el nen diu: doncs no és això el que em van dir, és una altra cosa. I a més es veu una forma molt menys evolucionada i això el trasbalsa. 

Llavors, el que s’ha de fer és assistir, comprendre i estimar-lo molt durant tot aquest procés regulador; i és important, torno a dir, que els adults no modifiquin el seu comportament cap al petitó; i a més això ajuda el nano gran, encara que mostri uns gelos, perquè s’acostuma a veure que les coses diríem, no és el rei absolut, bé, que és relatiu; i això el va ensenyant per la vida.

I si aquesta gelosia que estem comentant, realment no es tracta d’aquesta forma que ens estàs explicant i aquesta gelosia és renyada i ets dolent, això que comentàvem abans, quina conseqüència té pel futur de la persona? 

Doncs, mira, hi tornem al que ens han dit una mica aquestes persones que ens han trucat, que els arrosseguem tota la vida aquests gelos; i que llavors, i el que és pitjor, es manifesten en la nostra vida d’adults, en el treball, en les amistats, en l’amor. I poden ser, quan es donen situacions diríem semblants, que ens recordin aquella situació inconscientment, que aquests gelos són, diríem, reviscuts una altra vegada i actuats.

I és una mica, i a llavors la persona està com aquella assignatura que no va aprovar mai; diríem, els manifesta amb un que de vegades no té cap culpa i és clar, de vegades d’aquí ve el conflicte. 

Hola? Bon dia.

Oient 5: Doncs jo voldria fer una pregunta, si us plau.

Presentadora: Endavant, sí. 

Oient 5: Tinc una nena de disset mesos i m’agradaria saber si és possible que d’alguna manera tingui gelos del seu germanet de tres mesos. 

Presentadora: Molt bé, de totes maneres la pregunta és si vostè ha tingut gelosia, o la seva parella, de vostè, sense motius.

Oient 5: Bé, no. No. No, no, no, no és el meu cas.

Presentadora: Ni el de la seva parella? Oient 5: No, tampoc, crec que no. Escolti, jo voldria preguntar-li, aquesta nena fa alguna cosa que a vostè la faci sospitar d’això? 

Oient 5: Ah, no, no, no. És que únicament, clar, ella just ara comença a dir algunes paraules, però molt poqueta cosa. Aleshores, jo no sé si pot haver-hi alguna manifestació que jo no sé captar, que sigui el reflex d’aquests gelos. 

De tenir-ne en pot tenir, ara vostè, observi-la. De tenir-ne, sí.

Oient 5: Els canvis d’actitud que vostè deia, clar, és que quan va néixer en tenia només 14. En tenia 15 o 14. Catorze mesos.

Sí, però ho senten, d’alguna manera, els nens. 

De totes maneres, és el que ens ha dit la psicòloga Emília Rosa, és l’observació de la mare la que li pot donar la solució. 

Sàpiga que és possible que en tingui, observi-la.

Figueres, bon dia. Bon dia. 

Oient 6: Jo també truco per la gelosia dels nens.

Presentadora: És que estàvem intentant passar a un altre estadi, però vaja, endavant, digui, digui. 

Oient 6: Jo tinc una nena que ara farà un any i un nen que ara farà vint-i-set mesos. I fins ara el nen ha estat molt afectuós amb la nena, ha estat agressiu algunes vegades, però bé, no? I el nen des dels vint mesos que va a la guarderia. 

I fa dues setmanes que jo noto que a casa està molt bé, molt relaxat i molt tranquil; i coincideix que a la guarderia està molt agressiu, pica molt als nens i es baralla molt amb ells. Ha canviat la conducta, l’ha canviat al revés.

Llavors, clar, m’agradaria saber com poder canalitzar aquesta agressivitat cap a un altre lloc, no? Que no la manifesti tant amb els altres nens de la guarderia i així d’una manera menys perjudicial, no? 

Presentadora: Molt bé, doncs ja agraïm molt el comentari. Li podem donar algun tipus de solució? 

A veure, el nen està fent, diríem, alguna cosa normal amb ell, perquè pateix i té, diríem, molta agressivitat de dintre, i és clar, l’està traient allà, diríem, on la pot treure. 

Això seria qüestió de que vostè pogués parlar i comentar amb el seu fill, fent vostè de veu d’ell, no? De com ell se sent.

Però ell, el que faci a la guarderia, diríem, és conseqüència d’això que vostè ha observat; de què és veritat, que la criatura se sent gelosa, i potser, no ho sé, jo és que, és clar, ara, dit així, tan de pressa és molt difícil… 

Presentadora: Un diagnòstic és molt difícil. 

Sense saber concretament pas per pas, perquè a aquesta edat un mes és molt important i no sabem les manifestacions d’aquest nen, quan li va néixer la germaneta, què va fer, com es va portar i tot. Seria qüestió de tenir una llarga xerrada i poder-ne parlar d’això.

Lleida, bon dia. Hola, bon dia. La seva parella ha tingut gelosia de vostè sense motiu? 

Oient 7: Bé, jo també volia fer referència a una criatura… 

Presentadora: Perdonin, però no podem solucionar casos particulars.

És a dir, si vostè vol fer un comentari, que pot donar peu a un comentari genèric, sí, però el cas seu, és molt difícil que li pugui solucionar ningú. Oient 7: No, només era referent a la cria, que és molt agressiva, cara al nen petit. Vull dir, de moment, quan va néixer el nen petit, ho va acceptar molt bé, però ara que ja és una mica més gran, el nen petit té un any, la nena té tres, ella només fa que, diguéssim, agredir-lo amb ell, al nen.

Presentadora: Però, és clar, no li podem… Senyora, vostè ha d’entendre que, des d’aquí, a la psicòloga li és molt difícil que li digui el que vostè ha de fer. 

Nosaltres hem explicat, en general, quina és la conducta de la mare, l’observació i l’atenció al fill gran, però és que no li podem donar una solució específica. Ens ha de perdonar, però no pot fer una consulta des de la ràdio.

Ho lamentem, però no és aquest el cas; les trucades eren en un altre sentit. Barcelona, bon dia. Bon dia, senyoreta. Digui’m. 

Oient 8: Miri, perdoni que encara segueixi amb el primer tema que vostès parlaven, però com que la senyoreta, la psicòloga, ha fet un comentari que m’ha afectat una mica, he cregut convenient poder exposar el meu cas.

Presentadora: Jo li agrairia que entengués que no podem parlar de casos personals. 

Oient 8: No, jo ja soc una senyora gran. Sí, bé, bé, però… Una cosa que va passar a la meva infància. Si ella creu que convenien… 

Presentadora: Jo li agrairia que fos molt breu, perquè miri el rellotge i veurà. 

Oient 8: Perfecte. Miri, jo amb el meu germà… Ara jo soc una senyora que té més de cinquanta anys; amb el meu germà ens portàvem cinc anys. 

Jo era la primera neta, la primera filla, una nena molt mimada i, en fi, molt estimada per tothom. 

Quan ell va néixer era un nen molt maco, tothom va estar per ell, perquè era el primer noi, el primer hereu i llavors, clar, a mi m’estimaven, però a mi em va semblar que ell ocupava un lloc molt més important; i a mi m’havien de donar un biberó a part, un coixinet petit, un xumet, perquè vaig agafar uns cel·los horrorosos.

I la meva mare deia: res, si aquest nen és lleig, tu no et preocupis, tu ets la més maca de casa, a més, amb ell l’estimem, però tu t’estimem més, res, res, és molt lleig, el tirarem a les escombraries a aquest nen.

I un dia, que en aquella època hi havia aquells carros d’escombraries amb la solapa oberta, jo, al dir que volien tirar-lo a les escombraries; doncs, plena de bona fe per ajudar la família, vaig agafar el nen i sort que es van adonar, però jo ja l’anava a llançar. 

Molt lògic, molt coherent i molt natural, amb el que li havien dit, és clar.

Amb el que li havien dit, perdoni, aquí els adults van fallar pertot arreu. 

Oient 8: Sí, sí, sí, me’n faig càrrec.

Per això jo he volgut fer aquest comentari. 

Presentadora: Li agraïm que ens ho hagi fet veure… 

I m’agrada molt que ho hagi dit, molt. Presentadora: Per tornar a remarcar una mica el que estava dient la psicòloga; és a dir, fer de veu de nen, però no fins a l’extrem de dir… 

No, és que en aquest cas els pares van actuar, però molt malament; perquè, precisament, li van dir que el llençarien; doncs la nena que tenia ganes de llençar-lo i que desaparegués, aquesta cosa que amb ella la molestava tant; és que els adults no devien haver dit mai això, precisament; sinó molt al contrari, parlar de què ella patia i de què ella patia perquè tenia aquell germà que estava allà, però, és clar, tot això no l’hi van dir; li deien unes coses, però, és clar, mira, van dir el que van poder, però realment els adults, zero. 

A veure si som capaços de reconduir la conversa, tal com havíem entrat en el problema de la gelosia de la parella; és a dir, saber si realment, sense motius, una parella o una persona té gelosia de la seva parella, sigui vostè el protagonista o la part contrària. 

Barcelona, bon dia. Hola, bon dia. Com anem de gelosia i de parella? 

Oient 9: Sí, jo et trucava precisament per això, no? 

Jo treballava, perquè ara estic cuidant la meva filla, però treballava amb el meu marit, i vam agafar una empleada que professionalment era molt competent; i a mi se m’han creat uns gelos increïbles a través d’aquesta persona, no? 

O sigui, per exemple, quan jo sé que han d’anar a veure un client i hi va ella, per mi és una gelosia constant, no? I ha sigut causa de baralles entre el meu marit i jo, constantment, no? I jo reconec que no tinc raó.

O sigui, quan jo estic tranquil·la i serena, raono amb mi mateixa i dic: és que no tens raó, no? 

Llavors jo intento solucionar-ho, però no, és superior a mi la gelosia que sento amb aquesta persona. 

Llavors, bueno, per això, de fet, trucava, no? 

Presentadora: Molt bé, doncs ho comentem. És a dir, vostè conscientment sap que no hi ha motiu? Oient 9: Crec que no, clar.

Creu que no. 

Oient 9: Crec que no, clar. 

Molt bé. I vostè ha tingut germans? Perdó? Té germans? 

Oient 9: Sí, he tingut un germà petit; i també li he tingut gelos, eh? 

Presentadora: Molt bé, doncs li agraïm molt que hagi comentat amb nosaltres i que ens doni peu a continuar la conversa. Gràcies, senyora.

Seguim a Barcelona. Bon dia. Bon dia.

Què tal? Hola, bon dia. Amb gelosia sense motius o amb motius? 

Oient 10: Jo, en particular, no sóc pas gelós. O sigui, jo el que volia comentar és que jo ara, dintre de poc, em caso, i la meva xicota és super excessivament gelosa, no? 

Presentadora: Super excessivament? Oient 10: Super excessivament.

Ha posat vostè uns qualificatius… 

Presentadora: Però té motius o no té motius, la noia? 

Oient 10: Jo crec que, sincerament, no. Soc bastant noble, soc molt fidel i la respecto tant com puc.

O sigui, el que passa és que jo, doncs, a lo millor em trobo amb una amiga i li comento… Mira, m’he trobat amb aquesta amiga o el que sigui, doncs de seguida ja em surt amb… Ai, quants anys té i de què la coneixes? I on la vas conèixer, si t’agrada, si tal… Sí. En fi, uns gelos, doncs, que… 

Que quasi podríem qualificar d’una mica malaltissos. 

Oient 10: Bueno, ho són. Sóc conscient que ho són, no? 

És conscient de que ho són? 

Oient 10: Sí. El que passa és que m’agradaria, que em poguessin aconsellar de quina manera millor puc tractar-la; i puc evitar, doncs, d’arribar a vegades a certes situacions una mica potser violentes per mi, no? 

Del fet de que a vegades, doncs, he pensat a posar, a vegades, un punt aquí en les nostres relacions, no? Perquè no m’agradaria, doncs, continuar amb un ritme de vida així. A vegades es fa realment dur continuar així.

Presentadora: Molt bé, doncs, ho comentarem. Moltes gràcies per la seva trucada. 

Barcelona, bon dia. Hola, bon dia. Què tal? 

Oient 11: Bé, jo et volia comentar que, vull dir, soc gelosa, però moltíssim, a més, o sigui, soc conscient de que són sense motiu, però no me n’adono i estic regirant les butxaques, regirant carteres, vull dir, sempre buscant alguna cosa i mai trobo res, és clar. 

Vull dir, penso que realment no tinc motius, però em queden… 

No té motius aparents, però per dintre… 

Oient 11: Exacte.

Vostè sent una necessitat de fer tot això. 

Oient 11: Sí, sí, i era el que deia aquest noi, no? Que realment, vull dir, a vegades el meu marit, doncs, diu, doncs, que això no pot ser, no? Perquè el pobre, vull dir, arriba un moment que l’agobio, perquè és que, o sigui, no pot fer absolutament res, i me’l dono com que, doncs, penso, no ho facis, no? I estic una temporada bé, però la que… ja hi tornem, o sigui. Presentadora: És a dir, no ho pot dominar. 

Oient 11: Exacte. 

Presentadora: Molt bé, doncs li agraïm que ens ho hagi explicat; ara ho comentem. 

M’agradaria comentar aquestes dues trucades últimes, que encaixen molt amb els comentaris que volia fer la psicòloga Emília Ros.

Podríem, en principi, diferenciar que hi ha dos tipus de gelosia; la gelosia que té unes causes i que té una raó de ser, la de la criatura que li neix un germà, té una raó.

I també en una parella, si un coqueteja amb un altre, i és una cosa, que no sé: és evident, és descarada, és molt normal, no? 

Però si no hi ha un motiu, la gelosia es pot dir que és malaltissa? 

Sí, a veure, malaltissa no en el sentit de malaltia, com malaltia, per dir-ho d’alguna manera, física, sinó com un, diríem, desordre, no? De tipus emotiu i psicològic, i que és important veure. Aquí hi ha una cosa, realment, aquest tipus de gelosia, que en podríem dir malaltissa, bé, diem malaltissa i així anirem una mica més de pressa, doncs és una gelosia que realment fa malviure; fa molt malviure… 

Els testimonis que hem rebut són en aquest sentit.

Fa molt mal viure a les persones; ´´´és a dir, malviu la persona que està amb el gelós o la gelosa… i sofreix molt el que sent la gelosia. 

Llavors, no es pot arreglar… per més amable que sigui la parella, per més bon comportament que tingui, per més que li vulgui explicar on ha estat cada segon i cada minut del dia; és igual, aquella persona trobarà, diríem, la manera de continuar sentint gelosia. Perquè, de vegades, quan és d’aquest tipus, ja es converteix en el que en diríem, bé, un cert deliri.

És a dir, aquella persona està tot el dia imaginant… què pot fer l’altre, i, evidentment, sempre estarà fent coses que vagin contra ell, que diríem, que li prenguin l’amor d’aquella persona. Llavors, sempre, aquest tipus de gelosia té a veure amb la infantesa, la primeríssima infantesa, i tota la història del que la sent, sempre.

Es pot fer alguna cosa, com deia la senyora: ´és que jo sé que no tinc motiu, però li regiro les butxaques, tinc un impuls a fer-ho. 

Sí, perquè és més fort que ella, és a dir, és un sentiment que s’imposa, a la pròpia raó de l’individu. 

Què es pot fer? Vull dir, segurament hi ha una solució.

Sí, hi ha una solució, ´es llarga; aquesta persona s’ha de posar en una psicoteràpia, però de tipus psicoanalític; perquè, puguin anar, diríem, fent la baixada cap a la seva història, i anar a buscar quins motius hi ha aquí, inconscients, que provoquen tot això.

Evidentment hi ha uns motius, que estan sempre, sempre, lligats amb la història d’aquella persona, sempre. 

I què és el que dèiem abans? Si aquests gelos, no han estat ben treballats de petits en els fills, després, quan són adults, s’actuen; i s’actuen amb la parella, no? 

Però hi ha molts motius que no solament poden ser el naixement d’un germà, sinó molts altres motius, que per la història no ho podem saber, perquè és la història d’un adult, és molt personal, i que llavors aquests motius s’han de veure.

Amb una psicoteràpia que d’alguna manera estigui treballant i endinsant-se en l’inconscient de la persona; si no, conscientment, la persona té… bé, jo no tinc per què, però ho faig. 

Però això pot acabar amb una parella, oi? 

Home, i tant, i tant que pot acabar amb una parella; perquè realment, ja dic, és insuportable per les dues parts.

Pel que sent la gelosia, perquè és insuportable; i per l’altra, perquè és un turment sentir-se espiat… 

Contínuament, és clar. 

Havent d’estar donant tot el dia explicacions de coses, perquè, a més, d’alguna manera, diríem que el que sent la gelosia de qualsevol petit motiu en fa tota una història i troba tota una raó per justificar la seva gelosia.

És clar. 

Hi ha una altra trucada que ens arriba des de Serinyà. Bon dia. Bon dia. Digui, senyora. 

Oient 12: La meva gelosia no és ben bé de… de, com a parella, relació entre parella, com si hi hagués una altra dona. 

Com? És que no l’entenc.

Presentadora: És a dir, vostè creu que sí que hi ha un motiu? 

No, no, no està dient això.

Oient 12: No, no, no estic dient això. 

A veure, primer, d’entrada, vostè vol dir que sent gelosia del seu marit? 

Oient 12: No, és el meu marit que n’ha sentit de mi, però com una espècie de gelosia possessiva, per dir-ho d’alguna manera. 

Tota gelosia és possessiva.

Oient 12: Però jo vaig començar a treballar quan va néixer el petit, al cap de poc temps, no havia treballat mai fora de casa, havia treballat en aquell negoci que havíem tingut.

O sigui, sempre havíem estat molt amics ja des de molt petit; i després, al començar a treballar, van començar els problemes, molts problemes; vull dir, que no era mai a casa, que el meu horari era incompatible amb el seu, van haver-hi molts maldecaps. 

Bé, és que, és clar, aquí poden haver-hi moltes coses barrejades. 

Gelosia, pot haver-hi, no dic pas que no; però també pot haver-hi, com dèiem en un programa de l’altre dia, que el seu marit se senti, diríem, qüestionat amb el seu paper de mascle de la parella, d’home; al treballar vostè, a l’estar fora de casa… Bé, una sèrie de coses que potser ell, no sé, per la seva educació no hi estava acostumat, i perquè ell creia que el paper que ha de fer l’home en la parella, al costat de la dona.

I pot haver-hi també, realment, gelosia. Aquí penso que s’hi barregen diverses coses. 

Hi ha una altra trucada des de Tona. Bon dia, Tona. Argentona, perdó. Argentona. Argentona, bon dia. Hola, bon dia. 

Oient 13: Mira, jo us volia explicar, jo he tingut gelosia de la meva parella.

Presentadora: Li agrairia que fos molt breu, perquè tenim dos minuts. 

Oient 13: Bé, doncs, he tingut gelosia amb motius, però és que a partir d’aquí se’n va… vull dir, va ser… es va esdevenir que quan ja no hi havia motius jo he sigut tenint gelosia.

I aquesta gelosia s’ha derivat cap a altres cantons, com, no sé, no simplement d’una altra dona, sinó, doncs, del que feia la meva parella, de què entrava, de si sortia, de si comprava, si deixava de fer. 

I això suposo que ve de la meva història… 

Sí, de la seva història personal.

Oient 13: Sí, perquè jo recordo de petita… Jo tinc un germà que té tres anys més que jo, i jo sentia… Bé, jo recordo que m’han explicat que tenia gelosia, que volia ser com el meu germà. 

Sí, bé, això és l’enveja, que en parlarem en un altre programa, que de vegades es confon amb la gelosia, però que són dues coses una mica diferents.

Podem establir la diferència, així, abans d’acabar, molt ràpidament? Rapidíssimament, és que el que dèiem és que els gelos necessitem tres persones, no? Jo tinc gelos d’aquell perquè l’altre l’estima. 

I l’enveja és… necessitem només dos; jo envejo qualsevol qualitat do o cosa que té l’altre i que crec que jo no la tinc.

Un dia podem parlar molt de l’enveja, que és un tema molt bonic. 

El que queda clar és que la gelosia desperta passions; és un sentiment, però no sé si és una passió, també?

És una passió de les fortes. 

Doncs per què el gelós és gelós i què és el que… el que està incidint contínuament perquè no es pugui dominar la gelosia; podria ser tema per un altre programa, perquè ha quedat clar que això ens ho hem deixat, ens ho hem hagut de deixar. 

Sí, però ho ampliarem en un altre programa.

Molt bé, doncs, deixem constància… que la gelosia tornarà a ser protagonista d’un altre programa; i que un altre programa estarà dedicat a l’enveja, per fer aquesta diferenciació, que són coses també importantíssimes i que ens envolten quotidianament, la gelosia i l’enveja. 

I que practiquem cada dia. 

I que practiquem cada dia.

Doncs el que sí que podem avançar és que la setmana que ve no parlarem ni de gelosia ni d’enveja, que parlarem dels homes, del rol masculí en l’actualitat. 

Sí. O sigui, que ens agradaria molt que els senyors estiguessin presents.

I que ens escoltin tots. I que ens truquin molt. I que els hi diguin als amics que ens escoltin.

Exactament, perquè tindrem un senyor que vindrà a explicar com senten els homes el seu rol actual; és a dir, no pensin que nosaltres parlarem aquí per referències. El senyor serà el protagonista.

Gràcies per la vostra companyia. Gràcies, Emília Ros, per haver vingut. A vosaltres.

DESCARREGAR CAPITOL

Escoltar Podcast

Capítol 2: Controlar la gelosia. 

Els germans Cohen aconsegueixen definir molt bé el personatge dolent de la pel·lícula “Sang Fàcil” utilitzant el recurs de la gelosia; aquest sentiment transforma el propietari d’un bar, en un home ridícul i malaltís. 

L’escriptor Vladimir Nabokov fa servir aquest mateix recurs per parlar del costat més fosc de l’ànima humana.

I és que la gelosia és un sentiment amb mala premsa; d’ella s’ha dit que provocava crims i desgràcies de tota mena. 

Un atac de gelosia pot canviar una persona, perquè és un sentiment que portem molt arrelat des de la infantesa, una pulsió forta i difícil de controlar.

L’antropòleg i filòsof cristià Teilhard de Chardin va publicar un article, en què explica el cas d’una dona amb un marit molt gelós, diu: quan el marit arribava a casa no saludava, ràpidament mirava pels racons, per si hi havia un altre home amagat; després interrogava la dona, per saber què havia fet durant tot el dia i intentava trobar alguna contradicció en les seves paraules.

Segons explica l’article, aquell home es va arribar a posar malalt per culpa de la gelosia. 

Tot això fa pensar si els adults patim de gelosia com els nens, potser madurem en moltes coses, però mai acabem de pair del tot aquest sentiment. 

La setmana passada vam parlar de la gelosia dels petits, avui volem parlar de la gelosia dels grans; volem saber on és el límit entre una gelosia normal i una de malaltissa. S’hi pot lluitar en contra? Com? 

I avui amb la col·laboració de la psicòloga Emília Ros. Bon dia. Bon dia. Hi ha moltes coses per explicar, oi que sí? 

Moltíssimes. 

El filòsof Eric Fromm va dir que el més important no és tenir, sinó ser; la vida ens porta a tenir, més que no pas a ser.

Ja ho diu la dita popular: procura diner  tenir, sigui teu o del veí. 

Posseir és la lògica de la societat mercantilista; aquesta lògica del consum pot arribar a envair l’esfera de la vida privada, fins al punt de pensar-nos que podem tenir drets de possessió sobre una persona. 

El semiòtic Jean Baudrillard qualifica aquest fenomen com un acte de mercantilisme familiar; s’enriu citant una frase publicitària: si la seva dona no el satisfà, compri una altra marca. Els matrimonis no tenen garantia i les parelles no poden subscriure una pòlissa que asseguri la seva convivència; aquesta és la frontera humana entre posseir i estimar, potser una de les claus de la crisi de la parella.

El dramaturg Dario Fo, en l’obra “Joc de dos”, defineix el conflicte d’una parella que es planteja liberalitzar les seves relacions sexuals; primer, l’home té algunes amants, mentre la dona li segueix fidel; tot va bé fins que la situació canvia i l’home sospita que és la dona qui té una amant; llavors, l’home no pot reprimir la seva gelosia. 

Quin tant per cent de possessió hi ha en la gelosia? I vosaltres penseu que els homes són més gelosos que les dones? La gelosia és igual per les dones i els homes, o cada sexe manifesta aquest sentiment de maneres diferents? Vosaltres què en penseu? Ens agradaria conèixer la vostra opinió. 

(Música) 

“Para que sepan todos, a quién tú perteneces, con sangre de mis venas, te marcaré en la frente, para que te respete. Aún con la mirada. Y sepan que tú eres mi propiedad privada. Que no se atreva nadie a mirarte con ansia. Y que conserven todos, respetable distancia. Porque mi pobre alma se retuerce de celos. Y no quiero que nadie respire de tu aliento. Porque siendo tu dueño no me importa más nada que verte solo mía. Mi propiedad privada”. 

Tornarem amb aquest bolero d’en Moncho, perquè hi ha moltes coses a comentar.

De totes maneres, abans d’entrar així més en matèria, sí que estem rebent ja trucades telefòniques. Sabadell, bon dia. Què tal, senyora? 

Oient 1: Mira, la pregunta que vosaltres fèieu, qui ens sembla que és més gelós? 

Presentadora: No, ben bé, això no era, eh? Si es manifesta igual, la gelosia.

Oient 1: Qui manifesta més? Jo crec que qui manifesta més la gelosia és la dona. 

Presentadora: Sí? 

Oient 1: Sí, vaja, el meu punt de vista, eh? El que passa és que l’home, que és gelós, és molt “tremendo”. 

I la dona no és tan tremenda, quan està gelosa? 

Oient 1: No ho sé, em sembla que ho sap com dissimular una mica més bé. En un moment donat dirà: però és que tu… Però l’home arriba a casos, vaja… 

Presentadora: Vostè n’ha conegut? 

Oient 1: Sí. 

I els ha patit? 

Oient 1: No. Per sort, no, eh? Però n’he conegut un de molt directe, fins i tot posant-li un detectiu a la dona, fins i tot… 

Presentadora: I tenia motius o no? Oient 1: Què va! Què va, vull dir que aquesta pobra noia va arribar a patir, mira si va arribar a patir, que es va desfer el matrimoni.

Presentadora: Molt bé, doncs li agraïm molt la seva opinió… i anotem que, segons vostè, les dones, eh? Ho manifesten… 

Oient 1: Sí, però el que passa és que no arriben a aquests casos tan extrems. Home, sempre hi ha una excepció, però fins a aquest punt, no.

Em fa l’efecte que és més… com xinxar-lo: sí, ves, que tu, que et mires aquella, que això… Però arribar a coses, home, ja et dic que sempre hi ha una persona… que potser es deu trastornar una mica. 

Presentadora: És a dir, podríem dir que ho manifesta més a miques… i més constantment, però que els espectacles els fan els homes. 

Oient 1: Sí, sí, sí. 

Presentadora: Molt bé. Doncs gràcies per la trucada. 

Oient 1: I felicitats per aquest programa que feu, que és, vaja, fantàstic. No m’havia atrevit mai a trucar i avui dic calla; això, com que ho he viscut una mica sol… 

Presentadora: Molt bé. Doncs li agraïm molt. Gràcies. Gràcies a vosaltres. Adiós.

Segurament moltes persones diran: bé, si de la gelosia ja n’han parlat, però hi ha motius per tornar, oi que sí, per tornar a parlar? 

Sí, sí, hi ha motius perquè ens va fer reflexionar molt, a tots els d’aquest programa, la fortíssima reacció que aquest tema va despertar entre les persones que l’escoltaven, quan el vam fer ara fa quinze dies. 

I hi ha una cosa molt important, perquè és un indicatiu de com el sentiment de la gelosia ens colpeix i ens toca fibres molt i molt fondes; perquè aquest és un sentiment que tots hem sentit i en el context de la nostra història personal, d’una manera o una altra, l’hem patit.

Sembla que això que diem, o que vàrem dir l’altre dia, o que pot ser que direm avui; molesta algunes persones, que creuen no haver sentit mai, ni ells ni els seus fills, gelosia. 

I és que, d’entrada, jo penso que hi ha una confusió que n’hauríem de parlar: una cosa és sentir gelosia, i una altra és actuar amb gelosia o manifestar-la.

Perquè passa una cosa, ens han acostumat a negar les coses que sentim; i les coses que sentim, moltes persones les confonen, sentir amb pecar.

A veure, l’ésser humà no pot manar els seus sentiments, pot manar els seus pensaments i ja és difícil; però el que sentim, no. El que sentim, ho sentim i punt. 

Ara bé, el que sí que es pot fer; és, tenint i volent, prendre consciència del que sentim; si ho considerem, per les raons que sigui, dolent, irreprovable; el que podem fer és no posar-ho en pràctica.

A veure, si jo sento odi, gelosia, enveja, cap a qualsevol; i no vull actuar com això, com un que odia, com un que està sentint gelosia, com un que enveja; primer, el que he de fer és conèixer la magnitud del meu sentiment, per poder-lo controlar; d’altra manera, pot sortir en qualsevol moment; i a l’ocasió d’un esdeveniment que, inconscientment, m’ho desperti.

És a dir, si jo compro un cotxe, el que em cal conèixer és la potència d’aquell cotxe, no sigui que em doni una sorpresa; no és igual conduir un 127 que, no ho sé, que un Porsche, per exemple.

Exactament és amb els nostres sentiments: la gelosia, l’odi, l’enveja; només coneixent la magnitud, la podrem redreçar. 

I pel que toca la negació d’aquests sentiments, és com negar que l’ésser humà no ho és, i dir que som robots.

Passa que la necessitat que tenim tots els humans de què ens estimin, és l’origen d’aquests sentiments, de vegades tan forts, que experimentem amb més o menys intensitat, segons la història personal que tots hàgim tingut. 

Perquè hi ha una cosa evident, hi ha una cosa, és que els pares sí, estimen els seus fills; però que els pares també estimen de manera diferent a cada fill.

I és evident que a un nen que li neix un germà, ell creu que quan veu que li fan cas al nadó, que ell val menys; i com que el nen entén la vida d’una manera literal, ell pensa, abans em feien sempre cas a mi, i ara, de vegades, li fan cas a l’altre; per tant, ell creu que val menys, i encara no té el raonament d’un adult. 

Penso que si el raonament ho arreglés tot; com que el món, teòricament, està manat pels adults, hauria de ser una bassa d’oli; i tots podem veure quantes tonteries fan els que manen, no?

S’hi pot lluitar contra la gelosia? Els homes i les dones manifesten igual la seva gelosia? Aquestes són les preguntes que hem fet i que estan tenint resposta.

Cardedeu, bon dia.Hola, bon dia. Què tal?Bé. Què n’opina, vostè? 

Oient 2: Opino que de vegades els gelos són molt destructius i dolents, no? Però jo crec que es tenen de vèncer.

De vegades, jo, per exemple, havia tingut gelos del meu marit, però quan vaig veure que ell era també tan gelós, tan gelós, tan gelós, i que era tan injust, doncs se’m van passar; i vaig veure que jo potser actuava també injustament, i s’em van passar automàticament, perquè veia que era injust el que passava, no? 

Presentadora: I amb ell li van passar també en relació amb vostè? Que si amb ell també li van passar tan automàticament? 

Oient 2: No, a ell encara no li han passat i fa trenta anys. I no li passaran, eh? Perquè, per exemple, pot tenir gelos de la meva mare, pot tenir gelos d’un germà, pot tenir gelos d’un fill… en un moment donat surten, és com un brot que surt; i llavors, de vegades, tens l’efecte com de dir: passo, perquè amb els anys ja passes, no? Però et sap greu.

Perquè de vegades, inclús, de vegades: ai, me’n vaig a tal lloc, no? I després resulta que es presenta, i jo ja sé per què ho fa, perquè… 

Per sorprendre-la, no? A veure si la troba en falta. 

Oient 2: Sí. Bueno, i, per exemple, jo anava amb el cotxe a un lloc, i a llavors, ell diu: ah, no, jo me’n vaig amb un altre perquè tinc un encàrrec; i es presenta, no? I jo ja sé per què ho fa, per veure si… és com una prova, no ho sé; jo això ho trobo… 

Gelos d’una senyora de setanta anys, per exemple, de la meva mare, i gelos d’un germà, i gelos d’un fill… Vull dir, i gelos: perquè t’has posat aquest vestit? 

És a dir, voldria posseir-la exclusivament per vostè.

Oient 2: Sí, i els meus fills m’han fet comprendre molt, per què són aquests gelos; i perquè, clar, no ho sé, jo crec que sí que estimen, però crec que és una cosa ja que no és normal. 

Presentadora: Vostè ha parlat amb el seu marit de tot això? 

Oient 2: Sí, ui, mare!

Presentadora: I què li diu? 

Oient 2: Ah, no, que no.

Presentadora: Que no té gelosia? 

Oient 2: No, que són tonteries.

Presentadora: Ah, molt bé.

Oient 2: Sí. Llavors, jo em va passar que, per exemple, la meva filla, quan es va casar, jo no vaig tenir gelos, al contrari; vull dir, estava contenta i tot això, i bé, no? I estava: mira marxa, vol marxar, doncs ella és jove, però és això.

Però, en canvi, un fill se’m va posar l’any passat en relacions, i jo vaig notar una cosa, que no m’havia passat mai, com una cosa dintre; i jo amb aquesta nena la coneixia des de petitona, que venia a casa i es venia a banyar a la piscina, una gent bé, vull dir que ens coneixiem. 

I jo vaig notar com una cosa que a mi em feia mal, aquella nena, escolti, tant que me l’estimava; i jo vaig dir, em vaig dir jo mateixa: això no ets bona persona, això no està bé que ho facis; i m’ha passat, i m’ha passat, en tres mesos m’ho vaig treure de sobre, això. 

Presentadora: Doncs li agraïm molt que ens ho hagi volgut explicar, eh? Que faci aquesta confessió pública.

Oient 2: Sí, sí, perquè això trobo que hi ha molta gent que ho arrossega. 

Presentadora: No, li agraïm perquè pot ajudar moltes persones que l’escolten. 

Oient 2: Jo veig amics i gent que això els hi passa, que és com una roda, que passa molt, això.

Sí, però probablement potser el que li va passar a vostè és que va poder tenir consciència d’aquests sentiments contradictoris que tenia, quan el seu fill es va posar en relacions; i com que en va prendre consciència, per això, diríem, els va poder arreglar; però hi ha moltes persones que senten aquestes coses molt fortament i ho neguen, no? Com diu vostè el seu marit, que diu que ell no sent gelosia, no? Després que les seves actituds, contínuament es veu que sí, que n’està sentint, hi molta, no? 

Presentadora: Doncs li agraïm molt a aquesta senyora de Cardadeu que hagi compartit amb nosaltres la seva experiència, en tot el sentit ampli de la paraula. 

Barcelona Sants, bon dia. Hola, bon dia. I vostè què ens explica? 

Oient 3: Mira, jo també més o menys com aquesta senyora; jo també ho vaig patir-ho amb el primer marit, però jo ja no ho vaig aguantar més, només que tres anys. 

Presentadora: I va dir, fora, fora.

Oient 3: Jo no he vist mai a les dones que siguin com els homes; jo, com que  he conegut homes, trobo que són molt possessius, és que no et deixen ni viure? No ho sé, jo no ho vaig aguantar, només tres anys; vam tindre un nano i bé uns gelos horrorosos. 

Del nano, també?

Oient 3: Ui, però horrorós, eh? Com ell menjava, ell també volia menjar.

O sigui, va fer com una regressió i es va convertir amb un nadó, també. 

Oient 3: Sí, igual, igual, quan li tocava el biberó: jo també tinc gana, bé un moment, a veure si m’he d’anar a casa de ma mare a menjar; jo li dic: què vols? Fins ara no has dit res, has tingut tres hores per demanar menjar, i no quan el nadó menja.

Bueno, era una cosa horrorosa, eh? Horrorosa, jo vaig dir: ui, i és que ni parlar amb la gent, amb ningú, eh? Amb ningú; jo trobo que és una malaltia que no sé… 

Sí, és una immaduresa, molt gran, 

Oient 3: Bé, no se n’adonen, eh? No se n’adonen.

Presentadora: Molt bé, doncs li agraïm molt que ens ho hagi explicat tan bé, senyora. Bon dia, gràcies. Bon dia, bon dia. 

Potser la psicòloga ens hauria d’ajudar a diferenciar o a aclarir una cosa que potser està una mica confusa.

És que sembla, com a mínim ho diuen els que tenen gelosia, que qui sent gelosia és qui estima molt o qui estima més, perquè si no tens gelosia és que no l’estimes prou. 

No, no, què va, què va; és totalment al contrari.

La gelosia la sent aquell qui tem perdre l’amor de l’altre; perquè per ell, l’amor que li té aquella persona, el necessita per viure. 

I això ens porta precisament a aquesta cosa que deia aquesta senyora; aquest senyor que volia quasi el biberó del seu fill, no? I que volia menjar a la mateixa hora.

Diríem que són persones que no han madurat, pel que després explicarem; i és clar, tenen necessitat, necessitat, que l’altre els estimi, com té necessitat un nadó. 

O sigui, una mica, aquesta seria l’explicació d’aquestes parelles que pateixen aquesta gelosia, per una de les dues bandes. Els testimonis ens ho han demostrat, no? 

Llavors, hi ha això, que si a una persona li passa això amb la seva parella, és que està revivint amb ella, inconscientment, la mateixa situació que va viure amb la seva mare.

Tots sabem que el nadó, els infants, necessiten absolutament aquests “cuidados”, aquest amor, aquesta protecció de la mare per viure; i si no es donen aquestes bones condicions, l’estructura psicològica se’n ressent, no? 

Doncs bé, aquestes persones que senten, que si la parella les deixa d’estimar es moririen; i per això estan sempre amb la gelosia, per dir-ho d’una manera, a l’orella; no és que estimin molt a llur parella, és que la necessiten. Ara bé, amb una necessitat de tipus absolutament infantil, que és quelcom molt diferent d’estimar.

Com podríem explicar què és el que els hi està passant, doncs? 

Doncs que ells, per la història personal de cada un d’ells, creuen que no valen gran cosa; això, a veure, aquesta creença, moltes vegades no és una creença conscient, no és que es posin davant del mirall i diguin: jo no valc res.

És una cosa que arrosseguen des de molt petits, senten que si l’altre els estima, ells són valuosos; si l’altre els deixa d’estimar, ells no valen res.

És a dir, que els problemes no els tenen amb els altres? 

No, evidentment; els altres estan representant figures de la seva infantesa; van buscant l’amor i la valoració de la mare o del pare; i repeteixen aquesta relació amb la seva parella; és igual que sigui un home que sigui una dona, perquè no és cert que les dones no sentin gelosies, diríem, tan fortes, com les que explicaven aquestes senyores amb els homes; també les senten. Això… 

No va per sexe, no, això?

No va per sexe; el que passa és que potser en aquest cas, per tota l’educació de l’home, que se li ha ensenyat, que diríem, que la dona és una possessió d’ell; es poden manifestar molt més en els homes, però no va per sexe.

Ara bé, el que passa és que, aquestes persones necessiten omplir quelcom que no se’ls hi va omplir quan eren petits. 

Al “tanto”, també es pot donar l’altre, ´es a dir, el nen únic, el fill únic, que d’alguna manera ha tingut una relació tan simbiòtica amb la mare, tan estreta; que llavors no pot suportar que ningú es posi entremig, i necessita que aquesta simbiosi es continuï fent, normalment, amb la parella, amb la dona. 

És el cas d’aquesta senyora, que explicava gelos de la sogra, del fill, de qualsevol persona; ´es a dir, d’alguna manera, seria com que… a veure, podem morir per no menjar, i podem morir de menjar massa, no? I en el cas de la gelosia, cal atendre molt bé la història de cadascú.

Ara bé, hi ha una cosa important, no? Que el nano, que pel que sigui, ha sentit molta gelosia, i aquesta gelosia no ha pogut ser treballada, té la sensació que, si no se l’estima; diríem ell, no està sencer, no és ell. 

I a la persona que és gelosa, no li passa això? Li passa encara més, podríem dir? 

Sí, és clar que sí; a veure, el gelós, sent que si perd l’altre com a persona, diríem es queda sense res. 

De vegades, entre amics, poden dir allò de què: és que si ell em deixa o ella em deixa, jo em moriré; aquesta frase, que de vegades la sentim exactament, és el que sent un nen si perdés als seus pares; perquè el nen per ell, és conscient de no tenir cap valor, ell és el valor que li atorguen els seus pares. Igual que el que sent la gelosia, el que ell en diu amor: l’estimo tant que no el puc perdre; és res més que la necessitat de què l’estimin per continuar-se autoestimant.

Hem començat escoltant el bolero d’en Moncho, que parlava de la propietat privada, i tornarem, perquè és molt explicativa, la lletra. 

Abans atendrem unes quantes trucades telefòniques que volen parlar de la gelosia. Barcelona, bon dia. Hola, bon dia. Bon dia. Què tal? Bé. 

Oient 4: A veure, m’agrada molt la psicòloga, l’expressió que té de donar el que és la gelosia. Jo soc una… no fanàtica no, però a mi l’Erik Fromm, em va ajudar moltíssim, en aquest llibre de “L’art d’estimar”. Sí.

Perquè jo m’havia trobat en un cas també, de què em venia darrere una persona, però que semblava que m’estimava tant, que era algo agobiant. A llavors, però clar, que ningú s’acostés al meu costat, no? 

Jo vaig començar a llegir aquest llibre, i em va fer reflexionar molt de què, bé, que l’home té… no sé si és arrel de la Bíblia, de què la dona va ser segona i que l’home té possessió de tot.

Oient 4: Jo no sé si aquí també hi ha una mena diguem-ne de poder, de voler dominar, de voler… en tot sentit, això en la part diguem-ne femenina de la parella; també hi ha la part que ella diu de que tenim una necessitat d’autoestima, de poder, de saber què valem, no? Llavors, això de la parella, de la teologia; jo considero que si l’home vol fer de la dona a imatge i semblança, per exemple; i la dona, igualment, una vegada l’ha aconseguit; llavors ja t’avorreix, perquè ja l’has aconseguit, com un nen petit, que ha aconseguit alguna cosa que desitjava molt, i una vegada ja ha fet el que volia d’aquesta persona, a la seva imatge i a la seva semblança; ja està bé, ja busca una altra marca, com has dit tu molt bé abans. Això és de l’Erich Fromm; i a mi em va obrir molt els ulls, perquè jo, realment, l’estima, diguem-ne és una cosa, un procés, no? Comença amb una infantesa i va madurant.

Oient 4: Jo considero que quan a una persona se li estima de valent, el que més s’ha de valorar és que tu l’estimes, però que els altres també l’estimin, perquè està feliç, perquè vols que ningú li faci mal; i això és estimar de valent, per mi. 

Oient 4: Perquè l’altre concepte és de que un té un complex d’inferioritat, té una inseguretat, també. No vol que se li perdi la parella, perquè si se li perd, se li perd el seu suport, eh? 

Llavors aquesta persona és una persona postrada, una persona que té desig de dominar, i té, o sigui, amb aquesta malaltia personal, està dient-li que no pot viure, l’està obligant, l’està torturant, perquè aquesta persona no la deixi mai; i això no és una estima de valent. 

Presentadora: Escolta, i d’aquell nòvio què se’n va fer? 

Oient 4: Verdaderament gràcies amb l’Erich Fromm, jo em vaig posar molt forta i el vaig deixar.  

Sembla que la va fer patir molt, eh? 

Oient 4: No, em va fer patir molt, però si que era una cosa de dir…

Presentadora: Se’l va treure de sobre, vull dir.

Oient 4: Si me’l vaig treure de sobre, em va costar dos anys, eh…

Però és clar, vostè expressa aquests conceptes amb molta vehemència, i vol dir que ho va patir molt. 

Oient 4: Bé no és que hagués patit molt, el que passa, és que a mi m’agrada l’individu és individu, no? Ser o no ser, em va costar dos anys treure-me’l de sobre, no? Sense tenir cap relació de res, però em venia darrere, em venia darrera, s’estaven cinc hores a la porta, deia: “yo sin ti me muero…” Unes coses que semblava que era “Romeu i Julieta”, una cosa increïble; em deixava diners a sota la porta, em deixava cartes que semblava que s’anava a morir… Bueno, una cosa increïble. Bueno, jo, amb molta educació i tal i qual… O sigui, a mi em donava molta pena, no? I jo, ja és clar, no vaig dir: doncs ara et faré patir, ni molt menys, em sabia molt de greu que patís tant, no? O sigui, però era la manera que ell em volia aconseguir. 

Presentadora: Molt bé. Doncs li agraïm molt el seu testimoni, perquè realment és molt il·lustratiu. Barcelona, bon dia. Bon dia. I vostè també ha patit la gelosia d’un senyor? 

Oient 5: No, és de parella. És una cosa que fa gràcia, no? Resulta que alguna vegada jo havia tingut celos, però molt poquets, una miqueta.

Una miqueta. 

Oient 5: Resulta que llavors jo ho deia, m’enfadava: que si has mirat, que si no has mirat, alguna tonteria.

I llavors resulta que el marit en té més que jo, però no diu res, m’entén, oi? 

Ah, doncs han de començar a parlar entre els dos, eh? 

Oient 5: No, no, és una cosa molt simpàtica, no? No diu res, i a mi m’agradaria que m’ho digués. 

És com el pebre, no? Tirar-lo una mica fa el menjar una mica més… 

Oient 5: Resulta que en té… Bé, horrible, perquè ho demostra, però no per dient-ho, amb cosetes.

Resulta que jo m’enfadava perquè mirava; però resulta que poder mirava, perquè jo li fes cas, potser, no ho sé; és una miqueta, una cosa remenada, això. 

I a vostè li agradaria que l’hi digués, perquè d’aquesta manera vostè ho sent com una declaració d’amor.

Oient 5: No, jo li diria amb ell: no pateixis, jo no faré res malament, és que jo és… en absolut. Vull dir, però a vegades li dic, alguna vegada, hem començat a fer algun comentari, riu i com si fos una cosa de broma i no dóna gaire importància. 

Nega els seus sentiments.

Oient 5: Sí, ell no és de parlar, no parla gaire, i no t’ho expressa, però tu ho veus que… I a mi m’agradaria dir-li que: tranquil, que aquí no passa res. 

Doncs vingui, posi-se’n a parlar, que és important. 

Presentadora: Molt bé, doncs també li agraïm, a aquesta senyora, la seva sinceritat. I potser això, que insisteixi, que insisteixi amb el marit. 

Que parlin, que parlin. 

Ara Barcelona, un altre cop. Bon dia, Barcelona. Jo? Sí, senyor. Hola, bon dia. Què tal? 

Oient 6: Volia saber si la gelosia… té a veure amb la desconfiança; o sigui, diguéssim pel que fa a la parella. 

Presentadora: Si demostra gelosia, es demostra desconfiança? 

Oient 6: O si estan lligades les dues; perquè jo també em trobo que soc gelós i bastant desconfiat. 

Quants anys tens? 20. Vint anys. Molt bé. Doncs gràcies per la teva trucada, ara t’ho expliquem.

Avui dilluns parlem de les coses més internes, més interiors de les persones, amb la col·laboració de la psicòloga Emília Ros. Suposo que alguna explicació tindrà aquest noi de vint anys per dir-li si la desconfiança i la gelosia són una mateixa cosa? 

Mira, el que podríem dir-li… és que una manifestació de la gelosia és la desconfiança.

El que passa és que la paraula desconfiança, diríem que està menys tenyida d’una cosa dolenta, entre cometes, que seria sentir gelosia, no? I a llavors es diu: desconfio d’aquesta persona; però en realitat seria el primer símptoma de la gelosia. 

Molt bé, per ajudar-lo a entendre una mica tot això, tenim aquí una cançó del Moncho, un bolero superconegut, que la nostra psicòloga vol anar comentant, paràgraf per paràgraf.

O sigui que comencem a escoltar amb atenció.

 “Para que sepan todos, a quién tú perteneces. Con sangre de mis venas te marcaré la frente”.

Exactament, aquesta cançó explica exactament el que sent un nadó, i és que la mare li pertany; el nen, tot nen petit, sent exactament això; els primers mesos de la seva vida, la mare i jo som el mateix, ella em pertany. 

I després una cosa molt curiosa, aquest, “con sangre de mis venas te marcaré la frente”, és aquest domini que parlava una noia abans; fixem-nos que aquí es marca.

Es marca els esclaus i es marca el bestiar, que d’alguna manera és aquest concepte masclista, que l’home ha tingut sempre de la dona, però un home nen. 

“Para que te respeten aún con la mirada y sepan que tú eres, mi propiedad privada”. 

Exactament, és la meva propietat privada; és la confusió entre possessió i amor. 

L’amor no és mai possessió, és molt al contrari; és donar a l’altre, el seu espai, el seu lloc, la seva parcel·la de llibertat.

I el que fa precisament un nen, és això, voler posseir la seva mare, voldria; tots hem volgut els primers mesos de la nostra vida, controlar, agafar… És la fantasia del nen: la meva “mama” tota per mi, la meva propietat privada.

“Que no se atreva nadie, a mirarte con ansia y que conserven todos, respetable distancia”. 

El que senten els nens; fixem-nos una cosa, a les mares que tinguin nens petits o les que els hagin tingut, i ara se’n recordin; el nen no vol que la mare de vegades es distregui, inclús a l’hora de “mamar”; necessita sentir que la mare estigui tota per ell, absolutament tota.

Que el miri amb ell, que estigui per ell; i quan els nens petitons comencen a caminar, a fer coses, què volen? La mirada de la mare, tota per mi: mare, mira, mare, mira què estic fent; tota absolutament per ell. 

“Porque mi pobre alma, se retuerce de celos y no quiero que nadie, respire de tu aliento”.

Perquè ens n’adonem de com és la gelosia, de regressiva, d’infantil, pensem amb una cosa; quan estàvem dintre el ventre de la nostra mare, respiràvem, com diu aquesta cançó, a l’uníson amb la nostra mare; és a dir, l’alè de la nostra mare, la respiració de la nostra mare era la nostra respiració. 

I per això aquesta cançó ho explica tan bé; i explica tan bé com el gelós està en una fase molt i molt primitiva, molt i molt infantil.

“Porque siendo tu dueño, no me importa más nada, que verte solo mía, mi propiedad privada”. 

Aquesta cançó, descriu exactament els sentiments d’un nadó, si el nadó pogués tenir l’eina del llenguatge, per expressar-los: la mare, propietat privada d’ell.

“Que verte solo mía, mi propiedad privada”. 

Doncs déu-n’hi-do, han quedat a l’alçada, les persones que… No, de fet, no és voluntari, no es tria a patir gelosia; però realment és terrorífic, segons l’explicació psicològica, no? Que sembla que sigui una cosa tan apassionada, tan important, sentir gelosia d’un altre i resulta que és terrorífic, no? Estàs enganxat amb la infantesa, absolutament.

I en la primera infantesa; però és que naixem tots apassionats, i amb necessitat d’amor, i amb necessitat d’exclusivitat; i després hem d’anar aprenent, a anar compartint. 

Una mica recuperant el que ens explicava la psicòloga Emília Ros, potser hauríem de recopilar o de prendre el fil, dient o intentant explicar això, no? Que el gelós en realitat no s’estima a si mateix. 

No, ni s’estima ni es valora; sofreix, en realitat, d’un fort sentiment d’inferioritat. 

I és el que passa, que la situació actual, la que sigui, li provoca gelosia, no res més que el record d’una situació semblant, però que el que sent gelosia ha reprimit. 

Sentim la humiliació de no ser preferits, a qui sigui; pot ser la parella, pot ser, com deia aquella senyora, un fill; pot ser, també, inclús, una situació de gelosia a la feina, no ho sé, el cap prefereix un company per fer determinada feina, i no em prefereix a mi.

Aquestes humiliacions actuals estan fent de tapadora a la vertadera humiliació, sempre d’origen infantil, i que va començar en nosaltres aquest procés. 

De fet, hi ha diferents tipus de gelosia, oi? 

Sí, hi ha gelosies que, d’alguna manera; és a dir, tots sentim certes gelosies en moments de la nostra vida i n’hem d’estar connectats, amb aquesta gelosia, com enveja, com tots els sentiments. 

Ara bé, n’hi ha una altra, que és pròpiament patològica, que alguns oients ens n’han parlat; i aquest és un trastorn, com ells ens han dit, molt difícil, que fa patir molt, a l’interessat i el que està al costat d’ell.

Perquè el que passa és que en aquestes gelosies tan patològiques, el gelós sent la necessitat inconscient de reprimir els impulsos, de vegades segons la història de cada un, vers la infidelitat; és a dir, com una necessitat inconscient de ser infidel, o com una necessitat inconscient de trobar-se amb l’homosexualitat; coincidint també amb aquella intolerància a la pèrdua d’amor. Mira, la gelosia patològica és exactament igual que un deliri, bé, en realitat és un deliri; un deliri és veure o sentir coses que objectivament no existeixen, però sí que existeixen en el cap del qui delira i que, per tant, per ells són absolutament certes. 

Així, en la gelosia, de res està més cert, el que sent gelosia, que allò és cert, no?  Llavors hi ha una gran diferència amb la gelosia que explicàvem abans.

Sí, sí, a veure, aquesta gelosia tant… diríem, tan forta, tan patològica; moltes vegades, no sempre, però es presenta de sobte, i sobretot el que té és que no és objectiva.

Quan succeeix això, l’anàlisi dels pacients posa en evidència, que si, per exemple, un home de cop, i no sé, d’una manera que tot el dia hi pensa i que encara que vulgui no s’ho pot treure del cap; comença a sospitar de la seva dona imaginant mil i una infidelitats; en realitat i a nivell molt inconscient, per qui està interessat és per l’home, inconcret o concret, hipotètic, amant de la dona infidel. 

Aparentment i conscientment està irritat, perquè segons el seu deliri, la seva dona se’n va, jo què sé, amb un home determinat o amb diversos. Perquè normalment el gelos, quan li agafa aquesta zelotípia, doncs són tots els homes que se’n van amb la seva dona; no sé aquesta senyora, no sé quan tindria temps, però en fi, és com si tot el dia i tota la nit, no? 

Però el que l’anàlisi d’aquestes persones, posa a la llarga en clar, és que per qui està interessat, és per aquell home concret o els homes en general.

Ara bé, aquest sentiment, per la seva educació, li sembla tan horrorós, que és reprimit, i el que apareix en el camp de la consciència és la inversió de situació; és a dir, no m’obsessiona que ella se’n vagi amb ells, sinó que ells se’n vagin amb ella i no amb mi. 

La gelosia desperta passions, i aquí està molt bé…

És una forta passió. 

No està mal interpretada, ni mal utilitzada la paraula; a veure què ens expliquen des d’Horta. Bon dia. Un gelós o un patidor de gelosia? 

Oient 7: És referència a un comentari que heu fet abans: i és que parlava d’apassionament i sobre la primera joventut. Jo, en la relació amb la meva parella, ella sempre em diu que em veu molt apassionat, no? I jo la veig ella com una mica… 

No tan apassionada. 

Oient 7: Eh? 

No tan apassionada. 

Oient 7: No tan apassionada o pot ser fins i tot distant o espantada. 

Ja. 

Oient 7: I llavors era per això en referència a això de la primera joventut. 

Presentadora: És que no sé ben bé això que vols dir, a quina referència fas tu.

Oient 7: Ella ho ha dit, la… Sí, però… Si té algun punt… 

No t’entenc prou bé, ara; a veure, concretament, quin és el teu dubte? 

Oient 7: El meu dubte és si el meu apassionament vers la meva parella… Sí. 

Oient 7: Té relació amb la meva primera joventut.

Ah, vols dir amb la teva infantesa. 

Oient 7: Això mateix. 

Presentadora: Ah, és que jo em pensava que volies dir en l’edat actual. 

Quants anys tens, tu, ara? 

Oient 7: Jo en tinc 23.

23. Molt bé. És a dir, d’alguna manera, fa com una queixa del seu apassionament.

Oient 7: Sí, però perquè veig la reacció… 

Perquè veus que ella no reacciona tan apassionadament com tu.

Oient 7: Això mateix. 

Presentadora: Molt bé, doncs ho comentem després. Gràcies per la teva companyia. Barcelona, bon dia. Nena. Digui, digui.

Oient 8: Una pregunta, esteu comentant això sobre les parelles, els gelos. Sí. I no podríeu parlar una mica dels gelos de la sogra quan ets fill únic i és viuda? 

Presentadora: D’alguna forma, aquí ha sortit… 

Oient 8: No he acabat d’escoltar. 

Presentadora: Bé, ha sortit una senyora… 

Oient 8: Escolti, jo he tingut la sort de no viure-ho, això, a la família, però dos coneguts, en acabat les parelles desfent-se per culpa de la sogra. 

Presentadora: I la senyora tenia gelosia del gendre? 

Oient 8: No, una té gelosia del gendre i l’altra de la jove. 

Presentadora: Ah, molt bé. 

Oient 8: Dos diferents i han acabat separats per culpa de la sogra. 

Presentadora: Molt bé, doncs ho comentem, de totes maneres, si no tenim gaire temps avui, com que un dia parlarem de les persones grans, hi podria entrar, tota aquesta relació amb els fills. Li agraïm molt que ens ho hagi fet pensar. Terrassa, bon dia. Terrassa. Sí, senyora, benvinguda. 

Oient 9: Ja que estàvem parlant tant dels gelos, també volia posar-hi el meu. El meu marit també havia tingut molts gelos, jo ara ja soc gran i ja ha passat. Però ara volia referir-me als meus fills; dos fills mai van tenir gelos l’un a l’altre; i dos filles, encara ara sempre es mosseguen. 

Jo, és clar, dona la culpa en una, perquè l’altra calla i aguanta, calla i aguanta. 

Quina és la que calla i aguanta? La més gran o la més petita? 

Oient 9: La petita. 

Presentadora: Molt bé. 

Oient 9: Però són grans, eh? Tenen quaranta anys, però la gran sempre ha de ser una cosa rere una altra, una cosa rere una altra; i, és clar, la mare és la que pateix. 

La gran està gelosa de la petita. 

Oient 9: La gran més aviat està gelosa de la petita, sí; de molts anys, de molts anys, escolti, no és pas… 

Devia viure molt malament aquest naixement. 

Oient 9: Es porten cinc anys. 

Presentadora: Molt bé.

Oient 9: Però sempre han viscut, havien viscut bé de petites, i sempre tot era l’una i l’altra. 

Aparentment, però, miri, de vegades les coses es guarden i després un dia un obre el calaix i es troba el calaix ple de coses allà dintre.

Presentadora: Hi ha una última trucada que arriba des de la Bisbal. Bon dia. Hola, bon dia. Digui, senyora. 

Oient 10: Bé, jo, abans que acabi el programa, m’agradaria que diguéssiu, si us plau, com s’ha de tractar aquesta gent? 

Presentadora: Les persones geloses? Oient 10: Geloses, sí. 

Presentadora: Molt bé, D’alguna forma ho vam apuntar la setmana passada, però  podem fer una mica de recordatori. Realment es pateix, ho hem estat dient al llarg de totes les converses, totes les persones que han estat testimoni avui de la gelosia, que es pateix. 

No sé si podríem explicar, un comportament únic o com a mínim sí que podríem intentar dir, què és el que es podria fer quan hi ha al costat una persona tan gelosa, tan gelosa, que fa malviure.

El que passa és una cosa, que com tot deliri, com dèiem abans, que són uns gelos patològics, el delirant no se n’adona de què delira, és a dir, és el que menys se n’adona del que li està passant; l’única solució és que es posin en psicoteràpia, no hi ha cap més solució. 

És a dir, no és qüestió d’un tracte més amable o més comprensiu. 

No és qüestió de tracte més amable, perquè si està amb situació de gelos tan delirants com són aquests, perquè el delirant està tan convençut del que ell pensa, que per més que li diguin els altres, no vindran.

Ara, si per altres raons poden dur-se amb una psicoteràpia de tipus psicoanalític, perquè si no, han de remenar coses molt profundes, no faran pas res; necessiten tractament. 

Aquestes germanes que als quaranta anys encara estan barallant-se… 

Evidentment, és una signatura “pendiente”. Són gelos, d’alguna manera, no poguts treballar en el moment en què aquesta nena, la gran, per la seva història personal, al néixer-li la petita; alguna cosa va passar, que ella es va sentir com, pensant que no l’estimaven, encara que realment la continuaven estimant. 

És una signatura pendent i que a aquesta senyora li aniria molt bé posar-se en tractament. 

I la sogra, que és capaç de desfer un matrimoni… per la gelosia del gendre o de la jove, és una cosa molt corrent? 

Déu n’hi do, el corrent que és. 

Són dones amb moltes problemàtiques, de vegades de tipus molt antic, molt primitiu; i el que passa són senyores que han fet una parella amb aquell fill o amb aquella filla, no importa el sexe. 

Dones molt possessives que no han volgut, per dir-ho d’alguna manera encara, ni pogut, tallar el cordó umbilical amb el seu fill. 

Això sí que ho podríem incloure el dia que parlem de les persones grans, una mica, aquesta relació amb els fills tan forta.

Sí, ho parlarem. 

I també volia contestar en aquell noi, que ell se sentia apassionat i que potser se sentia malament, perquè la noia, doncs, sembla ser, o que no n’era tant; aquesta noia, potser hauríem de parlar-ne, perquè potser per la seva particular història, viu la sexualitat d’una manera molt repressiva, molt malament, i no s’atreveix encara a connectar-se amb el seu cos, i que potser té uns certs sentiments de culpa per sentir plaer. 

Aquesta és una cosa que l’hauríem de parlar, però potser va relacionat; a part que hi ha persones més apassionades, que altres, no? 

Quan es parla de gelosia, s’acostuma a lligar amb el concepte d’infidelitat, però em sembla que avui la psicòloga, ens vol donar una altra perspectiva d’aquesta infidelitat i d’aquesta gelosia.

Sí, perquè de vegades hi ha gelosies d’aquestes, que han estat més sentides, de vegades, per dones que no pas per homes. Un tipus de gelosia, diríem, social, no? 

A on les dones, dones que de vegades s’han quedat a casa, que no han tingut una independència econòmica, i que el marit, doncs mira, ha anat fent una mica de la seva. 

Moltes vegades, aquestes dones, per ganes, precisament, de… diríem, d’alguna manera, de venjar-se, de ser com ells, comencen a sentir gelosia; però en realitat el que amaga aquesta gelosia és una necessitat de ser infidels, no? Perquè no ho han pogut ser mai; de vegades són dones que han tingut, no són massa grans, estan a l’edat mitjana de la vida, i la seva vida sexual és una vida que està molt poc plena, o que ha deixat de ser-ho; i llavors el que fan aquestes dones és projectar-se en una altra.

Per exemple, són les que llegeixen molt assíduament les revistes del cor; que estan esperant que surti per veure l’última infidelitat, de l’última actriu, que la llegeixen en fruïció, però que després se n’escandalitzen; perquè elles són molt dignes, elles no són geloses, a elles no passa res; però ja dic, si aquella és una infidel que ha tingut tres-cents amants, millor que si no n’ha tingut pas cap. 

És una manera de compensar tota la frustració de la seva vida, que no ha tingut reeiximent en el sentit, de vegades, amorós i sexual.

Hi ha tantes coses per explicar que encara es podria fer tercera part, quarta part, cinquena part, i moltes parts; però vaja, de totes maneres hi haurà temps de tornar-hi, perquè sempre els temes estan relacionats, uns amb els altres. Gràcies, Emília Ros, per totes les explicacions que ens has fet avui, i fins la setmana que ve.

Gràcies també a vosaltres per la vostra companyia.

DESCARREGAR CAPITOL